oportunitats |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 12:19h
Doncs que mon fill me pegue. I no és mal noi, no, perquè de mal noi no ho és, perquè al carrer és amapble, tothom ho diu, salude, és rialler, però aquí a casa de vegades li agafe una ràpbia, una ràpbia que m'agafe pel coll així fort, com per aufegà'm, i me pegue puntades als rinyons, puntades a les costelles, i l'altre dia que va ser per Tots Sants me va agafar aquí pel braç que se'm va posar tot negre, negre fins a l'hombro.
I és clar que sí, aquesta és la manera: potser tu i jo havíem decidit, mai que puguéssim, no volar o deixar de volar amb Air Berlin, però aquest gest segur que no els hagués fet ni pessigolles: “un palomo no hace verano”, com deia aquell. Però ep: quan es tracta del Barça, el nostre Barça, que s’hi nega, quan els toquem la butxaqueta ben tocada i, de retruc, el voraviu del prestigi, ara sí que fa pupeta, oi, Herr Hunold? Doncs molt bé, Senyor Laporta, així es fan les coses, a can Barça. Qui s’han cregut que som, nosaltres?!
Ah, per fi, per fi he acabat de classificar els posts, els 342 posts que no s'acabaven mai, ordenadets, aquí a la dreta, en 20 categories; una suada considerable, he estat a punt de llençar la tovallola dia sí dia no, però fa segles que em voltava pel cap de posar-me la samarreta del Fido-Dido i els pantalons vuitanteros de l'equip de handbol del col·le (una servidora té un passat) per posar una mica d'ordre en aquest bloc on els posts més antics ja acumulaven un pam de pols i unes quantes colònies de peixets de plata (Lepisma saccharina). Encara he de fer algunes maniobres amb alguns apunts que no sé com cony classificar-los, però re, el pitjor ja ha passat. Ara ho veig tot més clar, he aconseguit convertir un bloc caòtic en un caos organitzat. Estic estarrufada de contenta. I ara me'n vaig tota cofoia al desplegable de "Categoria", busco la de "De blocs i altres manies", clico "publicar", i llestos!
Tot i que els etarres, especialment els de la meua generació i posteriors, són més justets que un pany de cop i la seua manera de fer és repugnant, també és evident que la informació que els mitjans estan oferint últimament sobre els detalls dels seus projectes de futur frustrats no s’obtenen pas amb un copet a l’espatlla i un què, nano, quins plans tenim, per aquest estiu?
Hi ha una sèrie de petites catàstrofes que sempre m’han agradat. Que marxi la llum, que es fongui la línia telefònica, que ens quedem col·lapsats per la neu, que plogui a l'hora del pati, no ho sé, són petites coses que destaroten l'ambient i que em provoquen un somriure maliciós per davall del nas, de dolenta que sóc. Mira, hi disfruto. Ara mateix, he de confessar que sento un interès força morbós per alguns efectes d’aquesta crisi, que ja promet ser la més devastadora que he pogut viure i contemplar.
Amb el temps que porto per aquestos andurrials ja m’estranya que no hagi sortit mai l’ocasió de parlar de l’Anat, una amiga d’aquelles que et surten de les “voltes que fa la vida” i que és d’un país polseguerós i que, segons la tele, es troba en conflicte constant.
La vida és canvi, no hi ha volta de full. El Bassas, el segueixo pràcticament des del primer dia. El Bassas ha estat en tots els meus matins d’universitària, ha sigut la sintonia de la llet amb colacau regirada a l’estómac pels nervis d’un o altre examen. Fins l’aparició de Rac1 al dial, l'agulla de la meua ràdio estava enganxada amb Loctite al punt de Catalunya Ràdio. Fins aquesta temporada he anat alternant matí-Catalunyarràdio, tarda-Racú, vespre-Cataluyarràdio, nit-zàpping entre els programes esportius de les dos emissores i, també (i ara em poso un antifaç) la tertúlia del Miravitllas (ningú no és perfecte). Aquest migdia es pot dir que, si no passa res d’imprevist, a casa meua es formalitzarà l’apagada analògica i digital de l'anteriorment anomenada ràdio nacional de Catalunya. Em dol i em redol, perquè una emissora que es fa dir així hauria de ser la número u del meu país i no acabar convertida en una segona Comràdio. Calla, que comença l'entrevista amb la Neus Bonet, això no m'ho perdo.
