Mira que m’agrada, el te amb gel, però li he agafat mania a força que me’l portin sense haver-lo demanat. Som en un frankfurt de la Rambla de Catalunya, i dic “de Catalunya” per dir alguna cosa. La cambrera és xinesa, aproximadament. Sembla espavilada, i m’ha pres la nota a la primera, sense imperatius lingüístics: un te amb llet. Caram, tu, encara hauré de creure en els miracles... Però no, ja el tenim aquí, el te amb gel de la punyeta. No, gggel no, senyora: lllllet, leche, leite, lait, milk, vaca's juice, em cago en tota la Comunitat Europea. Que un cambrer no em sàpiga entendre si li demano una destil·lació de grana de matafaluga, mira, passi, però que no tingui idea de què és la “llet”, que forma part del vocabulari bàsic de primer de cafeteria, que fins i tot ho sap un nen de primària acabat d'arribar del Camerún que no ha vist mai un bar ni dibuixat, això ja em costa més d'assumir. Ja veuríem quant de temps duraria en una farmàcia l'apotecari que no sabés què és el paracetamol.

I jo que reflexiono: si aquests cambrers han arribat a l'entranyable conclusió, encara que sigui errònia, que “llet” és “hielo”, que per fonètica deductiva no s’hi acosta ni d’esquena, què els ha de vindre d’aquí, aprendre directament que “llet” és “leche”, macasumcony? Em vénen ganes de penjar un rètol a la porta de l'establiment que digui “S’ofereix clienta amb idiomes, bones referències. Capacitada per demanar el te amb llet en cinc llengües diferents i fer que el seu personal se senti com a casa”. Els propietaris dels bars m’haurien de pagar, per ser una parroquiana tan qualificada. Resulta que jo els compro el servei dels seus treballadors i a sobre els he de fer la feina de traducció automàtica. Cornuda i pagar el beure (cornuda y pagar el pato, popcorn and pay the drink, etc.), mai millor dit.

A Catalunya Ràdio no sé com s’ho han fet, aquest any, però diria que les seues tardes han assolit el nivell d’infumabilitat més excels del panorama radiofònic català.

No entenc com els hospitals no estan col·lapsats de filòlegs amb afeccions cardíaques per l’estrès de viure en un país en què els mitjans de orals i escrits presenten unes deficiències tan flagrants en qüestions de llengua. Jo mateixa, que ni tan sols no sé conjugar els verbs sense tenir a mà el Xuriguera, que la meua formació de lletres es va quedar a segon de BUP i encara gràcies, visc esgarrifada de tot el que he de sentir: vaig amb la ràdio pel món i cada barbaritat que m’entaforen pels taps de l'emepetrés és com un dard al mig de les costelles, em provoca un tal espasme als òrgans vitals que un dia d’aquests m’hauran d’ingressar.

Això del malparlar m’he fixat que va per modes. Ara he detectat que es porta molt el “de quan en quan”, “de quan en quan això”, “de quan en quan allò”, i des del malaurat Fòrum de les cultures comencen a anar més de baixa els “aconteixements”. La distinció entre esses sonores i sordes ja ha passat a la història, de manera que ara ens hem d’acostumar a les sobres de l’AVE, portem els savis a una residència, sortim de caça per anar a treballar i som convocats a participar en les seleccions municipals. El verb “treure” ha fulminat el malaguanyat “prendre”, i les coses ja no passen a la tarda o a la nit, sinó per la tarda o per la nit; de passada, el vespre ha estat desterrat del mapa lingüístic, com els quarts i mig i les hores tocades, en favor de les mitges i els mitjons.

Quan sento el que sento, se’m fa clar que la gent que comet aquesta mena d’errors mai no escriu ni llegeix en la nostra llengua: si no, ja em diràs d’on surten “una dubte”, “una compte” o “una pintura negre”? I les “recomenacions”, els “textes”, els “reflexes”, les “llògiques”, les “relligions” i els “certificats metges”, que ja m’acaben de matar.

Sí, ja sé que no sóc pas la persona més adequada per anar donant lliçons d'ortodòxia ligüística, perquè també les faig de l'alçada d'un campanar, però cony, no sóc pas periodista, ni poso veu als anuncis, ni sóc tertuliana, ni em dedico, en definitiva, a corrompre la llengua des un mitjà de comunicació, moltes vegades públic, que és des d'on s'ha de predicar amb l'exemple i constituir un punt de referència per al bon escoltar de les oïdes del nostre país. Si no ho fan aquesta gent, que és la seua fenya, ja podem plegar.

I aquí ho deixo dit, de moment, perquè això fa l’efecte que només acaba de començar.

