Quin país, marededéu, quin país! Acabo de tornar d’una festa “de negocis” on he conegut una americana d'Arizona que porta 4 anys a Catalunya i parla un català perfecte, amb uns “collons” i “macagunlous” que fan gust de sentir, i també a una lleonesa que porta 10 anys a casa nostra i que em recrimina “este catalán tuyo es muy cerrao, es que no te entiendo nada”. Però calla, que entre el restaurant i la ballaruca ens ha agafat un taxista paquistanès que en sentir l’adreça ens ha demanat “baixo per tal carrer?” i, un cop a la destinació: “us deixo aquí mateix, a la dreta?”. No m'ha sapigut gens de greu l'euro vint de propina, un bon servei s'ha de pagar com cal. El que sí que m'ha sapigut greu és que, mentre lligàvem amb un autòcton, la lleonesa li digués "oye, te vas a quedar flipao: Yénifer, dile algo en catalán al Yordi!", així, com si fos una mona de fira, mentre la pobra al·ludida em comentava, emparada pel volum insultant de la música "El que més em fot és això, quan em diuen parla català, parla català, que ja veuràs quina gràcia". Quin país, marededéu, quin país! Endevines, de tota aquesta gent, qui és qui no rutlla?

Anirem ràpid, que el post és dels que fan mandra. Ahir volíem portar els fills dels cosins a l’Imax, a veure els Taurons 3D o, com a alternativa, les Profunditats marines 3D. (La tria era imposició d’una servidora, amb l’oposició del B., perquè mentre que a mi les bèsties aquàtiques em susciten una fascinació desaforada, al B. més aviat li provoquen pixera.) Amb tot, n'estàvem decidits, perquè diuen a la Tevetrés que, tant l’una com l’altra, les fan en català, i que dóna corda al català i que pum i que pam. A mitja tarda, que és quan el cos t'és més favorable a un “nem al cine”, agafem la cartellera, i heus aquí que aquesta corda que figura que hem de donar se’ns presenta més curta que un pany de cop:

Mira que m’agrada, el te amb gel, però li he agafat mania a força que me’l portin sense haver-lo demanat. Som en un frankfurt de la Rambla de Catalunya, i dic “de Catalunya” per dir alguna cosa. La cambrera és xinesa, aproximadament. Sembla espavilada, i m’ha pres la nota a la primera, sense imperatius lingüístics: un te amb llet. Caram, tu, encara hauré de creure en els miracles... Però no, ja el tenim aquí, el te amb gel de la punyeta. No, gggel no, senyora: lllllet, leche, leite, lait, milk, vaca's juice, em cago en tota la Comunitat Europea. Que un cambrer no em sàpiga entendre si li demano una destil·lació de grana de matafaluga, mira, passi, però que no tingui idea de què és la “llet”, que forma part del vocabulari bàsic de primer de cafeteria, que fins i tot ho sap un nen de primària acabat d'arribar del Camerún que no ha vist mai un bar ni dibuixat, això ja em costa més d'assumir. Ja veuríem quant de temps duraria en una farmàcia l'apotecari que no sabés què és el paracetamol.

I jo que reflexiono: si aquests cambrers han arribat a l'entranyable conclusió, encara que sigui errònia, que “llet” és “hielo”, que per fonètica deductiva no s’hi acosta ni d’esquena, què els ha de vindre d’aquí, aprendre directament que “llet” és “leche”, macasumcony? Em vénen ganes de penjar un rètol a la porta de l'establiment que digui “S’ofereix clienta amb idiomes, bones referències. Capacitada per demanar el te amb llet en cinc llengües diferents i fer que el seu personal se senti com a casa”. Els propietaris dels bars m’haurien de pagar, per ser una parroquiana tan qualificada. Resulta que jo els compro el servei dels seus treballadors i a sobre els he de fer la feina de traducció automàtica. Cornuda i pagar el beure (cornuda y pagar el pato, popcorn and pay the drink, etc.), mai millor dit.

No entenc com els hospitals no estan col·lapsats de filòlegs amb afeccions cardíaques per l’estrès de viure en un país en què els mitjans de orals i escrits presenten unes deficiències tan flagrants en qüestions de llengua. Jo mateixa, que ni tan sols no sé conjugar els verbs sense tenir a mà el Xuriguera, que la meua formació de lletres es va quedar a segon de BUP i encara gràcies, visc esgarrifada de tot el que he de sentir: vaig amb la ràdio pel món i cada barbaritat que m’entaforen pels taps de l'emepetrés és com un dard al mig de les costelles, em provoca un tal espasme als òrgans vitals que un dia d’aquests m’hauran d’ingressar.