Aquestes cortines noves de color butà em tenen en un jet lack constant. Mira, no m'hi sé acostumar. Ara mateix sóc al davant de l’ordinador, són quarts de nou del dematí, tenia algun ànim de treballar, però resulta que el despatx està banyat per una posta de sol jamaicana que ara no sé si prendre’m el colacau o una pinya colada. Per què cony a l’Ikea han deixat de fabricar aquelles fantàstiques cortines transparents de color de futur? Amb les antigues cortines que dic, el rendiment laboral estava garantit, era com treballar en un despatx del 2050, submergida fins al monyo tota jo dintre d'una claror asèptica que ressaltava les qualitats alumíniques del meu imac, del flexo a conjunt, de la taula de perfils metàl·lics i sobre de vidre esmerilat. Ara tots els components mobles del meu escenari de treball –i el que és pitjor, el meu mac–, semblen més aviat un grapat d’antigalles xapades de coure.
De periodisme, jo no n’entenc ni fava. Però sóc una acèrrima escoltaira dels programes esportius de la ràdio i, per tant, ja porto anyets sent “testimònia” passiva de la manera com les redaccions procedeixen a l'hora de dotar de continguts les seues llargues, excessives, hores de programació radiofònica. Són com els programes del cor, que d’un pet de la Obregón n'omplen tres Salses roses i set edicions de l’Está pasando.
De casa estant he assistit virtualment al minut a minut de fitxatges que al final no han sigut, a la gestació de rumors diversos que s'han anat apagant sense haver estat mai provats, a l’aquissament de les masses –barcelonistes, concretem-ho ja– ara cap a una banda, ara cap a l’altra, segons com bufés el vent. Cada sospir en una o altra direcció ha generat hores i hores de tertúlies, debats, discussions, com si es tractés d'un afer d'estat. Però sobretot han convertit l'exercici de la divagació dialèctica en un art.
A mi sempre m’ha relliscat tot. Tinc la meua opinió sobre el cas Ronaldinho, sobre el Rijkaard, sobre l’equip Laporta, i sobre els llangardaixos aquestos que han muntat la moció. Els mitjans esportius tenen un poder d'influència sobre el nostre club que no me'l sé explicar. Bé, sí que me'l sé explicar, però em fa mandra. Per tot això i més espero que avui es faci justícia amb una trajectòria presidencial que objectivament ha tingut molts més encerts que errors, però en tot cas no tinc un bri de confiança que un nou redreçament del club aconsegueixi que el soci i el simpatitzant del Barça experimenti la mutació genètica necessària per a deixar de banda aquesta dèria autodestructiva que el defineix pels segles del segles, amén. Vindran temps millors, segur, i no cal patir que sempre sortirà algun altre cap de soca amb l'empenta i entusiasme que cal per a poder-los continuar espatllant. Visca el Barça, malgrat els barcelonistes.
El servei de missatgeria de la feina és que és la repera. Cada dia igual:
Dilluns, 10:00 h: — Megarràpid, un segundet si us plau... (10 segons de fil musical) Megarràpid, bon dia? — Bon dia, sóc la R. P., de Pum-Pam Associats. Voldria un missatger perquè em reculli un sobre abans de les 11… — Un segundet, sisplau… (10 segons més de fil musical) Mira, em diuen que abans de les 11 no podrà ser. — I a les 11:30? — No, tindria que ser a partir de la una i mitja o ja per la tarda. — Mac-cà! — És que els dilluns tenim totes les motos a tope.
Dimecres, 9:00 h: — Em podeu enviar un missatger a les 11, si us plau, per un sobre? — Un segundet, sisplau, que t’ho pregunto... — Spero… — Em diuen que abans de les 12 i mitja impossible. — Recony. — És que avui tenim un matí desquiciat. — I a les 12 no pot ser? — Et podria posar entre les 12 i mitja-una. — No pot ser: a dos quarts ja no hi sóc. — I les 12:15? — Va, 12:15 i no se'n parli més.
Divendres, 8:00 h: — Voldria un missatger per recollir un sobre, a les 11, si us plau. — Mh, me’n sembla que és una mica just. Un segundet, sisplau... — Hosti, tu… — Mira, hauria de ser a partir de les 12. — Però si esteu aquí al costat mateix! Són les vuit del dematí, a quina hora se suposa que he de trucar, per a tenir un missatger a l’hora? — Oh, és que els divendres, les 11 ja és molt just… Si vols te’l poso urgent. — Deixa, deixa, a les 12, doncs… — Mira, et poso recollir entre 12 i una. — M'has dit les 12. — Fem una cosa, et poso les 12:30, a veure si les motos et poden fer un huecu.
No sé quines arts té aquesta Yessi que quan penjo ha aconseguit que tingui l'estranya sensació que m'ha fet un favor. I això perquè no he transcrit la negociació de les hores de lliurament, perquè és un altra aventura que riu-te'n, dels regatejos de Khan el Khalili.
