Ja he explicat cent
mil vegades la nul·la tolerància que tinc a qualsevol alteració de la meua
quotidianitat. Ara resulta que demà m'entren paletes a casa, i això em
té en un estat de nervis mortal. No exagero si dic que, des que sóc coneixedora
de la futura intrusió, aquesta és la idea principal que m'ocupa el cervell, des que se
m'obren els ulls una hora abans de cantar el despertador, fins que, exhausta de
tant patir, em desplomo en un son inquiet i superficial que em portarà a un altre
endemà obsessiu i laboralment inútil.
Ahir volia parlar del
Messi, i no me'n va sortir ni una paraula. I avui, que no tenia cap intenció de parlar
del Madrit, mira, aquí em tens, amb la mitja rialla, xano-xano, fent cap al
bloc. Perquè m’acabo d’empassar el partit retransmès per la ganyolamenta de la
Ser, que encara em tremolen les trompes d’Eustaqui, i això té un mèrit, el mèrit
que no t’agafi un atac de cor amb cada jugada, sigui o no de perill manifest. Encara
no m’explico com aquests hòmens de la veu de rovell, del Guti-por-tu-madreee,
i de lo-tuyo-no-tiene-precio-puritos-Ducs, poden aguantar noranta minuts
en aquest estat àlgid de tensió, una tensió que se t’encomana, que et
taquicarditza, que et fa hiperventilar, i et trobes no sé com, amb aquella cridòria
infernal matant-te el cuc de les orelles, fent-te d’urgència una til·la de
microones amb el 1 a 2 en temps de descompte i encara creient possible l’èpica
blanca. Però avui, xiquet, avui l’esforç ha valgut la pena. Me’n vaig al llit
amb el cap com un bombo, però amb aquella tranquil·litat d’esperit de qui retorna
a la llar, estàlvia i victoriosa, després d'haver travessat de cap a cap, durant sis quarts d'estrèpit radiofònic, un peculiar camp de batalla de quatre còrners amb els respectius banderins.
Divendres ho vam
intentar. Portàvem mesos programant-ho, havia de ser aquest cap de setmana o
mai. Estic parlant d’un famós sopar que havia d’aplegar tota la colla, solters
contra casats, i que, miracles de l’enginyeria planificatòria a dos mesos vista,
va derivar en un ple històric. Ep, poca conya, que la cita requeria mobilitzar tot
un exèrcit de cangurs, quadrar agendes impossibles, buscar un restaurant que ens
volgués rebre un cop la respectiva canalla ja fos instal·lada al primer son,
i les mil i una maniobres que només fan que afegir mèrits a la gesta més esperada del nostre febrer.
Si no tinguéssis un bloc, probablement no li hauries donat cap importància.
Però com que tens bloc, de cop et trobes que en la jerarquia de successos diaris hi ha coses insignificants que, de la mateixa manera que valen un pensament, bé valen un post. Coses tan insignificants com el pom de mimoses que avui transportava una dona al metro.
Ahir vaig haver de
visitar una col·lega que s’ha muntat un estudi força reeixit al cobert del safareig
de casa. És el que té tenir una casa, i un safareig de quinze metres ben
orientat i a disposar. Ui, perdona, se m’excusa, però tot està fet un desastre;
m’havia de venir la noia a netejar i amb això dels crios i la vaga... No cal
dir que tot estava al seu puesto i feia un goig que animorava. És el que té
tenir una “noia” que vetlli per fer de casa teua una veritable llar.
Un dia de fa anys estàvem
collint bolets, o més aviat fent-ho veure, i tot d’una va començar a ploure. Sí,
home, allò que cau aigua del cel. Els moixons van emmudir, i, de cop, damunt del
bosc, es va precipitar en tromba un immens aplaudiment. Ma mare ens cridava, la
caputxa, cordeu’s l’anorac, correu cap al cotxe, mentre mon germà i jo seguíem enriallats
les gambades del pare, que amb el cistell s’havia calçat un casc de vímet improvisat:
era el nostre general. La caputxa, N., J.!, l’anorac! I el pare, que mai no havia
fet la mili, desfilava lleuger amb el bastó estintolat a l’espatlla, un, dos,
un, dos, camí del camí; i un dos, un, dos, fèiem mon germà i jo, rectificant-nos
el pas a cada pas, xops com a gats, els serrells regalimant davall de la
caputxa, el moc despenjat. Nem a esmorzar? Va, Jaume, reia ma mare, no feu
tonteries, que agafaran una galipàndria!
Quan
vam arribar a la Cova va ser com arribar a casa. Des del recer estant es veia
el 4L groc al fons de la vall, com un signe d’exclamació obert entre la boira d'aigua, i, davant dels ulls, el
bosc se’ns mig partia aquí i allà per una cortina de mil rosaris de cristall viu. De tant en tant, sobre l'alè del paisatge detingut s'arrossegava un tro, sord i mandrós. I així,
amb els sentits a vessar de l’esclat de la natura, mon germà i jo
badàvem, la pupil·la al lluny, abraçats els ginolls contra el pit, la galta plena, a mà i mà una
llesca de pa amb oli i una presa gegant de xocolata d’Andorra. Què us sembla,
com plou?