Això del malparlar m’he fixat que va per modes. Ara he detectat que es porta molt el “de quan en quan”, “de quan en quan això”, “de quan en quan allò”, i des del malaurat Fòrum de les cultures comencen a anar més de baixa els “aconteixements”. La distinció entre esses sonores i sordes ja ha passat a la història, de manera que ara ens hem d’acostumar a les sobres de l’AVE, portem els savis a una residència, sortim de caça per anar a treballar i som convocats a participar en les seleccions municipals. El verb “treure” ha fulminat el malaguanyat “prendre”, i les coses ja no passen a la tarda o a la nit, sinó per la tarda o per la nit; de passada, el vespre ha estat desterrat del mapa lingüístic, com els quarts i mig i les hores tocades, en favor de les mitges i els mitjons.

Quan sento el que sento, se’m fa clar que la gent que comet aquesta mena d’errors mai no escriu ni llegeix en la nostra llengua: si no, ja em diràs d’on surten “una dubte”, “una compte” o “una pintura negre”? I les “recomenacions”, els “textes”, els “reflexes”, les “llògiques”, les “relligions” i els “certificats metges”, que ja m’acaben de matar.

Sí, ja sé que no sóc pas la persona més adequada per anar donant lliçons d'ortodòxia ligüística, perquè també les faig de l'alçada d'un campanar, però cony, no sóc pas periodista, ni poso veu als anuncis, ni sóc tertuliana, ni em dedico, en definitiva, a corrompre la llengua des un mitjà de comunicació, moltes vegades públic, que és des d'on s'ha de predicar amb l'exemple i constituir un punt de referència per al bon escoltar de les oïdes del nostre país. Si no ho fan aquesta gent, que és la seua fenya, ja podem plegar.

I aquí ho deixo dit, de moment, perquè això fa l’efecte que només acaba de començar.

No sé d’on coi és l’empresa Pc City ni m’importa. El cas és que als anuncis en castellà, ho pronuncien amb la seua zeta, porque para eso ejtamoh en Españia: “Qué precios en Pezeziti”, fa la veu en off, que si el nom li han posat en anglès, serà per dir com a molt Pessessiti, perquè Pississiti ja em figuro que per als mesetaris deu suposar un embarbussament de pronúncia impossible. (Ara bé, quan veig com s'espavilen a dir d'una tirada Nuevo Kalia Vánixs Oxi Àcxion Plus Crístal Guàit, em sembla que bé valdria la pena fer l'esforç). Molt bé, deixem-ho córrer, ja s’ho faràn. El que no acabo d’entendre és per què la versió catalana del coi d’anunci s’entesta a dir també Pezeziti, amb el so Zipi i Zape de la z que no consta pas entre el llarg i ric repertori fonemàtic de què disposa la nostra llengua. Així, sents “Quins preus, a Pezeziti!”, i a mi se m’ericen tots els pèls del clatell.

El mateix passa amb Font Vella, que ara es diu Fónveya, o el Supersol, que és Supersól, o la Cocacola, que és Cócacóla, o Bosch, que ara n’hi diuen Boix, i un anunci d’un model de cotxe que ara no em voldria errar, que té un número per cognom, i que fa “Nou Citröhen (posem per cas) Cé Seis”, no fos cas que dient “Sé Sis” penséssim que n'és un altre; i la paràfrasi de “pa Bimbo sense crosta Bimbo Sin Corteza”, que ja m’acaba de matar. (Continuarà.)

Pensen a Espanya els que figura que pensen que els nens catalans, per definició, no tenen un nivell acceptable de castellà. Ja sé que el tema no seria d'actualitat rabiosa, però el trec ara perquè ja estic inflada de sentir barbaritats a les teles estatals de boca del que se suposa que són periodistes de solvència contrastada. I jo que em pregunto: i el nivell de la vostra canalla, ja hi heu pensat, si n'és, d’acceptable? Si de cas feu-ne la prova amb els vostres, i després ja en parlarem, si els nens d'Olot saben o no saben idiomes.

Tant de rebombori per a acabar fent cap al començament. Els catalans ja les tenim, aquestes coses: podent anar en línia recta (sempre passant pel peatge, només faltaria) a nosaltres sembla que ens tira més el pedregar.

Josep Termes explicava avui en una entrevista a Rac1 la següent anècdota, que diu que fa uns anys, la dona del Montalbán i el seu cèlebre marit que en pau descansi tenien de convidats a dinar al Secretari General de Comissions Obreres d’Espanya, un tal Gonzàlez, i a la seua respectiva, que li’n direm així, perquè el nom no n'ha trascendit. Es veu que durant l’àpat rondava per allà el gos de la família anfitriona, i, quan per un motiu o altre la mestressa es va dirigir a la bèstia, posem que per dir fuig d'aquí, home, que no veus que tenim de convidats al secretari general de comissions obreres d’espanya i a la seua respectiva?, aquesta última, no cabent-li l'ànima al cos de sorpresa, va i els etziba: Al perro le habláis en catalán?

