Fa gràcia, això del bicing. El barceloní bicingaire és un ésser que, sobre la màquina, es mostra més aviat esporuguit, arronsat de ginolls, tremolós de manillar, el pedal incrustat al pont de la sabata, el timbre amb fluixera. Un fenòmeno, vaja, l’encarnació d’Apol·lo sobre una quàdriga monoplaça i celestial. Costa de veure’n cap que pedali relaxadament, la testa obrint-se pas pel món, la barbeta avançada al nas, en actitud suficient. No: el bicingaire se'l veu tens, se li coneix que fa anys que no fa girar el plat, el delaten l’alçada insuficient del seient, la posició infantil del pedal a mitja sola, la pupil·la en alerta continguda, la fesomia, en definitiva, d’estar passant un mal trago. I, al damunt, la vacil·lació del conductor encara esdevé més grotesca si tenim en compte que aquest mitjà de transport és l’artilugi més estrafet i poc sexi de la galàxia de les dos rodes, lleig com un pecat mortal, que confereix un punt de ridícul al més àgil i destre dels pedalaires. En fi, que els que baixem (o pugem) a Barcelona ja tenim l'espectacle garantit, fins que aquesta gent mos agafi pràctica i el post que ara s'acaba quedi definitivament obsolet.

El tema de la Sagrada Família és que ja cansa. Aquesta psicosi col·lectiva sobre la presumpta incertesa del futur de la dita construcció em fa fer un panxó de riure. Ara resulta que, des de l’enfonsament del túnel del Carmel, un nyap reconegut per savis i per profans, tots ens hem convertit en enginyers i podem opinar sobre la conveniència d’un o altre traçat d’una determinada infraestructura i punyetes diverses. I sense fer-ne la carrera! Això sí que és ser una llumenera. Potser que ens hi poséssim ja, a repartir diplomes entre tanta saviesa popular i espontània, o ens faltarà el paper.

Deixeu fer als que en saben, hòmens de déu, i no emprenyeu més amb la cançoneta de l’home del sac. De tota la vida que les ciutats s’han foradat del dret i del través, amb tecnologies força més precàries, moltes d'elles basades en l'aquí caic i ara m'aixeco del pic i la pala, i ara, al segle que som i amb els avenços tècnics que tenim a l’abast, ens ha de venir d’un pam. Si ens donés la gana, hi podríem passar fent tirabuixons, entre els fonaments de la Sagrada Família, i als japonesos instal·lats a la torre més alta no se'ls bellugaria ni un pèl.

Malauradament, la Sagrada Família no ha de caure, ni passant-hi pel davall del cul ni a frec de cuixes. No tindrem aquesta sort. Com va dir el Pla, em sembla que a Primera volada, i hi coincideixo plenament, el lloc ideal d’aquest temple expiatori no seria altre que el fons del mar, en la descripció més sensata i ben parida que he sentit mai sobre aquest monument. Quan la trobi te la transcric.

Després de cent anys de no posar els peus en una sala de cine, hem anat a veure aquesta dels zombis. Abans, però, hem passat pel súper a agafar el beure, perquè als cinemes te’l fan pagar a preu de guerra atòmica sahariana.

A les nou ja sóc al centre de Barcelona, més morta que viva, carregada de papers i eixordida per una sobredosi d'humitat ambiental. Si no fos per la reunió, encara seria al primer son. Des de les ulleres de sol observo com els hotels posen al carrer les primeres parelles de turistes, ensonyolides, mapa en mà, cuites com a llagostins per una vigília intensiva de platja. Quina enveja que em fan: jo vaig a treballar, cames ajudeu-me, i ells, amb la ronyonera i el barret de pescar, surten a regalar-se el dia a pas de sandàlia i mitjó blanc.

Totes les senyores del món tenim un tipus d’home, davant del qual responem amb una fefaent positivitat, que ve a ser allò que se’n diu el nostre home “tipus”. Ara bé, a l’altre extrem d’aquest efecte sensorial, hi tenim l’home “antitipus”, que en el meu cas em provoca un tal arronsament de nas que me l’he d’extreure del tou del cap amb una cullereta. El meu home “antitipus” és el prototipus de “tunero”, que no és un membre de la tuna (aquest estaria un grau per davall del dit element), sinó el de l’afeccionat i practicant del túnning.

