Aquests dies de malestar general, m’he fet caure a les mans tres petits volums de Quaderns Crema que he tret de la biblioteca amb el nas arronsat. Necessitava consumir una cosa ràpida, lleugera, sense més expectatives que les de mantenir el cervell ocupat amb aires nous que m’allunyessin de la tragèdia que s’havia d’esdevenir al meu lavabo. Doncs bé, a raó d’un llibret per tarda i més n’hi hagués, puc confessar que he tingut la grata sorpresa de descobrir l’escriptura de l’Empar Moliner, i ja puc confessar públicament i amb el cap ben alt que em llenço als seus peus, que si vol li enllustro les sabates, que la convido a un cibergintònic, que li imploro perdó des del terra estant pel post desafortunat en què vaig fer acompanyar el seu bon nom amb el de la Maria de la Pau Janer.

Conec una història que val la pena d’explicar. Va d’un llibre gruixut i d’una escriventa. L’escriventa, quan encara no es pot considerar com a tal, fa un màster d’escrivència aplicada impartit per gent que remena cireres. Fa coneixences, que per a això paga el quilo que val el màster, i algú d’aquests remenaires de cireres, que treballa en una editorial d’anomenada, li fa una proposta: escriure un llibre.

Demà me’n vaig d’excursió a una bonica localitat situada al rovell de l'ou de Catalunya. Hi anem a celebrar els aniversaris del D. i de la E. Ara mateix acabo d’embolicar els regals, i des d’aquí sento com van saltant els cel·los de les vores, negant-se a la idea d’haver d’aguantar tota la nit un paper massa esquerp pel seu gust.

El P. i jo hem quedat davant d’una llibreria d’aquestes de fast-book, que en dic jo, amb cent mil seccions dedicades a matèries diverses i un racó miseriós i recòndit abandonat a la literatura catalana. Aviat ho tens tot vist. (I més si tens clar que no regalaràs res de Maria de la Pau Janer ni d’Empar Moliner, per posar dos exemples que rimin.) És més, posaria la mà al foc que hi pots trobar més llibres en anglès que en català. Però mira, ens anava de pas, i què hi vols fer.

La meua llibreria de capçalera de Barcelona és la llibreria Ona (que també rima). De vegades no en sortiria ni amb aigua calenta. Hi compro els meus llibres, els teus, els contes dels fillols, els dels fills del cosins i més n’hi hagués. És com un paradís instal·lat a la terra. I més quan saps que els clients que t’hi trobes no són allà de casualitat. A vegades un català necessita injectar-se una certa dosi de país en vena, i la llibreria Ona és per mi la millor narcosala de la identitat. Quan en surto, vaig fent esses per la Gran Via amb el cantó de la bossa que predica "llegeix llibres en català" ben a la vista, i el cel fa pampallugues i els ocells canten i el món és plàcid i multicolor.

Un dia com tants d'altres, amb el B., buscàvem pel segon pis un altre volum de l’obra completa del Pla, i vinga mirar i remirar pels prestatges, i què estrany, tu, si eren aquí, ves que no els hagin venut tots, ves que no els hagin canviat de puesto, i finalment, a l’hora d’anar a pagar la tria alternativa, d’un cop d’ull mig inconscient, va i els veiem ocupant tota una prestatgeria a l’esquerra del taulell, un darrera l’altre com una flamant col·lecció de nous testaments. Ens hem afartat de buscar-los, que li dic a la dependenta. No, si els tenim aquí perquè l’altre dia ens vam trobar que ens els havien robat tots. Com! Com ho sentiu: algú va venir i se’ls va emportar; per això ara els tenim aquí, a la vista.

Quan vam sortir no sabíem què pensar. Caminàvem tots dos muts per la Gran Via, una mica destarotats, cadascú donant-li voltes al succés a la seua manera. Qui pot voler robar unes obres completes del Pla? Com se les va poder emportar? Les volia per vendre-se-les? Les volia per llegir-se-les? Potser estava pelat, com nosaltres, i simplement feia una obra de caritat envers el seu esperit... Es veu que els nostres pensaments devien convergir en aquest punt, perquè tots dos, d’una manera o d’una altra, vam deixar anar la veu a l’uníson per dir més o menys que No, si el mateix Pla ja ho deia, que el preu a què anaven era fora mida..., no m’estranyaria que si fos viu ho hagués trobat tot plegat un gest encomiable.

(I ara passa el text a cos 10, i bla bla bla.)

Què cony vol dir, que un llibre sigui fàcil de llegir? Això és un insult a la pròpia capacitat intel·lectual. Un dia, en una coneguda llibreria del Passeig de Gràcia de Barcelona, que ara també es fa canviar el nom d'idioma a la pàgina web, vaig sentir la conversa entre un subjecte encorbatat i la dependenta, a qui s'havia dirigit amb un volum i un paperet a la mà: que m'han regalat aquest llibre, i el voldria canviar per un o dos de més curts. I a vostè què li agrada? No, és que jo no tinc temps de llegir, doni-me'n un que sigui curt, que sigui facilet. Així, com qui parla d'un quilo de tomàquets. Que siguin petits, que no siguin madurets. El B. i jo, des de dos cantons oposats del taulell, vam convergir les mirades en el clatell impol·lut d'aquell pobre empresari sense temps que volia canviar dos-cents fulls per dos paquets de cent. Si, home, sí, i posats a demanar, que siguin en blanc.