Sobre el terra de
platja de la Cova, recordo que amb una rameta vaig dibuixar un caragol. Mon
germà va aixecar una pedra amarada, i ja ponien els ous les caragolines.
Mirant l’Àgora
d’avui, que anava de tot això de l’internet, m’ha agafat aquella cosa que de
tant en tant m’agafa i que és enyorar l’època en què l’única pantalla mitjanament
tecnològica que tenia per remenar era la de la calculadora científica. Quins
temps tan feliços, tu. Els treballs de l’escola els fèiem tirant de Gran Enciclopèdia
Catalana i els picàvem una ratlla rere l'altra amb l’Olivetti Lettera, tec, tec, tec, fet que
esdevenia tota una labor d’artesania. Ja ho veus, setze anys a cada orella i ja estem
explicant batalletes com una iaia de competició.
Sóc una addicta a la
ràdio, què hi vols fer. Des que era nana em recordo literalment enganxada a la
ràdio, en tenia un aparell incrustat entre els barrons de la capçalera del
llit, custodiat a flanc i flanc per dos nines de roba i, durant hores, per les meues trenes. Amb aquesta escenografia, i m’adormia i em despertava amb
el cap ple de tota aquella gent que, si es caracteritzaven per alguna cosa en comú, era pel fet de tenir “veu de ràdio”. No com les veus que hi ha ara, que la majoria,
sobretot les de les joves becàries, no sé per què, fan esmussar de dents.
Avui ens hem llevat amb una gran notícia: ja som al futur. La novel·la guanyadora del Ramon Llull ha estat escrita per una exponent de la generació de nouvinguts que representa que ha de fer gran aquest país. Quina manera més digna de demostrar-ho, tu: on s'ha de firmar?
L’Albert Om va dir
una vegada, no sé on, que la felicitat és aquell instant comprès entre que
acaben les obres del pis de sota i comencen les del pis de dalt. Això, com passa amb totes les felicitats, només ho saps
quan el moment de plenitud ja ha caigut fulminat d'una llampegada.
Com m’agrada que a Mésvilaweb
s’hagin incorporat els títols dels posts, quanta feina que estalvien al sofert
lector. Segur que d’ara endavant el nombre de visites de cada bloc s’ajustarà més
a la concurrència que li pertoca i reflectirà millor el còmput de llegidors reals.
Ja s’ha acabat d’entrar a portes equivocades i sortir-ne rabent, ui, dispensi, em
pensava que. De la meua banda, ja s’ha acabat irrompre en solil·loquis polítics i
pseudoperiodístics on no hi pinto re. És que en llegeixo els titulars, i m’agafa una mannndra que
em fa posar els ulls en blanc.
Una de les coses que vaig
guardant per fer-me una mica d’història són les llibretes d’estalvis. D’aquesta
manera sé que, fa quinze anys, mons pares m’ingressaven 25.000 pessetes
mensuals per a les meues despeses a la capital. Això són
uns 150 euros, vet-ho aquí. El pis anava a banda, 20.000 peles i avall. Quan
vaig començar a treballar, les cent-mil no me les treia ningú, i fa nou
anys ―ara ja es pot dir, perquè el tabú ha prescrit― vaig arribar al pic de les cent-setanta-cinc mil per vuit horetes de xauxa en un
despatx. Ja ho veus: una llicenciada mileurista i feliç. Com que em sortien els calers per les orelles, em vaig comprar el primer cotxe, un Corsa blanc com una cullerada de nata. Però això ja serà una altra història.
I ara començaria el poema: si les coses es fessin bé a la primera, jo no hauria hagut de perdre tres matins, i el que em falta per rondar, anant amunt i avall d'aquestes consultes mèdiques de déu buscant remei al meu mal.
Després de barallar-me una bona estona amb la plantilla, fent i desfent i girant i tombant, per fi he trobat el budell que tocava i he aconseguit canviar l'interlineat del text! De pas, també he buscat una font més agraïda, espero, a la lectura en diagonal. Un moment, que ploro de l'emoció.
Avui he vist que al pis del qual faig un seguiment li havien tornat a canviar el sistema de captació de possibles compradors: aquest cop els rètols dels telèfons de la immobiliària els han substituïts per un sol cartellàs fosforescent amb un número de mòbil que es veu des de la vall d'Andorra. No sigui cas que truquin en hores en què l'oficina estigui tancada i perdin el client que els ha de treure el mort de sobre. N'he fet la indagació corresponent, i, en efecte, continuen les rebaixes: quatre milionets menys.
Des que li vaig posar l'ull al damunt, ja ha baixat deu quilets. I que consti que no és "moc de gall dindi", la cova, ja t'ho dic, però el fet que ningú no s'hi llenci de cap em fa pensar que, avui dia, amb aquests preus que t'hipotequen per a tota la vida, és molt d'atreviment deixar-se la ronyonada per uns baixos amb una sola habitació, per molt de "dissenyo" que siguin. Qui és el valent capaç de donar-se per cantat un futur tan explícitament individual?
Si no tinguéssis un bloc, probablement no li hauries donat cap importància. 
