Un dels plaers que se m’ha despertat amb l’edat és el de saber llençar. Abans ho guardava tot, en previsió de ves a saber quina classe de nevada metafòrica. Tenia piles de capses, bosses, sobres i capsetes plens de proves de moments memorables materialitzats en bitllets de tren, entrades de concerts, cartes, postals, carnets joves, fulls d’apunts, tovallons de paper dibuixats, bolígrafs robats, flors dissecades, sotacopes, arracades, fotos de quan se’n tiraven 48 per viatge, monedes caducades, embolcalls de xiclets, llaços de regalar, de tot, vaja. Quan em vaig traslladar on visc ara, però, vaig perdre de cop totes les manies: de la meitat dels papers i objectes que representava que avalaven una o altra empremta sobre el tou del meu passat, ni me’n recordava de quan eren ni què se suposava que m’havien d’evocar. Avui, si un objecte em desperta mínimament la temptació acumulatòria, de seguida em passo en diapositives mentals el moment en què no sabré què coi és ni per què ho hauria volgut conservar, i oli en un llum, tu: cap a la paperera falta gent i, com diuen els castellans, “si t’he vist, no me n’ancordo”. Ara bé, les entrades de Montmeló de la setmana passada sí que les guardaré temps, que no valen pas quatre quartos, juntament amb els taps auriculars de tacte de núvol comprats a l’estand de Ferrari. I és que la meua vida ultraprivada a voltes té raons que la raó no entén.

Una de les coses que vaig guardant per fer-me una mica d’història són les llibretes d’estalvis. D’aquesta manera sé que, fa quinze anys, mons pares m’ingressaven 25.000 pessetes mensuals per a les meues despeses a la capital. Això són uns 150 euros, vet-ho aquí. El pis anava a banda, 20.000 peles i avall. Quan vaig començar a treballar, les cent-mil no me les treia ningú, i fa nou anys ―ara ja es pot dir, perquè el tabú ha prescrit― vaig arribar al pic de les cent-setanta-cinc mil per vuit horetes de xauxa en un despatx. Ja ho veus: una llicenciada mileurista i feliç. Com que em sortien els calers per les orelles, em vaig comprar el primer cotxe, un Corsa blanc com una cullerada de nata. Però això ja serà una altra història.

Si observem les nostres mares i àvies, podem elaborar una teoria general
―i, com a tal, també un poc reduccionista― sobre l’evolució de les proporcions corporals femenines. La teoria diu que arriba una edat en què, o bé tires cap a pera, o bé cap a calamar. Com saps que pereges? Doncs perquè, suposant que fas la mateixa talla 40 de samarreta i pantalons, un dia comences a fer la 42 de la part de baix, i nà pujant. Algunes noies que conec, sobretot les que han parit, peregen. I com saps que calamarseges? Doncs perquè, partint del mateix cas, la talla de pantalons baixa a la 38, o, una variant que també val, la de samarreta puja a la 42. Doncs jo diria que ja començo a calamarsejar.

De tant en tant, passa que el B. i jo ens tornem a conèixer. Vull dir que hi ha dies en què sortim a fer un volt, i, ara un pas, ara un altre, se’ns enganxa un tema d’aquests de nit de borratxera i li anem estirant el fil durant quilòmetres, escoltant-nos de perfil, amb el resultat que, entre unes coses i unes altres, ens tornem a explicar la vida.

Al fons de l’armari hi tenia guardades dos bosses de xarol de quan eren moda, cap a principis d’aquest segle. Una d’elles la vaig recuperar a l’oficina d’objectes perduts, en una ocasió en què l'atzar me la va fer venir de pas, dos o tres mesos després del robatori. Però en aquell moment, mira si tenia fe en el reencontre, ja me n’havia comprat una altra de pràcticament igual.

D’això que tinc avui se’n diu un mal d’esquena de cavall, i des que m’he aixecat no m’ha deixat veure-hi clar ni al sol ni a l’ombra. Tinc un cable que em recorre tot el full de l’omòplat fins l’esternocleidomastoideu que em tiba com si me l’haguessin lligat a la pota del llit. Si m’haguessin posat una càmera oculta a casa, hagués quedat de boja en amunt, arrapada als marcs de les portes i estira que estiraràs, fent piscines amunt i avall del menjador, estirada al terra com un llangardaix buscant debades l’amansiment del coi de múscul. I arribada aquesta hora sóc una dona vençuda, escabellada, suada, que no ha tingut ni un segon d’assossec ni horitzontal ni vertical ni en forma de quatre. Estic pensant a afegir al subtítol d’aquest bloc la sentència que ja comença a ser un clàssic gairebé ineludible del remat dels meus posts: perquè ja tenim una edat, i demà serà un altre dia.

