La conclusió que m’emporto de les trobades familiars d’enguany és que cada vegada som menys, i aquests menys que som, cada vegada més sords. Arribes a casa i el primer que fas, abans de repartir petons, és llençar-te a la jugular del comandament de la tele i abaixar el so a la meitat. Mama, aquest volum no hi ha qui l’aguanto! Pos io així no sento re, xiqueta. Vénen ma iaia i mons tiets, i mentre preparo l’aperitiu, m’arriba un altre cop el tro del telenotícies. Cony, mama, això sembla l’Apocalipsi! Deixa, deixa, que sinó ta iaia no ho sent. No sé per què mos vam gastar tantes peles amb l’aparato! Iaiaaa, iaia!: que no trobe que això està molt fort? Molt fort lo què? Tieta, abaixeu un poc la tele, o hauré de desfer-me un gelocatil al suc dels berberetxos. Ai, xica, sí que tenim l’oïda fina, si aixíns se sent la mar de bé. Bueno, bueno, pos dec ser io! Però després vas a cals padrinets a fer el cafè, i sant tornem-hi: Adelina, que no sentiu lo timbre? Que dius, que truquen?, Genííís, telèèèfono! Que no, Adelina, lo timbre de la porta! Ah, l’timbre!, si ia ho dic io, que l’hem de fer arreglar. I així totes les santes festes, que ha estat tancar la porta del cotxe i sentir sobre el motor del viatge aquell brunzit a les orelles com qui torna d’una nit boja de discoteca (o club, que em sembla que en diuen ara).
Després de 20 hores de part i una cesària, la meua cunyada m’ha fet tieta. Això bé val un post, encara que sigui amb dos dies de retard. El P. s’ha volgut avançar, ves què hi vols fer, la canalla d’avui ja vénen amb presses. Encara tinc la pell de gallina de quan me l’han deixat agafar, una personeta de 50 centímetres que pesa menys que el meu gat. Així que tu eres així, dins d’aquella síndria gegant que no deixava la S. ni tallar-se les ungles dels peus. Em tremolen les boletes dels genolls només de mirar-te, així arrupit, amb tots els complements en miniatura; et passo un dit pel front, per la galta, les orelles, pels ulls closos que encara no sé com són, pel botó del nas, i m’he d’empassar una bola de plor. El meu primer nebot, no tens ni 48 hores i ja sé que et consentiré fins que no em quedin forces.
Sóc una padrina moderna. Ja em sap greu, ja. La meua fillola es va esperar a què li arribessin veus que ja tenia un contracte amb cara i ulls per a demanar-me que, si no em sabia greu, aquell any mona no, que volia quartos. Tot un detall. Així que, des de llavors, amb l’acord gastronòmic rescindit, transferència al canto.
El sogre altre cop que sí que no −perquè si una cosa tenen els jubilats és que no escolten−, em torna a portar a
casa amb el cotxe empestat de gambes, que encara em sembla que en tinc un parell de clavades a cada forat del
nas, i em demana si em veuria en cor d’ensenyar-li a picar a màquina
amb l’ordinador, que li faria gràcia poder passar els seus escrits per la
impremta, i que si això que fan del’internet ho té la pantalla de l'aparato que tenen a casa, si hi
posen pel·lícules i si les pot gravar. Quina sort, haver-se pogut jubilar amb
aquest nivell infrapolar d’informàtica, que el sentia batallar amb el
vocabulari i era com tenir assegut al costat un turista de la màquina del temps.
Només de pensar que li he d’ensenyar a manejar un ordinador a una persona que
es va comprar un mòbil per anar demanant pels puestos: i ara què haig de
fer, si vull trucar? Introduir el piiin. I on és la “p”?; i ara què haig de fer, si vull
trucar?Re, perquè no tens bateria; i ara què haig de fer, si vull trucar?
Re, perquè no tens saldo, és que m'agafen totes les febres tropicals. Mira, saps què, més valdria que t’apuntessis
a un curset, que en això de l'informàtica s'agafen molts vicis, i cadascú és cadascú, cada manera de fer és cada manera de fer, i segons com, segons quan, i segons qui, segons què, perquè les coses, si es volen fer bé, s'han de fer bé, sinó al final ni blanc ni negre, i, ja se sap, que de vegades, i amb tot, encara. Que m'apunti a un curset, vols dir. Això mateix, això mateix. (Tot i que sovint em costi de creure, tenir un sogre jubilat que no escolta, i perdó per la redundància, té els seus avantatges.)