Diuen per la ràdio que a l’edifici triangular del Fòrum hi ha instal·lada una exposició amb un títol carregat de morbo..., fins a la meitat: Dona. Un cos (aiii...), una vida (oooh...). Els parèntesis són meus. S’anuncia amb aquestes boniques paraules que resumeixo a la meua manera per a què no se m'adormi el personal: L’exposició, organitzada per la Fundació Santiago Dexeus Font amb el patrocini de bla, bla, bla, té com a finalitat mostrar l’univers femení des d’un punt de vista bla, bla, bla. Aspectes com l’evolució del cos de la dona, el procés de fecundació i gestació bla, bla, bla, integren aquesta exposició innovadora i interactiva (!) que combina el rigor científic i divulgatiu amb les tècniques artístiques i estètiques (!) més avançades. També continua: Dades i horaris. És el que passa quan es pensa en un altre idioma. Però això ja seria un altre post.

Aquest és un món de molts adelantos, però que indefectiblement tots necessiten un cable o una bateria per menjar. Posa un mòbil, una pda, un emepetres, un ordinador portàtil, i arribarà un punt que et demanaran més atencions que un tamagochi consentit. Els portàtils, per centrar el tema, si els has de treure de casa, que és la raó per la qual els has adquirit, són tan pràctics com anar pel món amb la criatura i el biberó i les farinetes al cotxet, per si se’t gasta la bèstia. Jo em puc sentir en plena Guerra de les Galàxies amb el meu, lliurant des del llit les pròpies batalles, però quan menys m’ho esperi, el trasto aplucarà els ulls i hauré de fer cap a buscar-li el cordó umbilical, i això si me'n queden ganes, que al llit s'hi està massa bé.

Tres hores d’autonomia a molt estirar no serveixen ni per posar-t’hi a mitges. Oh, és que el brillo de la pantalla gasta. Oh, és que tens la connexió inalàmbrica. Oh, és que li gira un CD a dintre. Coi, i si l'apago i el poso de cara a la paret em dura la bateria que és un contento. Ara mateix, si vaig a treballar a la biblioteca, que no m’hi poso pas per poc, perquè per dos hores una servidora no treu un peu fora de casa, m’he d’emportar el cony de cable. Per a això ja no em cal emplenar-li la panxa, és perllongar l'agonia cap a una mort segura. Perquè quan estàs en plena ebullició, en el punt vital del millor que has fet en tota la setmana, clec, hibernando i espavil. La revolució tecnològica no serà completa fins que aquesta mena d’aparells assoleixin l’eficiència i el rendiment del metabolisme d’un cactus.

Ja comencen a veure’s criatures disfressades pel carrer. Pobra canalla. Amb la pintura rajant cara avall, surten de l’escola a rossegons tot d’abelles d’ales desllorigades, pallassos apallissats, princeses escapçades, maduixes desbarretades, astronautes despressuritzats, tots derrotats, tornant de la batalla del carnaval.

Si hi ha un substantiu que rebenta el meu top-deu de substantius rabiosos, aquest és ara per ara el mot “civisme”. Avui tot és civisme aquí, civisme allà, i la refotuda parauleta ha calat fins tan endins que fins i tot les senyores amb bata i tenyides de farmatint que es queixen a les escarxofes de Tevetrés ja la fan servir com una crossa habitual. No son cívicos, es lamentaven els veïns dels romanesos, allà a Badalona, que també podia ser Cuenca, perquè els amics dels micros que van sueltos pel carrer llueixen més aviat un repertori lingüístic escàs. Doncs que el terme “civisme” avui ja te’l trobes fins entre els plecs del paper de wàter. Caram, quin èxit. I jo que amb el tema del vocabulari d'inculcació massiva sóc de mena desconfiada, com sempre he fet mà del diccionari, i, agafa’t a la cadira:

Ara és molta moda això de despotricar del Nadal. Però tots a passar pel tubo com uns corderets, una servidora inclosa.

Un bon any, els meus dos estimats i jo vam tenir la feliç idea a tres bandes de passar-nos per la faixa la maleïda obligació d’intercanviar regals. I ho hem anat complint, Nadal rere Nadal, amb gran alegria per a les nostres butxaques. Però aquesta suposada rebel·lia no té cap mèrit, queda en “suposada” i prou, perquè el més trist de tot és que ara ens trobem cara a cara amb la desgraciada situació que la totalitat dels regals que hem d’emetre són els de purament de compromís, aquells que si els fas tot queda igual, però que si no els fas, trist mortal, ja et pots calçar, perquè és la guerra. La guerra de la sang.

