Oblit és la recepta de l'arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, per a fer front a les veus que, cada cop més nombroses, demanen una justícia que mai ha arribat, per a comdemnar la dictadura franquista. L'estat espanyol és, encara, un dels pocs països democràtics, sinó l'únic, que és incapaç de llevar-se, reconciliat amb el seu poble i la seva memòria més recent, per les taques d'un règim autoritari que van colpejar amb força, especialment a Catalunya, qualsevol expressió de llibertat i d'identitat. Xile, Alemanya, Portugal, França... recorden i honoren aquells que foren víctimes en el passat, de la des-raó dels seus governants. Però Espanya, no. Desconèixer que va succeir abans que nosaltres visquéssim, diu Ciceró, és romandre en una permanent infantesa. És viure i admetre la ignorància com a estat vital preferit...
La plaça era plena de vida i una llarga cua davant del "Relais Gourmand" esperava els afamats clients que ignoraven els estralls que la crisi fa al consum. Tot queda allà fora si encara pots gaudir d'un bon restaurant. A i B seien a la millor taula. La que gaudeix de millor disposició. Amb vistes a la Plaça i ubicats fora del pas de clients i cambrers. Tant lluny del soroll com aprop del servei. Amb espai per a moure's i un comfort adequat a les necessitats més bàsiques. Suficientment centrats perquè tothom els vegi, però prou desplaçats perquè ningú els molesti...
Obama representa molt bé el canvi que desitja el poble nordamericà. Ha fet una campanya de manual perquè ha estat capaç de vendre un somni i aquest és l'objectiu de qualsevol candidat. Fer-se creïble i transmetre que les coses poden ser diferents, si es vol. I això és justament el que necessita sentir la població. McCain, que probablement és qui més ha patit les males arts del seu col·lega BushJunior ha quedat massa artificial i sobretot massa supeditat als pecats del seu predecessor. Les destrosses que l'economia de laboratori han transferit implacablement a l'economia de debò han passat factura al candidat republicà. Els excessos en les polítiques econòmiques de Bush, les ha pagat McCain.
Ens hem llevat a les 5 del matí. És important ser puntual perquè tot just a les 6, es tanquen les portes. És l'hora que els membres que conformen la junta electoral han de ser al col·legi per a constituir-se com a mesa. Si arribem més tard no ens serà possible entrar. Un cop dins, s'endreça l'aula, es munten les urnes de cartró, es compten les butlletes (un total de 400) i s'omplen les actes pertinents...
Venim d'un temps de dogmes que suportem amb silenci a les grises ciutats del món que gosem dir avançat. Venim d'un temps que l'èxit i la droga del posseir enverina les relacions d'afecte i de solidaritat. Tant tens, tant ets. Ni més ni menys. O posseeixes o no ets res. Venim d'un temps de veritats inqüestionables que pesen com a lloses de ficció tan irreals com ho ha estat el sistema per a tenir cada cop més riquesa. Ara toca la dolorosa. La factura dels excessos i les vanitats miserables de l'home.
Tinc el costum d'aplegar retalls de diari de temes que m'interessen. Un d'aquests, és la joventut. Tornant de vacances –i amb el noble propòsit d'endreçar tot allò que se'm va amuntegar abans de l'estiu– recupero quatre articles de La Vanguardia que tractaven sobre notícies recents vinculades a la joventut. Els titulars diuen: “Joven y violento”1 , “Jóvenes pasivos”2 , “Cien mil jóvenes sin oficio ni beneficio”3 i “La paga se va en cannabis”4 . Violència, passotisme, manca de perspectiva i drogues. El còctel perfecte per a la definició fàcil del jove com a amenaça per a una societat que demanda seguretat com a valor essencial.
El Festival Internacional Cervantino, gran cita anual mexicana de teatre, música i dansa,ha convidat a Catalunya i a l'estat de Campeche en la seva 36ena edició. En la seva presentació, Guanajuato ens ha ofert tres glops de país...
700.000 milions $: La Cambra de Representants dels EEUU aprova el Pla de Rescat Financer que suposa una injecció de 700.000 $ del Govern nord-americà al sistema bancari.
22.500 milions $: Quantitat necessària per a escolaritzar totes les nenes i nens -segons programa FAO per l'objectiu del mileni- dels països més pobres de l'Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica del Sud....
10.000 milions $: total aproximat de l'ajuda a la cooperació del conjunt de la UE -segons anuari CIDOB 2006-
El president màrtir és com el nostre país. Tot patiment, tot passió, tot sentiment. Companys -el de l'exili- és qui millor personifica les hores adverses de la Catalunya derrotada pel feixisme, però també aquell qui va saber sobreposar-se a l'adversitat. Quan tot estava perdut, ell ho va guanyar tot. Quan ningú podia apartar-lo del seu dramàtic destí, ell es va mostrar íntegre. Bon exemple pels temps que corren...