Com que a hores d’ara encara no estic per treballar, faré quatre ratlles insubstancials, en la línia dels últims dies.
Aquest migdia em trobava a l'hospital de sempre, fent la visita de quedar bé com els jugadors del Barça, i, a l’hora de marxar, el meu sogre m’ha dit que em portava a casa. No cal, home, no cal, si aprofitaré per... Que no, que ja et porto; a veure, on has d'anar?, si no tinc res més a fer! Que no cal, de debò t'ho dic... I que sí que no, que sí que no, i res, que deixa’t estar, que t’acompanyo i no se’n parli més. Jo ja sé què em deia: aquest estiu, mira si fa dies, els sogres van fer una mariscada de ca l’ample a la casa d’estiueig, i com allà els contenidors de les escombraries són fora vila, aprofitant que tornaven a ciutat van carregar-les al cotxe i, per aquelles coses inexplicables per a una persona de senderi, se les van descuidar al maleter i van passar ben bé dos dies sense que ningú no se n’exclamés. Cal aclarir que els meus sogres són uns fumadors patològics i que el sentit de l’olfacte és per ells un fet paranormal, una cosa de bruixes. Tan de bruixes que va haver de ser la pituïtària d’una servidora la que llancés la veu d’alarma. Un bon dia, al primer cop de clau del garatge, em va pujar una fortor narius amunt que de poc que no caic redona i m'han de desfibril·lar. Aquell cotxe, de nou en nou, ha quedat empestat per sempre més. Ja hi pots instal·lar tots els ambientadors que vulguis, que allò és la llotja de Tsukijiambulant.
Quan he obert la porta, ja m’han saltat a sobre les ànimes en pena d’un regiment de gambes, escamarlans, musclos, cloïsses, calamars a la planxa, i jo què sé més. Em volia morir. Imagina’t el panorama: amb la finestra abaixada fins a l'últim pis de l'infern, embolicada la bufanda fins al cap de les orelles, així m'he menjat tots els quilòmetres, sense dir mitja fava i empassant-me totes les ratlles de la carretera com en una pel·lícula de sèrie B. L'home no devia entendre res. Què tens fred?, poso la calefacció...? No, no, és que em fa mandra treure’m la bufanda. El cas és que, quan he posat un peu a dins de casa, encara no he arribat a l'ampolla de Primperan voltada d'una miríade d’estrelletes multicolors, que el menú del bar de l’hospital, espinacs a la catalana, llenguado i un iogurt de la Fageda, han passat a ser història de la xarxa de clavegueram del meu municipi.
No ho diguis a ningú, però un dia d'aquests, si la cosa ha de durar més, a aquest automòbil li botaré foc. Ja se'n sentirà a parlar.
Avui al vespre he anat a fer visita. Sí, això que fem les dones, que ens anem a veure pel pur i simple fet de xerrar i xerrar i no arribar a cap puesto.
He anat a veure la mamma, i bé, això de xerrar és un dir, perquè amb una persona gran, mai no ets tu qui parla. Tot el que li puguis explicar a una persona gran li entra per una orella i li surt per l'altra. Esperen que callis i diuen la seva. Quan ja t'has donat per vençuda i adoptes la passivitat d'una mòmia dissecada, ha arribat el punt en què ja es troben en la seua salsa marinera. No sé si és una impressió meua, però trobo que les persones grans es tornen egoistes en un grau suprem: per ells tu només ets una caixa de ressonància asseguda al sofà. Ara, això sí: aquesta caixa de ressonància necessita una bona solada de pastes i carquinyolis i cocacola i atipa que fa fort, que estàs molt seca. Menja, que estàs molt seca. Encara que pesessis cent quilos, als seus ulls seguiries estant seca com un bacallanet. Ja sé que m'ho puc estalviar, però moltes vegades em perd l'estètica, les ganes de quedar bé, i està clar que tot té un preu. He acabat amb el cap com un bombo i l'estómac regirat. Com sempre. Diria que aquesta mena de posts ja són un clàssic dins d'aquest bloc.