Quan ets adolescent et penses que ja ets gran, que ningú no t’ha de venir a explicar res perquè te les saps totes. Arriba una edat, però, en què aquesta tendència s’inverteix. No m’atreviria a concretar una xifra, però cap als trenta ja es pot considerar que hi ets de quatre peus: et creus que ets més jove del que ets, i et fa l'efecte que cada dia n’entens menys de tot.

Quedem-nos amb la primera part, per avui.

Ser adult ja deu ser això. Despertar-se cada dia amb un mínim d’una preocupació al calaix i anar-se’n a jeure al vespre havent-la substituïda per una altra, també de força calibre. La qüestió és saber organitzar-les per ordre de capacitat destructiva. I així és que, per primer cop a la meua vida, m’he fet una agenda amb el ferm propòsit de fer-la servir.

Avui, per circumstàncies, que en diuen a la tele, m’he trobat que havia d’escriure unes ratlles bastant seguides a mà. Sembla mentida, però a la tercera línia ja no sabia ni com agafar el bolígraf. La meua cal·ligrafia, si és que encara se la pot qualificar amb el benefici d’aquest substantiu, m’era com a estranya, no es deixava dominar, tombant ara cap a la dreta, ara erta com un pal, ara més laxa, ara més aguda. El dibuix elaborat de les esses i les emes em suposava una especial complicació. Les erres dobles se m’enganxaven com filferros, i la pressió del boli sobre el paper també m’era difícil d’estabilitzar. Si avui em sotmeten el manuscrit a un examen cal·ligràfic, segur que quedo com una Neanderthal, sinó com un Norman Bates passat per un mareig d'aspanto.

Veient les notícies sobre la megafira de súpertelefonia mòbil 3GSM només puc constatar que aquest tipus de tecnologia em fa una mandra estratosfèrica. El primer que sobta és que encara en diguin fira de “telefonia”, d’aquest esdeveniment comercial; sembla una broma rupestre, ja que dels novedosos aparells que es presenten l’últim que es destaca és que també serveixen per a trucar. Per a què? Sí, home, per a trucar, allò que es fa amb un mòbil. Aaah, sí, em sembla que el nostre també ho té, al canal 25, o 32, ara li miro. Deixi, deixi, que vaig tard.

El moment s’acosta. La meua fillola està a punt de fer els divuit anys. El dia que em vaig assabentar que la teníem a sis mesos de camí, va ser un dels més feliços de la meua vida. Sons pares portaven nou anys de casats i la notícia, també per inesperada, va fer-me córrer com no havia corregut mai per anar a trobar a mon pare i saltar-li al davant com un llangost per anunciar-li amb la respiració sincopada que tin-drem... tin-drem... un... cosí! Un cosí! (Si hagués estat ara, la collonada aquesta de la correcció política m’hagués fet polir més la informació: o una cosina! Però fa divuit anys aquesta llengua nostra encara era només llengua i la cosa ja es donava per ben entesa.)

La meua fillola aquest any ha volgut seure al meu costat. I ha volgut explicar-me la ressaca, les classes de conduir, que vol estudiar psicologia, que vol viure a la capital. La meua fillola em fa acompanyar-la al terrat i em diu que fumarà un cigarro, que si no em fa res, i que sons pares ja fa temps que s’ho ensumen. Expirant el fum per sobre de la bufanda, entre la selva de vellut dels geranis, em demana si em sembla més guapo el Tal que el Qual, que deixarà el Pasqual, que vol començar una nova vida, que vol passar per l’estranger. Que si tinc hotmail i que si em pot marejar pel messenger. Que li agradaria parlar amb mi de les seues coses, que li hagués agradat tenir una germana gran. Però no tan gran-ai-perdona. Tranquil·la, si sóc una iaia, jo. Tia, com has de ser una iaia!!! Bueno, bueno...

