Des que m’he quedat sense veu m’he tornat una indivídua, com t’ho diria, mooolt més interessant. El B. em mira amb una altra cara: tota jo, sense el meu incessant xerroteig femení, li sóc insòlita. M’he convertit en una còpia barata d’aquelles noies urbanes que surten retratades a les pel·lícules independents, tan callades i misterioses i especials, que van absorbint les coses de la vida amb ulls de babaua integral, processant els pensaments, sempre tan fondos, a través d'una veu en off. Mira si és així, que ja m'estan venint ganes de calçar-me una faldilla de franel·la verd billar, bufanda, boina i manoletines roges, i anar-me'n de pet a veure una exposició de fotos en blanc i negre.

A la meua cunyada ja se li nota la panxa i ja no hi puc competir. Sóc al nivell zero: el meu currículum personal i professional, el mateix que feien servir els sogres per a impressionar les sobretaules de la parentela, ha quedat en paper mullat. El que compta ara en el si de la meua família política, ja ho veig clar, és la capacitat de gestar un bon bombo, i lo demés són nimietats. Sí, molt bé, al teu projecte li han donat un premi, i sí, molt bé, t'han ofert un càrrec que tomba d'esquena, però quan et deixaràs d'històries de fenya i et posaràs a la fenya? La seua manera de dir-ho fa, més o menys: enhorabona..., ehm, d'això...: i ja t'ho podràs compaginar? Com diuen els castellans: a bon entenedor, pan i cuchillo, o alguna cosa aixís.

Doncs mira, el meu entorn s’entesta a ser monotemàtic. El mateix dia que pareix la Teresa, de cesària, és clar, m’anuncien que seré tieta. Aquesta sí que és bona! Si tot va com ha d’anar, assoliré aquesta nova categoria genealògica de cara al Nadal. M’ha fet il·lusió, mira. A casa (teua) no es parla d’altra cosa. El primer nét o néta de tons pares, ves per on, no els vindrà de part de l’hereu. Perquè a aquesta seua nora tocacampanes no se li ha acudit altra cosa que ficar-se un gat a casa, quan el que hauria de fer és posar-s’hi bé per fer la seua fenya, que ja en té trenta-dos i els dies corren que volen. Després d’haver superat el “I vosaltres què?” del casament de la nena, ara ens tocarà posar-hi estómac davant de l'“I vosaltres què?” del naixement del/de la/dels/de les novingut/uda/uts/udes (Ho faig bé, senyora Mayol?). Si supero la pressió en expectativa, ja estaré preparada per a entrar al cos de forces especials de l’exèrcit que sigui.

Amb tot, em fa il·lusió, tu. Una cosa no treu l'altra. Tieta. Una tieta com les d’abans, la tia soltera que sempre paga el Tortell de Nadal encara que no li hagi tocat la fava.

En una reunió de dones, tres som multitud. Vull dir que no ens fa falta ser-ne deu per fer el fet. Sembla que vulguem enllestir ràpid la feina per poder fer una mica de xerroteig. La Mariàngels i la Carme podrien ser les meues mares. Parlen dels fills, dels bolsos que porten, de les sabates que apreten aquí i allà i de la calor, que quina calor, no t'aixecaries del llit. Són o estan menopàusiques o perimenopàusiques, tampoc no els ho he fet concretar. I m’ho expliquen amb aquella naturalitat, mentre es recomanen medicaments d’herbes i maleeixen la nova etapa en la què acaben de caure de cul, sense adonar-se'n ni haver-ho demanat a ningú.