Ara, on vas a parar: per gestes com aquestes d'altruisme supí sóc la noia més repreciosa, més trempada, més atenta i més educada del món. La notícia corre com la pólvora i les coneixences octogenàries em miren com un àngel acabat de baixar a la terra. Què és llàstima que no es vulgui casar. I treballant tots dos i arreglats com estan, què és llàstima. Que ja en té trenta-un, eh?, que ja podria tenir la vida sol·lucionadeta, i mira... No es pot tenir tot, no es pot tenir tot. (És la seua manera particular de dir sense dir-ho que ja hauria d'estar corrent darrere de dos criatures i deixar-me de romanços professionals.) És com si les estigués veient. I les adoro, eh?, a la meua manera però les adoro.
Però és que avui n'he sortit travessada. I m'ho vull treure de dintre.
En faig tantes, de coses a disgust, només per quedar bé... Massa, pel meu entendre. No caldria tant. I és que sóc tan falsa, si se'm presenta l'ocasió, que ni jo no em conec. Em trobo arrossegant el cos per ordres d'una ment egoista i maquiavèlica fins on la vanitat em demani, i per dintre només penso en el profit que em fa. La llàstima és que només puc actuar d'aquesta manera amb la gent que ni em va ni em ve, i sóc incapaç de retratar-me en aquestes positures davant els de la meua sang, amb qui el meu comportament és absolutament a la inversa. Ni per quedar bé no faria un pas. Amb els meus, tret dels meus dos homes, no sóc ni amable, ni sol·lícita, ni detallista, ni riallera. Sóc un pou de silencis, una desagraïda patològica. Hi trobo un plaer estrany, en aquest joc. Un plaer que em fa buscar en altres sangs la sang que no és la meua, on la implicació emocional sigui la mínima, i actuar. Actuar i fer veure. Actuar, i fer-me veure. Mira si és gros. Ves que no em donin un Òscar, aquesta temporada, perquè bé que me l'he guanyat.
Dinar "de germanor" a la casa gran. Divuit persones. Un tràfec impressionant. Riures, bromes, anècdotes..., vida familiar, en definitiva.
Mentre endrapem tones de canalons de pastisseria de tres varietats i altres delícies de càtering, a la cuina hi ha una persona que dina sense fer remor, abillada amb un davantal. Entrem i sortim i anem deixant els plats bruts en pila, fent un, dos, tres gratacels. Hi deixem els gots i les copes amb culs de vi i de cocacola, els coberts enganxosos, els platets de postres adherits amb nata, crema i xocolata. Llaunes llardoses de menjar calent. La persona que porta el davantal ens somriu quan treiem el cava de la nevera. Ens somriu quan hi anem a buscar les cafeteres fumejants. Quan ja té la cuina neta, ens somriu quan encara li portem les tasses i els platerets i les últimes escorrialles de la taula.
Jo no sé mirar-la a la cara. No sé què dir-li. Bé, sí que ho sé, però com que encara ens dura la juguesca amb el B. que no parlarem mai més castellà dins de les nostres fronteres, segurament no m'entendria del tot. (Faig un incís: el B. s'emprenya com una mona quan sent que els seus familiars, tan catalanistes i de la ceba que representa que són, s'hi dirigeixen sistemàticament en la lengua del imperio. Com a "venjança" personal, es dedica a etzibar-los ara sí i ara també tot de comentaris en castellà florit, cosa que els enrabia d'allò més, sobretot per fineses del tipus "voy a rentar-me los dientes a la par que mear".)
Deixant de banda les batalles identitàries, avui vull centrar-me en la M. persona, la que porta el davantal i menja sense fer remor a la taula de la cuina. La M. que para taula i renta plats per arrodonir el sou que percep per cuidar vells. Per començar, sé que té carrera. Sé que va venir d'un país ric i en crisi a buscar-se una vida millor. Sé que té cinquanta dos anys i que encara deu ser una magnífica professional. Em dol. Li diria que em dol que una fisioterapeuta m'hagi de rentar els plats. A mi, a una filla de treballadors de classe tirant a baixa i que s'ha trobat una família postissa d'aquestes que dinen amb capellans.