No cal anar tan lluny: l’anècdota anava precedida d’un parell de casos calcats que els havien passat a un amable oient de Catalunya Ràdio estant a la Rioja, i a un íntim amic de l’historiador a Múrcia, qué hermosa eres.  Mira, encara m’estic desembossant les orelles per si ho he sentit bé.

Perquè home, per tothom és sabut que els gossos parlen en castellà de tota la vida, que reciten Machado i escolten la ser i la cope i ballen la jota (ep, castellana), i que fins i tot n’hi ha alguns amb possibles que han anat a l’escola alemanya i atenen a les ordres de sitz, platz, fuss, amb diligència canina, però el que em costa més de creure és que hi hagi al país veí una gent tan imperialista, tan curta de mires, tan estreta de senys, fins i tot la més cultivada, la respectiva de tot un secretari general, que no hagi sentit a parlar mai que a Catalunya els gossos són bilingües.

Ja hi tornem a ser. Mira que hi ha divendres, a l’any. Doncs avui, dia de l’esperat sopar, estic encostipada de ple. Sóc al llit, amb només mitja nariu operativa, tramant una carta al director imaginari d’un diari imaginari, i que faria més o menys així:

Títol: Què diu què què? Cos del text, Arial 10, doble espai: Per què els prospectes dels medicaments, una cosa tan delicada i transcendent i d'incidència directa sobre la salut pública a més no poder, no estan escrits en català? Signa: Montserrat Valldelloch i Calabruix. Vilapeix de Comaposada. 

Ara mateix, davant del Vics-esprai-nasal, dis-me què cony he d'entendre per “nebulizaciones”, 2-3 “nebulizaciones” diu... L’he d’aspirar, com es veu a l’anunci, i quedar-me igual, perquè precisament si una cosa no puc fer és inhal·lar, que és per això que el vull, o me l’he de beure pel nas, que és com sembla que pot arribar a fer algun efecte, donada l'ànima líquida de l'element actiu i la forma d'ampolla de l'ampolla? I ara ve la segona part: si per culpa de la topada amb aquest obstacle idiomàtic no l'encerto ni via cara o creu i m’intoxico, on he d’anar a reclamar? Això al país d'aquí al costat ho deuen saber, de quan denuncien que no entenen el rètol de "sortida d'emergència" podent-hi dir "exit", en perfecte cristiano. Que s'hi juguen la salut, eh? Doncs mira, com jo ara.

I per acabar, tots a votar: ¿Le parese bien que...?

El farmacèutic no devia tenir més de 25 anys, tirant amunt. I jo que li demano les meues cosetes, que si una capsa de Ziritione Multiplus i una ampolla de Flipamax, i ell que em diu que és tant, i jo que li pago just, i quan li dic adéusiau, ja amb la mà al pom de la porta, sento que m'arriba a l'esquena de l'abric un tros de la mateixa veu que emet un clar i meridià “Passi-ho bé!”. Mira, perquè sóc d'aquesta mena de manera talladeta i de reflexos de blandiblub, però et juro que si m'hagués trobat interpretant una pel·lícula m’hauria girat de cop, l’hagués estirat de les solapes de la bata i allà, al damunt del taulell mateix, fent volar pels aires tots els protectors labials, els fulletins informatius i els caramels de menta, li hagués fotut una morrejada que hagués fet tremolar fins a l'última lletra del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya. Quant de temps feia que no sentia aquesta combinació de paraules d’una boca gestada i nascuda en democràcia? Passi-ho bé!, diu, i es queda tan ample. Noi, ja m’has alegrat el dia. Ara només falta que el Barça superi l’eliminatòria, i a dormir tranquils, que el món rutlla fi i del dret.

A l’autobús se m’han assegut al davant un nen d'uns sis o set anys i el que calculo que li devia ser l'avi.

–Quins controls era que tenies, demà? ­–que sento que li demana l’home, molt posat al dia.

–Mates i català.

–Que no n’havies fet un, ja, de “mates”?

–Sí, però tinc altre.

Tinc-altre! Mai no havia pensat que això de la "desaparició" d'una llengua també era cosa d'anar-la retallant.

Un dels perills de cobrar una factura gruixuda són els rampells. De cop creus que necessites fer un gasto, ho notes aquí, a l’hemisferi dret, la sensació et puja cor amunt, i pam. Ja està. De demà en vuit me’n vaig de viatge.

