La vida és canvi, no hi ha volta de full. El Bassas, el segueixo pràcticament des del primer dia. El Bassas ha estat en tots els meus matins d’universitària, ha sigut la sintonia de la llet amb colacau regirada a l’estómac pels nervis d’un o altre examen. Fins l’aparició de Rac1 al dial, l'agulla de la meua ràdio estava enganxada amb Loctite al punt de Catalunya Ràdio. Fins aquesta temporada he anat alternant matí-Catalunyarràdio, tarda-Racú, vespre-Cataluyarràdio, nit-zàpping entre els programes esportius de les dos emissores i, també (i ara em poso un antifaç) la tertúlia del Miravitllas (ningú no és perfecte). Aquest migdia es pot dir que, si no passa res d’imprevist, a casa meua es formalitzarà l’apagada analògica i digital de l'anteriorment anomenada ràdio nacional de Catalunya. Em dol i em redol, perquè una emissora que es fa dir així hauria de ser la número u del meu país i no acabar convertida en una segona Comràdio. Calla, que comença l'entrevista amb la Neus Bonet, això no m'ho perdo.
De periodisme, jo no n’entenc ni fava. Però sóc una acèrrima escoltaira dels programes esportius de la ràdio i, per tant, ja porto anyets sent “testimònia” passiva de la manera com les redaccions procedeixen a l'hora de dotar de continguts les seues llargues, excessives, hores de programació radiofònica. Són com els programes del cor, que d’un pet de la Obregón n'omplen tres Salses roses i set edicions de l’Está pasando.
De casa estant he assistit virtualment al minut a minut de fitxatges que al final no han sigut, a la gestació de rumors diversos que s'han anat apagant sense haver estat mai provats, a l’aquissament de les masses –barcelonistes, concretem-ho ja– ara cap a una banda, ara cap a l’altra, segons com bufés el vent. Cada sospir en una o altra direcció ha generat hores i hores de tertúlies, debats, discussions, com si es tractés d'un afer d'estat. Però sobretot han convertit l'exercici de la divagació dialèctica en un art.
A mi sempre m’ha relliscat tot. Tinc la meua opinió sobre el cas Ronaldinho, sobre el Rijkaard, sobre l’equip Laporta, i sobre els llangardaixos aquestos que han muntat la moció. Els mitjans esportius tenen un poder d'influència sobre el nostre club que no me'l sé explicar. Bé, sí que me'l sé explicar, però em fa mandra. Per tot això i més espero que avui es faci justícia amb una trajectòria presidencial que objectivament ha tingut molts més encerts que errors, però en tot cas no tinc un bri de confiança que un nou redreçament del club aconsegueixi que el soci i el simpatitzant del Barça experimenti la mutació genètica necessària per a deixar de banda aquesta dèria autodestructiva que el defineix pels segles del segles, amén. Vindran temps millors, segur, i no cal patir que sempre sortirà algun altre cap de soca amb l'empenta i entusiasme que cal per a poder-los continuar espatllant. Visca el Barça, malgrat els barcelonistes.
Avui és un gran dia. Un dia enorme. Sense paraules. Penso en els teus fills i en un de tants missatges telefònics que t'enviaven, a través de Radio Caracol, cap a la selva, selva endins, "mucha, mucha fuerza, mamá", davant de les càmeres que van enregistrar el documental en què et vaig conèixer a tu i a la teua feina. Un dia feliç. I tot just comença.
Fixa't que últimament la diada de Sant Jordi està agafant, des del punt de vista mediàtic, com un aire electoral. Les setmanes precedents, els escriptors fan campanya, míting-presentacions de la criatura per tot el país, i, arribat avui, les editorials de més pes, que vindrien a ser com els grans partits amb número per la rifa, han estat pendents dels resultats dels seus candidats des de les seues seus amb cava i picapica. Aviat tindrem programes especials amb Corals i Terribes que ens il·lustraran sobre formatges de colorins les vendes de llibres per percentatges i l'escriptor guanyador.
Sóc conscient que amb aquest post
quedaré definitivament retratada, però és que no me’n sé estar, no-me’n-sé-es-tar.
Es trobava una servidora fent divendres davant de la tele, remenant canals en
acabat de Callejeros, i plam, topo de nas amb un programa d’aquests on hi van a
plorar les famoses de mitja màniga a canvi d’uns quants quilets per desafogar una mica la hipoteca i de repic fer-se el bòtox i desembussar-se les "cartutxeres" (perquè els pits ja els portaven d'abans, que és lo primer que es fan, sinó, famoses de què?) i també, que no perdi el fil, a canvi d'una mica de mal rato que els
fan passar una rotllana de “periodistes” del cor àvids de fetge (paradoxalment).
