|
 |
|
No parlaré de política Tot i que els etarres, especialment els de la meua generació i posteriors, són més justets que un pany de cop i la seua manera de fer és repugnant, també és evident que la informació que els mitjans estan oferint últimament sobre els detalls dels seus projectes de futur frustrats no s’obtenen pas amb un copet a l’espatlla i un què, nano, quins plans tenim, per aquest estiu?
(...així que si has clicat per sentir a parlar de coses serioses i de to greu, et convido que passis a un altre bloc del Vilawebari, que de gent entesa n'hi ha per triar i remenar.) Jo dec ser tonta o alguna cosa per l'estil. Per això avui m'he ficat dins del Gran Diccionari de la Llengua Catalana per buscar alguna accepció secreta del mot “permanent” que se m’hagi pogut escapar en tot el recorregut del meu aprenentatge vital: adj 1 1 Que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. / 2 Que roman. / 3 Que no és provisori. / 2 ondulació permanent (o, simplement, permanent) Ondulació artificial dels cabells que dura molt de temps. Això de la multiculturalitat és una collonada. Només sentir el coi de parauleta ja m’arbolo. Però el què realment em posa a fregar de l’infart és quan sento algú que, per ofegar d'un cop sec una conversa sobre el fet identitari, declara, amb aquella alegria, que és que jo sóc ciutadà del món, tu. Com dient, no em surtis amb la cançoneta, que jo sóc un tio viatjat. Que per mi ni pàtries ni fronteres ni banderes. Mira, miraaaa... Surt-me del davant que encara faré una desgràcia. La G. em truca per a què baixi a fer un cafè a les cinc de la tarda, que ja són hores, i em diu que em porta el seu amic, que només és amic, eh, per a què el conegui. A la taula del cafè hi havia una mena de fulls DinA2 grapats, que són el fulletí aquest del pessessé que es fa dir Elperiódico, i jo que dic, traieu-me això de la vista, o hauré de demanar una til·la. I aquí ha començat tot. La relació conversual ha anat com en una partida de billar americà: de la bola de què passa, jo llegeixo Elperiódico, del company de la G. –a qui a partir d’ara li direm P.– a la meua bola de hm, però en català o en castellà?, i d’aquí a la bola de tant me fa, no tinc manies, jo, que per sort sóc bilingüe (aquesta bola ve vermella que crema!), i d’aquí a la bola de caram, quina sort que tenen, els que no ho són, que al món hi hagi persones com tu, i d’aquí a la de som de la ceba, eh?, i clic, i clac, i clic, i clac, boles al sac, fins a la de mira, t’agradi o no, tots som ciutadans del món. Clonc, la bola negra cau pel forat, i jo em quedo amb el tac alçat, a punt de guerra. Ara, encara que no ho sembli, tot amb molt bon rotllo, eh?, i menys esquemàticament, però és que he de resumir que és tard i vol ploure. Al P. només li falten quatre rastes, la barba de cabra i un jersei lila de punt per ser un multicultural de manual. No sé si pel carrer deu anar amb un gos sense corretja enganxat als talons, però no m’estranyaria. Dins del seu vocabulari d’avui, hi destaquem el següent top 5: tolerància, multicollonalitat (aquesta és una versió meua), bilingüisme (unilateral, afegeixo jo), guerra-i-banderes, així tot junt, i radical. Què ets radical, tia. Hosti, doncs sí. L’has clavada. Sóc radical, perquè lo meu són les arrels. I com més fondes millor. No concebo que una persona amb partida de naixement pugui tenir les arrels a tres quarts de quinze, o que cregui que les seues arrels són les mateixes que les d’un aborigen de Nova Zelanda. Digue'm tiquismiquis, però si vols ser un aborigen de Nova Zelanda, cosa que trobo absolutament respectable, no n'hi ha prou amb voler-ne ser: se n'ha d'exercir. I com s'exerceix això de no voler ser d'enlloc i alhora voler ser de tot arreu? Com es fa, això del vivo sin vivir en mí i tan alta vida espero? No estaríem entrant de pet en qüestions teològiques? Fill meu, diria que això que et semblava el camí més fàcil, el de m'és igual una olla que una cassola, si de debò t'ho creus, ja et pots calçar, perquè estem entrant en un terreny que fa frontera amb la jurisdicció de la metafísica. I no és això el que