No hi havia comptat, jo, amb això. Em diuen que és com una altra adolescència, tornes a assistir amb estupefacció a una nova transformació del cos. El metabolisme et juga la mala passada de voler modelar-te –a la força!– a imatge i semblança de ta mare, i ja no hi ha gimnàs ni dieta que s’avingui a tornar-te el que era teu. M’ensenyen els flotadors i em demanen què n’han de fer, de tot allò. Tampoc no els pots dir que pensaves que els havien tingut sempre. No tothom té els calers ni el temps per embalsamar-se en vida com la Preysler o les mòmies de Hollywood. El natural és pansir-se, coi, que penso, i que tampoc no deu ser cap consol. Jo calladeta, que estic més maca. El tema continua a l’ascensor. Em diu la Carme que tenir cinquanta anys ara no és com abans, cosa que ja sabem, i que ella es troba a la flor de la vida, amb els fills pujats i a punt de ser àvia, i amb cinquanta mil coses pendents que ja li toca de gaudir. I ara, cada dos per tres, metges amunt i avall. Més canvis d'humor i sufocamentes i insomnis i vinga, que no ha estat res. Quan has rodat el món i tornat al Born i penses que tot fa cap de nou a la seua llera, va i et trobes amb la menopausa. I jo que en tot això no hi havia pensat. Què deu ser ser home i viure una vida biològica en línia continua, d'un cap a l'altre? Per sort o per desgràcia, no m'ho puc ni imaginar.

Aquesta setmana, la meua veïna del davant, o del darrere, segons com es miri, té instal·lats els pares a casa. Els pares que han vingut del pueblo, i que deuen estar jubilats. Des que van arribar, el pare bàsicament llegeix l’As i el Marca i mira la tele. De tant en tant alça els peus del sofà estant per a què la dona hi passi la baieta. Perquè la mare no ha deixat un sol dia de trafiquejar pel pis i treure els cobrellits a ventilar, passar l'escombra, fer i desfer els llits, estendre cent rentadores davall d'un plàstic, netejar les persianes, fer llustre a les baranes, polir els poms de les portes, sempre amunt i avall, amb un drap o altre penjant de l’espatlla i la pala a la mà, que dic jo que aquest atrezzo que li surt del cos deu ser fruit d'una mutació genètica. Un panorama digne de veure. Quin neguit, que penso des de darrere de les cortines. Al final, he acabat fent dissabte jo i tot. Però per a variar, no és d'això de què volia parlar.

La mamma, un dia que l’ajudava a endreçar l’armari, em va dir: mira, t’ensenyaré com plego les tovalloles, per quan siguis mestressa i portis casa teva. Mac-cà! Val a dir que la manera com té plegades les tovalloles, no hi ha hotel carregat d’estrelles que ho superi. Però la cosa no és això. La mamma té la mania d’adoctrinar-me en les coses de la llar, tant si ve al cas com si no. I la punyetera ja ho sap, ja, que vinc ensenyada de sèrie. Però el que vol, ja ho sé jo, és que les coses es facin a la seua manera. Perquè sóc la dona del seu nét. I la dona del seu nét, ha de plegar les tovalloles com de llei pertoca, com a casa de l’hereu. I put-to.

Som a quarts de sis del dia d’ahir. La B. i jo la fem petar, assegudes en un dels pocs bancs que resten lliures d'un parc infantil obert en un racó del pati d’una illa de l’Eixample. Custodiem tres cotxets, dos de buits i un amb caputxa que té a la panxa el petit R., dormint la mona de l'últim glop de llet. La M. i la F. corren sense descans darrere de les seues criatures. Com en un concurs del Gran Prix, un regiment de iaies i de noies de la nostra edat giren sobre el propi eix atabalades, mirant de controlar el seu plançó d'entre un formiguer de nans que lluiten per tastar en un temps rècord totes les mels de cada aparell que hi ha repartit sobre la superfície de cautxú acolorida, fent anar molles, balances, plataformes i plats giratoris fins que treuen fum. La B. i jo mirem cap al cel, parlem de les nostres coses. De tant en tant, algú treu el nas sota el capçal del cotxet del R., potser pensen que és nostre, perquè ens miren interrogants.

