   |  |
 A la capital de l’Anoia s’hi estan movent coses. Fa poc es va constituir un grup que sota el nom de "paranoia accions" organitza i promou activitats culturals a la ciutat d’Igualada. Són deu, són joves, estan preparats i tenen ganes de dinamitzar la seva ciutat. Ho tenen clar: no volen subvencions de cap mena, volen sumar amb la inicitativa privada. En un país com el nostre, on tota mena d’entitats i ajuntaments, associacions i grups d’amics paren la mà i creuen que l’administració pública té l’obligació d’omplir-los-la, emociona saber que hi ha gent que busca altres vies. "paranoia accions" -podeu seguir el seu blog des d’ací- omple, en part, el buit que ha deixat Cal Ble i ens faria treure el barret si en portéssim.  La llengua amaziga ja deu ser, a hores d’ara, la segona llengua més parlada a Els catalans, amb els amazics, tenim força coses en comú com és el fet de no tenir estat propi i el de viure amb una llengua imposada amb estats, exèrcits i mitjants de comunicació al darrera que la defensen i la propaguen. Com que m’agrada la poesia i crec que a través d’ella es poden treballar temes socials i de nova ciutadania he pensat i fet de lligador de caps d’aquest recital de poesia amaziga i catalana. Recitaran, amb acompanyament musical, Us hi espero. 
El Museu Picasso de Barcelona ja no es limita a fer-se la barba d’or amb les desenes de milers de visitants que rep cada dia sinó que vesteix les seves exposicions temporals amb activitats diverses.
És una discussió que només interessa als que ens dediquem a omplir pàgines de pantalla amb els nostres textos i als lletraferits, d’acord. És per això que ho comento aquí i no en una reunió de veïns d’escala. Com n’hem de dir del que tenim? Bloc? Blog? Som blocaires? O bloguers? Ara tothom en diu d’una manera diferent, per molt que el Termcat hagi tirat pel dret i amb pressa. Proposa bloc i blocaire. A les Jornades de
A part del “Combat blocs o blogs” també hi haurà altres taules que poden resultar interessants: Codi ètic blocaire, Blocs i educació, Els blocs i la literatura, Els blocs i els negocis, Els blocs i la política catalana, Associacions i xarxes de blocs, Blocs i periodisme ciutadà, Blocs i nació i La influència dels blocs –entre altres activitats-. Ens falta un Fabra o un Coromines que ens il·lustrin? No, tenim el Gabriel Bibiloni. Sort. Sense sectarismes ni místiques risibles, només amb el sentit comú a una mà i el mètode científic a l’altre, ens ho aclareix des d’ací i posa una mica d’ordre a aquesta olla de grills. Espero. Jo dic, una mica per tocar els nassos –ho reconec- i una mica més perquè estic fart de la discussió, tot i que trobo necessària i important, que tinc un weblog –és el terme originari- i que sóc bloguista, que m’agrada d’allò més. Blocaire és una bestiesa en tots els sentits. El text del Bibiloni m’ha acabat de convèncer en aquest sentit. No sé els blaveros de la “comunidad valenciana”, per tal de diferenciar-se del català i fent gala de la seva ignorància malintencionada com en voldran dir: vllok y vhlokáyre?  Dissabte 15 de desembre del 2007 va ser el Dia Verdaguer. M’explico: amb una colla d’Amics-Amigues ens reunim de tant en tant per posar en comú textos relacionats amb un tema de l’àmbit cultural. De fet són una mena de tertúlies literàries on l’humor i les ganes d’aprendre i intercanviar, la passió per la cultura en general i la nostra en particular es donen la mà. I dissabte tocava homenatjar a aquest tros d’homenot, l’anomenat Poeta de Catalunya, sex symbol de la nostra llengua, singular i universal, Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902). No es podia començar millor, és a dir des del començament, això és visitant el seu poble natal, Folgueroles (Osona) i la Casa Museu que hi ha –visiteu la web que està a disposició de tota la humanitat des d’ací i que s’explica en set llengües!