Aquestes cortines noves de color butà em tenen en un jet lack constant. Mira, no m'hi sé acostumar. Ara mateix sóc al davant de l’ordinador, són quarts de nou del dematí, tenia algun ànim de treballar, però resulta que el despatx està banyat per una posta de sol jamaicana que ara no sé si prendre’m el colacau o una pinya colada. Per què cony a l’Ikea han deixat de fabricar aquelles fantàstiques cortines transparents de color de futur? Amb les antigues cortines que dic, el rendiment laboral estava garantit, era com treballar en un despatx del 2050, submergida fins al monyo tota jo dintre d'una claror asèptica que ressaltava les qualitats alumíniques del meu imac, del flexo a conjunt, de la taula de perfils metàl·lics i sobre de vidre esmerilat. Ara tots els components mobles del meu escenari de treball –i el que és pitjor, el meu mac–, semblen més aviat un grapat d’antigalles xapades de coure.

El pis de la punyeta és aquest del qual parlava aquí, aquí i aquí. Doncs fa una setmana, potser una i mitja, el cartell de venda va ser substituït una vegada més, però aquest cop pel de lloguer. Suposo que els propietaris se n'han cansat, de perdre-hi quartos, i han decidit jugar fort. Així que em disposo a trucar al número nou per preguntar quant en demanen, i m’informen que ja està reservat. Cony! Li faria res de dir-me què en fan pagar? Doncs va costar que amollessin, però al final es veu que són 1.200 euros. Alça, Manela! Quina classe de desgraciat és qui pot pagar 1.200 euros de lloguer per un pis d’una habitació i no pot fer-se càrrec d’una hipoteca? Senyor, senyor… Des de fa un parell de dies, a la nit ja hi ha llum al dormitori. A aquest llogater (i parella, perquè segons quins gastos demanen suport sentimental) li he de veure la cara, me'l vull mirar ben mirat.

Però calla, que la història no s’acaba aquí, perquè des que sé que l’havien posat de lloguer he estat controlant que no el traguessin de la web de la immobiliària, i a hores d’ara encara hi és. I mira si hi és, que hi acabo de trucar per veure si era un error, si em deien que estava agafat, o jo què sé, i re, que es ven, que es ven. Si ara jo o algun altre inconscient hi posés els 450.000 euros que diuen que val, què en farien, dels llogaters? Doncs el mateix que els altres cent-mil propietaris que últimament han posat el pis de lloguer esperant amb candeletes la trucada que els el treurà finalment del damunt. Quina gràcia pot tenir anar de lloguer si, a banda de saber que estàs llençant els diners en sac foradat, ets conscient que pel propietari només ets un pas per sortir del pas? No sé com un hom pot viure tranquil el dia a dia si ha de ser amb aquesta sensació de provisionalitat permanent a l'estómac. Només de pensar-hi ja em vénen ganes de vomitar.

Avui he vist que al pis del qual faig un seguiment li havien tornat a canviar el sistema de captació de possibles compradors: aquest cop els rètols dels telèfons de la immobiliària els han substituïts per un sol cartellàs fosforescent amb un número de mòbil que es veu des de la vall d'Andorra. No sigui cas que truquin en hores en què l'oficina estigui tancada i perdin el client que els ha de treure el mort de sobre. N'he fet la indagació corresponent, i, en efecte, continuen les rebaixes: quatre milionets menys.

Des que li vaig posar l'ull al damunt, ja ha baixat deu quilets. I que consti que no és "moc de gall dindi", la cova, ja t'ho dic, però el fet que ningú no s'hi llenci de cap em fa pensar que, avui dia, amb aquests preus que t'hipotequen per a tota la vida, és molt d'atreviment deixar-se la ronyonada per uns baixos amb una sola habitació, per molt de "dissenyo" que siguin. Qui és el valent capaç de donar-se per cantat un futur tan explícitament individual?

