L’Estat-aquest-que-ens-lliga-el-coll és tan absurd com algunes de les situacions que va deixar escrites Franz Kafka. A la gran traducció que Gabriel Ferrater va fer de Der Prozess (El procés), editat per Proa, col·lecció A tot vent, aquella mítica de color carbassa, l’autor hi narra la detenció d’un home que mai sabrà ni qui l’acusa, ni de què, ni per què. En tot el llibre no hi ha pràcticament punts i a part, sembla que per donar encara més la sensació d’itinerari laberíntic que mai s’acaba.
El cas espaterrant del jove Èric Bertran, comandant en cap de l’Exèrcit del Fènix, ja se n’ha fet un llibre i una obra de teatre, s’explica també en aquest documental de tres quarts d’hora -ja que això de la xarxa no depèn de cap dels repetidors de televisió escampats pels països de parla catalana-. L’Èric, però, va tenir més sort que no pas el personatge inventat per Kafka, doncs va saber qui l’acusava: l’Audiència Nacional espanyola. De què: de terrorisme. I per què: per enviar un correu electrònic als supermercats Dia% demanant l’etiquetatge en català.
Qui sí que no ha tingut cap sort és la Núria Pòrtulas, acusada de pertinença a banda armada i a qui se li ha aplicat la llei anti-terrorista i anti-democràtica vigent. Viu a la presó des del 7 de febrer. Els solidaris –pocs- podeu enviar un correu de suport des d’ací. I els massoques –massa- podeu veure el reportatge sencer de Telemadrid ací, que espero que serveixi per quadroplicar el número d’independentistes tranquils d’aquest país.
Assistia aquest cap de setmana passat a unes jornades, diguéssim culturals, a Granollers, quan un cop més va treure el morro per sota la porta, tot i que de manera indirecta, el pesadíssim tema de la llengua. Un dels conferenciants, abans de començar la seva parrafada, va deixar anar allò de:
-Ja em disculparan, m’expressaré en català. Tothom m’entén, oi?
Un detall, en que aquesta vida els detalls són molt importants: cap dels conferenciants que va fer les seves intervencions en espanyol va demanar permís a ningú, en canvi el catalanoparlant va formular la pregunta màgica que exemplifica en quina mena de país ens hem acabat convertint on la gent demana permís per parlar la seva llengua i ens encanta disfressar-ho de bona educació i cosmopolitisme.
Encara vam estar de sort que ningú a les jornades de Granollers aixequés el dit ofès i demanés el canvi immediat d’idioma. En canvi a les dues últimes jornades a les quals he assistit a Barcelona l’espanyol hi ha estat imposat com a única llengua d’ús tan dels conferenciants com als torns de preguntes, per reial decret llei, senzillament perquè als organitzadors els hi va donar la gana.
Va, acabem-ho: tinc sobre la taula el diari El 9 Nou de l’11 de febrer de 2007 que explica una notícia sobre el Fòrum Vic, una fira gastronòmica força important que va acollir 3.000 comensals i gent de diversos països. A sota un requadre s’hi pot llegir, transcric literalment:
El detall
En català
Els ponents que van voler no van tenir problemes per expressar-se en català al Fòrum, gràcies al sistema de traducció que va instal·lar l’organització. Així ho van fer la majoria d’osonencs participants, com els cuiners Jubany i Pascual. En edicions de l’anterior Fòrum s’havia aixecat certa polèmica per la manca d’aquest servei.
Vet aquí la diferència entre uns organitzadors i uns altres, entre unes sensibilitats i unes altres. És clar, Vic no és Barcelona on l’espanyol és la llengua de tota mena de jornades i jornadetes, col·loquis i diarrees mentals, encara que els que desconeguin el català representin un 0.001% de l’audiència assistent. Aberrant.
L’altre dia vaig rebre a la bústia de casa la revista L’ILLA. REVISTA DE LLETRES d’Edicions Bromera, gratuïta i puntual. M’agrada estar informat de les novetats literàries d’aquesta editorial valenciana que va obrint-se pas i que l’altre dia va celebrar el seu XXè aniversari. En aquest vídeo ho expliquen.
A la portada del número 44 d’hivern hi ha Felip V de Borbó de cap per avall, portada també de l’últim llibre del gran Joan F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla. A l’ajuntament de Xàtiva hi ha un quadre d’aquest personatge en la mateixa incòmode posició ja que va fer arrassar aquesta població per haver defensat la causa austracista durant la guerra de Successió. Als nostres ajuntaments i diputacions, massa quadres del dret tenim.