I nosaltres xerra que xerraràs, que què bé que es viu sense fills, que si ens hem tornat unes marmotes i dormim més que mai, que si encara no hem anat a buscar el títol a la Universitat, que si els nostres homes i els nostres exhomes, que si a tal hora surt l’autobús, que si tenim mal d’estómac o mal d’espatlles i que si en pocs dies una de les dos farà anys i que la naturalesa apreta, intercanviant a continuació dissertacions de collita pròpia sobre sistemes de regateig, en sentit futbolístic, del clam de la selva. De sobte, què és aquest soroll? De la caverna del cotxet cobert, surten uns brams d'intensitat pulmonar ascendent i que fa tot l’efecte que fa una bona estona que van. Ni ens n’havíem adonat. Això ens ha divertit cosa grossa, perquè vol dir que encara no en tenim les antenes corresponents instal·lades, a diferència de totes les fèmines que, mentre nosaltres miràvem el cel, s’havien anat acostant al lloc del crim i ens havien interpel·lat sense paraules, dient-nos en el llenguatge universal de les dones, que és el de la telepatia, que érem unes males mares.

No, això no és el bloc de la Mireia... Oooh, llàstima, amic! Va, et dono permís per a sortir discretament del post i aquí no ha passat res. Als quatre que quedeu, el que vull explicar ve arran de l'escrit d'avui del Ramon Erra, que, per una espontània concatenació d'idees, m'ha recordat un fet que se'm va donar als ulls no fa pas més dies que tres, entre l'emocionant aventura de les rebaixes. Resulta que vaig fer cap a una botiga de la Rambla de Catalunya on hi venen roba d’estar per casa i llenceria barata que vol imitar aquella que uns en diuen fina, que jo en dic barroca, i que, sigui com sigui, per mirar-la t’has de calçar les ulleres de sol. Allà dintre, distraient-me la vista entre jerseis de punt i pantalons balders, buscant el coi de la talla L, em va cridar l’atenció un parell d’individus que remenaven amb una dedicació sospitosament conspirativa tota una exposició de tangues de la categoria que he esmentat. Vaja, que no és pas el tipus de calça que tu i jo ens posaríem per anar a treballar, ni per anar a fer re, perquè allò ha de fer més nosa que un cinturó de castedat de paper de vidre. És el que dius, clar i català: mira, calces de treu-te les calces, calces de puta.

Vols sentir-te única i especial? Doncs vés de rebaixes! Rectifico: vols sentir-te única, especial i sorda? I ara sí, vés de rebaixes.

Per fi ha arribat el gran dia. El gran dia per a uns altres, però ens hi arrosseguen a cinquanta més. És el que tenen els casaments. A priori no els puc sofrir. Un cop m’hi trobo dintre, ja és una altra cosa.

Les noies estan revolucionades, ahir al vespre els telèfons treien fum, que si diuen que farà un diluvi, que si les sandàlies, que si els baixos dels vestits. Jo només de pensar-hi ja se’m posen tots els ossos a puesto: frueixo. Et posaràs mitges? Mira: tant de bo hi haguem d’anar en barca!

A les dotze tinc hora a ca la pentinadora, que en deia ma iaia. He estat aguantant de molt males maneres fins avui, per aprofitar l’avinentesa. M’acabo de rentar el cabell a consciència per a què quan me’l rentin els faci la impressió que no feia cap falta haver-me’l rentat. Paradoxes d’aquelles. Mentre se m’eixuga, faig cap al bloc, a fer temps escrivint prescindibilitats.

Durant tot el dia, les noies tindrem el cap a les set de la tarda, just davant de la porta de l’església. Més que res perquè és el punt clau on es produeixen les primeres impressions. Un cop tothom ha estat repassat per tothom, la cosa ja es relaxa. Les panxes perden tensió i el pit alçada mentre ens endinsem en la gola del temple, radiants, encantadores i perfumades.

