I és clar que sí, aquesta és la manera: potser tu i jo havíem decidit, mai que puguéssim, no volar o deixar de volar amb Air Berlin, però aquest gest segur que no els hagués fet ni pessigolles: “un palomo no hace verano”, com deia aquell. Però ep: quan es tracta del Barça, el nostre Barça, que s’hi nega, quan els toquem la butxaqueta ben tocada i, de retruc, el voraviu del prestigi, ara sí que fa pupeta, oi, Herr Hunold? Doncs molt bé, Senyor Laporta, així es fan les coses, a can Barça. Qui s’han cregut que som, nosaltres?!
Com a ciutadana de la UE aficionada a això de veure correr vint-i-dos individus (normalment majors d’edat) darrere d’un tros esfèric de cuiro, ahir al vespre em mossegava els punys en sentir com pujava per la vall del pati l’apassionament dels meus veïns italians (sí, els mateixos que al mundial de poc que no ensorren l’edifici), i també la xaranga dels espanyols-vamos-coño, fruïnt tots en primera persona de la seua gran nit de futbol europea. I em mossegava els punys de l’enveja que em feien, i em fan, els futbolers que tenen una “seleción” regalada, així, té, sense cap esforç, sense humiliacions, sense haver de demanar permís al papa i a la mama. Una selecció nacional gratis, "porque yo lo valgo", t'ho imagines?, i només per haver nascut en aquella classe d'indrets físics, i/o també psicològics, on per viure de normal només et cal llevar pel dematí i anar fent amb el que et vas trobant, ara un dia, ara l'altre, amb un còmode sistema operatiu de sèrie que et val per a tot, en aquests indrets de somni on el vent sempre bufa a favor i la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Quina enveja, poder ser no-nacionalista en aquestes condicions. Jo m’hi apunto.
Ahir volia parlar del
Messi, i no me'n va sortir ni una paraula. I avui, que no tenia cap intenció de parlar
del Madrit, mira, aquí em tens, amb la mitja rialla, xano-xano, fent cap al
bloc. Perquè m’acabo d’empassar el partit retransmès per la ganyolamenta de la
Ser, que encara em tremolen les trompes d’Eustaqui, i això té un mèrit, el mèrit
que no t’agafi un atac de cor amb cada jugada, sigui o no de perill manifest. Encara
no m’explico com aquests hòmens de la veu de rovell, del Guti-por-tu-madreee,
i de lo-tuyo-no-tiene-precio-puritos-Ducs, poden aguantar noranta minuts
en aquest estat àlgid de tensió, una tensió que se t’encomana, que et
taquicarditza, que et fa hiperventilar, i et trobes no sé com, amb aquella cridòria
infernal matant-te el cuc de les orelles, fent-te d’urgència una til·la de
microones amb el 1 a 2 en temps de descompte i encara creient possible l’èpica
blanca. Però avui, xiquet, avui l’esforç ha valgut la pena. Me’n vaig al llit
amb el cap com un bombo, però amb aquella tranquil·litat d’esperit de qui retorna
a la llar, estàlvia i victoriosa, després d'haver travessat de cap a cap, durant sis quarts d'estrèpit radiofònic, un peculiar camp de batalla de quatre còrners amb els respectius banderins.
Una altra nit com
aquesta jo no l’aguanto. Per a la pròxima jornada el Puyal ja em pot apuntar
falta. El B. i jo hem fet una tertúlia de crisi i hem arribat a la conclusió
que la davallada en picat del Barça, casualment, comença amb les primeres
declaracions incendiàries de l’Eto’o a Vilafranca. No és per espolsar
responsabilitats, però per a guanyar lligues no pots tenir una bomba instal·lada
permanentment al vestidor. Qui no es consola és perquè no vol.
Ahir, per primera vegada a la vida, i sense que serveixi de precedent, vaig ser de l’Espanyol. Malgrat el nom, que em fa posar els ulls en blanc i pensar, mira que hi ha noms, al món, i va i ens trien el més desgraciat de tot el repertori. Però mira, un dia és un dia, i dius, va, anem a una final europea, a vore què se sent. El més llastimós de l'experiència, però, tal dia com ahir, és que ser de l’Espanyol va acabar resultant allò més semblant a ser del Barça d’aquesta temporada. L'únic consol que hi veig és el fet que, per arribar a una final i perdre-la, més val no arribar-hi. Tot això que ens estalviem.
Heus aquí (o allà, no assenyalarem ningú) una persona sensible als dolors del món, que mira la secció d’internacionals
del Telenotícies amb un pes a la gola i els 30 minuts com el del passat diumenge gelada
a la butaca contenint l'alè. Heus aquí una persona sèria, ecològicament responsable, preocupada
per l’escalfament global, per la pol·lució ambiental, per la gestió dels residus contaminants, per les espècies
amenaçades. Heus aquí, per anar acabant, una persona conscient, en general i en particular, i uns dies més que uns altres, de la fam, la sequera, les epidèmies, la misèria, la violència, les guerres i tots els mals dels homes que fustiguen aquest desventurat indret de l'Univers.
