Ara, quan tornava a casa, he vist l’insòlita estampa d’una palma i un palmó abocats en un contenidor. Ja m’imagino que algú es devia apuntar a la festa del diumenge per pur folklorisme, sense saber-ne de la missa la meitat. O això, o bé aquesta gent són d’aquells que, forçats per la tirania de la bombolla immobiliària, no han tingut altre remei que muntar-se la llar en un sòtan amb cèdula d’habitabilitat sense una miseriosa finestra ni un trist balcó.

L’Albert Om va dir una vegada, no sé on, que la felicitat és aquell instant comprès entre que acaben les obres del pis de sota i comencen les del pis de dalt. Això, com passa amb totes les felicitats, només ho saps quan el moment de plenitud ja ha caigut fulminat d'una llampegada.

D’entrada, no m’agraden els anys nous. No saber-ne res, del que m’espera, no em fa cap il·lusió. Perquè a mi el 2007 ja m’anava bé, amb les seues virtuts i els seus defectes, una mica de sal, i una mica de pebre. Però passa que un cop han caigut les dotze campanades, m’agafa un atac de futur que em planxa. Un any més, que parteix altre cop amb els marcadors a zero. Penso, repenso, retequepenso massa. No caldria tant. Sóc una afortunada insatisfeta, tot i que per anar bé ho hauria de considerar des d’un altre cantó: repeteix amb mi: sóc una insatisfeta afortunada. Ja ho veus, el meu etern problema sempre ha estat saber trobar l'ordre correcte dels factors. I a partir d'aquí, ja no cal donar-hi més voltes.

I bé de preu, tu: clica aquí. Amb tot, en aquesta cultura nostra tan temerosa del contagi d'una malastrugança fatal –ja sigui per excès o per defecte de zel envers els assumptes de la mort, per posar un exemple que tots hem tingut a taula– em pregunto qui serà el previsor o previsors (entengui's: el temerari o temeraris) que, per estalviar-se quatre duros, s'atrevirà a adquirir una d'aquestes peces "outlet", que si més no tard o d'hora ens han de fer servei. Ah, i tot un detall que siguin “per estrenar”.

La Ruth d’Efecte mirall ha volgut parir en diferit per a nosaltres, molt dignament, tot s’ha de dir. Ens explica a través de la seua càmera que només quan ets mare te n’adones de com es pot arribar a estimar un fill. Això, li ho he anat sentint a dir a totes les meues amigues a mesura que s’han anat reproduint. Ara, no sé si aquest amor col·lossal, superhumà, és del tot bilateral, vull dir que em fa l’efecte que té una sola direcció, i que la resta en són franquícies de volada més modesta.

De tant en tant, els blocaires que patim d'una constància coixa pugem al nostre espai virtual a lamentar-nos de la pròpia deixadesa. Avui em toca a mi.

Obres els ulls de bon dematí, així sense obrir-los, i un pic el cap se’t comença a aclarir, ho notes a l’estómac: saps que hi ha alguna cosa que no va. Encara no recordes quina, però ho tens a la punta del cervell. Aprofitant els últims efectes de la boirina del son, intentes retardar l’engegada de la maquinària mental, un minut més, només un minut més. Però més aviat del que voldries la cosa es fa diàfana i meridiana. La tens a peu de llit, a punt de saltar en planxa sobre el bony del teu cos embolicat de cobrellit. Un minut més. No hi ha res a fer, ja la tens al damunt. I ara que saps què és, només voldries dormir fins a la fi del món. Però la vida apreta, encara que no sigui la pròpia, i no et pots quedar jaient tot el matí. Hauràs de passar un altre dia amb aquest neguit entre les costelles. I qui dia passa...

Aquest cap de setmana l’he passat intentant assolir infructuosament l’equilibri tèrmic amb el meu entorn immediat. I és que era trobar-me suant a raig i desembolicar-me, que l’accés d’esternuts ja m’obligava novament a passar pel forat del coll alt per a continuació haver de tornar a apagar l’onada de flamarades des del sostre únic de la samarreta i sant tornem-hi, tremola que tremolaràs. Ara bé: quan he buscat la complicitat del termòmetre, jo què sé, una mica de suport científic i mesurable que avalés la meua definitiva fallida termostàtica, 36,7 i espavil! Quina humiliació. Quin vilipendi. M’he sentit com si m’haguessin estat suspenent totes les convocatòries del carnet de malalta.