volies discutir, oi? Si creus que amb el carnet de Ciutadà del món estàs eximit de la identitat, que te l'han extirpada un bon punt hi has estampat l'empremta digital, vas bé, cirerer. La identitat és com l'energia, que, fins a nou avís, ni es crea ni es destrueix. És molt bonic pertànyer al món mundial, agafem-nos les mans, germans, però aquesta proclama no té més sentit que reivindicar la pròpia pertinença al regne animal, vegetal o mineral. Jo no em complico tant la vida. A mi, xiquet, em van les fronteres, les banderes i les calaveres. Des del sofà de casa, per això: no em malinterpretis, que com que a més sóc local i localista, tot ho començo des de casa, i prou feina que en tinc. Mira, amb això sí que ens entendríem, amb el P.: pensa globalment i actua localment. Cadascú a la seua manera, clar, ell pensant en una comunió universal i jo en una pedrota de l'espona del tros del meu padrí. En aquesta línia, m’hi trobo sovint amb personatges de la corda del P., que quan saben que em tira tot això de la lletra impresa, em recomanen de llegir o em pregunten si he llegit tal llibre d’un tal japonès o tal altre d’un tal espanyol. Marededéu: si ni amb quatre vides que visqués no tindria temps d’acabar-me tota la literatura catalana. Dona, però s’ha de llegir de tot. No, amic, no s’ha de llegir de tot. Si entenem llegir per llegir, no per passar fulls, hi ha molta feina per fer i no gaire temps per perdre. Tu fes el que vulguis, jo de moment només tinc una vida, i encara he de trobar un plaer lector que es pugui comparar a fer-me passar pel cervell un bon grapat de vocabulari autòcton ben afinat, que m’arribi clar i obert al mig de les neurones. Evidentment que he llegit clàssics, europeus, valgui la redundància, i hi he gaudit tot el que s’hi podia gaudir, però tu, on hi hagi un Pla, una Barbal, un Moncada, que em parlin de la gent amb arrels ficades dins de la mateixa terra que xafo i estimo, de les coses que em són conegudes i tangibles tant si m’han passat pels ulls com si no, ja em poden vindre amb totes les exoticitats que vulguin. Perquè saber d’on sóc, així sobre plànol, em té l’ànima descansada i en pau. Sé on he de buscar i on he de trobar. Just davall de la sola de la sabata, mira si és senzill, m’hi corre el mateix riu que vull navegar. I si vaig a l’institut cartogràfic, o al googleearth, te’n podria dir les coordenades, amb xifres fetes de números, palpables. Ara tu, ciutadà del món, vine’m amb el globus terraqui que tens al quarto i digue’m on collons hi tens els peus. Aquesta mandanga de ser ciutadà del món, i perdó per les continues reiteracions, és un luxe que només es poden permetre els inconscients, entenent per inconscients els que no tenen consciència de si mateixos. Ciutadà del món! I de quin món, si es pot saber: del primer món, del tercer món, d’un món de mones? I per què no del Sistema Solar, posats a fer, o de la galàxia Andròmeda?, pobres extraterrestres, si n’hi ha: és que tu també, ets d’un radical... Tira, tira cap a casa. Doncs això, que estic indignada de constatar que cada vegada hi ha més il·lusos que es pensen que això de la identitat consisteix a adoptar totes les identitats que hi hagi en oferta, excepte la teua, és clar, que això és cosa de provincians. Que el tema de les pàtries i les banderes té tota la gràcia quan són força multicolors i força estrangeres, llavors sí que t’agrada lluir passaport, però que les que et pertoquen de llei, ui, cuidado, que són perilloses i extremistes i divisòries i ves que no t’hagis de vacunar. Aquests, tu, es van a buscar a si mateixos a l’altra punta del globus, i busca que buscaràs. Doncs molt bé, fot-li gasto, que el cosmopolitisme demana rendes desfogades, i jo tot això que m’estalvio, que sóc autònoma no dependent. I tot això passava pel meu cap en un batibull de dimensions estratosfèriques en el moment que l’amable P., tot generositat universal ell, esperava a la barra el canvi de la consumició, i la G., camí de la porta, m’ha agafat del bracet i m'ha demanat I què, i què: què t'ha semblat? Home, trobo que te l'has anat a buscar molt lluny, no?