Aquesta mateixa persona, avui, no pot acabar de pair una mena d'inquietud indescriptible i recurrent que se li belluga a dintre, a dos dits del coll de l'estómac. El cor li diu que potser no està tot perdut. Que excepte la mort, tot té solució. Que en el pitjor dels casos sempre queda l'esperança. A la qual cosa el cervell li respon, per enèsima vegada en vint-i-quatre hores: bueno, tu, ja n'hi ha prou d'aquest color, qualsevol diria! Si al capdavall, només és futbol...
Els culers de l’era Rijkaard estem mal acostumats. Setanta per cent de possessió, anar fent vida en camp contrari, bona pressió, que si triangulant, pim, pam, pim, pam, ara cop d’esperó, i de sobte uiiii, que hi ha anat de poc! No passa reee, no passa reee, si ara hi tornem i serà dintre. I ara hi tornem, ara hi tornem, i, certament: no passa re.
De sempre m'ha agradat el Barça, més que el futbol. Quan era xiqueta i aquest esport era cosa d'hòmens, a casa meua, entre els que figura que havien de ser els representants naturals d'aquesta dèria per la pilota, mai no en vaig veure un bri d'interès. Malgrat tot, davall del sostre familiar sí que hi havia una persona que va vetllar per la meua formació futbolística, i aquesta és la meua iaia Angeleta, en pau descansi i que em perdoni per haver-li canviat el nom.
La meua iaia Angeleta mirava els partits dreta, amb l'orella enganxada a l'altaveu de la tele. Jo pensava que no devia veure re, així de cantó. Cada setmana, plogués o fes sol, feia la quiniela, i jo me la mirava sense gaire atenció esperant el meu moment estel·lar, que no era precisament quan em deia si em toque, te compraré lo que vulguis, ni tampoc quan li demanava a la meua veu innocent un pronunciament tocat pel caprici de la sort: dis wún, èquits o dos. I jo: què és èquits? Èquits és quan queden empats. I què és queden empats? Queden empats és que queden iguals: wún a wún, dos a dos, zero-zero. Ah.
El gran moment que deia venia quan em portava agafada de la mà fins la porta del casino, se m'acotxava davant dels ulls, que llavors tenia tan grossos, i em feia pinçar amb la mà el misteriós paperet. Jo em sentia dins del cap aquella paraula tan estranya, quinièla, quinièèèla, així, amb la e ben oberta. Una quiniela que veia plena de quadrets roses i creuetes de bolígrafo blau, encapçalada pel nom de ma iaia en castellà amb una cal·ligrafia encaragolada i com escrita sota els efectes del sotrac d'un vagó de tren.
Com que em sabia el ritual de memòria, ja parava el pla de l'altra mà per a què m'hi diposités el pes d'un grapadet de monedes justes, d'aquelles que em feien ballar el cap perquè deien franciscofrancocaudillodespañaporlagraciadedios. Vés a dins i dóna-li al Salvador, i no t'antretinguis.
La meua iaia, laque feia quinieles, la que m'explicava sobre un partit en blanc i negre què era un wursait, un penalti i un còrnèrt, tenia molt clar que només era una dona i com a tal no li era de llei posar els peus en un feu eminentment masculí com era el casino del poble. Perquè la meua edat amb prou feines m'omplia els dits d'una mà, als seus ulls jo li devia semblar genèricament neutra, i em delegava amb la consciència tranquil·la la noble feina de traspassar la frontera prohibida.
I aquí em teniu a mi, penetrant en aquella boira testosterònica de flaires de caliquenyo i de cafè anisat, fent desfilar les cues entre els taulells i cadires de fòrmica, a l'alçada d'una partida de botifarra o d'un vermut, amb pas decidit en direcció a l'extrem obert del taulell, on el Salvador ja m'hi esperava per rebre la mercaderia. Els hòmens em feien gràcies, em deien d'on t'has ascapat?, o què, la padrina, ja et fa treballar?, o vine, vine cap aquí, que t'astiraré les cues. I llavors el Salvador em donava un sugus, no, blau no, exigia jo, de fressa -mi'te-la, com s'aspavile, se sentia en algun racó-, i sortia pitant per damunt d'aquell terra d'ajedrés desembolicant el premi amb la traça d'una experiència ben cultivada.
I d'aquí a fer-me del Barça va ser com un procés natural. Tanmateix, el llegat que em va transmetre la meua iaia m'ha anat derivant en unes passions menys innocents. Jo sóc del Barça com sóc catalana: una manera com una altra d'exercir la meua "desafecció" al règim. Vull que el Barça guanyi, més que per la complaença culé, per sentir la satisfacció de veure com a la cope i a telesinco i a antenatrés s'abaixen els pantalons havent de cantar la victòria enemiga. Per mi ser del Barça és un sentiment polític, una manera més assequible de marcar gols al reinodespaña, a raó d'un parell per setmana. Una mitjana d'efectivitat que amb partits no futbolístics mai no podrem assolir. Fora d'això, i tot i que em sàpiga de memòria tots els colors de totes les indumentàries de tots els equips de dins i fora de les nostres fronteres, l'esport, en general, m'importa un cogombre.
