Estic a un dit d’arrojar
el sopar: acabo de veure un anunci de Jazztel a la Tevetrés en el qual hi surt
una bombolla de text que diu, al mateix temps que la veu en off, “y més”: així, amb i grega, i amb dos collons.
|
 |
|
Estic a un dit d’arrojar
el sopar: acabo de veure un anunci de Jazztel a la Tevetrés en el qual hi surt
una bombolla de text que diu, al mateix temps que la veu en off, “y més”: així, amb i grega, i amb dos collons. Seguim amb el
seguiment: em plau d'anunciar que el pis del post anterior ja ha baixat 7
quilos. Amb tot, 78 milions per 70 metres quadrats i un dormitori encara es pot considerar
una estafa. En uns baixos de davant de casa hi
ha un habitatge que es ven. Des que visc on visc, no he ficat pas el nas a la
reixa poques vegades, no... Diguem que és una casa que es fa mirar, contemporània, embolicada d'una classe de materials que revelen que hi ha idea. I quan vaig veure que es venia, fa cosa d'un mes, vaig trucar l'immobiliària
que el rètol encara era calent. Són setanta metres quadrats (bééé), jardí de
quaranta (miiiira), cuina independent (in-, inde-...), una habitació
doble (mh, justet) i, tot plegat..., vuitanta-cinc quilos, tu! Avui, al costat del rètol amb el telèfon i logo de l'immobiliària, n'han afegit un altre, d'una mida més ambiciosa, reforçant la voluntat de venda amb un número de mòbil imprès. Li seguirem la pista. Aquí estem, distretetes, mirant el Diario de Patricia. No puc deixar de sorprendre’m que, en el sisè any d’emissió, el dit programa encara segueixi trobant aquesta abundància de carn fresca de la qual s'alimenta. Sembla que Espanya no s'acabi mai, tu.
Anvés de marxar de vacances m'havia d’haver gastat les garrofes en un mac. Estic que no visc només de pensar-hi. Avui, en una visita d’urgència, el meu informàtic de capçalera m’ha dit que era cosa de la placa, i que si és la placa, mau. Així que és terminal, i li dóna mig any de vida, si no peta abans. Per reis, mira què et dic, cau el mac, i alabat sia déu. Acabarem l'any en números vermells, mil-set-cents euros en fan pagar, del que m'ha caigut en gràcia. Si te'l compres, ara sí que ja no ens veurem més, que m'ha dit el Marcel. Sí senyor, al final m'he decidit pel més guapo. I la lletra clicant a "Vull llegir...". De tant en tant, passa
que el B. i jo ens tornem a conèixer. Vull dir que hi ha dies en què sortim a
fer un volt, i, ara un pas, ara un altre, se’ns enganxa un tema d’aquests de
nit de borratxera i li anem estirant el fil durant quilòmetres, escoltant-nos de
perfil, amb el resultat que, entre unes coses i unes altres, ens tornem a
explicar la vida. Al fons de l’armari
hi tenia guardades dos bosses de xarol de quan eren moda, cap a principis d’aquest
segle. Una d’elles la vaig recuperar a l’oficina d’objectes perduts, en una ocasió en què l'atzar me la va fer
venir de pas, dos o tres
mesos després del robatori. Però en aquell moment, mira si tenia fe en el reencontre, ja me n’havia
comprat una altra de pràcticament igual. Abans, quan no tenia agenda, m’aixecava al dematí i, un cop se m’havien encès tots els reactors, se’m desplegava al mig del cap a la manera de Minority Report un calendari a una setmana, un mes, un any vista, sobre el qual hi bategaven, incandescents, un seguit de dates assenyalades. Si feia un zoom mental sobre un dia determinat, hi veia emergir clarament l’hora del compromís i l’assumpte pendent de tracte. Si m’apures (corregeixo: si m'empenys*), pel mateix preu se m’obria una finestra amb un dels possibles fotogrames de la situació potencial que en tal futur determinat m’hauria de trobar. Ha tornat la sensació. Aquella fabulosa sensació que resumiré ràpidament en vuit lletres: setembre. Dilluns serà un gran dia. Em llevaré amb el Bassas, estrenaré un xampú nou, esmorzaré a l’anglesa, ballaré un vals amb el gat, rentaré les tovalloles amb el truc que he trobat a internet per recuperar-ne la flonjor i m’apuntaré a un curs d’una cosa que de moment no revelarem per no haver-nos-en de penedir abans d’hora. Part de l’eufòria, ja ho vaig anunciar un dia en algun racó d'aquest bloc, és explicable pel simple fet que s’haurà acabat el meu principal malson professional. Potser hauré de matar-ho amb un altre viatge "de negocis", però a la tornada juro que creuaré tota la T4 de punta a punta a pas de "moonwalk" estil Michael Jackson. L’altra part s'explica perquè ja em començo a veure les orelles d’una de les pitjors crisis de l'any de la meua inesgotable afecció crònica (que dit així sembla més gruixut del que és) i també perquè estic a punt d’encetar