De la pel·lícula Salvador els blocaires de can Vilaweb n'han dit moltes coses, no em vull repetir. Només vull dir que el fet que hi haguem anat nosaltres (el B. i jo) no té cap importància, no canvia res. Personalment em va aportar molt més, em va emocionar infinitament més i em va tocar totes les fibres imaginables el documental que van emetre fa temps a "la nostra", amb els testimonis reals. O, a nivell particular, la comparació que en va fer el meu sogre quan em va dir que el cas del Puig Antich el van viure com els americans el de les seues Torres Bessones. El que avui em tenia més intrigada no era el film. El que em tenia de debò pendent era si hi hauria molt o poc jovent a la sala. Diguem que déu n'hi dó. Tota la pel·lícula me l'he passada pensant en aquest jovent. Procurant imaginar a cada fotograma si el que havia de quedar clar quedava prou clar per a la canalla que havien vingut amb les novietes a veure'n una que va d'un que al final el sentencien a mort i el maten. N'hi havia molts que havien entrat amb l'avituallament propi de qui en va a veure una de lladres i serenos. Aquest pot de crispetes, ja veurem quin profit us farà, criatures. He estat processant cada detall només pensant en ells. Tant, que no he tingut temps de plorar. Finalment em quedo amb el que venia a buscar: darrere nostre, quan s'han encès els llums amb els crèdits encara desfilant, un parell de jovenets a qui no els posaria més de setze anys ploraven a llàgrima viva consolats per les respectives companyes. Això és el que esperava de la pel·li del Puig Antich: escletxes obertes, llavors sembrades i efectes perdurables en ànimes concebudes en "democràcia" i forjades a cop de Playstation i Movistar Activa. La meua col·lega israeliana em respon el correu explicant que a Tel-Aviv la vida és tan normal que fa feredat. Que a 100 quilòmetres de la porta de casa seua la gent s’està matant i que, pel que fa al seu entorn, a la seua ciutat, a la seua feina, és com si no passés res. Que veuen el conflicte a la televisió, mentre sopen. Si fa o no fa com nosaltres: ara un mort per aquí, ara una cullerada de vichyssoise per allà. L'A., des que ha nascut, sempre ha viscut en guerra. Ella, tan alta, tan benestant, tan glamurosa, que fa servir els cosmètics més cars que ha trobat al duty-free..., sempre ha viscut en guerra. Em replicà que si hi pensés no hagués pogut viure, no hagués pogut estudiar la carrera, tenir uns fills que no són seus. Procura de forma automàtica no anar a llocs molt concorreguts ni agafar el transport públic a les hores punta. Un dia m'explicà que, durant les nits de la primera Guerra del Golf, les families pujaven a les teulades de les cases amb prismàtics i màscares de gas a contemplar l'espectacle dels castells de foc creuat. Qui ha votat pel SÍ ha votat pel SÍ. Qui ha votat pel NO ha votat pel NO. Qui ha votat NUL ha votat NUL. Qui ha votat en BLANC no ha votat pel SÍ. Qui ha votat en BLANC no ha votat pel NO. Qui s'ha abstingut no ha votat pel SÍ. Qui s'ha abstingut no ha votat pel NO. Qui s'ha abstingut no ha votat en BLANC. Qui s'ha abstingut no ha votat NUL. Ara ja es poden fer números. Ara ja es poden fer valoracions.  Ahir vam anar a veure la casa nova que uns amics d'uns amics s'han fet fer en algun punt del Vallès selecte, horitzontal i insostenible. Una de les conclusions a què he arribat fent segons quines relacions socials de caler alt és que, per als pijos (els de naixement, vull dir), els pijos sempre són uns altres (que, casualment, o són veïns seus o els tenen inscrits un davall de l'altre a l'agenda privada). Els pitjors pijos que conec són els que van d'esquerres, més que res perquè s'ho creuen, que en són. Per la meua professió, en conec la tira que són votants confessos