Li diria que aquesta família no té res a veure amb la meua família, que a casa meua de debò es parla amb la boca plena i es xarrupa la sopa i que no fem servir estovalles ni pensaments. Que a casa meua de debò fins que va faltar el meu pare no hi havia sofà, i que el menjar sempre havia sortit de la cuina i mai no s'havia anat a una pastisseria més que per comprar el pa. Que amb la meua família de debò mai no hem posat els peus en un restaurant, ni ens hem fet portar flors els dies assenyalats, ni diem "encantat de conèixe'l" ni "de part teua" ni "celebro que et trobis tan bé". Que amb la meua família de debò feina rai si t'havies de comprar unes sabates, i que els fills sort en vam tenir de les beques del estado per poder prosperar. I tot això ella no ho sap. Em deu veure llegint el diari com la reina del mambo mentre estén les estovalles. I jo no llegeixo el diari, estic al cap de taula mentalment, ajudant-la a repartir els plats, els coberts, els estalvis. I és que tinc vergonya. M., tinc vergonya de mirar-te als ulls, perquè m'hi veig reflectida, més del que tu et penses. Em poso en la teua pell, sola, en un país estrany, rentant els plats d'una família que no és la teua. Li ho voldria dir. Li voldria dir que per mi en tot moment és una fisioterapeuta, porti o no porti davantal... I que fins que va arribar ella, en aquella casa, en dies com aquests, tots aquests plats els rentava jo. I amb el mateix davantal.
Aquesta tarda hem anat tota la tropa a felicitar a la tia C, que ja va pels 92. Sis adults i dos xiquetes que no arriben als dos anys (crec). Quan hem arribat, la casa de l’homenatjada estava envaïda fins al cap de les cortines per un equip de primera divisió de senyores vídues, acabades de sortir de la perruqueria i disposades a fer tabula rasa de l’exposició de bombons i pastissets i orxata i melindros que presidia la tauleta del cafè. Amb la nostra presència no crec que la mitjana d’edat hagi rebaixat gaire el que segur que és una xifra propera als quatre quarts de segle.
Les nenes de la N. i de la M. han acaparat l’atenció del públic des del primer moment. La de la N., què és bufooona, i què rosseta i què blanqueta i quines galtones, i quins ulls més blaus, quina preciositaaaat de criatura, vine, vine cap aquí, que et donaré nyam nyam. (Em reservo els comentaris sobre aquesta mena de vocabulari per un altre post.) La de la M., mmh, tot és ulls, aquesta nena, què graciosa, i mira, oh, quin vestit més maaaaco, què són aquestes floretes, què són, i mira quines butxaquetes, on són les manetes, on són?, a les butxaqueeeetes. (Reitero en el contingut del parèntesi anterior.) No vull pensar malament, però les nostres iaies tenen un punt sinistre que ja l’hem anat detectant en altres ocasions... La nena de la M. és mulata, i això no s’ho poden treure del cap. Quan va néixer la seua cosineta, ui, el repertori de lloances no s’acabava mai, que si sembla un angelet, que si és com un fil d’or i que pum i que pam. Quan va néixer la de la M., el primer que vaig sentir del mateix cercle de senyores era que no era tan "fosqueta” com el seu germà. Encara sort que van comentar que havia sortit a son pare.
Mira, aquestes coses em treuen de polleguera. Sembla que la generació de les nostres iaies no sap com composar els afalacs a una criatura que no sigui de "raça ària". El seu imaginari criaturil ha estat conformat per prop d’un segle –conscient o inconscient- de segregació racista fins al punt que ni esforçant-s’hi poden semblar naturals. El seu bagatge cultural els ha afectat en gran mesura el vocabulari, i els nens guapos són com querubins, com nensjesusets, blanquets com la neu, i si tenen els ulls blaus, prepara’t, perquè la poesia arriba a un nivell excels. Per altra banda, els nens negres són negrets, fosquets, graciosos a tot estirar. Com han de qualificar un nen negre? Si és negre!