-. Ens va guiar una jove i documentadíssima Montse Caralt i Sagalés que va asconseguir encomenar-nos el seu entusiasme, des d’aquí moltes gràcies i endavant! El recorregut per la casa li va servir d’excusa per explicar-nos l’època, la vida i l’obra de Verdaguer. Em va agradar tocar el llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Editon, Edited and Translated by Ronald Puppo, 2007: The University Of Chicago Press que si els Reis de l’Orient no em volen portar perquè enguany no he fet bondat em regalaré jo, d’amagat, poc després. Aquesta mena de llibres em semblen imprescindibles perquè la nostra cultura sobrevisqui a l’anomenada globalització. Després vam dinar a Can Branques d’Orís, I recomend you, really Catalan, good and cheap. Les mans de ministre les vam pair a casa diguem-ne nostre, si és que hi ha cases d’algú, amb la llar de foc encesa i el Kind of Blue de Miles Davis de fons mentre a fora començava a nevar, llàstima que no emblanquinés el paisatge. Llavors van començar les lectures que cadascú havia preparat, poesies, assajos, articles i audicions musicals. Una delícia això de seguir encomenant-nos la passió per aquest gran escriptor. Escriptor que tot déu va voler fer seu: la ultradreta, els progressistes, els missaires, la jerarquia eclesiàstica, la burgesia, el proletariat, els pobres de solemnitat, els espanyolistes, els catalanistes, els independentistes, fins i tot els franquistes! No és broma i afegiu-hi l’etcèrera que us vingui en gana. En vida i ara mateix és un autor que continua despertant aferrissades discussions a favor i en contra, com també hi ha qui vol donar com a Única la seva versió dels fets. Vam acabar el Dia Verdaguer de matinada tot jugant a El Savi, una mena de trivial sobre els Països Catalans que comença a la comarca de l’Alta Ribagorça i guanya qui acaba a la ciutat de l’Alguer –feu el favor de consultar la seva web, des d’ací!-. Tot plegat per evitar jugar al clàssic Trivial que a les preguntes d’esport sempre es demana pels segons cognoms de toreros de pura raça. Aquest va ser el nostre modest però sentit homenatge a aquest pes pesant de la llengua catalana, que si encara cap cineasta ha portat a la gran pantalla la seva intensa biografia és per la, suposo, basta ignorància o incurable autoodi dels productors catalanopensants. P.S. Va, deixeu-me acabar, sempre queda bé, amb un fragment extret de l’OC de Josep Pla, un altre sex symbol, per cert, de la nostra llengua, singular i universal: “I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon Marquès de Comillas”.  Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”. Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem. L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet. He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada. Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “... tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom. El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts. Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho! A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona. Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.  La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem. Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.  Fa més d’un any que els que disposem de blog a mesvilaweb.cat tenim a la nostra disposició una sèrie d’estadísitiques que ens permeten saber el nombre total de visites que rebem, com les entrades més visitades del nostre racó: avui, aquesta setmana, aquest mes i des de l’inici. Al Tinta xinesa –un altre blog, aquest literari, que cultivo cada setmana- ja fa molts i molts mesos que no sé el número de persones que entren a casa meva. Va arribar un moment que em volien cobrar aquella informació que em donaven –fan com amb la droga, primer te la donen gratis i quan t’hi enganxes te la fan pagar a preu d’or-, així que vaig aprofitar-ho per desampallegar-me d’una dependència més, la de l’obsessió per les audiències, que a vegades pot afectar, en el mal sentit de la paraula, el producte final. Dit això, ja que el Partal, Maresma & Associats ens donen la droga gratis (de moment!) no puc evitar