Final de la copa del rei de bàsquet, abans dita del generalísimo i ara de su majestad el rey don juan carlos, tot amb minúscula. La miraré per televisió mentre escric. Provo d’escoltar-la per la ràdio però estan totes les emissores ocupades amb la lliga de futbol. Es veu que amb això dels esports també hi ha classes.
S’enfronten el Reial Madrid i el Winterthur Barcelona, publicitat fins i tot en el nom. Com és que posen el Madrid primer? Ara ho entenc, juguen a casa, és a dir a Málaga. Ho hem de saber aprofitar: tenim el públic en contra i no ser els favorits ens ha de fer més forts.
Seuen junts a la tribuna, no al galliner, el president del Madrid, que per cert no té cap mania a l’hora de fer el gest de saltar mentre els aficionats madridistes canten el ja clàssic "es polaco el que no vote es, es, etc." i el Joan Laporta, l’home-que-creu-que-a-les-instal·lacions-del-Barça-no-es-poden-expressar-idees-pròpies-sobre-l’actualitat. Ell, que es fotografiava esmorzant, durant la darrera campanya electoral, amb els politics de torn creu que els jugadors no poden tenir idees polítiques i expressar-les a les instal·lacions del club.
I canviem un paràgraf de continent: els americans, que com sap el món sencer són els reis del mambo, van dividir els partits de bàsquet en quatre quarts senzillament per posar-hi més publicitat. I com que aquí ja fa temps que comencem a aprendre de capitalisme salvatge doncs vam copiar-los la idea.
1er quart. Al salt la pilota és per naltros. Primera cistella de Navarro. Comencem bé.
El Barça va sumant punts i a ells que no els hi entra res. No triguen a demanar el primer temps mort.
Ja comencen a bombardejar-nos amb la publicitat. Baixo l’àudio –sempre ho faig- però veig que ens volen vendre cervesa sense alcohol (quina barbaritat!), també un diari esportiu espanyol que va a favor del Madrid i de l’Atlético de Madrid i una targeta de crèdit d’un banc que és molt generós amb els seus clients. Quan tornen les imatges del partit la pilota ja fa estona que roda. La televisió tracta el bàsquet com les pel·lícules, el mutila.
Nou triple de Navarro que esgarrifa. M’omple d’esperança.
Acaba aquest primer quart amb el marcador 5 a 21. El partit ja es podria acabar ara.
Més publicitat. Pesats.
2on quart. El Madrid es desperta una mica però el Barça no para de fer taps i de clavar triples.
Reyes se’n va a la banqueta emprenyat amb ell i el seu equip donant una coça a una de les tanques publicitàries. Per mi ja la pots trencar.
Una marca de rellotges patrocina el marcador que ens ensenyen de tan en tan per pantalla. Clar, el temps, els números, quina bona pensada! I el bàsquet no deixa de ser un joc d’estadístiques de tota mena: rebots, triples, dobles, assistències, faltes i un llarg etcètera.
I Bullock que també les clava de tres. Cal defensar-lo bé.
A set segons del final d’aquesta primera part tots els marcadors es posen a zero i el partit s’ha d’aturar. Els àrbitres es treuen de la màniga un temps mort per reparar la màquina. Algun tècnic per ací?
Acaba el quart amb un 25 a 31. Me’n vaig a Can Felip i despés a la cuina. Una til·la, si us plau.
3er quart. Comença amb una gran esmaixada de Fran Vázquez.
I el Madrid que segueix sense anotar gaire. Guanyarem!
Parcial de 7-0 pel Madrid i el Barça fallant tirs lliures. Ai ai.
S'acaba amb un triple increïble d’Ukic i amb 12 punts a favor nostre. Bé.
4art (i últim!) quart
No entenc perquè estic nerviós, doncs ara guanyem 37 a 53 i queden 6 minuts pel final. Deu ser per vici.
Triple d’Ukic. I Tunceri s’hi torna. Paciència.
El Madrid que no pot reaccionar i el Barça que acaba de guanyar la final 56 a 69.
Després de 2 anys de sequera ja tocava un títol que engreixés les vitrines de la secció de bàsquet del museu més visitat de Catalunya, diuen. Ivanovic s’abraça a la seva filla. El jugadors que ho celebren al mig de la pista entre els xiulets dels que mai saben perdre. Algú que treu la xarxa d’una de les cistelles. Què en farà després? Se la guardarà a un calaix? Se la penjarà a l’habitació? És una pregunta estúpida que em faig sovint, queda a l’aire perquè hi aneu reflexionant.
El MVP, millor jugador de la final, és per Jordi Trias i de seguida el capità de Barça aixeca la copa que pesa 19 quilograms, una dada indispensable que ens donen per la televisió. Jo proposo que els hi tornem sense pensar-ho, doncs els catalans no tenim rei. L’últim va ser Martí I l’Humà i va morir el 1410 i ja ningú se n’enrecorda.
Va, m’arrisco, el titular del 9 esportiu de demà dilluns serà: Ni rei, ni amo, ni mestre, ni copa. Que dolent.
