Una de les coses que més m'agraden de El País són els acudits de Forges. Un petit oàsis. M'encanta. De fet tinc una gran debilitat pels humoristes gràfics i crec que persones com Toni Batllori tenen la capacitat de fer que no sigui necessari llegir la crònica per entendre el darrer esdeveniment polític. A vegades, a més a més, tenen la capacitat d'explicar amb una simple vinyeta la situació d'una professió, com per exemple alguna tan propera com el periodisme. Malauradament, més que un acudit, tinc la impressió que és absolutament profètic. I sinó, temps al temps. Deixo aquest gran acudit que s'hauria de posar a totes les facultats de periodisme per tal d'explicar de què va la relació amb els convocants a rodes de premsa.   |  |
El bloc de l'Oriol
|
Una de les coses que més m'agraden de El País són els acudits de Forges. Un petit oàsis. M'encanta. De fet tinc una gran debilitat pels humoristes gràfics i crec que persones com Toni Batllori tenen la capacitat de fer que no sigui necessari llegir la crònica per entendre el darrer esdeveniment polític. A vegades, a més a més, tenen la capacitat d'explicar amb una simple vinyeta la situació d'una professió, com per exemple alguna tan propera com el periodisme. Malauradament, més que un acudit, tinc la impressió que és absolutament profètic. I sinó, temps al temps. Deixo aquest gran acudit que s'hauria de posar a totes les facultats de periodisme per tal d'explicar de què va la relació amb els convocants a rodes de premsa. Porto uns dies veient els camioners que es queixen pel preu del gasoil. A mi em ve de gust també manifestar-me perquè el què pago per omplir el dipòsit s'ha duplicat en poc temps. Val, els camioners veuen com això els hi reporta un major cost però no ho carreguen? Ara però ens aturen tot el nostre dia a dia. Tallen leas carreteres i ens deixen sense subministrament. No sé quan durarà, però sobretot, el que més em desorienta és que sóc incapaç de saber què demanen. Què reclamen? No he aconseguit trobar la respota. Demanen un preu fix, però igual que ells estan en un mercat obert, el petroli puja. Potser podrien demanar que les petroleres tinguessin més control, o que els hi retiressin alguna part dels impostos que després amb les multes l'Estat ja es preocuparia de recaptar de nou. O demanen mesures fiscals? Estan molt fiscalitzats els camioners? No ho sé, però sobretot és que no ho entenc perquè no he trobat enlloc les demandes. I a més a més, quan veus les assamblees i les protestes els crits són absolutament intel·ligibles. Reclamen que no se'ls hi apugi el petroli, ostres no ho acabo d'entendre. Això és motiu per fer una vaga que paralitzi el país? Els pescadors es queixen perquè no poden repercutir el preu a la matèria, els camioners tampoc poden? El meu germà un dia després que tan ell com jo ens apartessim per esquivar un conductor de ciclomotor amb 'tubarro' que va passar fent volta ràpida per davant nostre va deixar anar: Tota la vida matant tontos i encara en queden. Em va fer molta gràcia i des d'aleshores l'he incorporat dins les frases que puc utilitzar. S'entén per tonto el personatge de la moto amb 'tubarro', el retardat amb un cotxe tunejat que t'adelanta en mig d'un revolt o els personatges aquests que són tant el centre del món que t'has d'apartar quan passen, per posar tres exemples de personatges que segur que us heu trobat una vegada o altra. Bé, quan he llegit aquesta notícia de la pàgina web dels Mossos, no he pogut pensar res més que, els Mossos es van trobar dos d'aquests tontos, però que molt tontos.Adjunto la nota dels Mossos a l'interior. Si voleu veure l'original podeu anar la pàgina web dels Mossos d'Esquadra. Tonto és qui fa tonteries, deia en Forrest Gump, no?  Un s'escalfa i s'ha d'aturar. A vegades veus que de cop i volta la temperatura ha pujat, no saps ben bé per què però no pots seguir per tal de no crear un mal major. Sensació d'impotència, de no tirar endavant. No arribar a l'hora i no fer allò que toca. És només un augment de la presió, que de cop i volta una petita peça de l'engranatge ha provocat l'error, s'ha escalfat. És el cotxe. S'escalfa. Penses que no pot ser, que és relativament nou, però...Pares. Mires el motor pensant que amb una mirada potser l'arreglares per tot seguit recordar que els teus coneixements de mecànica són els mateixos que tens d'aeronàutica. Després de reflexionar, posar-te l'armilla reflectant i admetre que no en tens ni idea de mecànica, agafes el manual del cotxe i comproves que tenies raó, el què t'imaginaves és el què ha passat -no és la primera vegada-. Truques a la grua i vigiles durant tres quarts d'hora que un antipàtic et digui que això s'arregla amb una