D’aquella desfeta militar i del genocidi cultural que la seguí, enguany commemorarem els 300 anys, encara en paguem ara les conseqüències. Ens ho recordava un estudi publicat fa poc i ho sabem tots els que tenim la diabòlica mania de comprar llibres també en la nostra llengua: als aparadors i taulells de les llibreries del nostre rodal el català hi és minoritzat. I és que com diu la dita popular: “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.
Al Teatre Apolo de Barcelona, vint anys després de la seva estrena, hi fan l'opereta còmica "El Mikado" de la companyia Dagoll Dagom. Aquest és un teatre on s'hi representen obres normalment parlades en la llengua d'Antonio Gala, és per això que a l'entrada, per advertir als espectadors, qui avisa no és traïdor, hi han posat un rètol on s'hi llegeix: Espectacle en catalá. Hi passo per davant cada dia quan torno de la feina i sempre me'l miro, pensava que algun dia n'havia de parlar en aquest bloc (o blog o weblog o bitàcola o ...). L'altre dia vaig fer la instantània que veieu aquí sobre; això de la fotografia digital és la pera!
Algú s'imagina que als teatres de Manchester advertissin als espectadors amb un: Show in English o als de Berlín: Veranstaltung in Deutsch o als d'Oporto: O espetáculo em português? No. En canvi aquí sembla la cosa més normal del món. Si a això li sumem que quan escriuen aquest rètol, exemple d'autoodi català, de les tres paraules una té una immensa falta d'ortografia llavors l'autoodi passa a ser, a més a més, ignorància, falta d'ètica i falta d'estètica. (Fa pocs dies que, miraculosament, es va corregir però el mal ja està fet, en tenim la prova).
Em pregunto si no serà que el Boadilla va presentar en aquest teatre el seu flamant partit polític. Em diuen que no. O si no ha estat una nova norma ortogràfica del crític de televisió Ferran Monegal. Em diuen que potser sí.
Proposo que els senyors del Teatre Apolo i el Ferran Monegal se'n vagin aquest estiu de colònies a Santa Maria d'Oló, a casa del savi Jem Cabanes, a aprendre català. El Boadilla millor que no.
A la xarxa hi ha una pàgina del Ministeri de Cultura espanyol que permet buscar qualsevol llibre editat a partir del 1972. L'eina és útil i ràpida. Ho provin des del seu ordinador.
D'entre les vint-i-nou llengües que es poden trobar llibres hi ha l'espanyola, l'aragonesa, l'aranesa, l'asturiana, la castellana(!), la catalana, l'euskara, la gallega i la valenciana(!)
Comprovem-ho, "Ferran Torrent, llengua valenciana", cap entrada. Després hem seguit amb, "Vicent Andrés Estellés", una entrada, "Antología, 1999, Ediciones Aitana", suposem que en edició bilingüe. Si volen queixar-se, amb educació, poden fer-ho enviant un correu electrònic a agencia.isbn@cll.mcu.es o trucant al telèfon 91 536 88 00. Els atendran amablement.
Aquesta reiteració, perfectament estudiada i malintencionada, em recorda el rètol que hi havia fa uns quants anys al vestíbul de l'estació de renfe de la ciutat de Vic; hi posava literalment: Entrada / Entrada.
Una de les formes d'autoodi més arrelades als països de parla catalana és el canvi sistemàtic que els seus parlants fan a la llengua espanyola. No cal que l'altre ens ho demani, no cal saber si ens entén. Sota una falsa bona educació i un cosmopolitisme de pa sucat amb oli es canvia d'idioma sense cap mena de necessitat. Pensant-nos que ajudem a la persona que ve de fora l'estem excloent impedint que aprengui la llengua del país que l'acull. És per això que la gent que vol apendre català ho té pelut. Ho té pelut perquè els propis catalanoparlants els hi ho impedim. Aquest autoodi malaltís sumat a la força d'una llengua amb un Estat al darrera i uns mitjans de comunicació implacables planteja un futur per a la nostra llengua, si més no, preocupant.
La iniciativa Voluntaris per laLlengua compensa aquest autoodi i és una alenada d'optimisme. El sistema és ben senzill: posar en contacte una persona que vol apendre o perfeccionar el català amb un catalanoparlant. Només s'exigeix un mínim de deu hores de conversa. El nivell i la procedència és variada, des d'estudiants d'arreu que acaben d'arribar fins a gent gran que porta anys al país; des de nivells precaris fins a nivells ja molt avançats.
Ni les dictadures, ni els genocidis culturals, ni els mitjans de comunicació, ni els tancs, ni els Boadelles podran matar la nostra llengua. El català sobreviurà si els seus parlants en fem un ús desacomplexat i l'ensenyem als altres.