Al plató, cony, si és la Maria José de Gran Hermano I, que segur que tu, que ets
un català com cal i mires l’Àgora i Millenium i ho saps tot de
primera mà sobre el culebrot d’Esquerra Republicana, no deus tenir ni idea de
qui és, però només afegiré que és la que es va embolicar a “la casa” amb aquell soca que es lamentava “¡¿quien me pone la pierna encima...?!". Doncs veig que
la Maria José porta uns ulls desfets que em fan pensar que ja venia plorant des
de maquillatge, i ei, un respecte, de moment, perquè està explicant tots els
detalls del dia de fa dos mesos en què va morir la seua filla, que tenia paràlisi
cerebral. I al final de la història i de tota la ploramenta, va una periodista,
tota compostura i vestida de cap d’any, que s’hi solidaritza protocolàriament i a
continuació li comenta que “los espectadores” segur que s’estan demanant (ui, sí,
a crits i seroll) com és que gosa anar a un plató a vendre aquesta classe de tragèdia
(ui, pos sí que m'ho demano) tan grossa que només cap al si de la intimitat i blablabla. I la mare desconsolada l'interromp ipso-flauto fent cops de cap, que no, que no, “no es vender, no es vender, ya me conoséis, que yo no he venío a vender
nada, porque te digo, eh, te digo, que todo el dinero que saque del programa, eh, todo
el dinero... (i aquí penso jo que dirà: va a ir destinado a una fundación
racatà, racatà, però encara m’estic fregant les orelles quan he sentit que
continuava:) ... es para que mis padres puedan haser un crusero a Gresia, eh, un crusero a Gresia que no les falte de nà”. I aquí, tant de xerrar, tant de xerrar, és quan em quedo sense paraules. Bona nit.
No sé si te n’has
adonat, però últimament s’ha posat molt de moda, si més no a la ràdio, “pensar de
què”. Els tertulians, els entrevistats, i per contagi els oients que hi truquen, han
començat reiteradament a “pensar de què”. És un fenomen que no em sé "de què" explicar. Fins i tot al Puigcercós li ho vaig sentir dir,
l’altre dia, amb el Basté: “jo penso de què”, “jo crec sincerament de
què” (i sobretot que no m’hi descuidi el “jo”). Fins ara només ho havia
sentit dir als castellans, i ja em xiulaven les orelles. No, dic mentida: me’n
recordo que a l’institut hi havia una nena força repel·lent, de qui per cert vaig
arribar a ser-ne gran amiga, que feia servir un vocabulari molt enrevessat pel
nostre nivell de coneixement, i de la mateixa manera que parlava del “pensament
ponderatiu”, també “pensava de què”, cosa que m’estarrufava el clatell. Mai
no li vaig comentar res sobre la qüestió, suposo que ja m’estava bé que els seus discursos
sobredotats de tant en tant es precipitessin sobre el fang pel pes del grinyol d’aquella expressió tan malsonant. Qui ha dit que l’enveja
ha de ser sempre sana? ;-)
Sóc una addicta a la
ràdio, què hi vols fer. Des que era nana em recordo literalment enganxada a la
ràdio, en tenia un aparell incrustat entre els barrons de la capçalera del
llit, custodiat a flanc i flanc per dos nines de roba i, durant hores, per les meues trenes. Amb aquesta escenografia, i m’adormia i em despertava amb
el cap ple de tota aquella gent que, si es caracteritzaven per alguna cosa en comú, era pel fet de tenir “veu de ràdio”. No com les veus que hi ha ara, que la majoria,
sobretot les de les joves becàries, no sé per què, fan esmussar de dents.
Estic a un dit d’arrojar
el sopar: acabo de veure un anunci de Jazztel a la Tevetrés en el qual hi surt
una bombolla de text que diu, al mateix temps que la veu en off, “y més”: així, amb i grega, i amb dos collons.
Aquí estem, distretetes,
mirant el Diario de Patricia. No puc deixar de sorprendre’m que, en el
sisè any d’emissió, el dit programa encara segueixi trobant aquesta abundància de carn fresca de la qual s'alimenta. Sembla que Espanya no s'acabi mai, tu.