Entre totes, aquests dies haurem passat per perruqueres, esteticiènnes (no sé si encara n’hi ha o és allò que avui en diuen “estilistes”), ens haurem fet metxes, allisats, manicures, pedicures, haurem patit assecadors infernals, depilacions integrals, peelings, cremes, mascaretes, haurem planxat i desat a la bossa una o dues mitges de recanvi, i tot com formigues boges d’un cantó a l’altre de cada casa. Dinarem amb el cap estarrufat i el cuir cabellut roent com una brasa, dins de la samarreta de les llànties i els pantalons foradats. Del pom de l’armari més alt, en penjarà un vestit que mirarem cent vegades de reüll i en dubtarem fins a l’últim moment. I parlo en plural perquè no puc excloure’m d’algunes d’aquestes activitats. No diré quines. Els nostres homes, en canvi, arribaran a les cinc, una dutxa ràpida i s’enfundaran el vestit de sempre.

Estic exagerant, evidentment: nosaltres no ens anem explicant que fem res d’especial pel fet d’anar a un casament. Sortim precioses simplement perquè ho som de natural. Segur que tu també ho penses.

La núvia, però –i això ho sé del cert–, ja porta un mes de tractaments. Deu tenir el cos tan escaldat pels massatges, els vapors, les fregues, les exfoliacions, que el vestit li anirà balder. I tot per fer creure al futur marit que és i serà així sempre: la lleona de la seua vida. Sempre a punt de solfa. Quant de teatre!

M’estic avorrint d’aquest post.

És molt cara una bateria de portàtil?

Cada vegada que veig Mirall Trencat no puc evitar de pensar en les meues iaies, en les de sang i en les d’adopció, i no em preguntis per què.

Quan veig traginar darrere la pantalla a tot aquell exèrcit de minyones amb còfia em vinc al cap jo mateixa quan era un tap de bassa. Des de molt abans de tenir consciència que pertanyia a una classe que es diu gènere femení, les meues iaies ja m’havien ensenyat a planxar i plegar tovalloles, llençols, estovalles i tovallons amb tècniques de precisió depuradíssimes. Un pic vaig tenir pols per enfilar una agulla, ja m'havien adoctrinat en sargir mitjons, recollir vores, fer repunts, embastats, brodats, i, per postres, mitja, ganxet i punta al coixí. Mentre mon germà s’apedregava amb els altres xiquets per aquests móns de déu, les meues iaies em manaven de fer llits que no eren meus, d’escombrar sense aixecar pols ni arrossegar les cadires, de passar la baieta sense deixar llepassades i netejar vidres per dins i per fora amb paper de diari i vinagre. I quan vaig arribar al taulell de la cuina, ja t’ho pots imaginar, tria, pela, trinxa, talla, escalda, renta, eixuga, cou, bull. I això sí, a l’hora de seure, els genolls ben junts, les faldilles estirades, l'esquena recta i els plats bruts, cap a la cuina falta gent.

Les meues iaies m’han regalat cosidors, cuinetes, fireta, nines de roba, nines que ploren, nines de pentinar, nines anorèxiques, nines de retallar, jocs de perruqueria, de fer pastissos, davantals, escombres en miniatura, vestits d’infermera, regadores. Jo no he estat la típica nena que presumeix d’haver crescut entre els xiquets, pelant-se els genolls en un camp de futbol improvisat. Jo he estat una xiqueta de trenes i faldilles escoceses, que ha patinat mitjanament bé, que ha fet tots els exercicis de l’Eva Nasarre, que ha jugat a Fama, a passejar les nines, a gomes, a la corda, al hula-hoop, a disfressar-se de princesa i de fada amb pistola sota el tul de les faldilles (perquè no podem obviar la influència de Los Ángeles de Charlie en el nostre univers femení, però no vull apartar-me del tema).

El cas és que no sé per què hi patim tant, amb això de l’educació de la nostra canalla, i de les nostres nenes en particular. Amb tot aquest bagatge que us he explicat, que faria esgarrifar de mort a la més elàstica de les feministes, aquí em tens: una indisciplinada en tota regla. Si t’he de cosir uns pantalons te’ls cuso, si t’he de fer una bufanda te la faig, i amb molt de gust, però pel que fa a la resta de la meua brillant carrera en Enginyeria Domèstica, no me’n queden ni les engrunes.

