|
 |
|
Ai, l'amistat Amb el temps que porto per aquestos andurrials ja m’estranya que no hagi sortit mai l’ocasió de parlar de l’Anat, una amiga d’aquelles que et surten de les “voltes que fa la vida” i que és d’un país polseguerós i que, segons la tele, es troba en conflicte constant. Divendres ho vam intentar. Portàvem mesos programant-ho, havia de ser aquest cap de setmana o mai. Estic parlant d’un famós sopar que havia d’aplegar tota la colla, solters contra casats, i que, miracles de l’enginyeria planificatòria a dos mesos vista, va derivar en un ple històric. Ep, poca conya, que la cita requeria mobilitzar tot un exèrcit de cangurs, quadrar agendes impossibles, buscar un restaurant que ens volgués rebre un cop la respectiva canalla ja fos instal·lada al primer son, i les mil i una maniobres que només fan que afegir mèrits a la gesta més esperada del nostre febrer.
Així què, què, què, li
pregunto a la Berta, hi va haver tomàquet o no? I resulta que sí, que hi va
haver tomàquet del llarg, que van fer tombar el rellotge fins fer quedar curta la famosa cançó del Sabina. Uàu, nena! I què,
llavors com heu quedat? Doncs han quedat que ja es trucaran, que aquests dies diu ell que està tan colgat de feina i que potser la setmana que ve... Una manera de quedar que sona a "gràcies per participar", però això no li he pas dit, a la implicada, a qui m'aprecio massa com per aventurar-li segons quins averanys. Vaig pel carrer a velocitat de creuer, amb les mans a les butxaques, dos voltes de bufanda, l’emepetrés amb el Barril i la seua missa de nou, tris, tras, saltironant una mica. Estic contenta, torno de fer un cafè de quatre hores amb la Marta, a qui fa mesos que no veig. El dissabte vam sortir les tres mosqueteres de sempre a fer mal al Born. La idea no oficial que regeix les últimes sortides és trobar-li un home a la Berta. Un home que sigui digne del nostre vist-i-plau, o si més no del nostre “vist”, que arriba una edat que ja no estem per regatejar gaire. I mira que la Berta es fa mirar, ja ho he explicat mil vegades, però, coses de la vida, sempre se’ls acaba emportant tots la Núria. En ma vida no recordo
haver circulat per un agost amb una meteorologia tan ajustada al meu ideal estiuenc
com aquest. Ha estat una benedicció. El ventilador, que vaig cuitar a desenfundar al
juliol amb el primer grau centígrad de més que em va pujar al cap, se m’ha
omplert de pols. I ple de pols estava abans d’ahir, mentre hi brindàvem al
davant, la Berta, la Núria i jo, amb un vinet de l’Empordà, abans de fer justícia d'un sopar que m'havia deixat preparat el B. per fer-me quedar com una amfitriona amb un mínim de decència. Estimat diari, El que passarà demà,
vistos els darrers esdeveniments, m’estalvio d’explicar-ho al bloc bàsicament perquè, donat
que la realitat supera la ficció, la meua bitàcola perdria tota credibilitat, en el
benentès que algun cop n’hagi tingut un bri. Quin cap de setmana,
senyordéumeu. Som a la festa del pis del Marc, que potser que la deixi per un altre dia, perquè l’important va passar en un context previ, quan la Berta em
truca per demanar-me si podem quedar una mica abans. Ens trobem a mig camí de l’autobús,
i encara no estem assegudes que ja veig que la cosa va d’alerta roja en amunt. Que mira, que em fa molta vergonya però t’ho he d’explicar: és que
divendreeees... Tens raó, divendres!, com va acabar, la cosa? Bé, bueno, sí, bé:
al final va marxar tothom i vam acabar al L. el Gorka i el Pau i jo, i mira, ballant, ballant, havíem begut
molt... No! Sí! Amb el Gorkaaa? No: amb el Pau. Cau el teló. Deixo la festa dels
excompanys de feina en plena ebullició: demà he de matinar per tenir la