Plou en cap de setmana: un luxe asiàtic. No se sent res. Els sud-americans no tenen esma d’engegar el dissabte amb els seus habituals sacrilegis musicals. Les màquines d’aixecar llambordes i obrir solcs dormen replegades darrere les senyalitzacions de les obres. Les agulles d’estendre regalimen en terrats i balcons. De tant en tant, aquí i allà, s'aixeca una persiana.

A la casa on vaig néixer, algú haurà posat un ribell davall de les gotelleres de l’engorfa.

Jo que no tinc fills, no em puc imaginar una tragèdia personal més gran que que se’t mori un germà. Així, amb el reflexiu ben emfasitzat. I el que deu ser més tràgic encara és que aquest germà teu se t’hagi volgut morir. En aquest món nostre occidental i acomodat, el suïcidi és un tabú de categoria superior. Pel meu entorn, en cosa de pocs mesos, he sabut de dos persones que s’han llençat daltabaix del balcó. Als informatius hepàtics, no n’he sentit a dir ni gall ni gallina. Això sí, d’estrangulaments de cònjuges, violacions de bebès i tortures afganeses, a bombo i plateret. Aquí hi ha alguna cosa que se m'escapa.

M’imagino una cara de nou en nou, de cap a cap. Intento ser original, però de moment no em surt cap rostre sense nas, ni amb tres ulls, ni dos boques. És possible imaginar una cara que no haguem vist mai, encara que sigui unes mil·lècimes de segon? La fesomia que m’imagino potser l’he tinguda a la retina al cine, al Passeig de Gràcia, al tren. Potser aleshores no la veia, i ara sí, perquè la tinc aquí, al cap, i podria ser de qualsevol, podries ser tu, a qui encara no conec. De qui deu ser, la cara que imagino? Què deu estar fent, ara? I si no és de ningú, bé hi deu haver una persona al món que s’hi assembli, si no avui, en el passat, o en el futur, o després de la publicitat. És com en les fotografies, quan enganxes algú de passada i se’t queda imprès darrere les espatlles..., em costa de creure que sigui de debò, que visqui la seua vida i les seues misèries pel seu cantó. Em costa de creure però m’ho crec, que tampoc no estem ara per a elucubracions metafísiques. Vés a saber en quines fotografies de quins àlbums de quin racó del planeta hi hem deixat la nostra imatge, així sense voler. Al Japó mateix, en deuen córrer unes quantes, de fotos nostres, darrere de dos caparrassos enlluernats i somrients. Què deuen estar fent, ara? Dibuixo una cara redona com un sol, li clavo davall del front un parell de parèntesis panxa amunt, i m'hi descuido el nas..., perquè ja m'atenen i tot això passava mentre esperava mig marejada per cent mil hits de fil musical a què m’atengués el servei tècnic de l’Agència Tributària. Aquí tens una heroïna: he fet per primera vegada la declaració anual de l’IVA telemàticament. Al·là és gran.

Allò que dèiem de la mandra...

Com es menja que una persona afectada per una mandra de la variant més aguda pugui arribar a desenvolupar les tasques de la vida quotidiana amb una relativa competència? La solució parteix del refrany aquell (que no sé si me l’invento o si l’estic adaptant): “a menjar i a rascar, tot és començar”. Contra la peresa que és la mare de la pobresa l’antídot és tan senzill com “començar”.

Començar.

Aquesta és la lliçó número dos que n’extrec dels quaderns que dèiem ahir que he anat omplint des de la infància. Un cop he començat el que sigui, el que em costa déu i ajut és trobar el moment de parar. I si paro, malament rai, perquè ja tornem a estar a zero. El punt clau, doncs, és trobar-se en el punt de començar. Coses que es poden començar (amb la il·lusió d’acabar i bé): una amanida, un treball, un projecte, un mail, un post, fer dissabte, fer l’amor, llegir un llibre. Coses que no es poden començar (per por de no acabar o acabar malament): un col·leccionable, un vici, unes obres, una discussió, una associació, un bloc. I un cop tenim ben establertes les regles del joc, a jugar toquen.

