A la fira de Sant
Ponç hi havia pa de figues a la majoria de les parades. Des dels cinc o sis anys que no
l’he tornat a tastar. Me’n recordo de ma iaia com anava
atapint les figues seques amb la mà de morter, d’una en una, esculpint el negatiu del recipient
ceràmic. La fruita era densa, olorosa, de textura plastilínica, marronosa. I ara una altra, m'anava retransmetent ma iaia l'operació, i una altra. De tant en tant hi afegia un sostre de
no sé què (farina?, ametlles?), no ho sé, per més que m'hi esforço no m’arriba a la memòria. Potser a la concavitat del morter hi havia enfonsat un drap, com feia amb el mató, per a facilitar l'extracció de la peça. Compra’n un,
va, que em diu el B. No, no, que em fa por que no tingui el mateix gust que recordo.
Però és mentida: el gust que m’imagino és fugaç i dil·luït, una espurna dolça a
la llengua mental, amb una mica d’aspror al paladar que ja no tinc, però, amb tot, sé del cert que fos el gust que fos no podria ser de cap manera igual.
D’això d’escriure, se n’ha escrit molt. Del fet no escriure, diria que ben poc. Sembla que no escriure no tingui cap mèrit, com tot el que no es veu, però segons com i per segons qui, és una inacció que fa patir més que l’acció mateixa. Perquè no escriure és un acte que es retroalimenta, que es reforça amb la pràctica (hosti: igual que el fet d’escriure, ara que hi penso). Comences un dia dient avui no escric, i no passa res. I si demà no escric, tampoc res no passa. I l’endemà, l’endemà passat, i l’altre, t’adones que si no escrius ja no és perquè no vols, sinó perquè no pots, perquè ja no saps com posar-t’hi. El full se’t fa costa amunt que és un “portento”, com diu l’avi. Res que vulguis explicar no et sembla prou fi com per a representar un retorn digne a un possible posteig regular.
Un dels plaers que se m’ha despertat amb l’edat és el de saber llençar. Abans ho guardava tot, en previsió de ves a saber quina classe de nevada metafòrica. Tenia piles de capses, bosses, sobres i capsetes plens de proves de moments memorables materialitzats en bitllets de tren, entrades de concerts, cartes, postals, carnets joves, fulls d’apunts, tovallons de paper dibuixats, bolígrafs robats, flors dissecades, sotacopes, arracades, fotos de quan se’n tiraven 48 per viatge, monedes caducades, embolcalls de xiclets, llaços de regalar, de tot, vaja. Quan em vaig traslladar on visc ara, però, vaig perdre de cop totes les manies: de la meitat dels papers i objectes que representava que avalaven una o altra empremta sobre el tou del meu passat, ni me’n recordava de quan eren ni què se suposava que m’havien d’evocar. Avui, si un objecte em desperta mínimament la temptació acumulatòria, de seguida em passo en diapositives mentals el moment en què no sabré què coi és ni per què ho hauria volgut conservar, i oli en un llum, tu: cap a la paperera falta gent i, com diuen els castellans, “si t’he vist, no me n’ancordo”. Ara bé, les entrades de Montmeló de la setmana passada sí que les guardaré temps, que no valen pas quatre quartos, juntament amb els taps auriculars de tacte de núvol comprats a l’estand de Ferrari. I és que la meua vida ultraprivada a voltes té raons que la raó no entén.
Fixa't que últimament la diada de Sant Jordi està agafant, des del punt de vista mediàtic, com un aire electoral. Les setmanes precedents, els escriptors fan campanya, míting-presentacions de la criatura per tot el país, i, arribat avui, les editorials de més pes, que vindrien a ser com els grans partits amb número per la rifa, han estat pendents dels resultats dels seus candidats des de les seues seus amb cava i picapica. Aviat tindrem programes especials amb Corals i Terribes que ens il·lustraran sobre formatges de colorins les vendes de llibres per percentatges i l'escriptor guanyador.