d'ERC i del PSC, amb tota la barra. Traieu-ne les vostres conclusions. Sense haver d'arribar al subgrup dels pijos, també conec molta gent de dretes que encara no se n'ha adonat, que ho és. Aquests són la majoria de la gent que conec. Només sé d'una persona d'esquerres conseqüent amb el seu discurs. Una i prou. Mai no li he detectat un bri de contradicció entre la seua ideologia i els seus actes. Els meus amics de dretes que es pensen que són d'esquerres estarien encantats de conèixer-la, hi compartirien un discurs tot reivindicatiu, revolucionari i antiglobal i a continuació li donarien un copet a l'espatlla per animar-la a seguir amb la seua lluita. I quan arribis a Nicaragua ens envies una postal. La parella que vam conèixer ahir van d'ERC i ens justificaven el seu NO còmodament asseguts en cadires d'Hàbitat davall d'una pèrgola que valia més que tot casa meua. Quin goig que feien, instal·lats en una magnífica quarantena, artística, viatjada. Ella rossíssima, moreníssima, bona bijuteria conjuntada amb peces de roba d'aquestes que te'n fan pagar un ull de la cara per a què sembli que les has adquirit en un mercadillo de platja; ell, impecable, i s'ho pot permetre perquè ja porta els cabells recollits en una cua, amb la qual cosa no necessita res més per subratllar la seua esquerranositat. A la porta, aparcat d'aquella manera com només es pot aparcar quan la propietat és de la teua propietat, un Seat Lleó. Mh, vaig calcular que a dins del garatge hi deuen tenir el bo, d'alguna marca d'origen alemany, al costat de dos mountainbikes per estrenar. Ara, d'amables, no en vulguis més. Ens van treure Oporto, cerveses i una muntanya de cireres i maduixes. Diuen que volen fer hort, aprofitant els fruiters de la parcel·la. Que havent viscut tants anys a Barcelona ara tenen aquella necessitat de "tornar a la terra", que per ells deu ser fer pujar quatre tomaqueres cherry i algun enciam foradat pels llimacs per fer amanides acompanyades amb mango i formatge de búfala. Només vam parlar de temes generals, dels de quedar bé. El B. i jo els devíem semblar uns bons espectadors del seu èxit: a tot en fèiem oh, ah, què bé, fantàstic, quina sort. Se'ls notava agraïts de ser dins de la seua pell, i s'hi recreaven davant de la canalla. A l'angle oposat del tros de jardí que ocupàvem, amb les branques anusades, ajuntaven les forces tres tarongers bastant carregats. Aquesta última observació, la vaig fer en veu alta. Ja en podeu agafar, ja, no us les acabareu pas. I, amb la sang espesseïda pels efectes combinats del vi i la cervesa, ja tens als tres homes sacsant les branques com a primats i a nosaltres rient, xisclant i corrent al voltant dels arbres amb bosses del caprabo, que vam omplir fins a l'ull de les nanses sense gaire dificultat. És curiós, ningú no va discutir el seu paper: a cap noia no se'ns va acudir de córrer a sacsar els arbres; de fet, la nostra idea era agafar una escala i procedir a un abordatge vegetal de forma pacífica i civilitzada; pel seu cantó, a cap noi no se li va acudir que havia de recollir la fruita que estaven fent saltar a batzegades, ningú no va pensar en buscar cap recipient. Els homes, a caçar, les dones a recolectar. Ho devem portar a dintre. En arribar a casa, ens vam fer mig litre de suc i ens el vam prendre drets a la cuina, comentant la jugada. A la nit, vaig fer cap a Youtube, i vaig descobrir a la indescriptible Brookers. Em vaig empassar els seus 29 vídeos de cop. Tres mostres ben diferents de les seues produccions: Chips, My united states of...WHATEVA !!! i Supercalifragilisticexpialidocious. Es veu que en els set mesos que porta al ciberespai l'han descobert els de la MTV i li han ofert un contracte. Senyores i senyors, us recomano que perdeu una tarda a Youtube, i quan es pongui el sol i us hagueu afartat de mirar, veure, triar i remenar, amb el cap emboirat i els glòbuls oculars eixuts com una pruna seca, alçareu la vista més amunt de la pantalla i podreu sentir, intensa com mai, la sensació d'haver tornat a casa.  