Des de fa uns mesos, de tant en tant, he de baixar a Madrit. Mira, coneixem món. Avui he estat a la Moraleja, tu, en un cop de pont aeri. Quin bé de déu de luju, sembla Beverly Hills, amb urbanitzacions amb garita de seguretat a l'entrada i goril·les prenent la fresca, perquè mira que en fot, de fred, allà a baix. Em sembla que he enganxat alguna cosa.

Passo per aquí per esteranyinar una mica el bloc, que ja he vist per la finestra que el rondaven uns ocupes prenent-li les mides.

La millor hora del dia i de tots els dies que l’han precedit és aquesta hora, perquè ja no és avui, però tampoc demà, ni demà passat. Uns dies que arribaran, no ho dubtis pas. Però el pitjor de tot és que la setmana que ve m’envien a Madrit, i no me’n recordo ni de conjugar els verbs en castellà. Tampoc no sé si he de dir que bajo a Madrit, vengo a Madrit o voi a Madrit. No sé si traigo los documentos o si llevo los documentos. Ai, mare, que sóc pell. Ara m’aniria bé ser una simple mesetària i poder anar amunt i avall per la pell de brau sense haver de preocupar-me pels idiomes. Aquí em planto i tu m’entendràs por mis güevos i com em dic Manolo. Quina sort que tenen alguns... I encara se'n queixen.

Mentrestant, vaig per casa assajant la situació, escoltant com s'ho fa el Francino, que se'l veu molt suelto: Lesson uàn. Líssen and ripit: En la entrevihta de hoy, nohacompaña... I jo: en l'entreviç..., vihta de uoi, nos hacompanya... Mañana viernes nojtrasladamoh a la Alhambra. Manyana viernes noj tras..., traj-la-da-mos... moh! a l'Alhambra. I així nà fent. Això em recorda un dia de no fa gaire que el savi Basté ens va descobrir en el seu programa un dels entrellats de la llengua castellana: així com els catalans tenim la ela geminada, va dir, els castellans tenen la ena geminada: Lesson txu. Líssen and ripit: Fennando, ginnasio, Encanna. Em sembla que tenint això clar, i amb un parell de visites als canals internacionals, ja vaig una mica més preparada.

Avui m’he trobat amb dos situacions gairebé idèntiques que he dit mira, les explicaràs al bloc. Anava amb la meua alegria carrer avall, peregrinant de botiga en botiga d’articles de viatge i amb la mateixa pregunta a la boca: que si teniu necessers, industrials, vull dir que generosos, una cosa més o menys així, i en dos dels establiments, atapeïts que no hi cabia ni un sospir, m’han atès un parell de barbamecs que amb prou feines devien arribar als 15 anys, si els tenien. En aquesta mena de negocis familiars, els dies de pau i amor universals els amos hi tenen empleat fins al hàmster de casa, encara que hagi de ser per embolicar paquets. Això és un país com déu mana, macasumdena!: tothom a treballar, i la canalla que sàpiguen què costen les garrofes.

Tots dos nois feien la cara de ser els primers de la classe, ben arreglats ells, amb el cul dels pantalons a puesto, les ulleres damunt d’uns nassos a mig fer que ja respiren una punta de borrissol, interpel·lant-me amb aquella veu cosida de galls: el vol de senyor o de senyora?, (i és clar que sí, harmós, parlant de vostè, com la gent ben educada), de viatge o d’estar per casa?, i mostrant-me tota la mercaderia més sol·lícits que uns prínceps de l’alta marroquineria. Aquest és molt pràctic, perquè veu?, es penja d’aquí i queda així obert. I aquests de la casa Tal ja pugen més, perquè són més reforçats, miri, amb una butxaca aquí, i una aquí, i una altra aquí. I ris, ras, cremallera amunt i cremallera avall. Quina delícia de criatures. I no en teniu que no boniquegin tant, més de batalla?