oportunitats |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 21:07h
Ha estat així. Plovia, i un estímul perifèric m’ha distret de badar per la finestra: al dock em saltava l’avís d’un mail. Era d’una col·lega que, des que viu a Londres, poca cosa en sé. Vam treballar juntes l’any passat en una meeerda de projecte que, gràcies a la seua eficiència i professionalitat, va sortir redó. Vam haver de fer un front comú davant d'un monstre de dos caps, i de les dificultats en vam treure una amistat d’aquelles de batalla, de ferro colat. Avui m’ha escrit un mail amb un adjunt molt especial: la fotografia d’un esquelet menut i enteranyinat, estampat sobre un fons cònic en blanc i negre. Naixerà a l’agost.
Des que m’he quedat sense veu m’he tornat una indivídua, com t’ho diria, mooolt més interessant. El B. em mira amb una altra cara: tota jo, sense el meu incessant xerroteig femení, li sóc insòlita. M’he convertit en una còpia barata d’aquelles noies urbanes que surten retratades a les pel·lícules independents, tan callades i misterioses i especials, que van absorbint les coses de la vida amb ulls de babaua integral, processant els pensaments, sempre tan fondos, a través d'una veu en off. Mira si és així, que ja m'estan venint ganes de calçar-me una faldilla de franel·la verd billar, bufanda, boina i manoletines roges, i anar-me'n de pet a veure una exposició de fotos en blanc i negre.
Fa gràcia, això del
bicing. El barceloní bicingaire és un ésser que, sobre la màquina, es mostra més
aviat esporuguit, arronsat de ginolls, tremolós de manillar, el pedal incrustat
al pont de la sabata, el timbre amb fluixera. Un fenòmeno, vaja, l’encarnació d’Apol·lo
sobre una quàdriga monoplaça i celestial. Costa de veure’n cap que pedali
relaxadament, la testa obrint-se pas pel món, la
barbeta avançada al nas, en actitud suficient. No: el bicingaire se'l veu tens, se li coneix que fa anys
que no fa girar el plat, el delaten l’alçada insuficient del seient, la
posició infantil del pedal a mitja sola, la pupil·la en alerta continguda, la fesomia, en definitiva, d’estar passant un mal trago. I, al damunt, la vacil·lació del conductor encara esdevé més grotesca si tenim en compte que aquest mitjà de transport és l’artilugi
més estrafet i poc sexi de la galàxia de les dos rodes, lleig com un pecat mortal, que confereix
un punt de ridícul al més àgil i destre dels pedalaires. En fi, que els que baixem
(o pugem) a Barcelona ja tenim l'espectacle garantit, fins que aquesta gent mos agafi pràctica
i el post que ara s'acaba quedi definitivament obsolet.
El pis de la punyeta és aquest del qual parlava aquí, aquí i aquí. Doncs fa una setmana, potser una i mitja, el cartell de venda va ser substituït una vegada més, però aquest cop pel de lloguer. Suposo que els propietaris se n'han cansat, de perdre-hi quartos, i han decidit jugar fort. Així que em disposo a trucar al número nou per preguntar quant en demanen, i m’informen que ja està reservat. Cony! Li faria res de dir-me què en fan pagar? Doncs va costar que amollessin, però al final es veu que són 1.200 euros. Alça, Manela! Quina classe de desgraciat és qui pot pagar 1.200 euros de lloguer per un pis d’una habitació i no pot fer-se càrrec d’una hipoteca? Senyor, senyor… Des de fa un parell de dies, a la nit ja hi ha llum al dormitori. A aquest llogater (i parella, perquè segons quins gastos demanen suport sentimental) li he de veure la cara, me'l vull mirar ben mirat.
