Quan vam arribar a la Cova va ser com arribar a casa. Des del recer estant es veia el 4L groc al fons de la vall, com un signe d’exclamació obert entre la boira d'aigua, i, davant dels ulls, el bosc se’ns mig partia aquí i allà per una cortina de mil rosaris de cristall viu. De tant en tant, sobre l'alè del paisatge detingut s'arrossegava un tro, sord i mandrós. I així, amb els sentits a vessar de l’esclat de la natura, mon germà i jo badàvem, la pupil·la al lluny, abraçats els ginolls contra el pit, la galta plena, a mà i mà una llesca de pa amb oli i una presa gegant de xocolata d’Andorra. Què us sembla, com plou?

Sobre el terra de platja de la Cova, recordo que amb una rameta vaig dibuixar un caragol. Mon germà va aixecar una pedra amarada, i ja ponien els ous les caragolines.

He vist aquest programa dels gossos i encara ara estic tirant de cleen-ex. Les bèsties, siguin del color que siguin, sempre m’han fascinat. M’hi entenc, cosa que no em passa tan sovint amb les persones. Si em trobo una criatura a l’ascensor, per exemple, no sé mai què dir-li, clavada tota jo amb les costelles contra el mirall com si m’anessin a encomanar la ràbia. Si m’hi trobo un gos, un gat, una fura, mai no se m’acabaria el tema.

Deien en aquella pel·lícula que fa plorar que estimar és no haver de dir mai “ho sento”. Doncs em sap greu portar-te la contrària, benvolgut Oliver Barrett IV, o més aviat Jenny Cavilleri (e.p.d.) (que per la quantitat de glucosa de la frase i per la data de la pel·li em sembla que a un home no l'hi haurien atribuït). Estimar és dir “ho sento”, cent, mil vegades, cent mil vegades, fins que t’hagin petat les cordes vocals. I amb tot i encara, mira bé a la butxaca, perquè sempre et quedarà un “ho sento” per pronunciar.

Dissabte a les dotze de la nit tocades m’agafa per plegar mitjons. Arrenco de l'armari el calaix de la roba interior i el tombo de cap per avall sobre el cobrellit. Ja tinc davant una escampada de petites peces multicolors de pam i mig d’alçada relativa sobre el nivell del mar, i començo a passar llista. Vaig reconciliant parells que fa setmanes que no es trobaven cara a cara, i els col·loco en un racó a tocar de les calcetes, com un plec d’informes en un arxivador. Les samarretes de tirants els fan mitgera, en una bona trava capaç de contenir futurs desplaçaments del gènere de disponibilitat immediata.

Cada vegada que em regalen un CD d’Antònia Font, algú que sens dubte em vol molt de bé, busco un moment amb la il·luminació mínima per anar seguint el llibret de les lletres mentre em tanco dins l’atmosfera dels cascs i allà dintre, com una pel·lícula a càmera ràpida, van passant els paisatges. Perquè les lletres de l’Oliver sumades a la veu del Debon, que porteu-me’ls aquí que m’hi caso ara mateix, legalització de la bigàmia ja!, són paisatges a càmera ràpida. Encara que te'ls passin a càmera lenta. Paisatges de cels oberts i mars en espiral i artefactes voladors i fragàncies d’estiu. Perquè a Antònia Font sempre és estiu, l’únic estiu que vull a la pell. Al costat d’Antònia Font tot em sembla simple i quantificable, antic i descriptible. No els puc definir si no és a través d'una interminable negació d’adjectius. Per això, la segona vegada que em passo el CD, l’escolto asseguda davant l'oscil·lació de la panxa de la rentadora, i em vaig encongint, encongint, i penso, què coi hi hem d’explicar, avui al bloc? Què es pot explicar quan algú ha escrit en fotogrames sonors que Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina i canten ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí? I quan ja t'has mort t'hi fot: i canten ses sirenes aproximadament per no existir!

Inqualificable.

Els reis més intensos que recordo són, paradoxalment, els de l’any que em van dir la mala nova. Acabava de llençar amb el cor tot encès la meua carta, una mena de formulari d’una casa comercial que començava amb el misteriós A SS. MM. Los Reyes Magos de Oriente (Què és SS. MM.? Sus Majestàààdes. I per què són dos esses? I per què dos emes?), i em ve la T. amb els seus ulls picants davall d'un serrell de sutge i em llença al mig dels nassos la plantofada de la veritat sobre les abelles i les reines. Que no pot ser! Que sí que et dic! Que no, mentidosa!, estàs molt equivocada! Pregunta’ls-hi, i ja ho veuràs!