Per no embrutar un plat o un fogó sóc capaç de menjar-me un entrepà de porexpan. D’això de fer-me el llit, fa quinze anys que en faig objecció de consciència dins de tota mena de sacs de dormir i edredons nòrdics: abans m’apuntaria a un gimnàs que fer la feina més inútil de totes les feines que es fan i es desfan. Pel que fa a la roba, mai no compro res que s’hagi de planxar, i, per resumir-ho d'un cop, no tinc planxa ni post de planxar. Quant al tema de l’ordre, mira que m’agrada, però no el sóc capaç de mantenir. Netejo la banyera quan em dutxo, la pica quan em rento les dents, escombro quan el vent m’és favorable, i trec la pols només si em ve de pas. Quan em trobo buscant roba interior neta per sota dels coixins ha arribat l’hora de posar una rentadora. I si parlem d’instints de gènere, només cal dir que els xiquets entre 0 i 17 anys em fan por, fins a 17 tipus de pors diferents. Per la mateixa regla de tres, m’imagino que si m’hagués criat entre armes de foc ara seria voluntària d'una ong. Només estic encuriosida per veure què passarà amb aquestes filles de mares sostenibles i pares amb rastes després de pujar en un ambient minuciosament "asexuat” i ple d’això que ara en diuen estímuls positius i pedagogies de coloraines.

Ep, comencen Queer as folk. S'ha acabat la xerrameca.

Una de les meues aficions inconfessades fins a aquesta hora és empassar-me els anuncis de la "Bústia d'Amics" de l'Avui, just abans de passejar els ulls per la columneta del que escriu tan bé, remugar "quin tros de capullo" entre d'altres boniqueses més arredonides i passar directament a la contra, on l'Om se m'ha aparegut com el periodista revelació.

Doncs bé, tornant al tema: el cas és que m'hi he dedicat força anys, a llegir els anuncis que es fan anomenar eufemísticament d'"amistat", i crec amb tota humilitat que en podria fer una tesi doctoral. Avui no em cal pensar, simplement em dedicaré a transcriure, que també cansa, i deixaré un post ben florit gràcies a les gràcies d'uns col·laboradors anònims que, un bon dia, es van posar davant el paper a resumir succintament els seus annels i esperances projectats en un tercer individu que tal volta els podrà posar remei a aquesta malaltia tan nostra que és la solitud:

La "Bústia d'amics" d'aquest diari, com ja sabeu, es classifica en apartats basats en la senzilla combinatòria de "noia busca noi", "noi busca noia", "amistat", que sempre me la salto, "noi busca noi", "noia busca noia" i l'interessant "altres relacions".

Trobo que els continguts dels missatges són força reveladors quant a la naturalesa de cada gènere, què volem uns, què busquem els altres, què necessitem, què desitgem, què esperem d'una mitja taronja, o si més aviat volem un suplement vitamínic o somiem truites.

Veiem a continuació uns exemples reals del tipus "noia busca noi":

"Mujer de 42 años, separada, gustando música, pasear y lectura, busca hombre cariñoso, romántico y sincero que sepa escuchar, para amistad o una relación estable." (I jo penso, entre mi: seguro que "gustando" lectura?)

Si la dona és catalana, cosa excepcional, hi he observat alguns girs distintius en el to de l'art de la pescamenta:

"Dona de 44 anys, separada, universitària, esportista i amant de la natura, cerca home entre 40 i 50 anys, culte, intel·ligent, correcte, sensible, amb profunds valors humans, per a relació seriosa." (Mh, dona de 44 anys, si el trobes sense passar per Lourdes em truques...)

En aquest tipus d'anunci hi observem com a denominador comú que les nostres dones desaparellades són sempre desaparellades, que valoren la sinceritat (paraula top 10, no falla) i l'estabilitat emocional, fugint d'històries i maldecaps que totes, i hi posaria la mà al foc, coneixen ben bé de primera mà. I per demanar que no quedi (en roig).