Tres dies, no re, però a cos de reina. N’hi ha prou, amb tres dies, per fer Lisboa? Jo, de Portugal, només en sé que és l’autonomia que ens cal, com diuen aquells que canten.

La cosa ha anat que en vaig veure una foto meravellosa de cap al tard en un dels blocs que llegeixo habitualment i des de llavors que n’he tingut el rau rau. Feia tot l’efecte que és una ciutat en què s’hi poden estirar les cames i fer el ronso a parts iguals. També sembla que s’hi hagi de menjar bé. L’hotel és al rovell de l’ou i té unes quantes estrelles. Comença a ser hora de renovar les tovalloles.

També he anat al peix i he comprat llagostins, navalles fresques, sardines, seitó per fer-lo en vinagre i un grapat de fato esquarterat per fer-ne brou. Demà hauran d’evacuar el carrer de la ferum de xiringuito que desprendrà la finestra de la meua cuina.

I per cert, parlant de ferums, la carta destacada de l’Avui d’avui m’ha tret un post de la boca. Sí, la de “L’olor a cremat”. No sé com posar-hi l’enllaç, així que no crec que a l’autora li sàpiga greu que el copiï a continuació, ja que no pot estar més ben explicat. Diu això:

"Olor a cremat"

El programa de màxima audiència de la ràdio pública catalana insereix talls publicitaris que, a part de fer apologia dels antivalors ("No agafi el tren com els pobres. Compri's un cotxe que va a 240 km/h" o "Endeuti's per millorar el seu nas" són els missatges de fons), destrossen la nostra llengua de la manera més impune. Ara són un grup de supermercats catalans els que senten "olor a cremat"; fa quatre dies una marca japonesa de motos ens oferia informació per "si mai heu portat moto"; volent dir, esclar, just el contrari, "si no heu portat mai moto". Ens queixem molt de la censura al Rubianes, però quin mitjà es pot permetre fer la més petita crítica als seus anunciants? Quina censura més despòtica i humiliant, la de la pela! Ens obliga a assistir impassibles a la destrucció de la nostra identitat lingüística i de la cohesió social des d'uns mitjans que anomenem públics. Sí, jo també sento pudor de cremat: se'ns està cremant la dignitat.

Carla Sorribes Dolcet

Si em descuido me'n descuido: entre els anuncis que es van passar a la gran pantalla abans de començar Salvador hi havia el de l'obra social d'una entitat que em sembla que abans era catalana i que es fa dir "la caixa" o "la faixa", ara no m'ho facis jurar. L'anunci, adreçat directament als joves, que he vist cent mil vegades a tv3 i en el nostre idioma, ara era en castellà. Tot un missatge revelador: "piensan diferente", diu, "hablan diferente". Clar que sí, cony: a aquestes alçades per què ens hem d'enganyar?

Per cert: encara ets de "la caixa", tu?

Tinc els balcons oberts de bat a bat i sembla que de mica en mica la meua ànima va sortint del sarcòfag. Passa un corrent d’aire que ressuscita els morts. Doncs tornem cap al bloc, com si no tinguéssim res més a fer.

He fet una mica de zàping televisiu i en sentir la frase que tal companyia aèria li "traurà” clients a tal altra, he recordat que fa segles que no sento la paraula "prendre” als nostres mitjans. De la mateixa manera trobo que ha desaparegut la paraula "llençar”, en favor de "tirar”, i que a penes es diu "amunt" o "avall" sinó "a dalt" o "a baix", ni "cap”, substituït pel terrorífic "ningún”, ni "gens” que ha passat a ser "res”. No tinc res de fred a ninguna part del cos, ja puc tirar l’abric; amb aquest calor els gelats me’ls treuen de les mans. Recony! Com s’ha d’adreçar, tot això?

Ahir, a ca la tia C, també vaig sentir tot de paraules condemnades a una mort segura: rebufó, bufona, fer-se retratar, fistó, desori, viso, cotxe de línia, esperit de vi, tribulació..., així que recordi a primera vista. Quan traspassin les nostres gallines velles, quina serà la sort d’aquestes paraules? En podríem fer un museu. O directament un cementiri?

Per cert, i parlant de tot, has sentit algun dia al Francino a la Ser? Al Bono li ha sortit un dur contrincant en l’art de l’ejque. Quin fenomen de la integració castissa, tu! A nosaltres el Montilla ni amb quaranta anys hem aconseguit un nivell comparable de dicció a la inversa. És que els catalans una altra cosa no, però per als idiomes que no són el nostre ejque som una esponja de competició.

I ja hem passat l’estona. Ara a posar el text a cos 10, copia’l, enganxa’l al bloc, etcètera, etcètera.