(I amb aquest títol juro que poso punt i final als jocs de paraules penosos sobre la qüestió.)
Mentre el B. dorm la mona del sopar d’empresa, escric el primer post elaborat des del meu iMac nou. Això és la repera, necessito un plec de tovallons, no puc vocalitzar de la salivera. L’informàtic me’l va treure de la capsa, el va endollar, li va clavar el cable de la impressora i el del router, i ipso-flauto la màquina ja imprimia i ja navegava, tu! Em vaig quedar com una idiota al seu davant amb els drivers estesos com un pòker d’asos a la falda, que els havia estat buscant el dia abans entre nervis i suors, on deuen ser, on els vaig deixar. El número de cables que penjaven com espaguetis de la taula del despatx, de pas obligatori per una torre que ja no necessito, s’ha reduït en un 80 per cent. Tampoc no necessito ni webcam, ni micro, ni altaveus, ni antivirus! Ara, de l’espai de la torre en guanyaré una calaixera del Vinçon que ja porta el meu nom a l’esquena. I ja hem desgravat una mica d'IVA, que també està bé.

Seguim amb el seguiment: em plau d'anunciar que el pis del post anterior ja ha baixat 7 quilos. Amb tot, 78 milions per 70 metres quadrats i un dormitori encara es pot considerar una estafa.

En uns baixos de davant de casa hi ha un habitatge que es ven. Des que visc on visc, no he ficat pas el nas a la reixa poques vegades, no... Diguem que és una casa que es fa mirar, contemporània, embolicada d'una classe de materials que revelen que hi ha idea. I quan vaig veure que es venia, fa cosa d'un mes, vaig trucar l'immobiliària que el rètol encara era calent. Són setanta metres quadrats (bééé), jardí de quaranta (miiiira), cuina independent (in-, inde-...), una habitació doble (mh, justet) i, tot plegat..., vuitanta-cinc quilos, tu! Avui, al costat del rètol amb el telèfon i logo de l'immobiliària, n'han afegit un altre, d'una mida més ambiciosa, reforçant la voluntat de venda amb un número de mòbil imprès. Li seguirem la pista.

Crec que paga la pena fer una pausa en la meua actual crisi blocaire per a fer-te partícip d'algunes conclusions sense ordre ni concert que estic extraient de la meua aventura a la recerca d'una llar digna, és a dir, de la remota conjunció entre "llar digna" i "preu digne". Però ja sabem que, com va dir el nostre estimat Grouxo, l'ètica immobiliària és a l'ètica el que la música militar és a la música, o alguna cosa semblant; així que, d'esperances, més aviat poques, però de riures, creu-me que me'n faig un panxó amb aquesta recerca impossible.

Cap a les set he sentit com un veí estintolat al balcó discutia per telèfon amb la seua dona, mira que em trobaràs a faltar, eh?, enrecorda-te’n del que et dic, i m’he ajagut entravessada al llit, panxa enlaire, amb la parabòlica posada i la persiana al punt just per deixar passar la veu i al mateix temps impedir revelar la imatge patètica d’una servidora sucumbint una vegada més a les mels de la curiositat.

Tot comença amb un instant mínim de pèrdua de consciència. Anaves camí del lavabo i, no saps com, et trobes davant l’armari de bat a bat, amb una angúnia al damunt que no saps dir d’on et ve. Trenta graus a l’ombra, així, aproximadament i psicològica: ha arribat l’hora de desar la roba d’hivern.

La independència és una utopia. I no parlo d’aquest país nostre, tot i que bé ho podria fer, considerant la justesa de senderi dels qui es proclamen els abanderats d’aquesta meta particular. Estic parlant de la independència personal. Perquè torna a ser diumenge i segueixo buscant pis.

A casa, fa dies que hi ha fressa. Sento per l'anvers de les orelles com algú remena uns papers. Les cortines es belluguen soles. De la butaca, cau un coixí. A la nit, em desperta com una remor de motor, algú es vol ficar entre els meus llençols, em mossega el coll, les puntes dels dits, i m’eriço tota. Només penso en arribar a casa i buscar-te pel nom, trobar-te te amb el nas la panxa. Ja pot fer el que vulgui el Barça, perquè tinc un gat. Porto els braços dibuixats per mil esgarrapades quatribarrades. I he perdut el cordó d'una sabatilla.