A la meua cunyada ja se li nota la panxa i ja no hi puc competir. Sóc al nivell zero: el meu currículum personal i professional, el mateix que feien servir els sogres per a impressionar les sobretaules de la parentela, ha quedat en paper mullat. El que compta ara en el si de la meua família política, ja ho veig clar, és la capacitat de gestar un bon bombo, i lo demés són nimietats. Sí, molt bé, al teu projecte li han donat un premi, i sí, molt bé, t'han ofert un càrrec que tomba d'esquena, però quan et deixaràs d'històries de fenya i et posaràs a la fenya? La seua manera de dir-ho fa, més o menys: enhorabona..., ehm, d'això...: i ja t'ho podràs compaginar? Com diuen els castellans: a bon entenedor, pan i cuchillo, o alguna cosa aixís.

Estimat diari,

El que passarà demà, vistos els darrers esdeveniments, m’estalvio d’explicar-ho al bloc bàsicament perquè, donat que la realitat supera la ficció, la meua bitàcola perdria tota credibilitat, en el benentès que algun cop n’hagi tingut un bri.

Quin cap de setmana, senyordéumeu. Som a la festa del pis del Marc, que potser que la deixi per un altre dia, perquè l’important va passar en un context previ, quan la Berta em truca per demanar-me si podem quedar una mica abans. Ens trobem a mig camí de l’autobús, i encara no estem assegudes que ja veig que la cosa va d’alerta roja en amunt. Que mira, que em fa molta vergonya però t’ho he d’explicar: és que divendreeees... Tens raó, divendres!, com va acabar, la cosa? Bé, bueno, sí, bé: al final va marxar tothom i vam acabar al L. el Gorka i el Pau i jo, i mira, ballant, ballant, havíem begut molt... No! Sí! Amb el Gorkaaa? No: amb el Pau. Cau el teló.

Deixo la festa dels excompanys de feina en plena ebullició: demà he de matinar per tenir la casa neta de pecat per un dinar de compromís. I a la nit, sant tornem-hi a la inuguració del megapis del Marc, que m’han dit que és una cosa de revista, digna de veure. Això és l’estiu, amics. De moment, ja no m’aguanten ni les costelles. Per no tirar d’alcohol, he pres tanta cocacola que ara mateix, mira l'hora que és, porto uns ulls com dos pizzes margarita. Si vull dormir, com a mínim m’hi hauré de posar un parell de gotes de Loctite. Davant d'aquesta situació lamentable, estic considerant posar-me a fer dissabte ara i demà dormir fins les dotze.

No sé d’on coi és l’empresa Pc City ni m’importa. El cas és que als anuncis en castellà, ho pronuncien amb la seua zeta, porque para eso ejtamoh en Españia: “Qué precios en Pezeziti”, fa la veu en off, que si el nom li han posat en anglès, serà per dir com a molt Pessessiti, perquè Pississiti ja em figuro que per als mesetaris deu suposar un embarbussament de pronúncia impossible. (Ara bé, quan veig com s'espavilen a dir d'una tirada Nuevo Kalia Vánixs Oxi Àcxion Plus Crístal Guàit, em sembla que bé valdria la pena fer l'esforç). Molt bé, deixem-ho córrer, ja s’ho faràn. El que no acabo d’entendre és per què la versió catalana del coi d’anunci s’entesta a dir també Pezeziti, amb el so Zipi i Zape de la z que no consta pas entre el llarg i ric repertori fonemàtic de què disposa la nostra llengua. Així, sents “Quins preus, a Pezeziti!”, i a mi se m’ericen tots els pèls del clatell.

El mateix passa amb Font Vella, que ara es diu Fónveya, o el Supersol, que és Supersól, o la Cocacola, que és Cócacóla, o Bosch, que ara n’hi diuen Boix, i un anunci d’un model de cotxe que ara no em voldria errar, que té un número per cognom, i que fa “Nou Citröhen (posem per cas) Cé Seis”, no fos cas que dient “Sé Sis” penséssim que n'és un altre; i la paràfrasi de “pa Bimbo sense crosta Bimbo Sin Corteza”, que ja m’acaba de matar. (Continuarà.)

El tema de la Sagrada Família és que ja cansa. Aquesta psicosi col·lectiva sobre la presumpta incertesa del futur de la dita construcció em fa fer un panxó de riure. Ara resulta que, des de l’enfonsament del túnel del Carmel, un nyap reconegut per savis i per profans, tots ens hem convertit en enginyers i podem opinar sobre la conveniència d’un o altre traçat d’una determinada infraestructura i punyetes diverses. I sense fer-ne la carrera! Això sí que és ser una llumenera. Potser que ens hi poséssim ja, a repartir diplomes entre tanta saviesa popular i espontània, o ens faltarà el paper.