Què costaria comentar amb tota naturalitat, oooooh, què negreta, quins rinxolets, quins morritus, quin nasset més xato... Re, tu. Que tot és ulls i ja anem cap al vestit, que té qualitats "descriptibles” i innocents. Quan diuen que és graciosa, ho fan amb el deix de qui descriu un objecte exòtic, no volen "ofendre” destacant el que és propi de la seua ascendència. Ha arribat un moment en què a dos se’ls ha vist el llautó. Salta una i diu, per gran homenatge, que la de la N. sembla alemana, alemana. I surto jo, pescant-la a l’aire: i la S. sembla ben bé camerunesa. Noooooo, que protesten aquest parell de lloros, en "defensa” de la petita. Ah, amic: resulta que semblar alemany dóna categoria, i semblar camerunès ves què vols que et digui, oi? Podent viatjar en primera, qui vol arribar espellofat en patera? I amb tot estic segura que aquestes senyores no són conscients del mal que fan. Per voler evitar el que consideren una ofensa, maten de través. Massa tard per arreglar-ho.
Mira, entre això i la calor estic tan indignada que plego.
Aquests de Polònia cada dia estan més afinats. Llarga vida a Polònia!
Aquest vespre l'he dedicat a fer visita a dos de les dones més influents de la meua família política. Passats els anys, m'he guanyat la seua confiança fins al punt que han trobat en la meua persona un parell d'orelles fresques ideals per tornar a treure els vells llençols i airejar-los de gust.
El tema d'avui, les herències com a arrel de les desavinences més recalcitrants entre la branca A i la B. Com a preescalfament, s'han dedicat una hora ben bona a provar de posar ordre a les dates de les defuncions implicades en les corresponents secessions de la pròpia genealogia. Com sempre, els intents d'arribar a un consens cronològic que les satisfaci ja s'ha convertit en un esport nacional, i jo al mig, sense poder aportar res més que el cuc de l'orella, endrapant galetes, carquinyolis, coca de cabell d'àngel i ruixant-ho tot amb una cocacola calenta. Té, no facis compliments, que estàs com un bacallanet.
La fase "meseta" arrenca de la sentència "bueno, tant se val", i aquí sí que comença la batalla oficial. Al cap de dos noms jo ja m'he perdut en un núvol estratosfèric, però vaig fent que sí, que sí, i la cosa va tirant com una locomotora de vapor. Els anys se'm barregen amb les xifres i els propietaris amb els damnificats, els besavis amb els cunyats i els cosins amb els germans, i jo que sí, que sí, i galeta cap a dintre. Cada crònica s'ha de contrastar del dret i de canto, i alguna trucada a tercers hi cau: Rosalia! No passa res, no passa res: escolta, qui va ser que va dir que la casa vella de Campdevaques seria de la Julieta Ramis o no seria de ningú? Ho veus! I que gira i que tomba. Nena: agafa, agafa més galetes. Al buffet hi ha les de Camprodon.
La tercera fase és la de les conclusions. Amb la voluntat i bona fe de fer-me-les més esclaridores, una per l'altra m'acaben d'enfonsar en el pou de la confusió més absoluta: ara ja saps que va ser per això que aquest que no va veure ni un duro no va anar al casament del cosí-germà de l'altre, que va arreplegar el que va poder i va posar restaurant a no sé on i ves-li al darrere, ara, que si truca per nadal ja podem estar contents, que encara sembla que t'està fent un favor, i que per això altre el de més enllà espera amb candeletes que nosequí faci cloc i piu per a repartir-se no sé què, que, ja li ho dic jo, ja li ho vaig dir per Rams, o va ser per Pàsqua? (i de fons se sent noooooo, que va ser pel dinar de les bodes de plata de no sé qui...), bueno, tant se val, i jo que li dic: si ho vols acabar ràpid, només li ho has de fer saber i del disgust el plantes de cap al cementiri i no se'n parli més. En aquest punt jo ja porto un empatx de cal dimoni i un cap com una cafetera de dotze tasses. Nena: no vols quedar-te a sopar?
È quando arrivi a casa... Ecco!: un Primperan i cap al bloc que fa baixada.
Avui, a l'autobús, he estat pendent de la conversa de dues senyores grans d'aquelles que fan goig. Són la meua debilitat: quan les veig tan precioses, amb aquella mica de verd-blau a les parpelles, els llavis tocats de coqueteria, aquelles mans carregades d'alta i mitjana joieria, els cabells elevats a la màxima potència, me'ls hi plantaria al davant i els diria el bon efecte que em fan, el maques que les trobo. I a continuació els demanaria que m'expliquessin la seua vida.