Encara que el dia m'hagi sortit de través, sé que fins i tot el núvol més negre se m'esvairà del tot davall del pes d'una panxa plena de pinso encaragolada entre els meus cabells.

Ahir nit, mentre intentava treure del matalàs una postura que m’insensibilitzés els ossos, m’arriba de l'altre cantó de l’espuma del coixí com un nyec rítmic que em conec de memòria: són els meus veïns en ple exercici de l’aparellament. Així que afino l’oïda, que no em costa gaire, perquè de sempre m’ha perdut espiar, i em disposo a introduir un nas ben llarg i metafòric en la intimitat de la parella més jove de l'edifici.

De cop, però, quan hi estic més posada, el nyec s’apaga i sento la noia com tus. Tus una, dos, tres vegades, amb aquesta mena d'expectoració que implica l'ascensió sonora de matèria tova fins a la gargamella i que sembla feta expressament per a fer patir. (Ja ho sé, ja, que fa dies que estàs constipada...) Es fa el silenci, i tornem-hi: nyec, nyec, nyec. Ja em comencen a arribar per l’horitzó detalls d'una nova qualitat: ell esbufega i ella comença a fer ah, ah, com esperant un esternut que mai no arriba. La cosa sembla que avança a bon ritme: ara sento com uns cops que sempre he pensat que eren del capçal del llit, cosa que vol dir que la mar ja ha passat a maregassa, i ja tenim a la fabulosa parella orquestra amb el seu número especial, per a tots vostès, senyores i senyors: bom-uf-nyec-ah, bom-uf-nyec-ah, bo-uf-nyà, bufnyà, bfà, bfà. La noia se’ns anima, ja li deu semblar que va sent hora d'anar plegant veles, i incrementa la intensitat de la pròpia aportació sonora per animar el seu genet a fer el darrer esprint de la cursa. Ah, fa ella, sumant-hi un altre ah ja una mica afectat, i un altre ah ofegat per un borbolleig, i ja la tornem a tenir amb l’accés, agafant aire i deixant anar tota una tirallonga de tos. I torna a agafar aire i tus, i tus, i tus. Sento que diuen alguna cosa. Es fa un altre silenci, la noia s’escura la gola, i, automàticament, comença un festival de nyics i boms i bufs de locomotora desbocada costa avall. La noia amb prou feines ha tingut temps de fer quatre ais mínimament florits abans que se'm tornés a tancar la nit a les oïdes com darrere d'un parell de taps de suro.

(P. D.: Dic mentida, damunt de la remor d'una cisterna de wàter en plena recuperació, encara vaig poder sentir com una tos...)

Torno a casa cap a quarts d'una, després de fer les meues coses, i em trobo el terra lluent i cosit per un parell de recorreguts de fulls de diari, un que va fins a la cuina i un altre que es perd passadís endins. Quan clavo abric i bufanda al penja-robes veig que ja no sosté les jaquetes d’entretemps, ni les bosses d’estiu, ni els mocadors de coll. Les cadires estan a noranta graus respecte els eixos de la taula, que és més gran del que em pensava. Sobre la seua superfície només hi ha un tiquet de supermercat, encaragolat, d'una llargada considerable. Els coixins dormen despullats de fundes, a mig cos de les butaques. A la tauleta de cafè ja no hi són els tovallons, ni el tel amb reminiscències olímpiques revelador de gots passats. Les cortines blaves pengen amb un nus al cul per evitar com ballarines fines el pas de la baieta. Els llibres són als prestatges drets com un exèrcit coreà a punt de revista.

