Així què, què, què, li pregunto a la Berta, hi va haver tomàquet o no? I resulta que sí, que hi va haver tomàquet del llarg, que van fer tombar el rellotge fins fer quedar curta la famosa cançó del Sabina. Uàu, nena! I què, llavors com heu quedat? Doncs han quedat que ja es trucaran, que aquests dies diu ell que està tan colgat de feina i que potser la setmana que ve... Una manera de quedar que sona a "gràcies per participar", però això no li he pas dit, a la implicada, a qui m'aprecio massa com per aventurar-li segons quins averanys.

Ahir, amb la Berta, vaig ser en una festa d’aniversari on d’entrada no coneixíem ningú. L’homenatjat era parella d'una companya de pis que va tenir la Flora en un Erasmus apoteòsic en què la majoria dels participants en van tornar emparellats. Ja veus com estudia, el teu fill, a Helsinki. Sort que els currículums inflats per aquesta brillant trajectòria acadèmica europea es queden amb la descripció del nom de la Universitat en qüestió i una data de referència.

Des de fa uns mesos, de tant en tant, he de baixar a Madrit. Mira, coneixem món. Avui he estat a la Moraleja, tu, en un cop de pont aeri. Quin bé de déu de luju, sembla Beverly Hills, amb urbanitzacions amb garita de seguretat a l'entrada i goril·les prenent la fresca, perquè mira que en fot, de fred, allà a baix. Em sembla que he enganxat alguna cosa.

D’entrada, no m’agraden els anys nous. No saber-ne res, del que m’espera, no em fa cap il·lusió. Perquè a mi el 2007 ja m’anava bé, amb les seues virtuts i els seus defectes, una mica de sal, i una mica de pebre. Però passa que un cop han caigut les dotze campanades, m’agafa un atac de futur que em planxa. Un any més, que parteix altre cop amb els marcadors a zero. Penso, repenso, retequepenso massa. No caldria tant. Sóc una afortunada insatisfeta, tot i que per anar bé ho hauria de considerar des d’un altre cantó: repeteix amb mi: sóc una insatisfeta afortunada. Ja ho veus, el meu etern problema sempre ha estat saber trobar l'ordre correcte dels factors. I a partir d'aquí, ja no cal donar-hi més voltes.

Anirem ràpid, que el post és dels que fan mandra. Ahir volíem portar els fills dels cosins a l’Imax, a veure els Taurons 3D o, com a alternativa, les Profunditats marines 3D. (La tria era imposició d’una servidora, amb l’oposició del B., perquè mentre que a mi les bèsties aquàtiques em susciten una fascinació desaforada, al B. més aviat li provoquen pixera.) Amb tot, n'estàvem decidits, perquè diuen a la Tevetrés que, tant l’una com l’altra, les fan en català, i que dóna corda al català i que pum i que pam. A mitja tarda, que és quan el cos t'és més favorable a un “nem al cine”, agafem la cartellera, i heus aquí que aquesta corda que figura que hem de donar se’ns presenta més curta que un pany de cop:

La conclusió que m’emporto de les trobades familiars d’enguany és que cada vegada som menys, i aquests menys que som, cada vegada més sords. Arribes a casa i el primer que fas, abans de repartir petons, és llençar-te a la jugular del comandament de la tele i abaixar el so a la meitat. Mama, aquest volum no hi ha qui l’aguanto! Pos io així no sento re, xiqueta. Vénen ma iaia i mons tiets, i mentre preparo l’aperitiu, m’arriba un altre cop el tro del telenotícies. Cony, mama, això sembla l’Apocalipsi! Deixa, deixa, que sinó ta iaia no ho sent. No sé per què mos vam gastar tantes peles amb l’aparato! Iaiaaa, iaia!: que no trobe que això està molt fort? Molt fort lo què? Tieta, abaixeu un poc la tele, o hauré de desfer-me un gelocatil al suc dels berberetxos. Ai, xica, sí que tenim l’oïda fina, si aixíns se sent la mar de bé. Bueno, bueno, pos dec ser io! Però després vas a cals padrinets a fer el cafè, i sant tornem-hi: Adelina, que no sentiu lo timbre? Que dius, que truquen?, Genííís, telèèèfono! Que no, Adelina, lo timbre de la porta! Ah, l’timbre!, si ia ho dic io, que l’hem de fer arreglar. I així totes les santes festes, que ha estat tancar la porta del cotxe i sentir sobre el motor del viatge aquell brunzit a les orelles com qui torna d’una nit boja de discoteca (o club, que em sembla que en diuen ara).