casa neta de pecat per un dinar de compromís. I a la nit, sant tornem-hi a
la inuguració del megapis del Marc, que m’han dit que és una cosa de revista,
digna de veure. Això és l’estiu, amics. De moment, ja no m’aguanten ni les
costelles. Per no tirar d’alcohol, he pres tanta cocacola que ara mateix, mira l'hora que és, porto uns ulls
com dos pizzes margarita. Si vull dormir, com a mínim m’hi hauré de posar un parell de
gotes de Loctite. Davant d'aquesta situació lamentable, estic considerant posar-me a fer dissabte ara i demà dormir fins les
dotze. Ara que tenim el Pau
més a mà, des que ha muntat negoci propi, la Berta i jo ens plantem al seu
despatx disposades a emportar-nos-el a fer una cervesota al bar de baix. La
cosa ja s’ha convertit en el ritual sagrat de cada quinze dies. El seu soci,
tot encorbatat, el mira com dient, noi, no sé com t’ho muntes, que fins i tot
et vénen a ploure a la porta de la feina. Com sempre, fem el paper de
convidar-lo, però ja es veu que no és el seu estil. No havia vist mai dos socis
tan divergents, si més no fora d'un matrimoni. De l’última vegada
que vaig sortir de revetlla, en fa més de deu anys. Me’n recordo que havíem quedat al
centre de la City, i jo mirava el panorama aterrida des del balcó, calculant el
recorregut que m’havia de portar fins al metro sense que semblés que anava cagadeta fins al moll de l'os.
Si la canalla ja em fa por de natural, imagina’t armada amb bombes. A més a més, la plaça on vivia era
la base de les batalles de tot el barri, i en el moment en què havia de sortir era
ben bé l’hora punta dels atacs per terra, mar i aire. La Berta em truca a
mitja tarda. Plora. La història de sempre. Hem quedat amb la Berta en un bar situat a la cantonada de Muntaner amb Sepúlveda, davant de la Plaça de Goya. L’establiment té quatre taules a fora, a dos vents. En dono totes les dades que tinc i més que en sabés. Perquè jo que demano un cafè descafeïnat de màquina i un te amb llet amb dos sucres i, a mig camí, el cambrer, com un disc ratllat, engega l’automàtic en español-en español-en español, i jo anar dient un te –i ell: en español– amb llet –en español– i dos sucres –en español– sisplau (per dir alguna cosa). A mi me hablas en español que no te entiendo, remata el paio, que m’ha vingut de no sé quin país que fa gent de color torrat a donar-me lliçons de Formación de l’Espíritu Nasionás. I jo: és que me n’he d’anar a Andorra, per a què em serveixin un cafè a la primera?! Marxem. Per fer bo el subtítol d’aquest bloc, la ressaca del divendres m’ha durat 48 hores, comptant el matí de demà. No hi ha res com tenir una amiga acabada de separar per treure de l’armari la vida social, aquella que tenies enfundada en una bossa de plàstic amb dos boles de naftalina, just al costat d’uns vestits passats que no sé per què coi els guardes, perquè mai més no te’ls has de posar. Ara mateix, una ronda de mails ben encadenada ens ha portat a contactar uns antics compays de feina, i divendres estem decidits a nedar en una piscina de cubates. I pobre de qui no porti el banyador. Portem un neguit a dintre que de poc no decidim saltar-nos el sopar i anar directament al barril. Però ja tenim una edat, i, amb aquesta edat, hem descobert que l’estómac ha passat a ser la nova dimensió ineludible en aquest tipus de trobades. Així que sopar, copa, puro, i a cremar cartutxos per aquests bars de déu. Entre les noies, hi haurà bufetades per seure al costat del Pau, casat i entrampolicat, cosa que fa que encara sigui més ampla la foguera. Però jo l’he vist primer. I amb això no vull dir res. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