Ja sé que en aquells moments, a una hora d’abaixar la persiana, més aviat foren amb el cap a la play, o fent-se una palla-pantalla, però com ho dissimulaven, tu: els hi hagués comprat tota la mà de gènere a ulls clucs, buida'm aquell prestatge, i m'emporto tots els paraigües, i els moneders aquests d'aquí, i posa’m també una Samsonite familiar, de set places, amb doble combinació, sis parells de rodes i quatre intermitents. Per a regalar. I ara torno amb la furgoneta. Però clar, siguem pràctics: no tenien el que buscava, i no hi havia més volta de full. Però que consti que les dos vegades he estat a puntet-a puntet de comprar-los encara que fos un clauer i dir-los a sons pares, davant de tota la clientela: cuideu-me'l, aquest xiquet, que al pas que va farà carrera. I és que a mi, amics i amigues de la catosfera, i per si no ho havia dit manta vegades, pels dintres-dintres em perd l’estètica.

Aquest matí he passat per davant d’una obra i sento que un manobre li diu a l’altre, ensenyant-li no sé què: “mira, Mohamé, esto es un retulador, RE-TU-LA-DOR, a ver si vemoh adelantando con las clases de castellano.”

El que li està passant al Barça és una bona metàfora dels mecanismes de funcionament d’aquest país. Davant d’una situació favorable, d’una disjuntiva positiva, sempre hi haurà un catalanet disposat a tocar els collons. Desenganyem-nos: som un poble encaparrat en l’autodestrucció. Doncs que ens aprofiti, i tal dia farà un any!

Això que vaticinava un tal Pujols que els catalans arribaria un dia que ho tindríem tot pagat planava fa un parell de dies per damunt dels caps del B. i dels seus col·legues quan, en un bar-restaurant de Vitòria, se sorprenien en veure's convidats a pinxos per un desconegut. En resposta al tan nostrat Òigue, camarèro: que èsto no lo hèmos demanado, nosòtros, l'home els va informar que Invita el señor, assenyalant un dels pobladors de la barra. Es veu que tot sortia d'haver-los sentit parlar, i que así que catalanes, i así qué os trae por aquí, i que os han bien jodido con el Estatut, i les voy a invitar a unos pintxos, pues.

Amics, el món de mica en mica s'està posant a puesto, i ha triat Euskadi per començar.

Ves si no:

a Hernani mateix, un vigilant del Museu Chillida, que era tancat justament el dia que els mateixos protagonistes de més amunt van decidir de visitar-lo, es va compadir d'ells i els va omplir d'atencions i de tríptics escrits en català (i sense faltes d'ortografia, no com els d'aquí, que sembla que els redacti el Clos in person) i els va deixar accedir, amb el cul arrupit per si li descobrien el tracte de favor, a un racó mig privilegiat per a què poguessin percebre i olorar encara que fos una mica de gespa amb el "caserío" de Zabalaga al fons.

L'home els va explicar tot estarrufat que d'aquí a no sé quants dies havia d'anar a Barcelona i que ja sabia dir Bon dia, Bona tarda, Moltes gràcies i altres coses més i menys acolorides. Ai, pobre noi: s'emportarà una bona sorpresa quan vegi com tota la seua bona voluntat topa contra l'oïda de pedra picada d'alguns barcelonins que a hores d'ara no tenen clar si això del català és una cosa legal o és francès o què.

Em refereixo a aquells pobladors de la capital catalana que reciten la tirallonga d'estacions del metro que tenen escrites davant dels morros d'una manera peculiar, que fa pensar que potser no saben llegir: Palacio Real, Paseo de Grácia, Pueblo Seco, Entenza, Arco de Triunfo, i altres adaptacions que fan posar la pell de gallina. Parlen pel mòbil i diuen, cuando plegue te espero en Paseo-San-Juán con Consejo-de-Ciento y acabamos la faena, vengadéu. Ara: quan aquests paios se'n van a Londres, agafen el tiub i baixen a Sent Géims Park, Bèiquer Strit i Knáitsbrich. Jo conec el cas d'una castellano-lleonesa que fa més de quinze anys -seguits!- que viu a casa nostra i no habla catalán porque lo pronuncio muy mal, i va i se m'apunta a anglès per aprendre a dir Yor Bús, Sérlo(c) Jol(n)s i Dévibécang. (No cal dir que si parlés la llengua del país on s'ha empadronat, evolucionat professionalment, enriquit i comprat un habitatge de cinquanta quilos dels antics quilos, l'hagués presentat com una catalana d'origen castellano-lleonès i ja no hi hauria anècdota.)