Segueixo el camí de diaris fins a la cuina, perfumada d'aire per una olla a mig bull. El forn fa una remor baixa, amb un secret que se li estova a la panxa. Els gots són tots transparents, els plats han desaparegut de l’aigüera, els coberts han volat cap al calaix, endreçats per categories. La rentadora gira l'òrbita d’un programa llarg de color. Vaig a l’habitació i el llit presenta una quadrícula perfecta, amb els cantons mil·limetrats davall de la trama del cobrellit. Les cortines liles també tenen els baixos nuats, com esperant una dansa del ventre. La pila de jerseis i faldilles i pantalons, fins avui el segon pic més alt de Catalunya, ja no ofega la cadira taronja, que és el meu galándenoche particular. Al damunt de les tauletes, ni un anell, ni una llesca de pastilles, ni un got amb dos dits de pols al fons.

Entro al lavabo i el mirall és una lluna desperta, amb tota la capacitat reflectora restituïda. Els raspalls de dents i els seus tubs associats descansen de cantó dintre d'una tassa neta, lluny de les pintes, lluny de les cremes i dels bastonets de cotó. El kit complet d'"higiene íntima femenina" és dintre del necesser, serrat per la cremallera, que sí que funcionava. L’assecador està fet un fetus dintre de la capsa. Els sabons, cadascun amb el seu barret, són tots al mateix cantó de la banyera, seguint un rengle descendent. Al costat de la pica, que llueix com una peça de la dinastia Ming, només hi penja una tovallola, eixuta, amb un punt de rigidesa. El paper de wàter cau del porta-rotllos fet un llençol estès a l'aire de l'octubre.

Desfaig el camí per sobre de les notícies d’abans d’ahir i obro la porta del despatx: la taula presenta una llisor mai no vista en l'últim cap de calendari. Els papers fan escaire exacte, com segats per un cop de guillotina, i la seua alçada i jerarquia fa angle recte amb el monitor, que fa angle recte amb el teclat, que fa angle recte amb la paret de color de poma. Els prestatges podrien passar per lleixes d'una exposició de l'Ikea. Les plantes estan palmells amunt, desplegant totes les arrels dintre d'un tou humit per pluja de primavera.

El B. té vacances.

Des d'havent dinat, el llit ha estat dos vegades fet i desfet. M'he pres la tarda lliure.

Estic a punt: no sé què diuen a la tele i a la ràdio sobre els excessos del Nadal i de mesurar la ingesta de nosequè i de vigilar amb els efectes de nosequè altre. Doncs jo vull rebentar, tu. No penso parar d’endrapar en vint-i-quatre hores: i deixeu-me tranquil·la, perquè és la meua marató particular.

Tu saps què és haver de viure sola tots els dinars del món, i que cap al migdia la cuina se’t faci dreta com una paret, i que la utilitat dels fogons se’t presenti com un misteri inabastable per a la curtesa de les teues habilitats culinàries? Tu saps què és haver estat més de tres-cents dies passant el sistema digestiu pel règim totalitari del plat únic, i que, tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre fum, fum, fum, puguis dedicar-te en cos i esperit a menjar com una persona civilitzada, fent servir una taula i un got net i tot el repertori de coberts, amb vermut, primer, segon, postres, postres i el que faci falta? Ja m’arriba a frec de nas l’olor de suro humit, la sal de tota la mar repartida en una estesa de platerets, l’escalfor d’estable del gra fort de l’escudella, la fràgil tibantor del sostre dels canalons del dia, el crec de plàstic dels animals de closca, que avui ja formen mudats com escorpins al primer calaix del combi per a la gran estrena de Sant Esteve.

Mira, tinc com una eufòria a dintre que només la puc explicar per la via digestiva, però no és només per això que avui, per mi, és un gran dia. Bon Nadal a tots, si no ens veiem.

La veïna del davant i jo devem tenir la mateixa edat. Vivim en carrers paral.lels i les nostres cases estan cara a cara per les peces principals, amb un desnivell de mitja planta. Si ella puja al terrat, em domina a mi. Quan volta per la terrassa, a la planta principal, la domino jo.

