Hi ha una sèrie de petites catàstrofes que sempre m’han agradat. Que marxi la llum, que es fongui la línia telefònica, que ens quedem col·lapsats per la neu, que plogui a l'hora del pati, no ho sé, són petites coses que destaroten l'ambient i que em provoquen un somriure maliciós per davall del nas, de dolenta que sóc. Mira, hi disfruto. Ara mateix, he de confessar que sento un interès força morbós per alguns efectes d’aquesta crisi, que ja promet ser la més devastadora que he pogut viure i contemplar.

Cada dia és la fi del món. Em desperto a la nit. Giro i tombo, sento com pels budells em corre una mala digestió en forma de boletes de plom. Necessito un advocat.

Bufa, Totxanes, és que un mes passa d’una revolada. Però quin mes, tu. Hi ha una expressió que és perfecta per a això; qui se la va inventar té tota la meua admiració. Una expressió que, sense entrar en detalls, serveix per a justificar qualsevol cosa de manera gràfica i d'un sol cop: és la incomparable “se m’ajunta tot”, amb totes les seues variants temporals. Oh, m’encanta el “se m’ajunta tot”, perquè tant val per un nap com per una col. En el meu cas, vol dir que se m'han acumulat al sistema nerviós un seguit de trasbalsos personals, laborals, domèstics, que era arribar el vespre i em llençava de cap a menjar compulsivament, buscant ressucitar del malson amb una dosi ràpida de plaer instantani, com una ionqui. Devorava, amb la ment en blanc, llesques de panrico en dos mossades, torró de suchard i de rovell cremat del nadal passat, triangles de formatge, nyec, nyac, olives farcides, una, dos, tres, la llauna sencera, pernil salat que em deixava caure a la boca d'una peça, que a punt he estat d'ofegar-me, tot el que trobava pel camí ho deglutia, sense pensar, sense notar-ne el gust, ingerir per ingerir, per no pensar. Avui començo a veure la llum al final del túnel, ara tanco l’ordinador i no el penso tocar fins dilluns.

Ja he explicat cent mil vegades la nul·la tolerància que tinc a qualsevol alteració de la meua quotidianitat. Ara resulta que demà m'entren paletes a casa, i això em té en un estat de nervis mortal. No exagero si dic que, des que sóc coneixedora de la futura intrusió, aquesta és la idea principal que m'ocupa el cervell, des que se m'obren els ulls una hora abans de cantar el despertador, fins que, exhausta de tant patir, em desplomo en un son inquiet i superficial que em portarà a un altre endemà obsessiu i laboralment inútil.

Ahir vaig haver de visitar una col·lega que s’ha muntat un estudi força reeixit al cobert del safareig de casa. És el que té tenir una casa, i un safareig de quinze metres ben orientat i a disposar. Ui, perdona, se m’excusa, però tot està fet un desastre; m’havia de venir la noia a netejar i amb això dels crios i la vaga... No cal dir que tot estava al seu puesto i feia un goig que animorava. És el que té tenir una “noia” que vetlli per fer de casa teua una veritable llar.

Abans, quan no tenia agenda, m’aixecava al dematí i, un cop se m’havien encès tots els reactors, se’m desplegava al mig del cap a la manera de Minority Report un calendari a una setmana, un mes, un any vista, sobre el qual hi bategaven, incandescents, un seguit de dates assenyalades. Si feia un zoom mental sobre un dia determinat, hi veia emergir clarament l’hora del compromís i l’assumpte pendent de tracte. Si m’apures (corregeixo: si m'empenys*), pel mateix preu se m’obria una finestra amb un dels possibles fotogrames de la situació potencial que en tal futur determinat m’hauria de trobar.

Ha tornat la sensació. Aquella fabulosa sensació que resumiré ràpidament en vuit lletres: setembre.

Dilluns serà un gran dia. Em llevaré amb el Bassas, estrenaré un xampú nou, esmorzaré a l’anglesa, ballaré un vals amb el gat, rentaré les tovalloles amb el truc que he trobat a internet per recuperar-ne la flonjor i m’apuntaré a un curs d’una cosa que de moment no revelarem per no haver-nos-en de penedir abans d’hora.