Hòstitu. És que els castellans les tenen, aquestes coses. Ells i els seus parents que han tornat a la patria chica, els mateixos que omplen en massa les aules universitàries catalanes per cursar màsters i postgraus i que demanen l'idioma a la carta amb la prepotència de qui va a un restaurant de quatre forquilles i creu que a cop de talonari el maître li cantarà la marsellesa. Però el que es troben en aquest país és que el maître no tan sols li canta la marsellesa -i a peu coix-, sinó que els pinxes els surten a portar-los les postres entonant Nabucco per a cor i orquestra.

Ah, què bonic és l'anonimat: avui m'hi vaig a esplaiar:

Hola, em dic R. P., i jo he estat a la Fèria de Abril.

En efecte, però parlo de quan els fets se succeïen als afores de la bonica localitat de Sant Adrià del Besòs. La idea va sortir del sector sòcio-iniciatiu del meu grup d'amistats, i els vehicles del meu garatge i del d'una de les impulsores de la gran excursió.

El primer que recordo és que vam haver d'aparcar en un descampat fosc com una gola de llop i recórrer encara a peu uns quants quilòmetres per damunt, pel costat i per davall de cintes asfaltades (autopistes?, carreteres?, autovies?), enfonsant les vores dels pantalons en el fang dels camins entollats que menaven vers aquella terra promesa que ens esperava allà al fons, bategant com un enorme castell de focs al ritme d'un rebombori infernal que la distància encara ens feia indesxifrable.

Me'n recordo especialment de l'última costa que vam haver de pujar, ja exhausts, entre rius de gent puntejada per dones disfressades de sevillana, que és com anomenem els no entesos al traje regional andalús que diuen que dibuixa la grásil silueta de guitarra propia de nuejtra muhé ejpañññiola. El primer impacte per a una persona sensible com em considero que sóc va ser aixecar la vista i trobar-me davant de la portalada principal: una espècie de catedral de maduixa i nata ribetejada per la bollimenta d'una tona de bombetes que encara feia més dramàtic l'escenari que m'esperava a dins. M'atreviria a dir que la totalitat de kilowats estalviats pel recent canvi horari estaven cremant a tota potència en aquella mà de lluminària que m'encegava els sentits.

Amics, jo ja volia marxar. Ja vaig explicar en un post anterior les meues reaccions fisiològiques davant de les multituds, i no em repetiré. Només dir que des d'aquella experiència vaig quedar mentalment estabornida per la resta de la setmana.

Passat el bateig de foc, el que recordo són flaixos que encara ara em fan accelerar la respiració: em veig seguint automàticament els colors de les samarretes dels meus amics, em veig desfilant entre laberints perfumats de calamars a la romana i cotó de sucre i xurros, flanqueada per tot de parets folrades de peluixos i radiocasets i de les que penjaven altaveus enrogallats que repetien regaloregaloregaloregalo. Emergint d'una carretonada de decibels provinents de mil racons de difícil concreció, alguns sons se m'anaven definint i esvaint de les oïdes com si estigués passejant un micro obert: regaloregaloregaloregalo, i aquella música aviolinada de guitarres i orgues elèctrics i aquelles lletres que parlen de ohos como luseros i que segueixen l'estructura a-b-b-a: yo iba de peregrina y me cohit-te de la mano, y me cohit-te de la mano yo iba de peregrina, i anar fent.