Passem ara a uns exemples, també reals, de la sol·licitud inversa:

"Julián, 43 años, separado y sin cargas, busca mujer de 20 a 35 años, femenina y delgada para amistad y lo que surja." (I jo em pregunto, què són per a tu les "cargas"?)

"Roberto, 32 años, gustando gimnasio, kickboxing, cine y salir, busca chica atractiva y con buen pecho para pasar buenos ratos." (Això del pecho és per fer joc amb el teu Ibiza tunnejat, com si ho veiés...)

"Valentín, 23 años, 1,70, ojos azules, gustando playa y deportes, busca chica con buen físico para compartir amistad y momentos de pasión." (Ja se sap que aquests menesters de l'amistad demanen sobretot buen físico.)

"Casado insatisfecho busca casada en misma situación, sin importar ni edad ni físico." (Toma chà! Què mandangues...!)

També hi tenim el diferencial català, menys acusat, però que es mou en els següents termes:

"Noi de 40 anys, d'esperit i cos jove, prim, alt, optimista i estable, cerca noia similar, atractiva, per una relació sense límits, bonica i sana." (Noi de 40, hauràs de desconnectar el telèfon!)

Entre els nostres nois que tiren la canya sempre hi ha alguna referència al físic, sigui propi o de l'objectiu (en verd), i l'anunci sol estar esquitxat, com a última hora, per alguna paraula "ham" (en roig), per a què no se'ls noti massa el llautó (en lila). En general no els espanta complicar-se la vida, és més, sembla que molts ho troben un al·licient de caire irresistible.

Els quatre anuncis de "dona busca dona" no donen gaire joc, passem a l'interessant món del "noi busca noi":

"Maduro de 45 años, 1,73, ojos azules, 87 kg., limpio, discreto, busca chico activo, bien dotado, entre 28-40 años. Abstenerse plumas." (Això de l'amistad ho deixem per un altre dia, no?)

"Chico de 35 años, 1,80, pasivo, velludo y gordito, busca chico masculino y activo, entre 18-32 años, para relación estable." (Establertes les posicions, tot sensibilitat...)

"Chico de 29 años, Escorpio, 1,80, activo y gustando cine, busca chico madurito, sin vello, pasivo y de más de 100 kilos." (Sort que el demanes pasivo, col·lega!)

El gai català diu:

"Home apassionat, ben dotat i amb lloc de trobada, busca noi casat o amb poca experiència. Escoltar missatge." (Sí, sí, però la qüestió és sempre la mateixa: a Tarragona manxen, i a Reus enganxen.)

El que deia, la qüestió subjacent en aquest tipus de sol·licitant és trobar, prèvia exposició detallada -i molts cops mil·limetrada- de la mercaderia pròpia, sigui un nap o una col, amb fulles de característiques variables.

Ens saltem de nou l'apartat "amistat", per passar a la secció, sempre al final de tot, d'"altres relacions":

"Javier, 28 años, educado, atractivo, busca matrimonio para amistad, tríos y relaciones. Se aceptaría ayuda económica." (Heus aquí un de normalet.)

"Separado de 45 años, busca chica atractiva de 20-35 años para relación liberal, intercambios y relaciones con parejas." (Un altre que es queda a les portes del club d'intercambios i vol passar el riu sense mullar-se les canyes.)

"Chico moreno de 34 años, casado y liberal, busca transexual femenina y hormonada para amistad y relaciones esporádicas." (Embolica que fa fort!)

El respresentant de la nostra llengua, en una claríssima minoria, sol·licita el següent:

"Noi de 43 anys busca relacions esporàdiques amb una parella de nois que tinguin lloc de trobada, només sms." (Ja ho veieu que de gasto, més aviat poc: aquest és el nostre home, un digne exponent de la nostra cultura i fama mundial!)

Aquest tercer apartat és, tot i que l'encapçalament no ho especifica, un regne de domini exclusivament masculí. Treieu-ne les conclusions que us semblin. Aquí hi troben el seu espai casats imaginatius, voyeurs amb idea, bisexuals, trisexuals, onanistes compulsius, executius del ram del cuiro, i sempre, sempre, el típic paio solter que somia a traspassar la porta fúnebre del club d'intercambios i necessita un passi en forma de femella liberal i alliberada, i si t'he vist no me'n recordo.