Quan tenia la seua edat i venien els parents de fora, mai no vaig saber copsar què volien dir amb la frase recurrent “és que fa quatre dies eres així” o “és que jo t’he vist néixer”. Per mi aquestes paraules eren simples compliments, maneres de dir què gran que t’has fet, com has crescut. Ves què vols, deia jo per dintre. Ara sé que em parlaven del temps, del cronològic i del de dintre. Que era alguna cosa més que l’espai dividit per la velocitat, que és com el concebia aleshores.

Tota aquesta canalla que avui voltaven xisclant la nostra taula de Sant Esteve, arrossegant els presents del cagatió amb tot el seu potencial atabalador, encara son per a mi una dimensió desconeguda. Ells, com els gossos, oloren la por, la meua por, i per sort em tracten talment com si fos un moble. Aquell moble sèrio de sempre, que a les festes endrapa com una lladre i que parla de coses enrevessades amb les senyores dels cabells blancs, aquelles que sí que els saben esclafar les galtes amb petonassos i dedicar una mà de rialles i de vocabulari a l’alçada del seu enteniment.

Sembla que fos ahir que la meua fillola em dirigia aquells ullassos negres carregats d’interrogants des de l’altre cap de taula i jo no li havia estat bona ni per fer-li una maleïda gràcia. Quan li portava la mona més gran de la pastisseria, que era la meua manera de dir que jo t’he vist néixer, que quan vaig saber que series va ser el més feliç de la meua vida, em feia un petó tota obligada i vergonyosa i corria a amagar-se darrere una pota de la taula. El que ella no sabia jo no li ho sabia dir. El que ella tampoc no sabia és que en aquell moment el que més desitjava també era córrer a fer-me ocultar per una pota de la taula. Mai no he sabut tractar els xiquets, perquè em fascinen: em fascina tota la seua energia vital, tot el temps que posseeixen i el misteri del seu futur. Els observo petrificada, com si veiés un fantasma. Són uns éssers superiors i no hi sé estar a l’alçada. Només em queda esperar a assolir la posició necessària en actitud passiva, esperar a què ells se’m situïn davant i pugui mirar-los obertament, de tu a tu.   

I amb la meua fillola el moment s’està gestant, des del punt en què ella se m’ha volgut acostar i buscar-me els ulls. Comencem a trobar les vores d’un àrea comú des d’un mateix lèxic. Ara sí que sembla que ens podrem entendre, des de la centralitat i la moderació que caracteritza el Partit Pendular de Casameua. Noi, quan hi penso em puja una esgarrifança pel clatell: la meua fillola, que ja té una cosina de vuit fets, arribarà un dia que estarà en la positura de dir-li, quan la tingui fumant d’amagat al terrat de casa, “és que jo, aquí on em tens, t’he vist néixer”, i llavors sí que haurà baixat l’últim graó i la tindré ben bé al davant, cara a cara.

La calor m’ha assecat el cervell. Porto tot el dia al ralentí, no he venut ni una escombra. Arribo al bloc i veig que tots sou tan prolífics que només puc pensar que teniu aire condicionat.

Avui ens hem reunit amb el J., l’únic gall del galliner, i com que l'home té planta, amb aquest metre noranta que no s’acaba mai i aquests clotets a les galtes i aquesta caiguda de pestanyes, les meues col·legues instal·lades en la quarentena llarga portaven una estarrufamenta que costa de veure en un dia normal. La taula de vidre revelava un festival d’encreuaments de cames que semblava telesinco, totes, incloses les meues, per què ens hem d’enganyar, naixent de faldilles moderadament curtes i estudiades per a l’ocasió. I aquell anell de casament... I vinga girar i tombar les cames.

Deu anys enrere un home de 40 anys era per mi un home de 40 anys. Ara que en tinc 30, un home de 40 anys ja comença a ser un home de 40 anys. I d’aquí a deu més, serà un noi de 40. Com canvien les coses. De moment, han deixat d’interessar-me els de 20 a 25, que ja és un pas, però tot arribarà. M’ho diu el cos.

Un dia, tot de cop, viatjant en tren, em vaig descobrir passant les planes d’un llibre amb les mans d’una persona adulta. Ara ja m’hi he acostumat. Un altre, també de sobte, vaig veure’m la cara en un mirall de casa d’un altre i vaig trobar-me a mi tenint 30 anys. Tenia una imatge de la meua cara molt més suau i carregada d’innocència, els ulls més tendres i amb una espurna per sobre d'aquella nova lluïssor. D’aquesta manera, com qui es retroba amb un parent després d’anys d’absència, vaig assabentar-me que aquesta imatge portava més temps dins el meu cap que no pas inscrita sobre el meu rostre.