Deixeu fer als que en saben, hòmens de déu, i no emprenyeu més amb la cançoneta de l’home del sac. De tota la vida que les ciutats s’han foradat del dret i del través, amb tecnologies força més precàries, moltes d'elles basades en l'aquí caic i ara m'aixeco del pic i la pala, i ara, al segle que som i amb els avenços tècnics que tenim a l’abast, ens ha de venir d’un pam. Si ens donés la gana, hi podríem passar fent tirabuixons, entre els fonaments de la Sagrada Família, i als japonesos instal·lats a la torre més alta no se'ls bellugaria ni un pèl.

Malauradament, la Sagrada Família no ha de caure, ni passant-hi pel davall del cul ni a frec de cuixes. No tindrem aquesta sort. Com va dir el Pla, em sembla que a Primera volada, i hi coincideixo plenament, el lloc ideal d’aquest temple expiatori no seria altre que el fons del mar, en la descripció més sensata i ben parida que he sentit mai sobre aquest monument. Quan la trobi te la transcric.

El delicte fou comès dilluns passat al programa del Clapés, que escolto avui en diferit, i, per tant, la meua denúncia es pot dir que ha prescrit abans que l'emeti des d'aquestes línies. Parlen del guirigall veïnal originat pel pas de l'AVE per Sants, i jo ho escolto distretament, amb un punt de tedi, mentre m'asseco els cabells, fins que a les meues oïdes salta la veu del noi que han enviat a peu de conflicte explicant que les obres “no tenen un plaç de termini definitiu”. Deixem sonar uns segons El cant dels ocells per aquest nou crim lingüístico-radiofònic; ja en són tants i diaris que des d'aquí exigeixo la intervenció urgent dels Cascos Blaus de la ONU als nostres mitjans de comunicació.

El pas d'aquesta aberració inqualificable pel tram que em separa les trompes d'Eustaqui m'ha provocat una mena d'espasme cerebral que encara me'n sento ara, quan he volgut comprovar si ho havia sentit bé. Clar, pobre noi, segur que volia dir que “no tienen un plazo de finalización definitivo”. Aiiiiii, que hi ha anat de poc! No, si encara li haurem de donar les gràcies per haver rescatat de l'ostracisme el mot “termini”, encara que hagi estat per equivocació.

Cap a les set he sentit com un veí estintolat al balcó discutia per telèfon amb la seua dona, mira que em trobaràs a faltar, eh?, enrecorda-te’n del que et dic, i m’he ajagut entravessada al llit, panxa enlaire, amb la parabòlica posada i la persiana al punt just per deixar passar la veu i al mateix temps impedir revelar la imatge patètica d’una servidora sucumbint una vegada més a les mels de la curiositat.

D’això que tinc avui se’n diu un mal d’esquena de cavall, i des que m’he aixecat no m’ha deixat veure-hi clar ni al sol ni a l’ombra. Tinc un cable que em recorre tot el full de l’omòplat fins l’esternocleidomastoideu que em tiba com si me l’haguessin lligat a la pota del llit. Si m’haguessin posat una càmera oculta a casa, hagués quedat de boja en amunt, arrapada als marcs de les portes i estira que estiraràs, fent piscines amunt i avall del menjador, estirada al terra com un llangardaix buscant debades l’amansiment del coi de múscul. I arribada aquesta hora sóc una dona vençuda, escabellada, suada, que no ha tingut ni un segon d’assossec ni horitzontal ni vertical ni en forma de quatre. Estic pensant a afegir al subtítol d’aquest bloc la sentència que ja comença a ser un clàssic gairebé ineludible del remat dels meus posts: perquè ja tenim una edat, i demà serà un altre dia.

Quanta raó que té el Totxanes amb això de les programacions d’estiu, aquestes que en diuen “fresques” o “refrescants” i que jo no ho acabo d’entendre, perquè com més “fresc” pretén ser el programa, més m'encén.

La Ruth d’Efecte mirall ha volgut parir en diferit per a nosaltres, molt dignament, tot s’ha de dir. Ens explica a través de la seua càmera que només quan ets mare te n’adones de com es pot arribar a estimar un fill. Això, li ho he anat sentint a dir a totes les meues amigues a mesura que s’han anat reproduint. Ara, no sé si aquest amor col·lossal, superhumà, és del tot bilateral, vull dir que em fa l’efecte que té una sola direcció, i que la resta en són franquícies de volada més modesta.

Pensen a Espanya els que figura que pensen que els nens catalans, per definició, no tenen un nivell acceptable de castellà. Ja sé que el tema no seria d'actualitat rabiosa, però el trec ara perquè ja estic inflada de sentir barbaritats a les teles estatals de boca del que se suposa que són periodistes de solvència contrastada. I jo que em pregunto: i el nivell de la vostra canalla, ja hi heu pensat, si n'és, d’acceptable? Si de cas feu-ne la prova amb els vostres, i després ja en parlarem, si els nens d'Olot saben o no saben idiomes.