Torno del cine, de veure Ficció.

Sé que el Javier Cámara va insistir que volia actuar en català. Mira, no l’hi van deixar. Coses dels catalans. És un dels meus actors favorits, trobo que tot ho fa bé. Ara, de cine, jo no n’entenc gens.

Per això em quedo amb l’escena en què l’Àlex deixa de pensar en la jugada estratègica d’escacs que li ha plantejat la Mònica per contemplar-la, amb tots els sentits, tocant el piano.

Aquest tros m’ha recordat una amiga que vaig tenir els primers anys de carrera, i que la vaig perdre per històries que ara no vénen al cas. Una nit d’aquelles que ens quedàvem a treballar a la sala d’estudis, en un moment baix de pizza rància, cocacola i música del Bruce, em va demanar que l'acompanyés fins als budells de l’edifici de la Universitat, i, allà a baix, sota el taronja somort dels llums d’emergència, va obrir una de les portes més amagades que dóna a la sala d’actes.

A la sala d’actes, hi havia un piano.

La meua amiga va encendre una discreta tira de focus que van omplir la tarima de l’escenari d’una llepada càlida de fusta vella, i, quan li vaig veure la intenció, li vaig demanar si sabia tocar el piano. Em va respondre que una mica, que és el grau que li posa la gent modesta a les seues habilitats més depurades.

A continuació, va seure davant del moble més dolç de tots els mobles, va aixecar la tapa, va posar els peus en posició, i va encetar, solemnement, les notes fondes del Clar de Lluna de Beethoven.

Encara ara se’m posa la pell de gallina. Imagina’t un auditori a les tres de la matinada, tot ple de buit, i, al damunt d’un silenci de tou de butaques, la meua amiga, amb aquell seu coll de pam que no se li doblegava mai, aquell cos tan ben dirigit per una educació de pagament, estava tocant per a mi. No podia fer més que devorar amb els ulls cada moviment dels seus dits, em meravellava de veure’ls tan vius i entrenats per a respondre amb una intel·ligència pròpia i individual, i acabar extraient de l’aire aquelles notes que una analfabeta profunda en temes partitúrics d’alta volada mai a la vida no s’havia pogut sentir córrer sobre la pell de la columna vertebral.

Era la primera vegada que veia tocar un piano sense passar pel filtre d’un tub catòdic. Aquella nit havia de ser clarament una nit de lluna plena, o si més no segur que ho era per sobre de les vuit plantes de l’edifici docent, cap allà on fa més de deu anys Barcelona perdia el nom.

Aquella nit de soterrani fosc que em vaig trobar tan diminuta i mancada, va ser absolutament determinant per a la relativització de les meues ambicions vitals: vaig descobrir que podia admirar sense voler imitar, que podia envejar sense voler emular, que podia no poder sense patir per no poder. Dit ras i més o menys curt: en el que dura un Clar de lluna, vaig descobrir com una revelació que, a la vida, les meues limitacions em permetrien extreure la màxima capacitat de gaudi envers centenars, milers d'habilitats alienes que mai no podria tenir a l'abast de la mà. Ja no em calia desitjar mai més ser la millor en tot, perquè, com a mínim, mai no sabria tocar el piano. Un respir per a la ment, i un bon descans per a l’esperit.

I tot això que va ser tan gros per a mi va transcórrer tal com pot transcórrer a les tres de la matinada: amb els guàrdies de seguretat fent la tercera ronda, els taxistes escoltant l’Hablar por hablar i alguna ambulància volant cap a l’hospital més pròxim.

Bona nit.

Reconec que m'ha afectat de forma especial la tràgica mort de l'Steve Irwin, el meu admirat i mai no prou apreciat "Caçador de Cocodrils". Sense arribar a un nivell més amunt de l'irrisori, jo mateixa he jugat a fer d'Steve amb sargantilles i gripaus i serpoletes de mitja màniga i estic segura que gràcies a l'imponderable Caçador de Cocodrils una bona part de Catalunya ha crescut aprenent a reconsiderar els límits d'aquest fàstic hereditari, cultural i inconsistent envers el món de tot el que s'arrossega. Quin estiu més merda. Quin-estiu-més-merda.

Conec l'I. des de fa 14 anys. La conec des que un dia es va tallar els cabells arran de closca i va començar el cicle de tenyimentes: caoba, roig, carabassa, groc, caoba, roig... I sempre ben curts.

