Ah, per fi, per fi he acabat de classificar els posts, els 342 posts que no s'acabaven mai, ordenadets, aquí a la dreta, en 20 categories; una suada considerable, he estat a punt de llençar la tovallola dia sí dia no, però fa segles que em voltava pel cap de posar-me la samarreta del Fido-Dido i els pantalons vuitanteros de l'equip de handbol del col·le (una servidora té un passat) per posar una mica d'ordre en aquest bloc on els posts més antics ja acumulaven un pam de pols i unes quantes colònies de peixets de plata (Lepisma saccharina). Encara he de fer algunes maniobres amb alguns apunts que no sé com cony classificar-los, però re, el pitjor ja ha passat. Ara ho veig tot més clar, he aconseguit convertir un bloc caòtic en un caos organitzat. Estic estarrufada de contenta. I ara me'n vaig tota cofoia al desplegable de "Categoria", busco la de "De blocs i altres manies", clico "publicar", i llestos!
D’això d’escriure, se n’ha escrit molt. Del fet no escriure, diria que ben poc. Sembla que no escriure no tingui cap mèrit, com tot el que no es veu, però segons com i per segons qui, és una inacció que fa patir més que l’acció mateixa. Perquè no escriure és un acte que es retroalimenta, que es reforça amb la pràctica (hosti: igual que el fet d’escriure, ara que hi penso). Comences un dia dient avui no escric, i no passa res. I si demà no escric, tampoc res no passa. I l’endemà, l’endemà passat, i l’altre, t’adones que si no escrius ja no és perquè no vols, sinó perquè no pots, perquè ja no saps com posar-t’hi. El full se’t fa costa amunt que és un “portento”, com diu l’avi. Res que vulguis explicar no et sembla prou fi com per a representar un retorn digne a un possible posteig regular.
Avui que és el meu
bloquiversari, o bloguiversari, o com se’n vulgui dir, si em descuido em passa
el dia per ull! La Registres fa dos anys, i, per celebrar-ho, planto dos
escuradents en una ració d’escopinyes Caprabo, i brindo amb un succedani
de Pepsibum contra el monitor immaculat del meu mac. És així de trista, la
celebració d’un bloc anònim, què hi farem: no hi ha cap pa que no costi una coca.
Com m’agrada que a Mésvilaweb
s’hagin incorporat els títols dels posts, quanta feina que estalvien al sofert
lector. Segur que d’ara endavant el nombre de visites de cada bloc s’ajustarà més
a la concurrència que li pertoca i reflectirà millor el còmput de llegidors reals.
Ja s’ha acabat d’entrar a portes equivocades i sortir-ne rabent, ui, dispensi, em
pensava que. De la meua banda, ja s’ha acabat irrompre en solil·loquis polítics i
pseudoperiodístics on no hi pinto re. És que en llegeixo els titulars, i m’agafa una mannndra que
em fa posar els ulls en blanc.
Després de barallar-me una bona estona amb la plantilla, fent i desfent i girant i tombant, per fi he trobat el budell que tocava i he aconseguit canviar l'interlineat del text! De pas, també he buscat una font més agraïda, espero, a la lectura en diagonal. Un moment, que ploro de l'emoció.
El Perdi i el Substitut, que quan volen gasten molt mala idea, m'encarreguen un meme d'aquests que corren per la blogosfera. Així que som-hi, que és tard i vol ploure, si no plou ja:
Això de les cadenes no sé com va. Però avui m’estava posant al dia dels blocs que veus aquí a la dreta i he vist que la Marta Insa m’ha col·locat entre cinc mereixedors, segons la seua manera de veure, del Premi Bloc Solidari. D’entre els que cita, no dubtaria a posar-hi Lo Bloc de la Piga, una de les meues debilitats feta bloc. De la resta, només puc dir que segur que n’hi ha un que no compleix els mínims per a ser considerat “solidari”, que és aquest que llegiu, però, amb tot, des d’aquí voldria agrair a la Marta la seua infinita deferència i bona voluntat.
De passada, voldria aprofitar per fer-li saber (aquí, ante todajpañia) que el seu bloc és un dels de Mésvilaweb que em fan sentir veritablement acompanyada. Un bloc que sento proper, potser perquè ella i jo devem ser gairebé de la mateixa generació, potser perquè també s'ha enganxat a 24 o perquè també se li ha espatllat el microones. I ho explica, tu, no com d'altres, entre post i post dels que alguns consideren de caire seriós, dels que compten, i amb una mà de vocabulari que és una delícia de llegir. La seua gràcia natural em reconforta, m'és igual el que expliqui, perquè, dit de la seua manera, passa a interessar-me automàticament. I aquí ho deixo dit.
"Que el llegir no et
faci perdre l’escriure", ho he sentit a dir algun cop. Per la meua humil experiència,
no és el llegir el que pot fer perdre l’escriure, sinó el no-llegir. El truc per a què el cos et demani escriure és llegir bo i de gust, i des que he
deixat de fer-ho per submergir-me en una nova marató audiovisual (i ja en van tres en aquest mes d'agost), ja ni me’n recordo d’ajuntar
tres lletres, ni hi penso, ni em pica, ni em cou. En efecte, en aquests dies em trobo immersa fins al fetge en el visionat compulsiu de tots els capítols de la sèrie 24. Un per dinar, un havent sopat i ves que no en siguin dos, talment com si m'hi obliguéssin a punta de pistola. Estic atrapada, no puc parar. I aquí ho deixo escrit. Ja ens veurem després de l'últim capítol, i això si no m'enganxo a una altra cosa, que, al pas que anem, també podria ser.
