D’entre les moltes lectures interessants que m’he autoimposat aquest estiu hi ha la revista Lecturas del 16 d’agost, concretament la notícia que era portada d’aquest número: Verano real. Las imágenes más simpáticas y entrañables de la Familia Real en Mallorca.
A dins onze pàgines d’informació sobre les vacances-perpètues de la borbonalla, tot presentant-nos aquests éssers, tocats per la gràcia de déu, com a éssers super-normals-simpàtics-senzills-hiper-divertidíssims-i-guais: "…vestida con un sencillo pantalón… unas estilizadas figuras, demostrando que están en plena forma… compartiendo confidencias y bromas… compartiendo sus travesuras en estas vacaciones… Doña Letizia congenia muy bien con la Reina, en la que ha encontrado un gran apoyo… la princesita iba muy conjuntada con sus papás…”.
No cal ni dir que d’entre tota la interessant informació res de res sobre la història de la monarquia borbònica, ni del fet d’haver estat restaurada pel dictador Franco, ni de Felip V, ni de les banyes de la pobreta Doña Sofia.
El més greu de tot plegat, però, no és que aquesta mena de revistes ultra elitistes, partidàries de l’opulència i de les dones-florero parlin tant i d’aquesta manera de la borbonalla, el més greu és que telenotícies com ara els de la pública de Catalunya o diaris que farden de buen periodismo com LA VANGUARDIA de la ciudad condal i EL PAIS de la capital del reino tractin a la borbonalla igual com ho fa la revista Lecturas, éssers super-normals-simpàtics-senzills-hiper-divertidíssims-i-guais.
Hi ha paraules, hi ha conceptes, hi ha idees, que s’haurien d’eliminar dels diccionaris per així contribuir a esborrar-les de l’imaginari col·lectiu. Una d’aquestes és la paraula puresa.
A la campanya-electoral-permanent per a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat d’Amunt ha sortit i sortirà el tema del lloc de naixement del candidat del Psc (Psc-Psoe). Els que prometien no fer-ho servir per anar en-contra-de ja ho han utilitzat i ara diuen que ells són més xarnegos (mestissos) que ningú. I els altres utilitzaran la procedència del seu candidat com a arma electoral. Com si els habitants dels països de parla catalana no sabéssim que som, per definició, xarnegos (mestissos) i que desde fa segles, per situació geogràfica, per necessitat de mercadeig, som gent amb diversos i variats cognoms i accents.
Ara em ve al cap aquell grafit que vaig veure, quan hi treballava, en un plató de televisió, que deia "Catalunya lliure i xarnega!” -per cert, pels carrers i places públiques ja hi ha cartells de propaganda política amb el lema "Ara és l’hora dels catalans”-.
A falta d’arguments i per no parlar de les coses realment essencials la "classe” política i mediàtica ens parlen de nicieses. Com era allò? "Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”. No hi ha res a fer.
El Museu Picasso de Barcelona, el museu d’un dels més grans sementals de la història de l’art occidental, ofereix als seus visitants, ja tocava, visites guiades gratuïtes. Aquest és un dels museus més visitats del país, superat pel del Futbol Club Barcelona, cosa que molesta molt a la gent de la cultureta. Paciència.
Amb el preu de l’entrada, si prèviament heu fet la reserva, se us guiarà durant més d’una hora per l’exposició permanent. Sumeu-li a les 310 obres que té l’exposició 73 més, deixades en préstec fins el mes de setembre. Aprofitant el viatge no us perdeu l’exposició temporal d’ara, Els Picassos d’Antibes. Esteu avisats.
La història, passa sovint, s'ha repetit: la selecció espanyola de futbol ha tornat a caure eliminada d'un mundial, cosa-que-no-lamentem-d'allò-més.
A vegades ho faig, he mirat com han tractat la mateixa notícia diferents mitjans de (des)informació de casa, diguem-ne nostra:
La Vanguardia, "España vuelve a casa" (no entenc perquè restituïda la suposada democràcia aquest diari es va treure allò d'española. Calia?)
El Mundo Deportivo, "Fracaso" (molt bé, impossible dir-ho més clar i més curt.)
L'Avui, "França torna a fer fora Espanya d'un campionat oficial" (per què l'adjectiu oficial? D'acord, ara ho entenc, els partits no-oficials només els juguen les nacionalitats.)
El Periodico de Catalunya, "España, eliminada por Francia en octavos de final" (m'ha semblat un titular massa llarg.) I a la versió catalana, "Espanya, eliminada per França a vuitens" (l'ordinador aquesta vegada us ho ha traduït molt bé, felicitats camarades.)
Sport, "Decepción total!" (si aquest és el periódico más leído de Barcelona anem arreglats.)
El 9 esportiu de Catalunya, "Són una impotència" (que gairebé supera aquell memorable titular que guardo al calaix dels bons endreços, "Amb la furia entre cames". Que jo sàpiga, tant de bo algun lector em corregeixi, és l'unic mitjà d'informació que ha anat a favor de casa, diguem-ne nostra, posant els grams necessaris d'ironia i sarcasme per anar tirant en aquesta lamentable vall de llàgrimes.)
Els que realment en saben, no és el meu cas, em diuen que d'aquí a dos anys la armada invencible tornarà a jugar partits importants. Ja riurem.
Impecable i colpidora és l'exposició que acull el CCCB, Hi havia una vegada Txernòbil. En el vintè aniversari de l'accident nuclear més nefast de la història de la humanitat s'hi explica molt bé l'abans, el durant, el després, l'ara i el futur.