Part de l’eufòria, ja ho vaig anunciar un dia en algun racó d'aquest bloc, és explicable pel simple fet que s’haurà acabat el meu principal malson professional. Potser hauré de matar-ho amb un altre viatge "de negocis", però a la tornada juro que creuaré tota la T4 de punta a punta a pas de "moonwalk" estil Michael Jackson.

L’altra part s'explica perquè ja em començo a veure les orelles d’una de les pitjors crisis de l'any de la meua inesgotable afecció crònica (que dit així sembla més gruixut del que és) i també perquè estic a punt d’encetar un nou tractament que estic convençuda que ara sí que sí que m’ha de funcionar, més que res perquè hi tinc fe, i amb això ja tenim mig camí fet.

A més a més –Al·là és gran– la pàgina de Yend It ha tancat, i així, de forma natural, m'he trobat reprenent les lectures d'abans de l'estiu, descansant els ronyons contra el tou d'un parell de coixins, amb el gat encaixat a l'aixella, els dits dels peus tocant el piano davall d'una mica de llençols, ficada en el silenci de cotó fluix de la meua otitis col·lateral. Llegeixo al llit, és setembre, i em dic pels dintres: benvinguda a casa.

No sé dir que no. Escriure-ho, encara. De viva veu, n’he de començar a fer un curset accelerat. Suposo que tot deu vindre d’una inseguretat de cavall que es tradueix un impuls astronòmic per quedar bé. De cara al setembre, tinc tres gallines que em volen pondre. Una m’espanta, l’altra és de “ja hi tornem a ser” i l’altra de “de cap manera”. Un “no”, com a mínim, me l’he de saber treure de dintre. Assajo mentalment tot d’excuses multicolors, que són reals: si me les hagués d’inventar no crec que em costés pas tant.

Tot és provar-ho, dona, si t’ho podràs compaginar, que sento que em diuen. Si porto segles “compaginant”, quan amb “paginar” ja en tindria prou i de sobres. M’embolico en aventures que no porten enlloc. A mi particularment no em menen enlloc. I si els vaixells són dels altres, què coi hi foto jo, hissant i deshissant veles, corrent a dominar el timó? Això són les males companyies, que m’enreden. És clar que aquestes males companyies les porta una hom a dintre, xuclant-me la sang amb una palleta, en copa de còctel, dos olives i una ombrel·la en miniatura de paper irisat.

Donat el cas d’un holocaust nuclear, i que m’hagués de quedar una setmana tancada allà on em trobés en el moment just de la mala nova, m’agradaria que m’agafés, o bé en una botiga d’embotits que jo em sé, o bé a dintre del Servei Estació.

Aquests dies fa goig de veure el temps. Sembla que a l’encarregat de repartir els núvols al cel i esbandir-los quan fan panxa ja li ha sonat el despertador i està decidit a posar-se al dia, a tornar-nos el mal anomenat mal temps que ens devia, a matar la vella a la vora del foc. Més val tard que mai, diuen els que en saben. Ens hem tret una hora de la butxaca per estalviar llum, i ara resulta que la natura se’ns rebel·la amb un bon tel al cel de sis a sis. Doncs molt ben fet, que se sàpiga qui mana, aquí. Si total, amb una Fèria d’Abril al desert del Fòrum i un Nadal que comença a l’octubre ja ens haurem polit tot l’estalvi energètic. Això fa riure.

Jo sóc com les criatures, el canvi d’horari no em surt. Així que ara m’aixeco a les nou i enganxo a les deu i que el món exterior giri com li doni la gana. Em prenc el colacao embolicada fins al nas, enganxada al vidre del balcó i truco a ma mare, a mon germà, al B.: plou. És una gran notícia. Doncs a disfrutar!