Estic esgotada. Bona nit.

Tarda amb la D., que rient rient ja està de sis mesos. Hem intentat portar una conversa normal, però la cosa ha quedat en tres baixades de tensió intermitents, tres estirades al terra, un bano i una cocacola. A hores d'ara ja se m'ha esgotat el catàleg de brometes-sense-gràcia-que-se-li-poden-fer-a-una-embarassada. Que si qualsevol diria que estàs embarassada; que si no et preocupis, que aquests fogots són normals a la menopausa; que si amb aquesta calda et fots un avecrem i en fas una sopa d'aquesta filla teua. Imagina't quin nivell més deplorable. Però és que m'has d'entendre: estic esgotada de patir embarassos que no són meus.

Doncs la F. ja va pel segon. Parint l'hereu, dessagnant-se, sense alè ni forces per empényer ni per cridar, va dir que mai més. De poc no s'hi queda per evitar una cesària. Com és la Natura: pel que fa a la seua feina no et permet ni el luxe ni la llibertat de ser racional.

La B. està més o menys en la meua situació, amb la diferència que el que en diem rellotge biològic l'està apretant de bo de bo. Però els fan fora pel venciment del lloguer, i encara es troba a les beceroles d'un negoci que promet, però que necessita temps. El temps dels homes. Conversem amb un cafè i una camamilla pel mig. Jo tinc l'estómac regirat. Parlem amb metàfores, som dones. Però se'ns entén tot.

Jo necessito una pròrroga biològica de deu anys. És cert que vull una gran família, uns fills que em vinguin a visitar a la residència un cop per setmana, que em facin incinerar, però no hi vull implicar el meu úter. Somio que tinc un bebè, ja fet, i que me'l vaig deixant pels puestos. Somio que em ragen els pits, que són com dos sellons cap per avall, sense aturador. Somio que transporto una panxa com una síndria, que em cau el fetus pel forat del wàter. La natura em persegueix, em prepara, fa el que ha de fer. Però jo m'hi resisteixo en la vigília. Al carrer, fa que la mirada em reboti en els ventres inflats, tibants com la pell d'un tambor. Em fa fitar de reüll els cotxets, els ulls estovats de les mares, moltes més joves que jo. És un acte inconscient: si abaixo la guàrdia, ja em tens encantada en les extremitats dels nadons, rebotides com botifarrons. La gota malaia de l'animal femella que porto dintre va fent forat.

No tinc escapatòria: escric un mail a la M., com estàs, quin horari fas, quan ens podrem veure, i em respon únicament amb una foto del seu plançó, al jardí de la casa d'estiueig: oi que està guapo? Ni una línia sobre ELLA, la que jo reclamo, la que vaig conèixer dinant a entre classe i classe, la que em va rescatar en els moments negres i em va oferir el seu vehicle i el seu suport.

És clar, la meua vida dispersa, regatejant amb els afers propis de la meua edat, no li pot aportar un bri de transcendència, de complicitat. Però jo necessito una pròrroga, me la mereixo. No puc sofrir la idea d'haver de passar per la postura més humiliant de totes, nua, indefensa, torturada, partida per la meitat dins d'un paritori verd. No he arribat fins aquí per delegar la meua energia en algú altre que no es pugui valdre per ell mateix fins a la pubertat. No he arribat fins aquí per deixar en un suspens indeterminat la meua activitat professional i personal als peus d'un bolquer pudent. En definitiva: no he arribat fins aquí per acabar descobrint que el sentit de la meua existència, finalment, és un altre. No ho podria suportar.

Per mi l'estiu ja es pot considerar com a oficial des del moment en què em pinto les ungles dels peus. M'assento descalça a l'espona del llit, amb el necesser de les ocasions esventrat a la falda, i començo a remenar.