L’altre dia vaig rebre a la bústia de casa la revista L’ILLA. REVISTA DE LLETRES d’Edicions Bromera, gratuïta i puntual. M’agrada estar informat de les novetats literàries d’aquesta editorial valenciana que va obrint-se pas i que l’altre dia va celebrar el seu XXè aniversari. En aquest vídeo ho expliquen.
A la portada del número 44 d’hivern hi ha Felip V de Borbó de cap per avall, portada també de l’últim llibre del gran Joan F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla. A l’ajuntament de Xàtiva hi ha un quadre d’aquest personatge en la mateixa incòmode posició ja que va fer arrassar aquesta població per haver defensat la causa austracista durant la guerra de Successió. Als nostres ajuntaments i diputacions, massa quadres del dret tenim.
D’aquella desfeta militar i del genocidi cultural que la seguí, enguany commemorarem els 300 anys, encara en paguem ara les conseqüències. Ens ho recordava un estudi publicat fa poc i ho sabem tots els que tenim la diabòlica mania de comprar llibres també en la nostra llengua: als aparadors i taulells de les llibreries del nostre rodal el català hi és minoritzat. I és que com diu la dita popular: “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.
El sopar amb el Ton, l’Andreu i el Marc. La proposta. Carta blanca. Les entrevistes. El primer visionat al polígon industrial de l’Hospitalet. La mare emocionada felicitant a tot l'equip. Els grocs dels paisatges. Els petits detalls que vas fotografiant pel camí. La Catalunya nova d'interior de no-postal. Els llargs silencis. La memòria històrica. La República. Les runes. Les oliveres. El so de fons dels canons de la batalla de l’Ebre. La furgoneta que després els van robar. La sequia. Els embassaments. La música. La relació entre germans. El trompetista que recull perdigons. L’aigua. El vent. La força de les imatges. La mort. La recerca. Lo riu. La Boira. La intrèpida de Figuerola. El coll d’en Coloma. El cafè. El tràveling endarrera al carrer del Solar. Cinema a flor de pell i endins de tot. Crèdits infinits d’agraïment. Els aplaudiments.
Dimecres de la setmana passada es va inaugurar l’exposició temporal del Museu Picasso de Barcelona, Picasso i el Circ, que es podrà visitar fins el 16 de febrer. La inauguració va ser atípica, Pascual Maragall va arribar a l’hora, els parlaments van ser breus, s’estrenaven en aquest escenari el nou director Pepe Serra i l’alcalde de la ciutat Jordi Hereu. La cosa no va ser avorrida, com acostumen a ser aquests actes socials, ja que abans i després dels parlaments circ de Nou Barris va amanir el vespre amb variats espectacles circenses, des d’aquí moltes gràcies.
L’endemà, com si s’haguéssin posat d’acord, al bar Horiginal es va presentar el segon llibre de la col·lecció retrats d’Edicions Dau, Animal de circ, sobre la vida de Tortell Poltrona i que firma Marcel Barrera. Gairebé no hi cabíem i l’ambient era immillorable.
Qualsevol diria que la cultura d'aquest país, ara de cop i volta, es preocupa pel món del circ. Res més lluny de la veritat, doncs continua essent la germaneta pobra i minoritzada de l’encara-a-vegades-massa-elitista món de la cultureta.
No passa gaire sovint, en el nostre rodal és gairebé un miracle, per això quan passa cal parlar-ne i fer-ne tota la difusió possible: a mitjans d’aquest mes va néixer una nova editorial, EDICIONS DAU.
L’editor deu ser una miqueta boig i molt valent ja que és un projecte independent, que publicarà llibres de no ficció i ho farà en llengua catalana. S’adreça al gran públic amb la intenció de no rebaixar la qualitat literària. Comença fort, amb la col·lecció “Retrats”, on copiarà la idea dels homenots del Josep Pla per explicar-nos el país i la societat d’ara a partir de la vida de catalans populars vius.
Aquest dijous ja surt a la venda el primer llibre, La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura escrit pel Carles Serrat. I a mitjans de novembre ho farà Animal de circ. Retrat de Tortell Poltrona pel Marcel Barrera. Estan en preparació les biografies del Joan Puigcercós per la Gisela Pairó, Josep Carreras pel Roger Alier i Ferran Torrent pel Miquel Alberola.
La cirereta del pastís la posen el Marc Duran, que fa les fotografies de la portada i el pintor i poeta Perejaume que ha dissenyat el logotip de l’editorial.
Tot sumat, poca broma. “Bona barca, que tingueu bon vent”.
No disposo de Canal Plus a casa, pagar per veure la televisió, ens continuen prenent per imbècils? I no aniré a veure el Madrid-Barça d’aquesta nit a cap bar, ja no suporto el fum, ni el soroll, ni els energúmens-fanàtics que normalment creixen i es multipliquen quan estan en grup i a la vista de tothom.