Me'n recordo que anàvem entrant i sortint de les casetes una mica a la babalà i d'una finestreta on hi deia "Tiques", de la que anàvem retirant infinitud de paperets per canviar-los per finos, gambes, pescaíto, chocos, hamón, crocletas, i vinga endrapar i regar-ho tot, sense escatimar. Jo, tota encarcarada pel fet de no poder introduir-me en l'art de la integració ambiental per la via de l'alcoholisme, observava empatxant-me de fritanga com els meus amics es deixaven menar per litres de fino i per la gràssia d'una o altra matrona que els feia remenar i venga, i venga, eztira el melón, recohe el melón, i feien així amb la mà, uns professionals sèrios allà, amb un clavell penjant de l'orella, mossegant una punta d'escuradents i fent palmes amb la destresa de qui porta guants de porter.

Tot eren rialles i felicitat, perquè s'ha de reconèixer que allò era la viva imatge del país de les meravelles versió las Vegas de Triana, i em saltava un paio descamisat i enllustrat de suor i venga mi niña, qué hase aquí tan seria, vamoha bailá, i en un altre cantó algú arrencava un crit de dolor sense més ni més, i ja els tenies a tots i ol·le, i ol·le, i arriquitráung, plas-placa-placa-plas, placa-placa-plas. Són una gent especial, s'ha de reconèixer: a mi d'això que són nació ja em tenen ben convençuda. Ara, que de la fèria no en diguin cultura catalana, perquè ara mateix baixo i demano asil al país europeu amb el major índex de suïcidis.

Trobava bé que allò fos allà lluny, que hi hagués un descampat pel mig on deixar el cotxe i encara haver-hi d'arribar amb un pam de llengua i les wambes plenes de fang. Ho vaig trobar lluny físicament, però encara més culturalment. Per mi aquella nit va ser ficar un peu en una experiència folklòrica com qui un dia decideix anar a Portaventura, al racó de Hawaii, per afinar l'exemple. I no tinc res en contra de les manifestacions folklòriques, vinguin d'on vinguin, només faltaria. Però tinc molt clar en tota aquesta comèdia quin és l'equip local i quin el visitant. Jo no vull anar a l'Amazones i veure com les tribus locals ballen country i em diuen ouyea, per molt que beguin cocacola i portin samarretes Nike de segona mà.

M'agraden les coses autèntiques, i trobo que no poden ser autèntiques fora del seu context. Sóc localista, com deia el mestre, què voleu que hi faci. M'agrada l'allioli de ma iaia. M'agrada el sentit del pudor de la nostra gent. Per la meua feina, he de treballar amb tota mena d'oriünds de la vasta piel de toro, i trobo que aquest és un estat que està més fet del creure que del ser.

I ara hauria d'anar a dinar, ja seguiré un altre dia perquè ja començava a embalar-me.

Cada vegada que veig els protagonistes multicolors del programa Un lloc estrany me'n recordo d'alguns excompanys de feina que he tingut en tres moments diferents de la meua vida professional. Són l'H. de Veneçuela, el G. d'Argentina i la M. de Colòmbia. Me'n recordo de l'H. que havia arribat al nostre país quan això de la immigració ens sonava a paraula d'examen de ciències socials. Un dia, no sé com va anar, ens va contestar no sé què en un català perfecte, deixant-nos a tots amb cara d'imbècils. Es veu que havia anat a classes i tot. Parlo de fa un grapat d'anys, quan aquestes coses eren una raresa de museu d'antropologia. També me'n recordo de quan vaig entrar a treballar sota les ordres del G., un argentí desplaçat per coses de la crisi i que em responia els mails amb pronoms febles i tot. El G., per si no fos prou, em refregava per la cara una mà de vocabulari específic corresponent a la meua branca professional que em feia empal·lidir de vergonya. I també la M., acabada d'arribar, que un dia em va deixar un missatge al mòbil amb l'únic motiu d'estrenar el català de les seues primeres classes.

