Aquesta tarda hem tret el cotxe vell i l'hem anat a rentar a un autorentat d'aquests que van amb monedes. Hem hagut de fer cua, perquè es veu que, pel que fa al vehicle, els diumenges és el dia oficial de fer dissabte.
En efecte: és el dia de nostro senyor que ramats de nengs van a l'autorentat a ruixar amb tendresa els baixos del seu cotxe tunnejat, i repassar en una carícia humida el pla dels vidres fumats, la corba de les faldes i el tall dels alerons; els manobres aspiren amunt i avall els seients dels seus audis, així de genolls, com mig engolits per la fam d'una fera metàl·lica, mentre els diumenjaires de catàleg es van apujant la cintura dels pantalons ensabonant amb fruïció el cul del nou monovolum. Tota aquesta activitat passa davant de l'atenció més o menys dispersa de les corresponents xatis tatuades i xurris tenyides que fumant esperen que el seu cari acabi la higiene del que saben que en realitat és el seu gran amor. Al costat dels que són pares, una mica de canalla observa planxada d'avorriment el desfici del progenitor a treure de la superfície del cotxe el llustre d'un mirall.
Com sempre, ningú no pot evitar posar l'ull al damunt del nostre vehicle. Ja us vaig dir un dia que és molt especial. Que ens en demanin un preu o algun altre detall és el pa de cada dia. Tanco la capota, apujo les finestres, netejaparabrises amunt, flic, flac, i au, directament una dutxa d'aigua sabonosa, sense preliminars, i esbandir en el moment just. Per un euro què més vols.
Quan anem per aquestes carreteres del país sempre faig una mica d'estadística dels símbols de catalanitat que llueixen els nostres vehicles. Nosaltres, al cotxe habitual, en portem quatre: el ruc, el cat, el gat i les quatre barres. Quan en veiem un amb quatre símbols, dic: un dels nostres, corre, avança'ls, que ens vegin el cul! Quan en porten tres, dos, o un, dic: tres punts, dos o un. L'any passat, durant les vacances, que no podia conduir, em va agafar per apuntar-ho. En un sol viatge d'uns 150 quilòmetres vaig arribar a comptar una xifra rècord de quaranta rucs, i un nombre considerable però que no arribava a la trentena entre cats, gats i quatre barres.
Si és dia de cada dia m'agrada mirar camions. M'encanten, com més grans millor, ben plens de rodes, i amb matrícules de països del nord i de l'est que jugo a endevinar. Els camioners, si se saben ben considerats, sempre tenen una salutació a mà. També m'agrada parar a les àrees de servei, sobretot si és ben dematí. L'olor del cafè i de la llet bollint de les àrees de servei em recorda els grans viatges, els de fer torns de volant, els de tres hores més i parem. M'agrada visitar les bateries de lavabos dels serveis i emportar-me'n mitja dotzena de rotllos de paper de wàter. A continuació, amb la bufeta relaxada, em prenc una infusió amb llet i menjo un entrepà d'aquests estovats que fan una mica de tuf de mareig, sempre amb el nas pendent de la finestra, repassant els meus camions. Mira, aquest l'hem passat abans.
Amb els diners que em tornen de la renda estaria bé poder fer una bona escapada europea quan ens escanyi la calor.
Me'n vaig a veure Nip Tuck.