Sempre em sorprenc de les relíquies que hi trobo, que em fan demanar, amb les nines girades al sostre, com he estat capaç en algun moment de la vida de lluir unes ungles blaves, liles, amb purpurina, o d'empastifar-me les galtes amb aquest magenta passat o amb aquest fúcsia de tercera divisió. Com va ser? Quan? Per què?!

Ja fa anys que en el camp de l'estètica podal opto per un discret color no-res: transparent i avall. Però el ritual és el ritual. És una tasca que compleixo amb resignació, una claudicació de la meua persona que ja no es veu amb cor de negar més temps l'evidència: fa calor, i no hi ha volta de full. I encara en farà més, i no pararà fins a passat setembre. La mala notícia de cada any. I en aquest a més a més em sento estafada, perquè ni a l'abril cada gota ha valgut mil ni al maig cada dia un raig. Què deu costar un bitllet a Alaska? Quan falta per a la pròxima glaciació?

Amb tot, aquestes grans lamentacions em perden un bon tros d'intensitat un cop posat el punt i final a l'ungla de l'últim dit petit, i mentre deixo córrer l'aire pel dors dels peus, em distrec passant revista a tot el material que fa del meu necesser un digne rival del de Mary Poppins. Hi pots trobar fins a cinc generacions de raspalls de dents, l'arsenal de la perruqueria més equipada o maquillatge per a cobrir tranquil·lament dos representacions de La Cubana; hi ha tota classe de clips, pinces, passadors i gomes de colors, arracades desaparellades, polseres rovellades, pintes trencades, esponges, pinzells, mostres de perfums, anells. Sembla el necesser d'una altra, perquè jo a penes he fet servir la majoria d'aquest material més d'una vegada fora del secret de la cambra de bany.

Entre tota la quincalla hi trobo el pintallavis estrella, roig com el pecat, ofegat per l'apassionada abraçada d'un collaret de perles del ram del duro sevillano. Una vegada més, reincideixo en el dibuix d'una boca de cine per fer-me quatre somriures al mirall i acabar esborrant-la ben esborrada amb un bon manyoc de paper de wàter. El primer minut sembla que m'hagin girat la cara d'un mastegot. És la història de cada casament, de cada festa de cap d'any de fa anys: estar a punt de demostrar que pots fer el triple salt mortal amb doble tirabuixó per finalment acabar conformant-te amb quatre xurumbelles sobre un matalàs a ran de terra. És una llàstima que la jo que conec no pugui ser mai tan efectista com podria ser si fos una altra.

Tanmateix, a fer feina de la que no es veu no em guanya ningú. Remenant, remenant la bossa que us dic, si hi trobo un paquet encetat de tiretes netajaporus, ja em teniu amb el nas i el front com un tauler d'anuncis, esperant el moment triomfal d'arrencar els paperets que, ara que me'n recordo, tampoc no em van fer cap efecte tal dia com avui de l'any passat. Si entrepusso amb un tros de pedra tosca, em llimo sense gaire intenció ara el taló del peu, ara el colze, per a què no sigui dit, i re, a seguir furgant. Si hi trobo una llima, a esmolar i escapçar mans i peus, ris-ras-ris-ras, aquí no se'n salva ningú. L'aventura acaba amb la troballa d'un tub de crema exfoliant, i au, tot fora, i rasca que rascaràs.

Quan surto de la dutxa em sento tot el cos com arravatat per una munió de formigues. Això s'ha d'aprofitar: via oberta a la crema hidratant que també diu que és reafirmant, i zim, zam, braços, natges, coll, zim, zam, cuixes, pits, espatlla, zim, zam, zim, zam, mans, genolls, colzes, talons.

Mentre em sento l'epidermis deglutir la crema amb la parsimònia del qui té un empatx, em planto davant del mirall a veure què: el cervell em diu que estic igual, i el nas que faig olor de farmàcia. El cor, sempre a la seua, em diu que el terreny no pot estar més adobat per començar-me a posar faldilla i tirants.

Amigues meues, ja no s'hi pot fer res: m'ha arribat l'estiu.