I per un altre cantó, també hi ha els guiris del meu entorn, uns europeus acomodats que han passat a incorporar-se al meu cercle d'amistats per les coses de l'amor, i que ja són de casa nostra: l'A. i la seua dona, de nacionalitat alemanya, que diuen que estan aprenent el català de la mà de la seua filla, que ja va a la guarderia. El M., francès, casat amb la F. i que diu la mague que et va paguí, i cuyongs, i que ara que s'ha decidit a treure's el carnet de conduir l'obliguen a fer els exàmens en la llengua de l'imperio. (Jo li vaig aconsellar que demanés el model Zaplana, que té dibuixets.) I l'S., el nou fitxatge italià de la N., que també ha tirat pel dret per entendre's amb tots nosaltres. Amb el B. ho hem reflexionat vegades: si un nouvingut et parla català, es pot considerar integrat a Catalunya; ara, bé, si el mateix nouvingut et diu "collons!", que veus que li surt de l'ànima, no fotem: ja és català, amb Rh i tot!

Aquestes línies van dedicades a tots ells. Ah, i en especial al D., que me'l deixava i és un cas digne d'estudi: un xilè doctorat en S. que, en només dos anys, i a força de viure i de veure el que vivim i veiem els autòctons, se'ns ha tornat independentista, ves per on. I sempre ens explica que cada vegada que canviem d'idioma per dirigir-nos-hi llavors sí que se sent desplaçat, que nota com la línia de la conversa pateix com un canvi de rasant, que perd fluïdesa, continuïtat, i que això el fa sentir inevitablement exclòs del nostre anar fent natural. Ens explica que ens vol parlant en català per sentir que som nosaltres, nosaltres de veritat, i que tenim la ferma voluntat de mostrar-nos-hi tal com som realment. I ens ho han de venir a dir de fora, a nosaltres, els companys de la U., que a la sobretaula som tan catalanistes, nacionalistes, independentistes i separatistes, i ens ve un paio des del cul del món a demanar-nos que li tinguem la consideració de parlar-li en català, que a què esperem per a tenir-li la confiança d'obrir-li el nostre món invitant-lo, per començar, a aprendre el nostre idioma.

Som així de cagats, què hi vols fer, ens diuen que hem de ser "educats", amb els immigrants, que prou feina tenen, pobrets, i que hem de tirar per la via "socialista" i megasúpermulticultural i no encaparrar-nos amb manies lingüístiques. Però davant del D., un paio intel·ligent, per què ens hem d'enganyar, resultava que la nostra opció tan ciutadana del món es traduïa en una ofensa oberta, en una exclusió deliberada: li estàvem ensenyant les mels d'un cercle amic però advertint, sense paraules, que nano: per tu és ben tancat i barrat.

Un dia, parlant d'aquest restrenyiment cultural que patim els catalans estàndard, el D. em va explicar una història sobre un elefant i una cadena, que potser ja la sabeu... En quatre paraules deia que era un elefant que des dels primers dies de la seua vida l'havien tingut amb una pota encadenada a un arbre. I que cada hora de cada dia i de cada nit de cada mes i de cada any l'havia passat intentant alliberar-se'n amb totes les seues forces, però era massa tendre i feble i va arribar un moment que, exhaust i consumit, ho va deixar córrer, donant per fet un destí esclau. I va passar el temps i el nostre elefant es va fer gran i fort, i la cadena es va aprimar i l'arbre es va fer minúscul al seu costat, però aleshores l'animal ja no intentava alliberar-se'n, perquè, com que tenia al cap que mai no se n'havia sortit, ja ho creia del tot impossible. Això m'ho va explicar el D. una nit de casa rural i amics i alcohol, a les cinc de la matinada. Aquell dematí vaig dormir la mona pensant en l'elefant i la cadena i en allò del poeta de tot el que està per fer i de tot el que és possible, que no penso repetir.

Bona nit a tothom.