Així que això és així. Cada vegada et passa més sovint que
vas pel món i tot el que vius i sents és retransmès a tota inspiració per una
veu interior, clarament distingible del parlotejar monòton i inconnex de fons,
del fil del pensament. Aquesta veu et sorgeix de les profunditats, puja estómac
amunt, i té una intensa voluntat de transcendència, de sortir de tu i d'adoptar
un estat sòlid, permanent.
Quan arribes a casa, et fas baixar la
febre de cop, que si haig de fer això, que si haig de fer allò, però el
malestar continua, per molt que apugis el volum de l'activitat quotidiana. I és
que es fa molt difícil de conviure amb aquesta classe d'acumulació a dintre,
l'ofec de sentir-se saturat de sentir, de contínuament posar en net els
pensaments i anar-los contenint en un espai que perceps cada vegada més reduït.
És com una opressió a la base del coll, una pura somatització de la incapacitat
de posar-hi remei, de treure't la mandra del damunt, de seure i posar-t'hi
seriosament. Escriu, collons, escriu! Treu-t'ho de dins d'una vegada!
Per això avui sóc aquí, feta un feix de
nervis. Perquè ha arribat l'hora. És com si algú m'hagués empès a l'escenari
mentre encara m'estic cordant una sabata, posant bé el tirant dels sostens,
girant-me la faldilla, i faig tres o quatre passes incertes sobre la fusta
abans d'aixecar la vista i trobar-me encegada pels focus, davant d'una mar
sorda de caps negres. Miro el cantó del delicte, buscant entre els
bastidors qui m'ha fet aquesta putada. Aquest algú, sense dubte malintencionat,
he estat jo.