L’estat d’ansietat on estic visquent aquests dies m’està convertint en un ésser biònic, ultrahumà. L’última és que ja ni necessito oxigen per a existir. Què et sembla? Estic assolint la categoria mineral sense perdre la capacitat cinètica. Mentre faig i desfaig i truco i prenc decisions equivocades i penjo i em clavo el tou dels dits contra el front i escric trenta mil mails urgents que restaran intactes a la safata d’entrada dels destinataris fins ben entrada la setmana que ve, de tant en tant, aixeco la vista i me n’adono que fa estona que he deixat de respirar. Ah, mira, d'aquí l'ofec. Agafo aire, per si de cas, i sant tornem-hi, que si això, que si allò, lo altre i lo de més enllà, fins que es torna a aturar la màquina mancada de combustible i sento el cor que em reclama: pom! Quina estafa d'anatomia. No tenia prou maldecaps que ara resulta que, a sobre, ni la funció respiratòria automatitzada no tinc. Pot ser, que siguin ganes de plorar? Tant li fot: no tinc temps.

Una vegada, un professional de les coses humanes em va avaluar mitjançant el test de Rorschach (sí, home, el de les taques de tinta). Tot el que hi vaig veure, no m’ho sabia acabar: zoològics sencers, tribus africanes, concerts de marisc de closca, màzingers zeta, de tot. Devia ser per això que en va deduir 1) que no sóc depressiva, perquè es veu que els depressius no n'extreuen gaires històries, de les dites taques, i 2) que, per altra banda, sóc obsessiva, que també acaba amb "sessiva", i, per tant, no augura res de bo per al bon rutllar dels cada dies. Ets una persona obsessiva, encara el sento ara. No seré pas jo qui li hagi de portar la contrària.

El B. em truca i em demana: tens mel? Com coi he de tenir mel, si és empalagosa de mort, que només pensar-hi ja se m’enganxen les neurones... Apunta, doncs: mel, endívies, nous, tens nous? Nous?, fuig, si són la fruita menys pràctica de tot el catàleg natural... Doncs nous i formatge de cabra, i corre que et tancaran.

Seguint les instruccions del professional que em porta, he d'aconseguir desendollar el cervell com a mínim una hora al dia. El meu entrenador personal és un armari de quatre portes i doble mirall, una espècie de Thuram amb dos racions més de massa corporal, per a què te’n facis una idea. En el transcurs dels exercicis, es fa acompanyar d’una sílfide rossa que no perd el somriure ni de cap per avall, a qui representa que he de seguir totes les gràcies dictades per aquest doble-doble del Thuram. I un cop creada l’expectativa, ja puc dir que ambdós personatges viuen en un DVD titolat Programme fitness, que des de fa dos matins faig passar pel làser del portàtil per a què em faci suar com si s’anés a acabar el món. Oh, amic, abans d’entrar en un gimnàs a fer pena en comunitat, previ gasto de tres-cents euros en tres mudes d’un equipament que pugui competir amb el de les barbies del meu barri, abans munto el número a casa meua, per 14 euros de Decathlon, una estoreta de càmping de 7 i un step format per la Historia del Arte de Gombrich, que també val els seus duros.

Doncs això, que un cop m’he llevat, abans que la mandra em faci un placatge mortal, ja sóc dintre d’una samarreta de tirants i unes malles de color albergínia de quan encara no es deien leggins, amb la cua ben alta saltant-me sobre el clatell, el serrell carregat de clips dels que fan clec i un, deux, trois, a botar falta gent. I amb la música de fons, xucu, xucu, xucu, braços amunt, colzes avall, genolls flexionats, el cul apretat, l’esquena recta i xucu, xucu, xucu, bota que botaràs.