Per tant, per evitar allò que en diuen mals majors, i com que som persones perfectament educades per a la submissió en el si del clan, sigui propi o polític, ens dediquem a recórrer tota una mà de botigam amb el mòbil estampat a l’orella i les celles arrufades, maleint el cel i la terra entre la marabunta comercial amb un nivell de contrarietat que assoleix uns límits de digestió impossible per a les nostres corpentes.

Trobo que un casament és un acte d’exhibicionisme de primera categoria. Quan assisteixo a una cerimònia d’aquesta classe sempre em miro els nuvis, i especialment la núvia –per un paral·lelisme evident– amb un deix d’enveja que em costa de pair: el feliç dia D, a la feliç hora H, els nuvis fa tot l’efecte que no tenen res a amagar. Jo en tinc tantes, de coses a amagar...

El feliç dia D, els nuvis, la núvia (!), es disfressen per a l’exhibició suprema: s’ensenyen a ells mateixos, que això ja és un punt, i s’exposen lliurement (i repeteixo: lliurement) a ser el blanc de totes les retines, de tots els comentaris i de tots els judicis del dia. A més a més, i això sí que em té intrigada, també ens posen a la vista tot el seu arsenal genealògic, amb les seues virtuts i les seues vergonyes. Sense cap pudor. Aquí els teniu, en versió enxarolada, florida, enllustrada: aquest és el tou del nostre patrimoni humà. Ens en sentim orgullosos i us apleguem en el dia d’avui per fer-vos-en partícips. Quina sort, tu.

A part de tot, i més concretament, està clar que per ser una núvia no es poden patir gaires manies. Ni es pot tenir gaire sentit del ridícul. Quan veig les meues amigues el dia del seu casament, com desfilen, com s’hi posen, com reciten la lletania, com ploren, com redolen entre les taules com una bola de pinball, com es deixen retratar en positures ridícules i complementàries, com accedeixen a determinades peticions etíliques, com salten a encetar la pista de ball de la mà del pare alcoholitzat, del sogre espitregat... No puc fer més que envejar-les profundament per tanta valentia, tanta seguretat, tanta complaença davant d’una situació si més no insòlita, irregular, excepcional, i, per què no dir-ho, teatral. Em moro d’enveja perquè jo me’n sento incapaç, d’aquest tipus d’actuacions, perquè hi ha poques coses que m’incomodin més que ser el centre d’atenció d’un acte social. I al propi casament, no pots pas voler passar desapercebuda. Quina sort poder desplegar la teua intimitat en un context global i amb tanta alegria. Realment, se n’ha de venir de mena.

I canviant de tema: la nena de la D. és preciosa. De veritat. Hem arribat just quan la mare iniciava les dues hores i mitja de respir entre alletament i alletament. La D. aparentment està com sempre, riallera, relaxada, xerraire: està èbria de cansament. Es passeja davant nostre amb els sostens farmacèutics, ens convida a una cervesa, enceta mil caixes de bombons. Perdoneu, ara em poso decent: és que després d’un embaràs perds totes les manies, t’han mirat i remenat tanta gent i de tantes maneres que ja tant se te’n refumen totes les vergonyes del món. Fes, fes, només faltaria. De tant en tant es recorda davant nostre que ja no hi ha marxa enrere. Que sortim tot el que puguem i que ens emborratxem a la seua salut. Que l’epidural és l’invent del segle, que endavant les atxes.

Quin cansament que porto al damunt. Demà, per sort, ja és dilluns. Segurament anirem a veure la del Puig Antich.

Vinc al bloc a veure si s’hi està més fresc. La calor no em deixa concentrar, és com si tingués una estufa catalítica encastada al lòbul frontal. Els meus col·laboradors ja tenen un peu a la platja, no els pots demanar ni el bon dia. Merda d’estiu. Merda d’estiu! I a la ràdio, on són els meus locutors? Així no pot anar bé, el món. A veure si arriba setembre. L’espero des de dalt de la torre més alta del castell, aboco les trenes per forat de la tronera, que el mes de setembre arribi al galop en el seu cavall blanc i em rescati d’aquesta remaleïda condemna.