Però passa que a vegades alguna de les regles et falla. Tots tenim punts febles que resulta que no són tan febles, perquè són els que realment fan caure parets mestres i trontollar fonaments. Un dia d’aquests embolicats de mandra decideixes que vols començar una cosa, perquè és en “aquests dies” fluixos que t’ataquen amb més ferocitat les decisions de començar una o altra cosa. Però també succeeix que, a diferència de les coses normals i corrents, computables, aquesta és tan gruixuda, tan fonda, que saps que si la comences ja no tindrà aturador. I t’entra un pànic escènic que et paralitza, un pànic cerval que només pot raure en la perspectiva de voler provocar-te una experiència irreversible.

I ho deixes córrer amb l’excusa de la mandra.

Quantes coses no estem fent per l’excusa de la mandra? Quantes n’hem deixat de fer? No, és que em fa mandra. Quina mandra, tu. Però el cas és que, ni en les circumstàncies més favorables, no es pot gaudir de la mandra mentre tinguis al mig del cap aquella cosa. Posa-hi un minut de silenci, sense defunció implícita, i el teu cervell correrà al galop a abraçar la perspectiva d’un començament irreversible.

I aquest és el principi de tot.

Som on som segons on ens hagi deixat aquest rastre definit per la por: la por dels començaments irreversibles.

(Aquest post, sense al·lusions, està dedicat amb tot l'afecte a un company coblocaire que avui ens anuncia que penja la caputxa i la destral.)

Si una conclusió clara es pot extreure de tots els quaderns que he omplert a la vida amb una periodicitat tan periòdica com irregular, aquesta diu que sóc una persona de mena mandrosa, i que, valgui la redundància, sempre ho he estat. Aquests quaderns que dic, la majoria quadriculats i agermanats pel pas d’una espiral metàl·lica, són testimoni palpable del patiment en què m'ha derivat el fet de ser posseïdora activa d’aquesta qualitat de tan mala fama en la història de la humanitat.

Com que m’he passat el noranta i tant per cent de la vida en escoles de tot grau i sota el règim ineludible de les classes i els exàmens, l’angoixa relacionada amb aquests afers propis de la infància i la joventut del món "desenvolupat" m'ha estat reiterativa, des del primer full fins a l’últim. Estimat diari: la mama ja ha parat taula i encara no he obert la llibreta de socials; Ei, diari: em cago en Cronos, ja són les deu i demà tinc el cony d’examen de física, ni temps de fer xuletes no tinc; Dia tal de tal de mil nou cents noranta tal: Només de saber que és avui o mai que hagi de començar el treball d'Estrictologia Coclear, ja em roda el cap, perdo el món de vista, se'm gira l'estómac com un mitjó; i lo pitjor és que porto tres dies matant el temps des del sofà amb una escopeta de canons retallats, i això fa pinta d’acabar en condemna incondicional sense fiança; deu minuts i començo. Posa-n’hi vint. Va, ni tu ni jo: mitja hora i surto del bar.

I entremig d’aquests tres fragments, són incomptables els mals de ventres, mals de cap, mals d’esperit, en què se m’ha somatitzat la culpabilitat de tenir mandra, un sentiment de buit que no m’ha deixat mai de perseguir, eliminant de soca-rel tota possibilitat de gaudir plenament de la mateixa mandra, que se suposa que és el principal objectiu de qui és mandrós de naixement i que a més a més en té vocació.

Exacte, per culpa de la culpa, he perdut mitja vida anant darrere d’un plaer quimèric, d’una il·lusió dels sentits. Mai no he estat capaç de gaudir, amb la consciència serena i l’ull despert, del plaer d’una mandra ben portada, amb principi i fi, una mandra redona, completa i absoluta en ella mateixa, sense interferències externes. Quantes vegades he intentat deixar-m’hi caure en cos i ànima, trobar-hi un redós de calma, una bombolla amnèsica que fes rebotar tots els horaris, tots els calendaris, els compromisos, les responsabilitats, els afers tangibles d’aquest món. I tot i els continus fracassos –registrats per escrit i per tant amb validesa jurídica–, explica’m tu per què hi he hagut d’insistir tant, en la mandra, quan sempre n’he obtingut més desassossec que cap altra cosa. És aquesta la gràcia d’un pecat capital? O, vist des d’un altre cantó: és aquest, el fruit madur i lluent de la immersió judeocristiana a què m'han estat sotmesos els ossos des que tinc memòria de portar-los a dins? Això sí que és un èxit, tu. M’hi trec el barret. Ol·le, ol·le i ol·le.

I un cop tret l’entrellat, ara què hem de fer? Doncs un altre post un altre dia, que això encara té tela i el sopar encara està per fer.