Després de 20 hores de part i una cesària, la meua cunyada m’ha fet tieta. Això bé val un post, encara que sigui amb dos dies de retard. El P. s’ha volgut avançar, ves què hi vols fer, la canalla d’avui ja vénen amb presses. Encara tinc la pell de gallina de quan me l’han deixat agafar, una personeta de 50 centímetres que pesa menys que el meu gat. Així que tu eres així, dins d’aquella síndria gegant que no deixava la S. ni tallar-se les ungles dels peus. Em tremolen les boletes dels genolls només de mirar-te, així arrupit, amb tots els complements en miniatura; et passo un dit pel front, per la galta, les orelles, pels ulls closos que encara no sé com són, pel botó del nas, i m’he d’empassar una bola de plor. El meu primer nebot, no tens ni 48 hores i ja sé que et consentiré fins que no em quedin forces.

(I amb aquest títol juro que poso punt i final als jocs de paraules penosos sobre la qüestió.)
Mentre el B. dorm la mona del sopar d’empresa, escric el primer post elaborat des del meu iMac nou. Això és la repera, necessito un plec de tovallons, no puc vocalitzar de la salivera. L’informàtic me’l va treure de la capsa, el va endollar, li va clavar el cable de la impressora i el del router, i ipso-flauto la màquina ja imprimia i ja navegava, tu! Em vaig quedar com una idiota al seu davant amb els drivers estesos com un pòker d’asos a la falda, que els havia estat buscant el dia abans entre nervis i suors, on deuen ser, on els vaig deixar. El número de cables que penjaven com espaguetis de la taula del despatx, de pas obligatori per una torre que ja no necessito, s’ha reduït en un 80 per cent. Tampoc no necessito ni webcam, ni micro, ni altaveus, ni antivirus! Ara, de l’espai de la torre en guanyaré una calaixera del Vinçon que ja porta el meu nom a l’esquena. I ja hem desgravat una mica d'IVA, que també està bé.

Si observem les nostres mares i àvies, podem elaborar una teoria general
―i, com a tal, també un poc reduccionista― sobre l’evolució de les proporcions corporals femenines. La teoria diu que arriba una edat en què, o bé tires cap a pera, o bé cap a calamar. Com saps que pereges? Doncs perquè, suposant que fas la mateixa talla 40 de samarreta i pantalons, un dia comences a fer la 42 de la part de baix, i nà pujant. Algunes noies que conec, sobretot les que han parit, peregen. I com saps que calamarseges? Doncs perquè, partint del mateix cas, la talla de pantalons baixa a la 38, o, una variant que també val, la de samarreta puja a la 42. Doncs jo diria que ja començo a calamarsejar.

Això de les cadenes no sé com va. Però avui m’estava posant al dia dels blocs que veus aquí a la dreta i he vist que la Marta Insa m’ha col·locat entre cinc mereixedors, segons la seua manera de veure, del Premi Bloc Solidari. D’entre els que cita, no dubtaria a posar-hi Lo Bloc de la Piga, una de les meues debilitats feta bloc. De la resta, només puc dir que segur que n’hi ha un que no compleix els mínims per a ser considerat “solidari”, que és aquest que llegiu, però, amb tot, des d’aquí voldria agrair a la Marta la seua infinita deferència i bona voluntat.

De passada, voldria aprofitar per fer-li saber (aquí, ante todajpañia) que el seu bloc és un dels de Mésvilaweb que em fan sentir veritablement acompanyada. Un bloc que sento proper, potser perquè ella i jo devem ser gairebé de la mateixa generació, potser perquè també s'ha enganxat a 24 o perquè també se li ha espatllat el microones. I ho explica, tu, no com d'altres, entre post i post dels que alguns consideren de caire seriós, dels que compten, i amb una mà de vocabulari que és una delícia de llegir. La seua gràcia natural em reconforta, m'és igual el que expliqui, perquè, dit de la seua manera, passa a interessar-me automàticament. I aquí ho deixo dit.

Conec una història que val la pena d’explicar. Va d’un llibre gruixut i d’una escriventa. L’escriventa, quan encara no es pot considerar com a tal, fa un màster d’escrivència aplicada impartit per gent que remena cireres. Fa coneixences, que per a això paga el quilo que val el màster, i algú d’aquests remenaires de cireres, que treballa en una editorial d’anomenada, li fa una proposta: escriure un llibre.

Vaig pel carrer a velocitat de creuer, amb les mans a les butxaques, dos voltes de bufanda, l’emepetrés amb el Barril i la seua missa de nou, tris, tras, saltironant una mica. Estic contenta, torno de fer un cafè de quatre hores amb la Marta, a qui fa mesos que no veig.

El dissabte vam sortir les tres mosqueteres de sempre a fer mal al Born. La idea no oficial que regeix les últimes sortides és trobar-li un home a la Berta. Un home que sigui digne del nostre vist-i-plau, o si més no del nostre “vist”, que arriba una edat que ja no estem per regatejar gaire. I mira que la Berta es fa mirar, ja ho he explicat mil vegades, però, coses de la vida, sempre se’ls acaba emportant tots la Núria.