Però calla, que la història no s’acaba aquí, perquè des que sé que l’havien posat de lloguer he estat controlant que no el traguessin de la web de la immobiliària, i a hores d’ara encara hi és. I mira si hi és, que hi acabo de trucar per veure si era un error, si em deien que estava agafat, o jo què sé, i re, que es ven, que es ven. Si ara jo o algun altre inconscient hi posés els 450.000 euros que diuen que val, què en farien, dels llogaters? Doncs el mateix que els altres cent-mil propietaris que últimament han posat el pis de lloguer esperant amb candeletes la trucada que els el treurà finalment del damunt. Quina gràcia pot tenir anar de lloguer si, a banda de saber que estàs llençant els diners en sac foradat, ets conscient que pel propietari només ets un pas per sortir del pas? No sé com un hom pot viure tranquil el dia a dia si ha de ser amb aquesta sensació de provisionalitat permanent a l'estómac. Només de pensar-hi ja em vénen ganes de vomitar.
Sóc conscient que amb aquest post
quedaré definitivament retratada, però és que no me’n sé estar, no-me’n-sé-es-tar.
Es trobava una servidora fent divendres davant de la tele, remenant canals en
acabat de Callejeros, i plam, topo de nas amb un programa d’aquests on hi van a
plorar les famoses de mitja màniga a canvi d’uns quants quilets per desafogar una mica la hipoteca i de repic fer-se el bòtox i desembussar-se les "cartutxeres" (perquè els pits ja els portaven d'abans, que és lo primer que es fan, sinó, famoses de què?) i també, que no perdi el fil, a canvi d'una mica de mal rato que els
fan passar una rotllana de “periodistes” del cor àvids de fetge (paradoxalment).
Al plató, cony, si és la Maria José de Gran Hermano I, que segur que tu, que ets
un català com cal i mires l’Àgora i Millenium i ho saps tot de
primera mà sobre el culebrot d’Esquerra Republicana, no deus tenir ni idea de
qui és, però només afegiré que és la que es va embolicar a “la casa” amb aquell soca que es lamentava “¡¿quien me pone la pierna encima...?!". Doncs veig que
la Maria José porta uns ulls desfets que em fan pensar que ja venia plorant des
de maquillatge, i ei, un respecte, de moment, perquè està explicant tots els
detalls del dia de fa dos mesos en què va morir la seua filla, que tenia paràlisi
cerebral. I al final de la història i de tota la ploramenta, va una periodista,
tota compostura i vestida de cap d’any, que s’hi solidaritza protocolàriament i a
continuació li comenta que “los espectadores” segur que s’estan demanant (ui, sí,
a crits i seroll) com és que gosa anar a un plató a vendre aquesta classe de tragèdia
(ui, pos sí que m'ho demano) tan grossa que només cap al si de la intimitat i blablabla. I la mare desconsolada l'interromp ipso-flauto fent cops de cap, que no, que no, “no es vender, no es vender, ya me conoséis, que yo no he venío a vender
nada, porque te digo, eh, te digo, que todo el dinero que saque del programa, eh, todo
el dinero... (i aquí penso jo que dirà: va a ir destinado a una fundación
racatà, racatà, però encara m’estic fregant les orelles quan he sentit que
continuava:) ... es para que mis padres puedan haser un crusero a Gresia, eh, un crusero a Gresia que no les falte de nà”. I aquí, tant de xerrar, tant de xerrar, és quan em quedo sense paraules. Bona nit.