A Catalunya Ràdio no sé com s’ho han
fet, aquest any, però diria que les seues tardes han assolit el
nivell d’infumabilitat més excels del panorama radiofònic català.
El delicte fou comès
dilluns passat al programa del Clapés, que escolto avui en
diferit, i, per tant, la meua denúncia es pot dir que ha
prescrit abans que l'emeti des d'aquestes línies. Parlen del guirigall veïnal originat pel pas de l'AVE per
Sants, i jo ho escolto distretament, amb un punt de tedi, mentre
m'asseco els cabells, fins que a les meues oïdes salta la veu
del noi que han enviat a peu de conflicte explicant que les
obres “no tenen un plaç de termini definitiu”. Deixem sonar uns segons El cant dels ocells per aquest nou crim lingüístico-radiofònic; ja en són tants i diaris que des d'aquí exigeixo la intervenció urgent dels Cascos Blaus de la ONU als nostres mitjans de comunicació.
El
pas d'aquesta aberració inqualificable pel tram que em separa les
trompes d'Eustaqui m'ha provocat una mena d'espasme cerebral que encara me'n sento ara, quan he volgut comprovar si ho havia sentit bé. Clar, pobre noi, segur que volia
dir que “no tienen un plazo definalización
definitivo”. Aiiiiii, que hi ha anat de poc! No, si encara li haurem de donar les gràcies per haver rescatat de l'ostracisme el mot “termini”, encara que hagi estat per equivocació.
Quanta raó que té el
Totxanes amb això de les programacions d’estiu, aquestes que en diuen “fresques”
o “refrescants” i que jo no ho acabo d’entendre, perquè com més “fresc” pretén
ser el programa, més m'encén.
Comença una nova temporada d’Efecte mirall, genereixon X, amb la fauna següent: el gai-transformista David (amb el punt just de ploma), el balaperduda Jordi (com tret d'un anunci d'aquests en què els nois sembla que s'acabin de llevar permanentment), el avui-m’afaito-aviam-si-suco José Luis (como nor!, amb patilla i perilla mosca, com ha de ser), l’embarassadíssima Ruth (que ja fa patir, que me les veig a vindre...) i la funcionària vallisoletana Sonia (que fa filosofia de parella en guants de goma i netejant el lavabo). Tupendu! En propers capítols ja veurem si escau més dir-ne Efecto espejo, no la vessarem abans d'hora. O sí, que se m'acumulen els discursos: cal aclarir que en aquesta nova tirada no hi haurà negres ni rastes, se’ls han descuidat, però no pateixis, que el contingent de cosmopolitisme ens quedarà cobert per un mexicà que ja el posaran un altre dia. Ja l’estic sentint parlar. Segur que penses, ual·la, la Regis, què és racista i intolerant, i jo que dic home, doncs intolerant sí, racista, parlem-ne, però un altre dia. Si la sèrie me la miraré igualment. M’agrada el tafaneig, què hi vols fer, m’agrada veure què diuen, què fan, què pensen els de la meua quinta. I criticar. Si no puc criticar des de la butaca estant, no em serveix, aquest programa. Després d’assolir el punt més alt de qualitat tevetresenca amb el Caçador de paraules, sembla que amb l’Efecte mirall la síndrome d’abstinència costarà de passar. Però d’enyorança també s’hi viu. La passarem tot el millor que puguem de la mà d’aquests artistes nascuts a la dècada dels 70, a vore quin se’ns assembla més. Jo voto pel transformista.
És que mira, fins no fa gaire la meua alegria del TN Nit era el Caelles. Encara me’n recordo de quan el tenien de corresponsal per ponent: Lluís Caelles, TV3, Lleida. Ara, al seu lloc hi trobo una figura de cera una mica passada per l’ast de l’uva que es fa dir Pellicer. I no em passa per la gargamella. Quin paio més sonso. Potser és un gran professional, però no ho puc dir perquè em desperto quan li toca xerrar a la Raquel Sans.
A la tele avui estan emetent a tota pantalla un vídeo secret del 2003 difós pel diari anglès The Sun i enregistrat dintre la cabina d’un caça de l’exèrcit dels Estats Units. Les imatges revelen com un pilot nord-americà ataca per equivocació un comboi de l’exèrcit britànic, carregant-se de pas, amb la ràfega de l’eufemístic i paradoxal “foc amic”, un efectiu dels aliats, a qui a casa seua li deien Matty, i que aleshores tenia 25 anys, com nosaltres en fa set.