Els que busquen llibres fàcils de llegir es perden tot l'art de la literatura. Busquen guies gastronòmiques, manuals d'autoajuda, reculls fotogràfics, però no literatura. Els millors llibres que he llegit són els que m'han fet anar els engranatges a tota màquina, sense compassió, els que exploraven àvidament amb els límits compositius de les paraules i arrencaven tot el sentit al meu vocabulari, els que a força d'anar avançant pàgines em feien sentir la meravella d'una bona peça musical. Jo no vull dos notes fàcils, jo les vull totes, en plena ebullició, que m'omplin el pit d'aire, que em facin retrocedir, desitjar rellegir aquest fragment que m'ha tallat la respiració, deixar-me anar en els moments plàcids, contreure'm en els més amargs, deturar-me per assaborir tots els matisos d'aquell adjectiu ben triat, passar els fulls amb calma, a vegades amb voracitat, i agafar l'embranzida de les últimes pàgines amb el cor accelerat, per arribar a l'última, tancar el llibre sobre la falda i llençar la mirada lluny a través dels vidres de la finestra, amb el cap mig emboirat encara pel miracle d'haver viscut tant sense haver sortit de casa. Qui ha acabat un llibre amb llàgrimes als ulls sap que no hi ha plaer que se li pugui comparar.

Ni els gols d'ahir del Barça.

Aquest matí i com sempre, mentre m'assecava els cabells, escoltava en diferit el Versió Rac1 amb l'mp3 i sentia una entrevista corresponent a la promoció editorial del dia. Un llibre dels de va! anem a fer un llibre, escrit entre dos individus, el periodista, que és qui hi ha posat les energies i la pràctica del tecleig i l'amic especialista de renom en tal matèria que n'és la font d'inspiració i, principalment, d'informació. Una escudella que promet. Anem a fer un llibre!

Bé, la gràcia està en què l'eminent especialista (que per cert es fa anomenar diferent segons el publiqui columna o planeta) posa el seu nom a l'autor anunciat a tota lletra a la solapa. El periodista (que per cert és de la mateixa corda que l'emissora, per variar) queda presentat a través de les ones per un petit text elaborat per l'editorial i que roda de presentació en presentació: es tracta d' una filigrana descriptiva que el fa retratar, a través d'unes eufemístiques i generoses paraules atribuïdes a qui fa d'autor, com a "l'ànima del llibre". Metàfores a banda, ens trobem davant d'un cas de manual, de principi a fi, referit a la gran majoria de material bibliogràfic que veu la primera llum per Sant Jordi.

No em cal inventar res: un hi ha posat el nom, i l'altre la feina bruta a canvi de líquid a la llibreta i d'una penosa línia a la sinopsi d'"escrit amb la col·laboració de". La cosa deu haver anat així: l'especialista de renom ja tenia un primer volum al carrer (comprovat via google), i quan l'editorial li va demanar aquest segon també li va suggerir un nom a qui descarregar el pes de la ploma.

Us transcric la recepta per a la confecció d'aquest exemplar signat pel professional V. F. (en cos 56) amb la "col·laboració" de J. C. (en cos 12 i a la contra), per si en voleu prendre nota: "per a cada capítol vam fer una entrevista exhaustiva; un cop feta l'entrevista em vaig tancar, el vaig escriure, i li vaig enviar; ell (V. F.) va fer les esmenes del que li va semblar, ho vam empaquetar i ho vam enviar a Planeta i a Columna i acaba de sortir". Sí, senyor! Ole tus güevos. Almenys vosaltres ho dieu directament, què punyetes, emparats pel fet que no es tracta de voler fer literatura.

I bé, aquest parell d'amics nostres, com a col·laboradors, han dividit els seus esforços per anar promovent el fill cadascú per una banda. El periodista, que es nota que l'acaben de fer pujar de la redacció que hi ha uns pisos més avall, respon com pot en nom de l'especialista: bé, V. F. pensa que, V. F. considera que, V. F. sempre ha estat dels que diuen... I a més a més intenta fer front sense gens de traça a preguntes específiques pensades per a ser respostes per l'especialista. L'home fa patir, li sento rajar la suor a través dels auriculars, i tot plegat és patètic.

Quan arriba el final de l'entrevista, jo vestida i a punt de marxa, m'espero per dintre, expectant, per si surten a la llum les paraules màgiques de tota promoció editorial i m'arrodoneixen la indignació matinera. I EN EFECTE: el periodista s'afanya a dir davant dels seus col·legues que el llibre abans que res "és positiu", "que si era un totxo, no servia per a res, per això l'hem volgut fer de manera que fos agradable de llegir" i el Clapés va i salta, com si fos el gran elogi, que, efectivament, és "molt fàcil de llegir". Pim i pam.