Avui he tornat en el tren amb la G.

Enmig d’un paisatge de rostres multicolors, dels que els agrada tant als d’Iniciativa, hem sostingut una conversa sobre la revolució en el camp de la moda aportada per les sud-americanes. Ja dic per endavant que si arribem a parlar en els mateixos termes de les angleses, a ningú no se li acudiria de titllar-nos de racistes i bla, bla, bla. I tanco el parèntesi.

El cas és que hem arribat a la conclusió que aquest país nostre és un niu d’acomplexades. El mínim sacsó, la mínima panxa, un parell de cames encaragolades, uns pits d'uns quants centímetres cúbics, fins fa quatre dies tenien assegurat un futur de clandestinitat irrevocable. I ha estat amb l’arribada de les sud-americanes que ens hem adonat que aquesta mena de pecats capitals podien lluir-se tranquil·lament sense tantes contemplacions.

Les sud-americanes ens estan ensenyant, amb tot l’efecte, que siguin quins siguin els capricis de la pròpia configuració de la carn, aquests sempre poden ser realçats, emfasitzats, subratllats sense limitacions de caire físic o psicològic.

En un terreny més pràctic, la G. i jo també hem coincidit que és un misteri que dins d’aquelles costures a punt de rebentar per la fatiga tèxtil un ésser humà terrestre hi pugui respirar. Hem conclòs que elles, davant de tot, es consideren dones, que tenen molt clar què representa una dona i s'abillen en funció del seu imaginari femení. I si no, com s'explica que els talons les portin tant de corcoll fins al punt que quan es muden veus que passen un suplici, amb aquelles plataformes i elevacions diverses que fan que sembli que caminen constantment costa amunt... Res, que són dones, i ho tenen molt clar: una dona com cal ha de portar talons, ha de lluir carn, ha de fer de dona amb tots els ets i uts, peti qui peti. No en veuràs cap amb els cabells curts, no en veuràs cap sense alguna joieta, un bolset, un detallet. El tema de l’elegància, tal com l’entenem per aquestes contrades, seria un capítol a part.

A les autòctones, que vivim des que som vives més o menys ofegades per una pressió estètica difícil d'eludir, tanta desinhibició, tanta despreocupació, tanta exhibició, ens té realment contrariades. I com que no les sabem envejar, ens dediquem a criticar-les amb una recreació olímpica. Heus aquí una mostra:

La majoria estan retallades d’una sola estisorada, de dalt a baix, sense cintura distingible més que per la línia que els separa la samarreta dels texans. El cul, com a cul, com allò redó que tenim al darrere, també hi és difícil d’apreciar. Amb la seua indumentària irrenunciable, sempre de la talla 36, facin la que facin, fins les més primes queden fetes un festival de plecs i replecs dins de fundes liles, grogues, blau cel, i de tots aquells colors que no vèiem des de la temporada d'estiu del 82.

La G. i jo també hi trobem tota una gamma de justificacions corporativistes, no et pensis: una dona ha d’acumular greix, és natural: ha d’acumular energia per parir i pel que no és parir. Elles no tenen res a amagar: encara són dones lliures, encara no han passat pel sedàs de la Cosmopolitan. Deixem que corri el temps, a veure qui pot més. La G. i jo hem resolt que, per la nostra experiència, el seu model estètic a aquesta banda de l’Atlàntic és a la llarga insostenible.

Ara bé, ja podria ben ser que hagi arribat una nova revolució i que ens trobem d’aquí a uns anys convertides en unes matrones de la feminitat, marcant canalera, tangues de blonda i cuixes de pernil ben cuit. Pot ben ser que ja no ens haguem de queixar per no trobar la 40 a les botigues, ni de patir perquè la nostra panxa s’ha pres la llibertat de passar per damunt del cinturó. De la mateixa manera, també pot ben ser que un dia ens trobem ben a gust acompanyades pels nostres nois calçats amb les Nike dels diumenges (amb doble suspensió i llums de gàlibo) i la samarreta del Brasil, aquesta sí, ben ampla, i llegint el Qué! amb aquella alegria per aquests metros de déu.

(Nota obligada per als multiculturals susceptibles: ara, tot això no treu que siguin mooolt simpàtiques...)