...
si tingués la sort de ser filòloga i correctora, i, per tant, si hi tingués
dret, es diu Per a lectura
i decoració.
No us deixeu perdre l'apartat "En
una vida anterior".
Em cauen les llàgrimes a raig de l'emoció i corro a
incloure aquesta blocaira talentosa al meu apartat de "Noies amb
talent".
Com
sempre, ja és divendres. Aquesta tarda he intentat prendre-me-la lliure, i m’he
mig distret posant-me al dia dels blocs veïns. Porto una bona temporada que, si
passo per aquí a esventar les meues tonteries, ja no faig com abans, que aprofitava per
fer la repassada general al top 40, a banda dels valors segurs que tinc gravats al cap. Ara ja no en tinc esma, de fer nous descobriments, i m'explicaré més avall. Penjo les meues cabòries, visito els meus quatre gurús, i a una altra cosa, papallona. Fa mal de sentir, oi? Doncs reflexionem-hi,
senyors, reflexionem-hi.
Per fi trobo el moment! Moltes gràcies per haver-me convidat, me’n vaig a remenar el bolso a buscar el llibre.
Pàg. 139, segon paràgraf... (Recoi, que és llarg! No es pot fer trampa?). Diu aixins:
Era això, la ruta, primer la ciutat i els barris, i després els pobles petits i les mines, no calia res més. Quina tranquil·litat, amunt i avall per la comarca, sense haver de pensar en cap altra cosa que en la gent de les mines, tothom semblava conformat amb la feina, amb les hores, amb els sous, amb les putes, tant és un clau roent com un altre, un que cremi i que no desaparegui, ja n’hi ha prou... Després de la fàbrica d’alumini i de reenganxar-te a l’exèrcit, d’un lloc a un altre, no necessitaves pas res més, no res, anat vivint, anar passant, tot anava bé, no havies vist mai que algú fes cap altra cosa, entre els companys de la fàbrica i els miners no hi havia cap diferència, en els que treballaven amb tu fent de jardiners, tampoc, cap. Avui encara recorres el mateix camí, com un gos que fa poc que l’han deixat anar i que no para de bordar a redós de la cadena. Penses que no hi ha cap diferència, no has trobat ningú que te n’expliqui cap que sigui realment convincent, a tot arreu has vist que les coses van de la mateixa manera, res més que això.
Francesc Serés: La força de la gravetat, Quaderns crema. Que quedi constància que el llibre és millor que el paràgraf que acabo de transcriure.
I ara li passo al blocaire que ocupi la posició, així dit de pressa i corrents...: vint-i-tres del top 40. Música del telecupó, la Sharaida s’acosta al bombo i amb la seva gràcia natural ens ensenya la bola: l’agraciat és: en Puig d’en Cama! Antoni Veciana, el criden a files!
Tal dia com demà, farà un any sencer amb tots els seus dies i les nits corresponents que vaig encetar aquest bloc. Mira, no em sé estar de dir-ho, que prou que m’ha costat. Així que penjo ara mateix una tira de fanalets de cap a cap del monitor i començo oficialment els festeigs, que per un dia tampoc crec que passi res.
Si ara un extraterrestre, posem per cas la mascota de l'Expo de Saragossa, es connectés a la blogosfera catalana per fer-ne un estudi antropològic, trobaria, així en general –sinó per què es fan els estudis, sinó és per trobar, "així en general"?– blocs de noies, blocs de dones, blocs de nois, blocs d'homes, i el bloc de l'Amadeu.
Ara mateix estic com ara,
treballant tranquil·lament, connectada al Cafè del Mar, amb el meu te de segon
escalf a ran de teclat, i de cop sento que em puja com un mal de ventre que em
fa regirar a la cadira: merda, m’està venint un post. Intento distreure’m fent
alguna trucada de compromís, o tornant a apretar amb el que tingui entre mans,
i llavors la panxa m’emet una altra contracció, com aquelles de quan portes els
budells de través i durant un moment que se’t fa una eternitat hi veus doble i
només tens el cap fixat en un wàter. I el wàter és a cop de clic. Mira, és igual,
fem cap al bloc i traiem-nos-ho de dintre, fem la buidada. Perquè és que he de
treballar, i no veig altra manera de tornar a assolir un estat de concentració
acceptable si no he fet la neteja intestinal quan l’organisme m’ho ha reclamat.
Com m’ho faré, a partir
d’ara, pobra de mi? Aquest matí m’acaba de caure una feinassa al damunt que no
vol gaires distraccions ni punyetes com la que estic descrivint. M’esperen un
parell de mesos que, mal portats, poden obrir un cràter de dimensions
continentals en la meua vida paral·lela, la que porto en aquest racó del
Vilawebari, i que, recony, si et deixes, com obliga, no m’ho pensava pas.
N’estic una mica tipa, ara parlant seriosament: vull ser una persona normal. I
necessito una vida normal, si més no durant setanta dies, que comencen a partir
de ja.
Bé, em fa l'efecte que el
ventre ja m'està recuperant la distensió, així que anirem plegant, aprofitant
que ja tenim la consciència enganyada. Estiro la cadena, i em disposo a
abandonar la tassa del bloc. Em passes el paper?