branqueta. Sí, és clar. Et porta fins al taller i després de parlar amb el recepcionista li demanes -li supliques, gairebé- que t'arregli el cotxe. Saps quin és el problema i que no serà gaire difícil. Ho accepta. Pagues una 'calerada' que consideres excessiva per la feina però justa per l'urgència i marxes. Contrariat. Maleït cotxe, el proper dia agafaré el tren... Ai no, visc en un poble, sóc dependent d'aquest vehicle que m'encanta conduïr però que com en qualsevol relació com déu mana, de tant en quant et dóna un disgut. PD/ Una persona que conec però que no podria dir que sigui un amic -tot i ser bona persona- m'ha vist, ha parat. Mira, de tot se'n treuen experiències, he descobert un 'bon tio'. Això està bé. Quan per segona vegada he vist la pilota de plàstic de l'Spiderman passar per sobre el meu cap, he pensat que no estava allà per posar-me com una moto, i he decidit marxar. Per primer cop en tot l'any he decidit anar a la platja. El bon temps, el fet que avui finalment he tingut un dia cent per cent festiu després d'aproximadament 15 dies, i que un post de na Rosalita m'havia posat les dents llargues m'han fet prendre la decisió. Però un cop he arribat ja he vist que hi havia més gent de la que tolero. Tot i així he aconseguit un espai que estava solitari, a tocar l'aigua i m'he estés com un bacallà a desecar-se. Després d'una mitja dormideta i un intent de tocar aigua -no ha passat el tormell perquè dubtava de les dues hores de digestió (és a dir que estava freda de collons)- m'he posat a llegir... I aleshores s'han aliniat els astres per fer que una tarda que apuntava maneres s'esgavellés. Primer ha estat la parella d'adolescents que no podien amagar els seus afectes -sorollosos- i que un cop han començat a 'parlar' -no sé que deien, però ho feien amb alguna cosa similar a la llengua de Cervantes, a crits i amb dos o tres paraules entre 'taco' i 'taco'- han decidit fer-nos una sessió de disjoquei digne d'Isla Fantasia i Ràdio Teletaxi però amb altaveus 'trencats'. Quan el meu cap, ja massa saturat, començava a pensar en canviar d'espai, he vist com una pilota gairebé em feia la clenxa. Maleït nen! Potsertiorment he decidit que ja n'hi havia prou, però volia acabar el capítol. Ha estat aleshores quan he vist la pilota voleiar per segona vegada... i quan he recordat en Serrat, m'he vestit i calçat, m'he aixecat, he buscat algun progenitor o responsable del Ronaldinho en potència per tal de fulminar-lo amb la mirada -cosa que no he trobat- i he decidit que a la platja hi aniré als matins i abans de Sant Joan, quan l'estat es preocupa de guardar aquests animals en allò que li diuen escoles, o instituts...  Per primera vegada a la meva vida m'he posat davant d'un auditori per parlar. Eren alumnes de periodisme a punt de llicenciar-se i he parlat durant entorn una hora i mitja sobre el vi i com es treballa. Bé, segurament no sóc el més entés però ho he preparat i puc dir que n'estic satisfet, hi ha moltes coses a millorar, però tan de bo tots els debuts m'haguessin sortit com aquest. No puc deixar d'agraïr la paciència de la Dolors i el fet que a sobre m'ha pagat! Gàcies. En un moment, fruit dels nervis he deixat no sé què de Joyce i acte seguit dic, no us sóna la famosa magdalena? -estava parlant sobre com una olor ens pot transportar. Al veure el què havia dit, en un primer moment he tingut la sensació que acabava de tirar per la borda qualsevol intent de semblar seriós. Acte seguit, amb la sensació que la meva calor corporal havia pujat dos graus i a punt per fer un acte de contricció, he mirat la cara dels alumnes, els gestos... Ni una mirada de sorpresa, ni un intent de corregir, ni un comentari al veí, res. El buït. He tirat pel dret. He seguit. I finalment fins i tot m'han aplaudit. Gràcies! Al sortir, després de despedir-me i quan tot el meu cos ha començat a destensar-se hem dinat. Jo eufòric, content... descomprimit. Li he comentat a la Dolors el meu lapsus, i m'ha dit que havia sentit alguna cosa però no atentament. Que es pensava que havia citat als dos. Jo he reconegut que potser la velocitat i algun gest podien portar a la confusió, però no, acabava de caure en un d'aquells moments d'excés d'esnobisme que vols fer una cita superior i a canvi havia deixat anar una frase digna de l'Espe (Aguirre) en els seus millors temps de Ministra de Cultura. Ara pensava que potser hauria d'haver fet algun gest un pèl surrealista, i dir, perdó, tothom sap que la Magdalena era d'Ortiz...  