Mentre hi ha un bri de sol, la meua veïna fa mitja vida en aquesta terrassa: hi esmorza, hi dina, hi porta els convidats del poble i té el mal costum de parlar pel mòbil a tota castanya sota el parasol. D'aquestes converses que m'arriben amb la nitidesa de la ràdio de la cuina, sé que és enginyera de camins i que paga 850 euros de lloguer. Sé que l'home que li ha pintat les escales de cargol es son pare, que el que li va muntar el llit de l'Ikea és son germà i que a la feina fa més hores que un rellotge. La propietària del pis és una senyora rossa que de tant en tant treu el nas per fer arreglar les persianes o per evidenciar que la rentadora s'ha de canviar. La senyora rossa es nota que viu a cos de reina gràcies a la pila d'eurassos que li cauen al damunt cada mes, com qui veu ploure. Fa cinc o deu anys no devia anar a la perruqueria cada setmana, ni devia tenir massatgista ni estava apuntada a ioga. Això m'ho imagino jo, com tantes coses.

Avui he vist per primer cop el nòvio de l'enginyera, i, com a dona que sóc, li he pres les mides còmodament i compulsiva asseguda a la butaca, emparada per l'efecte mirall que fan els vidres del meu balcó quan el sol és a fora. Es tracta d'un paio que es podia considerar atractiu si no fos que va en samarreta imperi blanca i es posa camises fúcsia, cosa que ja em diu que d'autòcton, autòcton, no en deu ser gaire, encara que no l'hagués sentit parlar amb aquest accent inconfundible de la Castella profunda. Escolten música de la movida madrileña, i riuen i xerrotegen a tot volum. Bé, sospesades les credencials, encara guanyo jo.

El cas és que, sense adonar-me'n, la seua vida s'ha convertit una mica en la meua tele, i n'estic pendent com si fossin els capítols d'un culebrot. Em trobo interactuant amb el seu viure, i si sento que dina, l'estómac em respon, si aixeca les persianes jo les abaixo i si la tinc voltant pel terrat estic en guàrdia com si hagués de passar revista. Són actes inconscients, no puc evitar-ho. Al vespre, quan la situació s'inverteix i el meu balcó esdevé la gran pantalla per on pot passar fins a l'últim racó de la meua intimitat, és llavors quan penso que no hauria de tenir el correu escampat de males maneres sobre la taula del menjador, que hauria d'ordenar el despatx, que he de penjar el bolso i les jaquetes al vestíbul i que hauria de fer el llit i amollar els coixins. Si tinc els plats per rentar no obro la finestra de la cuina. Si he d'estendre la roba espero el moment que ha sortit a comprar. Quan tanca l'últim llum, cap a les onze, em surt de dins com una mena de sospir i m'enfonso uns centímetres més en el tou de la butaca. Per què, tot això? M'hauria d'importar un rave, i és vist que no m'importa.

I per què no m'importa un rave?

Deu ser perquè és una persona a qui veig més que a la meua família? Deu ser perquè és una persona? Deu ser perquè és? Es pot ser completament indiferent davant un ésser humà que respira i viu a quatre metres del teu balcó? S'hi pot ser completament indiferent quan li coneixes la cara, quan la veus esmorzar, quan la sents parlar amb sons pares, quan la veus fer dissabte i estendre la roba davant dels teus nassos particulars? Com me'n podria ser, d'indiferent?

L'altre dia ens vam creuar pel carrer. Ens teníem vistes d'alguna cosa... Segurament mai no intercanviarem una paraula. Segurament. I mentrestant, seguirem fent veure que vivim cadascuna sense adonar-nos de l'altra, dins de les respectives parets que ja hi eren molt abans que nosaltres i per a les quals només som una anècdota temporal. Però mira, ara mateix jo li estic escrivint un post i ella ni s'ho imagina... I ho faig perquè la conec mínimament com per saber que ella mai no entraria a can Vilaweb ni crec que sàpiga de què es tracta. Podria assegurar el mateix, en el cas de molts dels meus amics?