Sempre faig tard si vull veure els partits de PPV per la xarxa així que el seguiré pel 102.8 de la freqüència modulada, Catalunya Ràdio, “la ràdio nacional de Catalunya”, això ens ho diem a nosaltres mateixos. Què més voldríem que fos la nacional? Com a molt oficial, oficiosa o regional. Cal recordar encara que de nació amb tots els ets i uts encara no ho som? Els catalans, alguns catalans, continuen vivint d’il·lusions. No ens enganyem, si el Barça ha de ser més que un club és només perquè Catalunya és menys que una nació, per això en l’imaginari col·lectiu aquesta mena de partits, que només valen tres miserables punts, substitueixen els oficials de la nostra selecció.
Estirat al llit veig de lluny la torre Agbar que aquesta nit vesteix de blau-grana. Escolto el Joaquim Maria Puyal com comenta la jugada. La ràdio em continua semblant el mitjà de comunicació més interessant i apassionant que hi ha ja que t’has d’imaginar tot allò que un altre et diu, és ràpida, màgica i autèntica. Estic nerviós, no ho puc evitar, el futbol m’agrada, tot i que no sóc un entès. I el Barça m’apassiona tot i que sopo si perd i entre setmana mai hi penso.
Plou al camp del Santiago Bernabeu, nom d’un franquista declarat i reconsagrat, com sap tothom (?) Sona l’himne de l’equip de casa. Diuen que és massa solemne, que no es pot cantar. Ja s’ho faran.
Minut 2: no m’han deixat ni acomodar-me que el Raúl ja marca el primer gol del partit. Comencem malament. A veure si reaccionem.
Minut 14: Raúl remata de cap i està a punt de fer el segon. El tennista Nadal, madridista i mallorquí, riu a la tribuna. Out.
Minut 23: el Barça xuta per primera vegada entre els tres pals. Bé, Messi, bé. Poc després Gudjohnsen falla el què ningú falla després d’una gran jugada de Messi. Més i més i més i més i més i Messi!
Abans d’acabar la primera part sento la frase que em sembla serà la millor del partit, la diu el Puyal, “un oasi Ruth, on assedeguem tantes coses...”.
Minut 5: Van Nistelrooy marca el segon gol del Madrid, gol psicològic. Cal continuar aquesta crònica d’una derrota? Començaré a preparar-me el sopar. Per consolar-me em dic que les cures d’humilitat sempre són bones.
Vinga, ara, després d'aquest breu parèntesi, ja podeu continuar bombardejant-nos amb aquesta lamentable campanya electoral permanent.
El mític Diari de Barcelona, que es va començar a editar al segle XVIII i que ara ja només existeix a la xarxa, posa a la disposició de tots els blocaires un mapa perquè marquem el lloc on vivim. Una manera com una altra d'acabar amb el tradicional anonimat? El nom no fa la cosa ja que l'aplicació permet sortir de la ciutat i anar a qualsevol comarca terra endins o mar enllà.
Si realment som tants m’estranya molt que aquesta pantalla no estigui tota plena de punts vermells: situeu-vos en el mapa i escampeu la notícia arreu.
Dijous passat, día de la raza, vam pujar a la bonica vila de Sant Boi de Lluçanès (ni del Llobregat ni d’Alcalà). Hi feien, com cada any, un concurs de pintura ràpida. Més de cinquanta persones escampades per tots els racons del terme, pintant allò que veien o volien veure. Acompanyava un paisatge tardoral de tons ocres, plovia a estones i les aquarel·les regalimaven més de l’habitual.
Aprés de dinar vam anar a caçar bolets com qui busca pintors pels racons. Vam trobar rovellons i algun cama-sec.
Ja una mica cansats de mirar per terra tornàrem al poble per veure exposades les tel·les que s’havien anat omplint de formes i colors durant tot el matí. Quina fortor de vernís que feien els quadres acabats de cuinar! Allà mateix es venien, compraven i criticaven uns als altres. Havies de vigilar a l’hora de donar la teva opinió en veu alta, doncs els artistes són molt sentits i per allà pul·lulaven.
I mentrestant, els nostres enemics, en terminologia de Miquel Bauçà, alçant el braç a la romana i desfilant material de guerra. Cascú és cascú.
Sorpresa: el 22 d’agost d’enguany vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada "Família iReial". El text s’acompanyava amb una fotografia del cap de les forces armades espanyoles i el dictador Franco. Ahir vaig veure que algú me l’havia canviada per l’anunci del flamant partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania (no us enllaçaré pas).
Curiosa substitució, encertada coincidència! Desconeixia que aquest poti-poti de genteta d’extrema dreta, ressentits, anti-catalans-de-tota-la-vida, elitistes d’esquerres clenxinats de la ensanche varzelonina, filòsofs kantians i altres collars del mateix gos tinguéssin aquestes habilitats informàtiques.
Nosaltres, ciutadans sense Estat propi, naveguem per internet com peix a l’aigua, sense fronteres i sense estats.
Diuen que el català és la segona llengua més utilitzada als weblogs, ho podeu llegir en aquest article del Ciutat oci.
M’agradaria aprofitar aquesta entrada per solidaritzar-me amb el Pepe Rubianes, que podeu veure en aquest vídeo. I també per sumar-me a la campanya “Jo també vull un Estat propi” ideada pel Xavier Mir.
Mentre no tinguem un Estat propi hem de continuar creant xarxa.