Des de l’adolescència que no estava tan pendent d’aquests nous canvis. Porto un mes observant detingudament un punt de la meua cuixa esquerra on sembla transparentar-s'hi una mica de blavor: serà la primera variu? Quan em recullo els cabells ja sé que des de fa temps m’acompanya una mena de filferro platejat que va per la seua banda entre els flocs que em neixen per sobre les temples. Dic mentida, ara aquest cabell blanc ja en té quatre que li fan companyia, i ves que demà no en siguin cinc. I per no parlar de les parts toves, que ja comencen a trobar en la gravetat una punta de laxitud que la meua joventut no els havia permès fins ara. El cos comença a acomodar-se, a buscar noves formes que el deslliurin de la tensió de la segona dècada de vida al món físic. Fins fa quatre dies, agafaves el primer drap que trobaves a la botiga i avall, que fa baixada. Des de fa quatre dies, ja comences a passar més estona dins l’emprovador.

Conscient dels primers indicis d’una metamorfosi sense aturador, vaig descobrir-ne un amb un joc de miralls que et permetia veure’t d’esquena. Mai no m’havia vist d’esquena així, com et pot veure un altre. Em vaig despullar completament, i m’hi vaig passar una bona estona examinant-me amb una minuciositat forense. Així que jo era així. Encara, encara. Ni tan sols me’n vaig enrecordar de despenjar la brusa del penjarrobes. Vaig sortir tal com havia entrat, reflexionant sobre la meua anatomia. Encara, encara. I, aferrada al miratge, encara hi vaig tornar, per repetir l’experiència. Estic en un punt que necessito esplaiar-me en el que encara xuta, perquè les veig a venir com qui sent de lluny una tronada.

Un dia de l’any passat em vaig trobar malament, d’un malament que no coneixia. Em van fer la primera anàlisi de sang de la meua vida, i m’hi van trobar triglicèrids. Un altre dia em va agafar com un mal de coll d’una categoria que el meu expedient no va saber identificar: em van diagnosticar una faringitis crònica. Un altre dia em vaig despertar amb mig cap a punt d’esclatar, i vaig saber que tenia migranya.

La roda gira i va costa avall. Em miro a ma mare i m’imagino per on tirarà el meu cos: el cul se’m farà més ostentós, i les cames se m’escurçaran amb un grau d’inflexió al mig dels genolls. Faré ulleres en algun dels tons més rebaixats del lila. Em mudaré i potser encara faré goig per fer girar els homes. Però ja seran homes. Amb una mica de sort potser homes de 40 anys. O, essent realistes, més aviat nois de 50...

Avui, per primera vegada a la vida, he tingut migranya. Ha estat aquest dematí, quan m'he assentat al llit, que he sentit com una agulla de fer mitja em travessava l'hemisferi dret del cervell. Com he pogut, m'he aguantat el cap per sotmetre'l al mínim moviment i poder aixecar-me a buscar el que fos. A cada redistribució de la sang, una fiblada més al lòbul, i jo mig cega remenant el calaix del medicaments, fent-los saltar pels aires, amb la mà esquerra, que no em serveix per a res, mentre amb la dreta em pressionava el crani com per evitar un esclat imminent. Dos aspirines, en sec, i de cap a la nevera a empassar-me mig litre de llet per evitar una perforació estomacal per efecte del famós àcid que tots coneixem per la tele. He tornat al llit. La sang s'ha anivellat, però no em podia ni girar ni tombar sense sentir el cop de martell, el coixí ja no era tou, era una enclusa, no m'atrevia ni a respirar.

Espero que tot plegat hagi estat un fet puntual.  

Porto tot el dia en estat semivegetatiu, depurant les quatre copes del vi de 14 euros que ens van clavar al M., un xupito de Baileys, les tres cerveses del Q., l'absenta del M., i el parell de cubates de vodka amb taronja de Les Enfants. I ja continuaré demà, perquè encara em trobo una mica espessa.