El cas és que durant el temps que dura la sessió, el cervell sí que es pot dir que el tinc ben posat a la pantalla. Atrapant mosques a l'aire, aixafant escarabats, recollint grapats de farigola, xucu, xucu, tota la feina del món se m'escola cerebel avall com si acabés d'estirar la cadena. Podem afirmar, senyor professional, que l’èxit és rotund. Amb aquest tros d’home davant de la vista, dient-me très bien, très bien!, faci sol o faci núvol, ja m’he menjat dos de les tres classes setmanals i em falta temps per esperar a què sigui demà i polir-me la lliçó de dimarts. Les coses s’han d’acabar, no m’agrada deixar res a mitges. I per això avui tinc els abdominals com si me’ls haguessin trinxat amb un minipimer. I les cames, si les doblego un pèl, caic a plom desinflada com un acordió. I si tirem amunt, la juntura de les espatlles em grinyola com una frontissa amb un dit de rovell. Quan hem anat a l’hospital d'ahir a fer visita, feina rai a sortir del cotxe. Semblava que fos a mi a qui haguessin d’ingressar. Es pot sortir d’un vehicle en posició absolutament vertical? Ja hi pots pujar d'empeus. Però què tens, què fas? Res, res, que he degut fer un mal gesto. Vols que t’ho fem mirar, ja que som aquí? Deixa, deixa, que ja em passa. I mentre la parentela desfila cap a la cafeteria ja em tens fent estiraments al lavabo, amb l’abric i la bufanda, la bota a la tassa, la punta mirant al sostre, 'tu sens la pression?!, Oui, oui, monsieur Thuram!, Alors: un, deux, trois! Què fèies, tanta estona? Re, re, que últimament vaig com una mica restreta. Aii, aquest estómac... No us el prendreu, aquest sucre? Què n’és, de dur, portar una vida paral·lela... Encara pitjor que portar el bloc.

Vaig al metge, com diria el Cruyff, “presionada por el entorno”. En efecte: el meu entorn no em deixa estar malalta en condicions. Troben que passar-se cinc dies a cocció lenta (37 graus clavats), en roba d’estar per casa i sabatilles, és tot un excés: se m’han plantat al davant i, sense més contemplacions, m’exigeixen que em curi.

Així que surto a empassar-me tot l’aire del carrer per primer cop des de dimarts al vespre, embolicada fins al monyo i amb les còrnies coent com si me les haguessin fregat amb dos pebrots del piquillo. Mentre enfilo cap al CAP, mig desenfocant les distàncies llargues, mig com si anés en barca, em pregunto per què ha de ser tan impopular estar malalt, quan no és mal de morir. Per què no puc deixar-me abandonar una setmana, o deu dies si convé, anant del llit a la cuina i de la cuina al llit amb els cabells de bruixa i els jerseis donats, i dedicar-me de ple a estar pansida, a treballar a mig gas, a escoltar la ràdio, llegir el diari de cap a cap, mirar pel·lis dolentes i programes del corasón mentre el cos se’m va restablint sense imperatius, al ritme que me li vulgui imposar la natura i els principis actius de l’Espidifén? (Hosti: tot això era una pregunta?) Doncs resulta que no, tu: se’t posen sèrios, que això no pot ser, que ja són massa dies, i que espavil. I sort que aquesta era una setmana tonta, si no ja estic sentint els meus col·legues amb la cantarella que si encara estem així, que si caram, sí que dura, això teu, i finalment acabes posant-hi fil a l’agulla només per la vergonya que representa que t’ha de fer posseir una salut tan desnerida i infantil a ulls del proïsme. Perquè fa tot l'efecte que, per ells, aquests súperprofessionals que s'han empassat la broma de l'un actimel al dia, això de posar-se malalt és cosa de canalla. Aiii, què hauràs fet, bandarra? Aiii, que no ens cuideeem! El que deia i resumidament: la pressió de l'"entorno".

I doncs té, truca, demana hora, posa’t els sostenidors d’ensenyar a senyors amb bata blanca, la samarreta de tirants aquella amb clau i forrellat per garantir una auscultació amb la mínima exposició, i som-hi a perdre la tarda en una sala d’espera amb una calefacció a tot drap que et va estofant les neurones fins que quan et criden no et pots ni bellugar perquè t'has quedat més arrupit que un pollastre. I tot plegat per a què et diguin el de sempre: que faringitis aguda, que irritació a no sé on, ganglis nosequè, un parell de receptes, i cap a la farmàcia hi falta gent, que amb el ritme que porto ja m'hi podria quedar a viure. Vols una baixa de tres dies?, que em proposa l’amable facultatiu, amb tota la bona voluntat; miri, li ho agreixo, però és que jo sóc autònoma. Ah, ha-ha, clar: amb tres dies no fem res. No senyor, res no fem. (Vingaaa, per totes bandes!)

Avui el "post del dia" és d'importació: sí, amic: també hi ha vida fora del Vilawebari!