Com que avui ser blocaire a can vilaweb suposa veure com la teua entrada del dia va rajant per la columna del top 30 a una velocitat insòlita, aprofito aquest moment en què tots deveu tenir el nas enganxat a la Terribas per fer una mínima i inútil incursió de caire desfogatiu en aquest vilawebari, amb la garantia que tindrà una existència pública no menys breu i estèril: COLLA DE PRINCIPIANTS!!!* * Pot estar tranquil el lector, que no em refereixo a vostè si no és que ha estat ocupant en alguna de les darreres vint-i-quatre hores un càrrec de pes contrastat en un organisme de fireta.  15:00 Ja el tinc! No he pogut resistir-me a ensenyar-li una mica pel damunt tots els terres de la casa. I ara, faré una capcinada com déu mana davant de la tele, però amb mig ull pendent de la votació de l'Estatut. El tema me'l faig venir bé, perquè he pogut constatar que en aquests blocs tan actius que tinc a la dreta aquestes qüestions es porten molt al dia. I mira, sense que serveixi de precedent, avui vull fer-hi joc. Endavant, doncs, amb la xerrameca recreativa: Resulta que davant del
panorama polític del país m'assalten sentiments contradictoris, m'agraden uns líders però detesto les seues sigles, no puc sofrir certes actituds i per l'altre cantó
les comprenc, combrego amb la filosofia d'un grup però en pateixo de viu en viu conseqüències i
representants. Davant les urnes, abans de trobar-hi lloc confortable, hi he fet quasi tots el papers de l'auca, segons
com m'ha bufat el vent. He votat a professors
meus, a amics de la família, i, en una legislatura negra de la meua història, a
socialistes i tot! Imperdonable. Què us sembla:
no tinc prou armaris per guardar tanta jaqueta i tanta camisa. De defensar
una o altra ideologia, no me n'avergonyeixo pas, però ara bé: dir quin partit és
beneficiari del meu vot, ja són figues d'un altre paner. En les reunions amb
amics ho tinc molt pelut, tots volem el mateix però votem diferent, ves si és
trista, la història de l'enteniment humà. La relació amb el meu partit de capçalera
és comparable a tenir una aventura amb un casat: la portes d'amagat, ets
conscient que no deixarà la dona i els fills, que et plantarà més d'una i més
de dos vegades, però no pots fer-hi més: te l'estimes, en la salut i en la
malaltia, en la riquesa i en la pobresa, i bla, bla, bla. En el tema de l'Estatut hi ha hagut massa fantasies, massa innocència, massa il·lusions. Qui hi ha, a Madrit? Qui hi tenim, al Govern? Què hi teniu, al cap? Sou tots uns somiatruites de mitja màniga, carregats d'úlceres mentals. Qui no sàpiga fer política, que no es dediqui a la política. D'una realitat fictícia no en pot sortir política; en pot sortir estètica, retòrica, focs artificials. Davant un panorama complex, la via fàcil és la protesta contínua, la cella arrufada, no alçar el cap del melic: però això no és política, digueu-li com vulgueu. Jo en dic tertúlia de cafè: asseguts còmodament en una bona butaca som els més activistes, els més visionaris, els més bel·ligerants amb això, allò i el de més enllà; tot és tan injust, tot està mal fet, tots són tan inútils, i nosaltres som tan llestos, tan vius, i discutim, acusem, sentenciem, fem i desfem, i quan es fa l'hora, ui, mira què tard s'ha fet. Algun voluntari per enfonsar-se en el fang? Tonto l'últim! Ui, però si són quarts de quatre: ara sí que me'n vaig directa al sofà, i això de l'Estatut, ja m'ho explicarà el Caelles al vespre. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