Estic visquent l'etapa de la meua vida en què la mesura és setmanal. Cada dia és divendres. Encara que ara sigui dimecres, aclucaré els ulls i pam: divendres. Com ahir.

A ma iaia li passa el mateix però amb les estacions de l'any. Ai, xiqueta, ja som a l'istiu, em diu l'altre dia (un divendres, segur). I al setembre sospirarà: xiqueta, no mos en adonarem i ja sirem a Nadal.

Me'n recordo que quan era una escolar de primària el pas dels anys se succeïa amb una lentitud quasi fòssil. Els estius eren tota una vida, i la pell torrada i els cabells de palla tardaven a evaporar-se la mateixa eternitat que l'aroma dels llibres acabats de folrar, de la fusta dels tints i de la goma nata milan. Els reis sempre arribaven de sobte, quan ma mare enfilava les escales per despertar-nos cantant pa-ta-tots i pa-ta-to-tes: avui-és-el-dia que-vé-nen-els-reis. Llavors érem autèntiques màquines de viure al dia, el nostre futur era un concepte pel que vetllaven altres, els que sabien què podien témer, els que sofrien per tot un ventall de pors inèdites per a la nostra tendra experiència vital.

En efecte: com que encara no ens havia atrapat la por de totes les pors, que és la por pel futur, ens quedava tot el temps del món per aprendre a viure. Aquest era un temps pacient, benvolent, que ens oferia la dilatació que fes falta per a assimilar amb comoditat cada etapa del nostre aprenentatge. Me'n recordo d'estar-me ben bé tres dematins per aprendre a cordar-me les sabates amb una maniobra definitiva. Aquest és un luxe que ja mai més no em podria permetre per a menesters d'aquesta simplicitat. Això, és clar, tampoc no ho podia saber. Era part de l'estratègia.

És necessari que a mesura que anem fent anys el sentir del temps se'ns escurci en la proporció inversa. Si la nostra percepció temporal es mantingués constant no ho podríem suportar. És com això que diuen que si d'adults haguéssim de patir el dolor de quan ens van sortir les dents rabiaríem fins a l'agonia. Doncs imagina't que els dies ens fessin la mida de quan érem infants: les cabòries i les angoixes se'ns multiplicarien com la malesa en un camp ermat, i acabarien per devorar-nos vius. Tanmateix, aquesta mesura temporal minvant ens permet de mantenir, amb les activitats quotidianes pròpies de cada etapa, el nostre tros ben llaurat procurant que la malesa no ultrapassi en excès les vores.

Ves si els nostres avis no se'ns moririen molt abans si haguessin de carregar tot el pes de la vida sobre la mateixa percepció temporal que els va pautar la jovenesa. L'osteoporosi de ma iaia l'hagués consumit el mateix dia del diagnòstic si per ella ara ja no fóssim a l'estiu.

Doncs posem que som divendres. I que vaig pel carrer sense aixecar els pensaments més amunt de si em queda salsa rosa per fer una amanida amb panses i nous. De cop la mirada se'm distreu unes dècimes de segon en les pupil·les fresques d'una adolescent, carpeta en mà. En un lapse encara més prim sento com el cor em fa un tomb: el tomb de les males notícies. Ja has estat allà, fa deu, quinze anys. Has tingut la pell tibant com un tambor de brodar i el cap emboirat pels primers brots d'independència. Imagines un regle graduat i una línia que en segrega un terç. Només tens aquesta vida per ser el que ets. Només tens aquesta vida per ser. Només tens aquesta vida. Per tots els vianants amb qui comparteixes semàfor tampoc no ets més que una persona qualsevol de l'atrezzo urbà. El dia que et moris ­-perquè et moriràs, moriràs, estaràs mort, no és una maledicció: el fet que visquis la teua vida i no una altra no la fa més important-, el dia que et moris, deia, els qui et dedicaran un pensament més o menys computable amb prou feines ompliran vint fulls d'una agenda moleskine.

Penso en la meua besàvia, de la que només sé que es deia Maria. Ella també va estar instal·lada com estic jo en un present que va creure únic. Però només va ser una il·lusió. Com aquesta que tots nosaltres blocaires estem compartint dintre d'un mateix present que quedarà sepultat per tones i tones de temps presents que estan per vindre. I aquest punt temporal que creiem tan nostre es dissoldrà amb tants d'altres fins a assolir la instrascendència del que mai no ha existit.