Avui és un gran dia. Un dia enorme. Sense paraules. Penso en els teus fills i en un de tants missatges telefònics que t'enviaven, a través de Radio Caracol, cap a la selva, selva endins, "mucha, mucha fuerza, mamá", davant de les càmeres que van enregistrar el documental en què et vaig conèixer a tu i a la teua feina. Un dia feliç. I tot just comença.
Cada dia és la fi del món. Em desperto a la nit. Giro i tombo, sento com pels budells em corre una mala digestió en forma de boletes de plom. Necessito un advocat.
Com a ciutadana de la UE aficionada a això de veure correr vint-i-dos individus (normalment majors d’edat) darrere d’un tros esfèric de cuiro, ahir al vespre em mossegava els punys en sentir com pujava per la vall del pati l’apassionament dels meus veïns italians (sí, els mateixos que al mundial de poc que no ensorren l’edifici), i també la xaranga dels espanyols-vamos-coño, fruïnt tots en primera persona de la seua gran nit de futbol europea. I em mossegava els punys de l’enveja que em feien, i em fan, els futbolers que tenen una “seleción” regalada, així, té, sense cap esforç, sense humiliacions, sense haver de demanar permís al papa i a la mama. Una selecció nacional gratis, "porque yo lo valgo", t'ho imagines?, i només per haver nascut en aquella classe d'indrets físics, i/o també psicològics, on per viure de normal només et cal llevar pel dematí i anar fent amb el que et vas trobant, ara un dia, ara l'altre, amb un còmode sistema operatiu de sèrie que et val per a tot, en aquests indrets de somni on el vent sempre bufa a favor i la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Quina enveja, poder ser no-nacionalista en aquestes condicions. Jo m’hi apunto.
La meua cap és bipolar. No sé si li ho ha dit algun metge, però el meu diagnòstic és aquest. Transtorn maníac-depressiu. Quan entro al seu despatx, no sé mai què m’hi he de trobar. Potser em rebrà amb una rialla primaveral i serà locuaç i eufòrica i em convidarà a fer un te i es cagarà en el cap suprem exhal·lant el fum del Winston com una artista cinquantina, volant de la Nespresso a la nevera sense deixar-me ni dir ni meu, que si això i que si això altre, mira tu si què. Si és així, em dirà “deixa, que això ja ho faré jo” i m’engegarà cap a casa. Però hi ha uns altres dies en què és veure-li un cabell per sobre la mampara de vidre fumat i ja sé que avui és l'hora de la seua fi del món. Plora, està saturada, desbordada, es mareja, li explota el cap, rodola per les parets, li dic que marxi, que l’acompanyo al taxi, l’arrossego de bracet, aquí caic aquí m’aixeco, fins a la a la farmàcia, recita el nom d’uns medicaments de memòria, amb un fil de veu, no s’ho prengui tot alhora, que li diu la noia de la bata blanca, i llavors és quan em diu que sí, que se’n va cap a casa, que sisplau que truqui al Tal per això, que si l'endemà puc anar a tal reunió en lloc d'ella, que si la puc ajudar a acabar tal altra cosa, i veig com em creix al davant una muntanya d’imprevistos que m’arrasen el temps lliure com un tsunami. I no em sap greu, però crec que hauria d’anar al metge. Si no hi va ella, ja veig ben clar que acabaré havent d’anar-hi jo, al seu puesto, per variar.
Bufa, Totxanes, és que un mes passa d’una revolada. Però quin mes, tu. Hi ha una expressió que és perfecta per a això; qui se la va inventar té tota la meua admiració. Una expressió que, sense entrar en detalls, serveix per a justificar qualsevol cosa de manera gràfica i d'un sol cop: és la incomparable “se m’ajunta tot”, amb totes les seues variants temporals. Oh, m’encanta el “se m’ajunta tot”, perquè tant val per un nap com per una col. En el meu cas, vol dir que se m'han acumulat al sistema nerviós un seguit de trasbalsos personals, laborals, domèstics, que era arribar el vespre i em llençava de cap a menjar compulsivament, buscant ressucitar del malson amb una dosi ràpida de plaer instantani, com una ionqui. Devorava, amb la ment en blanc, llesques de panrico en dos mossades, torró de suchard i de rovell cremat del nadal passat, triangles de formatge, nyec, nyac, olives farcides, una, dos, tres, la llauna sencera, pernil salat que em deixava caure a la boca d'una peça, que a punt he estat d'ofegar-me, tot el que trobava pel camí ho deglutia, sense pensar, sense notar-ne el gust, ingerir per ingerir, per no pensar. Avui començo a veure la llum al final del túnel, ara tanco l’ordinador i no el penso tocar fins dilluns.