M'agrada la gent gran, i això em ve de sempre. M'agraden les vides ben viscudes, sobretot les explicades per una congènere. Si és un avi, tampoc no en faig fàstics, però a mi m'interessa més la complexitat i la complicitat de les iaies. Han crescut en un món d'homes, pensat per homes, han lluitat sense saber-ho, han manat sense pensar-s'ho, han passat tots els dolors del món, i sobreviscut, han descobert per elles mateixes, han estat solteres, casades, pacients, resignades, han estat valentes i derrotades, tot el que jo no em veig capaç de viure, elles ho han passat doblement per explicar-ho. Quan penso en les meues neures sexuals de dona alliberada penso en elles, en les que no han sabut o volgut o no els ha calgut doblegar l'esquena, posar-se de genolls, fer el gos, perquè unes banyes ben portades i prou ignorades els han eximit de tot dèbit conjugal més enllà de criar els fills ben amunt i ben rectes. Penso en les que no han tingut tanta sort, en les que han patit el dolor per les coses dels homes.
Ai, xiqueta, si allavons nosaltres no sabíem re de re; ai, xiqueta, dos dies, m'hi vaig estar, parint a ton pare; ai, xiqueta, tot i que les cames amb prou feines em tenien, el vaig enterrar amb aquestes mans en un raconet del cementiri, perquè no era ni com un ronyonet de cabrit; ai, xiqueta, em van haver d'operar de seguidet perquè si no m'hi quedava ben bé; ai, xiqueta... Per més que ens compungeixin les seues històries, mai no ens en podrem fer el càrrec.
A mi m'agrada que les iaies em considerin una noia com cal. Quan hi sóc davant, sóc adorable. A més a més, sé cosir, fer mitja, fer ganxet, i exquisideses diverses que, per no presumir, les deixaré a la imaginació del lector. Això les deixa K.O., i automàticament llueixo per elles un expedient més net que una patena. Veieu? Ja em surt aquest vocabulari de parlar amb iaies. Em surt de natural. A veure, a veure aquestes fotos... Ooooh, sembleu una verge maria, quin goig que fèieu. I aquest és el padrí Ramon? Quina clenxa més repentinada! Les iaies també s'exclamen d'una manera innocent i femenina: Santantonigloriós! (podria ser l'equivalent al masculí "collons"), Marededéusantíssima! (Em cago en tot!), Rebotó! (Hòstia consagrada!), Rebotó, rebotó! (Hòstia reconsagrada!), i anar fent. M'encanten, i ho dic sense ironia.
Un dia que vaig haver d'ajudar a banyar-se a ma iaia, que s'havia trencat el braç, em va dir: xiqueta, així com em veus tu ara, sense viso, ni ton padrí-en-pau-descanse no me hi havia vist mai! Amics, ja està tot dit.
Dinar mig familiar, i tot i així no hi ha faltat la tradicional posada al dia en termes de defuncions, enterraments, malalties cròniques d'amics, coneguts i saludats, que es diu, i notícies negres per les quals Antena-tres en donaria un bon pessic per poder-ne fer difusió. D'aquest tema estrella se'n deriva un altre no menys entretingut, que és la ubicació cronològica d'un fet o altre del tipus que he esmentat, i que va saltant dels uns als altres com una pilota de goma: comença algú referint-se a un determinat esdeveniment fatal, que va ser tal dia de tal any; llavors en surt un altre que si que no, que va ser tal altre dia, perquè un tal Tal, que es veu que hi tenia alguna cosa a veure, encara era viu; aquest fet és rebatut per un tercer, que apunta que el tal Tal havia mort en tal data, i per tant no podia ser possible tal cosa en tal altre punt temporal, i així la conversa va guanyant animació fins ben passades les postres.
Després dels cafès hem sortit a torrar-nos al jardí. Jo no m'he mogut de l'àrea d'influència de l'ombra del llimoner, que aquest any ha estat més prolífic que en temporades anteriors. Els morts, els enterrats i els que en fan cua s'han quedat a dintre. Ara tocava parlar del temps, que diuen que canvia dimecres, i de flora i de fauna, mentre tu i jo ens fèiem ganyotes i gestos obscens esquivant les mirades familiars. Fa un o dos anys, en les mateixes condicions, haguéssim pujat a dalt a fer la migdiada.