Sempre recordo que Os Resentidos, quan explicaven com els hi va venir al cap allò del Galícia Cannibal, fai un sol del carallo... deien que era el què deien quan veien algú a les nits amb ullleres de sol. Als 80 era relativament habitual. Jo, tinc tendència a posar-me les ulleres de sol al cap. I moltes vegades, quan s'ha fet fosc i descobreixo que encara les porto, em canto a mi mateix Galícia Canibal. És com un acudit d'ordre intern -ostres, s'ha d'estar fatal per tenir humor intern, no?-. La raó, és que avui, de cop i volta, en un moment que ha sortit el sol, he fet el gest... i no hi eren. Les meves ulleres de sol!!!! Ostres, va ser un amor a primera vista, una relació sempre sincera, jo hi veia millor, elles feien la seva funció, i no els hi era infidel amb d'altres ulleres. Fins i tot alguna havia retornat després d'emprendre un camí lluny de mi, i jo no havia retornat a elles. Ara, hauré de tornar a començar, a buscar, a trobar Les Ulleres Ideals... I sempre tindré al record quan les portava al cap i no notava res, quan algú em parlava d'elles... Clar que no ens enganyem, no són les primeres que marxen, i segur que no seran les últimes. Potser no eren les millors, ni les més maques, ni les més cares, però eren les meves. Ara, ja no hi són! No eren aquestes, però és per il·lustrar, la foto.  He contemplat amb estupor tota la polèmica sobre la canonada. Ara no sé si som antitransvassament o som no transvassistes però creiem que una canonada que connecti les conques de l'Ebre i la del Ter són necessàries. Jo sóc dels que crec que si consumim més aigua de la que és necessària i arribem a situacions que són realment preocupants, potser s'han de proposar mesures -però no només els habitants, també les empreses, i els hotels, i... tot plegat- que si arriben a ser tallar l'aigua, es faci. No ho trobo malament, encara que segur que em molestaria perquè seria el típic que es voldria dutxar quan hi hagués restriccions. O em llevaria 2 minuts després que es tallés l'aigua. Per cert, serà molt necessària, però jo comença a estar fart de la pluja. Que plogui a les capçaleres, però aquí a la costa... I ja veureu com d'aquí a 4 dies surten els del sector de l'hosteleria dient que la pluja perjudica els seus interessos i que la situació és molt dura... A qui suplicarem aleshores? Qui acabarà amb el diluvi? Bé, esperem que serà qüestió de temps i veurem què diu l'Huguet, a qui resa o a qui posa espelmes...  Arribo ara d'un sopar. DUes antigues companyes i jo. Una bona estona, una certa sensació de nostalgia cap aquells temps que la distància endolceix i de la qual vam no podem negar que com a mínim vam aprendre moltes coses. I vam guanyar-nos unes amistats. A més a més, ens uneix una raó conjunta, i és que moltes vegades la millor manera d'aconseguir unitat és tenir un enemic comú. Vam patir-lo i això suposo que farà que mai perdem una amistat que quan hem passat el moment de com estem, sempre tenim un tema en comú, les males passades que ens va fer, la seva mala educació, el seu egocentrisme que va unir-nos de tal manera que encara ens vingui de gust veure'ns encara que les nostres vides hagin agafats camins separats. Es va llevar encaparrat. No tenia consciència d'haver arribat fins allà. De cop va anar enfocant i se'n va adonar que sí que estava allà, era a casa. Portava masses dies pendents de les reaccions d'altres, dels comportaments d'aquells que havien estat la seva referència i ara se li giraven en contra. Marejat, descol·locat, va mirar cap a la tauleta. Hi faltava alguna cosa. Al donar-se la volta se'n va adonar que estava sol. No tenia la companyia habitual. Sempre havia pensat que hi seria sempre, que no marxaria mai, que allò no tenia fi, però ara s'adonava que només havia estat un miratge, una visió esbiaixada de la realitat. De cop el cor va començar a bategar, a cent per hora. Va començar a posar-se nerviós i una suor freda li va recórrer tota l'esquena. Com podia ser? Sempre li havia donat una sensació de fragilitat que proclamava als quatre vents, però ell sabia que era més forta del què deia. Que era resistent, que sota la imatge de fragilitat s'amagava una fortalesa d'aquell que se sap poderós, unit. Tot i que havia tingut algun desengany en el passat, ella se sentia forta, podersoa, tot i els retrets que rebia per part d'aquells companys que no estaven prou a gust, però ara... Ara tot s'havia acabat. Ella ja no li pertanyia, de cop i volta, es va adonar que no la posseïa al cent per cent, va veure que no es trencava, però que ell passava a ser-ne una amenaça. Va decidir tirar endavant. D'un bot es va aixecar: -España no os pertence, y no se rompe!, va dir en Mariano mentre amb cara de circumstàncies s'adonava que no s'havia trencat, però que ja no li pertanyia. Ja no era l'últim garant d'Ej-paña, l'havia perdut, per sempre... |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|