un nou tractament que estic convençuda que ara sí que sí que m’ha de funcionar, més que res perquè hi tinc fe, i amb això ja tenim mig camí fet. A més a més –Al·là és gran– la pàgina de Yend It ha tancat, i així, de forma natural, m'he trobat reprenent les lectures d'abans de l'estiu, descansant els ronyons contra el tou d'un parell de coixins, amb el gat encaixat a l'aixella, els dits dels peus tocant el piano davall d'una mica de llençols, ficada en el silenci de cotó fluix de la meua otitis col·lateral. Llegeixo al llit, és setembre, i em dic pels dintres: benvinguda a casa. I bé de preu, tu: clica aquí. Amb tot, en aquesta cultura nostra tan temerosa del contagi d'una malastrugança fatal –ja sigui per excès o per defecte de zel envers els assumptes de la mort, per posar un exemple que tots hem tingut a taula– em pregunto qui serà el previsor o previsors (entengui's: el temerari o temeraris) que, per estalviar-se quatre duros, s'atrevirà a adquirir una d'aquestes peces "outlet", que si més no tard o d'hora ens han de fer servei. Ah, i tot un detall que siguin “per estrenar”. En ma vida no recordo
haver circulat per un agost amb una meteorologia tan ajustada al meu ideal estiuenc
com aquest. Ha estat una benedicció. El ventilador, que vaig cuitar a desenfundar al
juliol amb el primer grau centígrad de més que em va pujar al cap, se m’ha
omplert de pols. I ple de pols estava abans d’ahir, mentre hi brindàvem al
davant, la Berta, la Núria i jo, amb un vinet de l’Empordà, abans de fer justícia d'un sopar que m'havia deixat preparat el B. per fer-me quedar com una amfitriona amb un mínim de decència. Crec que paga la pena fer una pausa en la meua actual crisi blocaire per a fer-te partícip d'algunes conclusions sense ordre ni concert que estic extraient de la meua aventura a la recerca d'una llar digna, és a dir, de la remota conjunció entre "llar digna" i "preu digne". Però ja sabem que, com va dir el nostre estimat Grouxo, l'ètica immobiliària és a l'ètica el que la música militar és a la música, o alguna cosa semblant; així que, d'esperances, més aviat poques, però de riures, creu-me que me'n faig un panxó amb aquesta recerca impossible. "Que el llegir no et
faci perdre l’escriure", ho he sentit a dir algun cop. Per la meua humil experiència,
no és el llegir el que pot fer perdre l’escriure, sinó el no-llegir. El truc per a què el cos et demani escriure és llegir bo i de gust, i des que he
deixat de fer-ho per submergir-me en una nova marató audiovisual (i ja en van tres en aquest mes d'agost), ja ni me’n recordo d’ajuntar
tres lletres, ni hi penso, ni em pica, ni em cou. En efecte, en aquests dies em trobo immersa fins al fetge en el visionat compulsiu de tots els capítols de la sèrie 24. Un per dinar, un havent sopat i ves que no en siguin dos, talment com si m'hi obliguéssin a punta de pistola. Estic atrapada, no puc parar. I aquí ho deixo escrit. Ja ens veurem després de l'últim capítol, i això si no m'enganxo a una altra cosa, que, al pas que anem, també podria ser. Un dia dius va, avui baixem a la City i anem a veure per fi la de la rata que cuina, que mai no és tard per posar-se una servidora en evidència davant de les habilitats culinàries d'un rosegador comú. Seguint el protocol, quan anem pel pas número dos (per als catalans, sempre hi ha un pas número dos), que és mirar en quins paratges inhòspits del nostre territori la passen en català, de seguida entenem per què, en efecte, el cinema en aquesta llengua no genera demanda, que a casa meua vol dir que té una oferta la demanda de la qual és pràcticament impracticable: la projecten a un, calla, no, a dos cines en tooooota la capital: un al centre i l'altre a la fi del món. Impressionant: prepara el GPS que la cosa va d'aventura. Avui hem hagut de fer
uns quants quilòmetres i, si haguéssim volgut, ja fórem a l’altre barri. No
recordo haver vist mai tants ineptes al volant com en els últims anys. Això
dels intermitents, per exemple, ja no es porta. És cosa de nenes, velles i caguetes. Estic segura que si treuen una
sèrie de vehicles sense aquesta mena d’indicadors, n’hi hauria més d’un i més
de dos que no els trobarien a faltar. Els "cedas", els estops i les preferències també han passat a ser això, preferències: si ho prefereixo me'ls salto i endavant les atxes. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
DELÍCIES DE CAN VILAWEB
DE LA NOSTRA GENEREIXON (O GAIREBÉ)
NO BEN BÉ DE LA NOSTRA GENEREIXON
NOIES AMB TALENT
VILAWEBAIRES QUE NO EM PERDO MAI
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|