consultar les meves estadístiques del Codi de Barres. I més avui, que demà farà dos anys que vaig començar aquest dietari electrònic d’opinions diverses. Des de l’inici de l’invent les entrades més visitades han estat, començant pel final: Autoodi: la llengua (343 visites) L’estimo i és un dels temes que més m’ocupen el cap. I aquesta diabòlica mania d’alguns catalanoparlants de passar-se al castellà de pressa i corrents i no fos cas és un dels mals més arrelats i de conseqüències més nefastes que patim. Jo també vull un Estat propi (349 visites) M’haurien pogut sortir quatre entrades però les vaig agrupar en una de sola. Era l’època de la campanya del Xavier Mir, Jo també vull un Estat propi que va ser tot un èxit.BenZina, ple si us plau (350 visites) Porten molts números editats, això deu voler dir que els números els surten, cosa que m’alegra. També m’alegraria pensar que ara sí que paguen als seus fotògrafs quan toca. Com era allò? “Paga encara que sigui poc però paga sempre”. Qui utilitza què: Psc - Psoe (377 visites) Era l’època de la campanya per decidir el nou Estatut. El pensament políticament correcte tenia tot el seu exèrcit als carrers i a les ones hertzianes per adoctrinar-nos sobre les bondats del “sí, ho vull”. Vaig agafar un eslògan i el vaig girar com un mitjó per posar-lo en contra dels que l’utilitzaven. Ho volia fer amb tots els partits. Amb el temps crec que no em vaig equivocar gens penjant aquesta entrada, ans al contrari –per molts enemics que em guanyés llavors o que em pugui seguir guanyant ara-. Expliqueu-me Picasso (381 visites) És un dels artistes més increïbles que hi ha hagut mai, tan pel què fa a la quantitat com a la varietat d’estils que tocà. Ja que vaig treballar-hi uns quants anys sempre que puc parlo de què hi passa en aquest museu. Mundial de futbol: que guanyi Togo (393 visites) El futbol, tot i que m’agrada, no em treu el son. En canvi m’encanta que els que fan mans i mànigues perquè no existim a nivell internacional perdin una vegada sí l’altra també. Cava d'anunci (396 visites) Era l’època de l’anticatalanisme sense manies, del boicot al nostre cava, de l’Estatut que posava en perill la unidad en lo universal. Tot i que no sé per què parlem d’èpoques, doncs d'anticatalanisme n’hi ha sempre i des de fa segles a Espanya, encara que durant les eleccions o els debats sobre reformes d’estatuts es visibilitzi més. El 9 esportiu, un 10 (405 visites) Conseqüència lògica i punt i final de l’entrada de més amunt: Mundial de futbol: que guanyi Togo. Edicions Dau, una nova editorial (502 visites) Com amb la revista BenZina m’omple d’alegria i esperança que es pugui fer calaix amb la cultura catalana. Tot i que en el cas d’Edicions Dau és una sola persona física la que s’arrisca i no un grup financer que sempre cobreix millor les espatlles. Encara té més mèrit que l’editor porti set llibres editats i en tingui uns quants en preparació. Avant! Família iReial (526 visites) Aquest és el number one pel què fa a les visites d’aquest racó de la xarxa, els reis de Roma, com no, la borbonalla! M’ho vaig passar pipa escrivint l’entrada, suposo que es nota. L'escrivia amb aquell sentiment que m’agrada tan que va de l’emprenyamenta inicial a la felicitat absoluta d’insultar sense insults, de cremar sense foc. A cada número d’aquestes revistes, o a moltes de les editorials dels diaris majoritaris, se’n podria escriure una d’entrada com aquesta. Però no s’ho mereixen. PS. Ara bé, si alguna entrada m’agrada especialment és la primera que vaig escriure, demà farà dos anys, Una comissaria: cap bandera, que no surt ni a les estadístiques, però que per mi sempre serà especial i a partir de la qual, amb més o menys gràcia, sempre he sigut fidel, tan pel què fa al to, com a les seves intencions i llargada. Va, un concurs efímer sense premi, sabeu quina és la bandera blanca i negra que encara hi oneja? |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosPREFERITS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