No sé si te n’has
adonat, però últimament s’ha posat molt de moda, si més no a la ràdio, “pensar de
què”. Els tertulians, els entrevistats, i per contagi els oients que hi truquen, han
començat reiteradament a “pensar de què”. És un fenomen que no em sé "de què" explicar. Fins i tot al Puigcercós li ho vaig sentir dir,
l’altre dia, amb el Basté: “jo penso de què”, “jo crec sincerament de
què” (i sobretot que no m’hi descuidi el “jo”). Fins ara només ho havia
sentit dir als castellans, i ja em xiulaven les orelles. No, dic mentida: me’n
recordo que a l’institut hi havia una nena força repel·lent, de qui per cert vaig
arribar a ser-ne gran amiga, que feia servir un vocabulari molt enrevessat pel
nostre nivell de coneixement, i de la mateixa manera que parlava del “pensament
ponderatiu”, també “pensava de què”, cosa que m’estarrufava el clatell. Mai
no li vaig comentar res sobre la qüestió, suposo que ja m’estava bé que els seus discursos
sobredotats de tant en tant es precipitessin sobre el fang pel pes del grinyol d’aquella expressió tan malsonant. Qui ha dit que l’enveja
ha de ser sempre sana? ;-)
Quin país, marededéu,
quin país! Acabo de tornar d’una festa “de negocis” on he conegut una americana
d'Arizona que porta 4 anys a Catalunya i parla un català perfecte, amb uns “collons” i “macagunlous”
que fan gust de sentir, i també a una lleonesa que porta 10 anys a casa nostra
i que em recrimina “este catalán tuyo es muy cerrao, es que no te entiendo nada”. Però calla,
que entre el restaurant i la ballaruca ens ha agafat un taxista paquistanès que
en sentir l’adreça ens ha demanat “baixo per tal carrer?” i, un cop a la destinació: “us deixo aquí mateix, a la
dreta?”. No m'ha sapigut gens de greu l'euro vint de propina, un bon servei s'ha de pagar com cal. El que sí que m'ha sapigut greu és que, mentre lligàvem amb un autòcton, la lleonesa li digués "oye, te vas a quedar flipao: Yénifer, dile algo en catalán al Yordi!", així, com si fos una mona de fira, mentre la pobra al·ludida em comentava, emparada pel volum insultant de la música "El que més em fot és això, quan em diuen parla català, parla català, que ja veuràs quina gràcia". Quin país, marededéu, quin país! Endevines, de tota aquesta gent, qui és qui no rutlla?
Avui que és el meu
bloquiversari, o bloguiversari, o com se’n vulgui dir, si em descuido em passa
el dia per ull! La Registres fa dos anys, i, per celebrar-ho, planto dos
escuradents en una ració d’escopinyes Caprabo, i brindo amb un succedani
de Pepsibum contra el monitor immaculat del meu mac. És així de trista, la
celebració d’un bloc anònim, què hi farem: no hi ha cap pa que no costi una coca.
Ja tinc becari! Els déus
són generosos, oh, oh, ja tinc un reu per a sacrificar-los-hi a peu d’altar
i ben de gust. Quant de temps porto, esperant aquest moment? Se’m fa la boca aigua només de pensar en el gruix de feina bruta
que m’espolsaré del damunt a costa de la seua bona disposició. El noi se’l veu
espavilat, el seu currículum fa patxoca, fins i tot el té adornat amb un
Erasmus recent en un país nòrdic de cinc estrelles, cosa que em porta a deduir que ja
ha complert amb el nivell de disbauxa màxima quan tocava, i ara només he d'esperar que vagi
per feina. Com es feia, això de (de-)manar?
Ara, quan tornava a
casa, he vist l’insòlita estampa d’una palma i un palmó abocats en un
contenidor. Ja m’imagino que algú es devia apuntar a la festa del diumenge
per pur folklorisme, sense saber-ne de la missa la meitat. O això, o bé aquesta
gent són d’aquells que, forçats per la tirania de la bombolla immobiliària, no
han tingut altre remei que muntar-se la llar en un sòtan amb cèdula d’habitabilitat
sense una miseriosa finestra ni un trist balcó.
Aquests dies de
malestar general, m’he fet caure a les mans tres petits volums de Quaderns
Crema que he tret de la biblioteca amb el nas arronsat. Necessitava consumir
una cosa ràpida, lleugera, sense més expectatives que les de mantenir el
cervell ocupat amb aires nous que m’allunyessin de la tragèdia que s’havia d’esdevenir
al meu lavabo. Doncs bé, a raó d’un llibret per tarda i més n’hi hagués, puc
confessar que he tingut la grata sorpresa de descobrir l’escriptura de l’Empar
Moliner, i ja puc confessar públicament i amb el cap ben alt que em llenço als seus
peus, que si vol li enllustro les sabates, que la convido a un cibergintònic,
que li imploro perdó des del terra estant pel post desafortunat en què vaig fer acompanyar el
seu bon nom amb el de la Maria de la Pau Janer.