La C. i jo opinàvem que estava un tros més maca amb la mitja melena, es podia dir que feia goig. Ella justificava el seu tallat amb l'argument que així anava més còmoda. Home, i si et peles al zero ja deu ser l'hòstia. El mateix argument de la comoditat feia aparició a l'hora d'excusar els pantalons informes, les samarretes de punt del Decathlon, aquell anorac cosit de butxaques, les sabates d'estiu encapotades, com les que porta ma iaia. Més d'una vegada m'havia confós el seu tombant en caminar, i així, de lluny, havia arribat a creure que aquella silueta mig familiar era la d'un adolescent atlètic camí del vídeoclub. La C. em va comentar que en alguna ocasió li havia succeït el mateix. Elles dos eren companyes de facultat.

Un dia van convidar l'I. a un casament, i li vaig deixar el vestit turquesa, amb xal, bolso folrat i tota la mandanga. Un abillament dels que no fallen mai. Era la primera vegada que la vèiem embolicada per un tros de roba d'un sol camal. Feia un goig que enamorava. La C. va treure tot el seu arsenal de pintures, disposada a rematar la faena. La va enredar mig si vull mig si no vull i en deu minuts li havia deixat la cara com la d'una princesa. Allò que fas per a què sembli que no has fet res, vinga pots i llapis i pólvores i gasto per a semblar "natural". Era la primera vegada que la vèiem amb una mica de color intencionat. Era la primera vegada que la vèiem amb un bolso de nanseta. La primera vegada que li vèiem les espatlles. La primera que li vèiem els dits dels peus, i no cal dir les ungles sota un tel de vidre. Estava de cine, ja us ho dic ara. La C. i jo li vam voler fer una foto, però ella no es va deixar, i que no, i que no, que de cap manera.

Encara estàvem sospirant davant de la nostra obra quan, de sobte, vam haver de reconèixer que se'ns havia escapat alguna cosa. Assegudes al sofà, en pijama, vam contemplar l'escena de l'I. esperant la trucada que la portaria cap a la feliç cerimònia: la nostra amiga, la nostra companya de pis, anava amunt i avall del menjador, penjim penjam, arrossegant el xal, amb el decantament d'un pingüí que busca la sortida de la gàbia. Tot de cop, es va deixar caure en una cadira, les cames obertes a quaranta-cinc graus, els colzes clavats als genolls, el xal desmaiat de qualsevol manerota i el bolset gronxant-se entre les pantorrilles, zim zam, i vinga, que hi ha puesto. En aquest estat de relaxament, ens recordà un cowboy transvestit recuperant-se després d'un rodeo. Teniu un cigarro? La C. i jo havíem fracassat.

L'I. encara ha de ser hora que ens reconegui que és lesbiana. Lesbiana del tipus B. Del que si fos un home tindria el punt just de ploma, sense arribar a loca, però un grau per damunt del "no ho hagués dit mai". El que em faria més feliç és que em truqués un dia i em digués que ja no viu sola. Que ha conegut algú. I les convidaria a sopar a totes dues i tota una dècada de mals entesos o de gens entesos quedaria justificada. Seguirem esperant.

Els dilluns de Pasqua de la meua infància han sigut sempre dies de felicitat assegurada. El dia de la mona: només dir-ho, la memòria ja se'm posa al galop.

El dia de la mona era excepcional, en el si de la meua família. Els meus pares, que encara s'estimaven, s'ajuntaven amb dos matrimonis més que hi aportaven un únic fill, de la quinta del meu germà, renegaire i apassionat per les armes de foc. La criatura deia mecagondéu, mecagon la mare que et va parir, mecagon l'hòstia reconsagrada, i mon germà i jo, criats sota un sostre on el més fort que s'hi ha sentit és fe de món podrit, ens agafava com un nosequè, com si estiguéssim davant d'un delinqüent. El seu pare, un rambo d'estar per casa, tal dia com avui m'ensenyava a multiplicar files i columnes de balins sobre una de les taules plegables instal·lades en un mas de molt lluny de casa. Aquest mas, que mai no vaig tenir clar de qui era, s'obria de bat a bat només arribar, i a l'interior se li esvalotava una mà de pols de purpurina que trigava bastant a amainar. A fora, contra la paret cega, es desplegava una pista de tennis absolutament antireglamentària, boteruda i plagada de verdet. Al costat llarg de la pista, fent d'àrbitre, un pi centenari -i les seues circumstàncies- s'encarregava de posar banda sonora al millor dinar de l'any.