Si els passa com a mi sortiran de l'exposició sensiblement tocats. Un no es pot ni imaginar les conseqüències que aquella catàstrofe va tenir i té sobre persones, animals i plantes. És sobretot en moments així que l'humor i la solidaritat humanes suren com els millors antídots davant la crua realitat. Gràcies als "liquidadors" la zona afectada no es va estendre més, evitant milers de morts.
I el govern de la Unió Soviètica, encara ara, callant, amagant informació.
Si pugen o baixen a Barcelona, si passen pel centre, hi vagin. Alguna cosa no els quedarà al mateix lloc després de veure-la. Tenen temps fins el 8 d'octubre i raons infinites per anar-hi.
Els catalans, alguns catalans, seguirem aquest mundial de futbol amb el mateix esperit de sempre. Ja que la nostra selecció, un any més, és no-oficial podrem triar qui volem que guanyi. I en aquest món només poden triar els afortunats. Jo, per exemple, enguany, trio la selecció de Togo. Togo perquè l'Àfrica es mereix més alegries que cap altre continent del món. És d'urgència que es tregui de sobre tots els estereotips que arrossega desde fa segles i per algun lloc es comença, per exemple, per un mundial de futbol.
Els catalans, alguns catalans, som molt més afortunats que els energumens seguidors de la fúria española. Ja es poden incentivar els jugadors amb primes galàctiques, ja poden fer anuncis guais, ja poden tenir tots els mitjans de desinformació a favor seu (els d'aquí i els d'allà) i creure's superiors a la resta de cultures i llengües del món; el seu fracàs serà estrepitós, total, clamorós. M'hi jugo la constitución. Tant de bo acabin perdent de penal injust al temps de descompte. Ens ho passarem pipa.
És possible que un amic vingui a veure alguns partits a casa ja que des d'on viu no sintonitza el canal on els passaran. Ell anirà amb la selecció espanyola, cosa que em sembla molt bé, només faltaria, cadascú defensa qui vol o qui pot. Ja ho veig a venir: ell se n'enriurà una mica de mi i jo una mica d'ell. I alegria. La resta és literatura o política-de-diumenge-a-la-tarda.
Abans, fa pocs anys, només podien opinar els "savis", els acadèmics, els que tenien 25487 carreres i 961.3 màsters, la gent de "carnet" o els que tenien la sort de treballar en els mitjans d'informació de masses.
Ara la gent que vol opinar només necessiten un ordinador, connexió a internet, obrir un bloc -o blog o weblog o bitàcola- i un mínim mínim mínim d'inquietuds i criteri (o ni inquietuds ni criteri). El canvi em sembla substancial: el dia que l'ordinador i internet siguin universals la revolució serà total (?)
Resumint, ja no cal ser un "savi" o un "afortunat" per opinar i que les teves opinions s'escampin arreu. Ademés, el fet que els altres puguin rebatre allà mateix el que tu has dit ho fa tot plegat més interessant i més participatiu. Doncs ja no es tracta tan d'escriure "sentències-paraula-de-déu-amén" sinó de "parlem-ne entre tots".
Rematem-ho i amb això callo: si, per exemple, el meu pare o el Joan de Sagarra haguéssin expressat les seves opinions a través dels weblogs no els hi haurien censurat cap d'opinió; ni a LA VANGUARDIA, ni a CATALUNYA RÀDIO, ni a l'AVUI, ni a EL PAÍS.
Una mica per militància, una mica per melanconia, avui, un amic i jo, ens disposàvem a anar a veure el documental Rock&Cat als cinemes Filmax Gran Via de l'Hospitalet de Llobregat. El diari "El Punt" informava que el documental començava a un quart de sis de la tarda. Res més lluny de la realitat, arribats allà hem constatat que començava a tres quarts de quatre. Com que era la única sessió del dia, i a partir de demà ja no la fan, l'haurem d'anar a veure a la bonica i llunyana població de Castelldefels.
Veure pel·lícules en la nostra llengua, arreu dels països de parla catalana, és difícil i gairebé una heroïcitat arribar als llocs on les passen. I els nostres mitjans de desinformació no ajuden gaire. Ja els va costar déu i ajuda, per exemple, als de "El Punt edició Barcelona" aprendre que als cinemes s'hi pot escriure l'adreça i el metro més proper.
L'argentina de la guixeta ens consolava, esta gente no cobra por dar esta información. I sí que cobren els periodistes per informar-nos. I la informació l'han de contrastar. Cosa que hauria d'haver fet jo, encara que no sigui la meva feina.
Dimecres al vespre vaig assistir, molt ben acompanyat, tot s'ha de dir, al quart aniversari de la revista electrònica Paper de vidre. Ho feien a la extraodinària Nova Jazz Cava de Terrassa. Em va entusiasmar la poesia catalana recitada i teatralitzada per Òscar Intente, amb un contrabaix i guitarra elèctrica de fons. Felicitats artistes!
Vam perdre, vam voler perdre, l'últim tren que ens hauria tornat a Barcelona i vam anar a petar, sense voler-ho, al restaurant més independentista de tota la comarca del Vallès Occidental. Un taxi ens va deixar a casa prou tard. Els meus acompanyants diran el que voldran però tot sumat i restat va valdre molt la pena.
Llarga vida al Paper de vidre! I als artistes variats.