Tot era fabulós, començant pel kit de coberteria de càmping de ma mare, una icona pop, carabassa rabiós, que em tenia completament fascinada: s'obria com un ou i no hi havia un racó que no estigués ocupat per una o altra peça, encaixades com les fulles d'una col. D'un volum no més gran que una pilota de bàsquet, en sortien plats fondos, plans i de postre i gots i coberts per a sis comensals: d'això en dic jo enginyeria espacial, i lo demés són tonteries.

Mentre tothom començava a prendre posicions, mon pare triava una branca ben ferma del pi, que al meu poble se'n deia rama, i m'hi feia un gronxador, que llavors se'n deia columpio, amb una soga ampla com el meu braç. El fet de disposar d'un columpio per a mi sola era un goig tal que no m'hi sabia avenir. Tant, que un cop assumit el privilegi, l'abandonava per anar a destorbar el partit de tennis impossible que els dos nois provaven de dur a terme sobre la pista inflada i encrostonada per les arrels del pi. I així, un cop enllestides ràpidament les quatre feines de ser xiqueta, em llençava de cap a la meua vertadera afecció: estar amb els grans.

Els homes per una banda, i les dones per l'altra, eren dos flancs que no s'interferien més que a l'hora de seure a taula. Davant dels meus ulls de cadell del sexe femení, el dia de la mona succeïa un fet extraordinari: veia homes cuinar. Bé, entenent per cuinar el posar la carn sobre les graelles i anar-la girant, però per a mi, aquella escena dels tres homes drets entre la fumerada, amb unes esmolls en una mà i el puro o el cigarro a l'altra, em meravellava. Encara m'estimo els amics de sempre de mon pare, i les seues bromes i converses, tan fresques i immediates i obertes, tan diferents de les que sentia a dintre del mas, d'accent lleugerament conspiratiu, en to de clau. De les tres dones, la que menys xerrava era ma mare, sempre amb el cap ves a saber a quina distància de les coses del món. Però aquell dia no m'importava, em sobraven atencions, jo era la xiqueta, tothom tenia ulls per mi, i me n'aprofitava.

L'altre fet excepcional del dia de la mona era que menjàvem olives rellenes, berberetxos, kimbos, i bevíem fanta. I ho escric tal com raja perquè si no no sé de què parlo. Era com si fos festa major, però celebrada sota l'ombra d'un pi que de tant en tant em deixava clavades un parell d'agulles oloroses a les trenes, o a la panera del pa. El menú consistia en ensaladilla russa, una carn llescada que tenia os i com uns ribets d'ambre i que li dèiem "carn", llonganissa i carxofes. Ni al Racó de can Faves hi he menjat millor. I les postres -que llavors eren los postres- ja eren el súmmum: les dones treien tres, quatre, cinc, sis fiambreres -que encara no havien assolit la sofisticació de ser carmenyoles- amb les parets empastades pel farciment mig desfet de les porcions de mona, i amb les plomes de colors que corríem a enfonsar en les cabelleres de qui sabíem que s'emprenyaria més. I al costat dels talls, mig ofegada per la mantega fosa, una figureta de xocolata que aleshores responia a l'interessant repertori de ser o un ou, o una gallina, o un conill.

L'aire de les postres feia olor de vi, de fanta i d'all i oli, i els residus orgànics dels plats començaven a rebre les mosques ja sense cap mena d'impediment humà. Els xiquets saltaven de la taula, enjogassats, i jo reposava la cara sobre el dors de la mà i em dedicava a seguir les converses enriallades dels grans, tocats per un punt de vi, o simplement per l'alegria de viure. Més endavant m'agafava al braç de mon pare i el rambo treia les cartes i em feia jocs de mans que em feien xisclar de l'emoció.

Les dones, que havien sigut les encarregades naturals de muntar tot el parament, també s'ocupaven del noble paper de plegar els coberts, espolsar les estovalles, fregar els plats amb aigua de la cisterna, recollir les cadires i arraconar les taules, i deixar-ho tot com si mai no hagués passat res, sempre xerra que xerraràs, mentre els homes feien la migdiada escampats davall dels pins amb una branqueta de romer a la comissura dels llavis.

Jo em dedicava a deixar-me enlluernar pel formigueig del cel de primavera, ple de bromes inflades que s'anaven transformant com a càmera lenta: ja tenia la consciència ben clara de ser absolutament feliç.

Ben entrada la tarda, amb cremor de galtes i la retina plena de sol, entomava la soga que acabava de despenjar mon pare i la portava cap al cotxe, enroscada entre els braços com una serp.

Bona nit a tots.