Ciutadà: preguntava pel lliure mercat. Fa dies que estic una mica dèbil i el Doctor Adam Smith m’ha receptat llibertatína. Pensava que vostès la fabricaven......això... en necessitaria un parell de dosis en supositori transaccional.
BCE: Lamento informar-lo que la llibertatína ha passat a genèric, ja no la tenim en marca. Ara ens dediquem a un altre tipus de fórmules... molt més importants per la salut del sistema... fórmules que ens evitaran el col·lapse i amb ell, el futur benestar de milions de ciutadans i ciutadanes.
Ciutadà: ...doncs ara mateix no sé de què em parla....
La cultura popular vertebra un país. Tant, que la venerem com cap altre expressió col·lectiva pròpia. Les festes de la Mercè a Barcelona no serien el que són sense el Correfoc.
Tradició en estat pur. Paganisme destil·lat. Foc i cultura, dos elements indestriables dels pobles mediterranis. I es que el correfoc data d'una data tant llunyana i pretèrita com...la dels anys 80...
El Metro de Barcelona ha canviat. Les estacions han mutat en ecosistemes urbans. D'art, de vida, de música. Espais de creació i ciutats en moviment. S'hi succeeixen més històries de les que podem imaginar. Aquestcuc del transport ens desplaça per les venes de l'urbs, quan les principals artèries estan obturades en hora punta. El sòl i el subsòl tenen llums diferents però van amb el rellotge a l'hora.....
Hi ha notícies que no ho són, però que no per això deixen de tenir un valor en sí mateixes. Avui, el Pla de Foment de la Lectura, ens deixa una petita "píndola" de llibertat. 67.000 joves podran llegirgratuïtament durant un any la publicació que desitgin d'una llista proposada.
La Diada sempre és una bona excusa per a fer exàmen de consciència sobre el país. L'11-S recordem d'on venim, però també a què no estem disposats a renunciar. És un moment per a projectar els nostres desitjos i, també, les nostres inquietuds. Deia Fuster que, tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. I si alguna conclusió val la pena extreure'n és que tot s'hi val, excepte la renúncia.
No recordo que cap pel·lícula recent amb el personatge del Checom a protagonista, fins avui, hagi tingut el beneplàcit de la crítica. En alguns casos, pel tracte superficial del personatge i, en d’altres, per oferir un resultat caricaturesc de la història al servei exclusivament del consum. L’única excepció que hi destacaria seria “Diarios de motocicleta”, de Walter Salles, amb un joveníssim Che en formació - interpretat per Gael García Bernal -, que encara no era el que tots tenim en el subconscient, però que ja apuntava maneres i una personalitat que emanava principis i es forjava sobre una sòlida base humanista. La figura d’Ernesto Che Guevara és una icona estètica que ha sobreviscut les modes de forma impensable al llarg de dècades i generacions. Que fins i tot ha deixat de ser...
Elcòmic pot ser, també, una barreja d'expressió artística i instrument de denúncia i crítica social. Injustament se l'ha titllat de producte de masses sense cap mena de consideració ni de mínima atribució cultural. El còmic satíric, a ulls de la societat, pot ser més corrosiu que el millor article d'opinió d'un analista, perquè la imatge al servei de la comunicació arriba a transmetre fàcilment missatges de contingut complex i profund. Esdevé una càrrega de rebuig cap a situacions injustes que alimenta l'actual sistema de consum, polític i/o social que ens adoctrina i ens fa inofensius perquè sovint hem renunciat a la reivindicació i a la lluita de molts dels nostres drets individuals i col·lectius. Tan és així que el còmic és objecte de permanent persecució, censura i repressió en països amb carències democràtiques elementals.
Després de comprovar, en l’indicador de visites, que el post “Sense pensament crític no hi ha independència” tenia un pic d’entrades anòmal en relació a la modesta mitjana d’aquest bloc, he pensat que valia la pena fer-ne un segon, aquest en relació al control a que estem sotmesos com a ciutadans per a evitar que puguem pensar críticament, imaginar, desitjar i per descomptat, actuar, com si aquest país mai pogués ser independent.
Una activitat desenvolupada pels joves fora dels estàndards socials és sempre una pràctica sospitosa. I si aquesta, com en el cas del parkour (PK), es duu a terme a la ciutat, passa a ratllar la frontera de l'incivisme, quan no del delicte. si un jove s'expressa d'una forma diferent a l'establerta, les mirades acusadores jutgen abans de deliberar, assenyalen la diferència perquè en ella hi veiem el reflex de la nostra censura o, fins i tot, del nostre desig insatisfet. Ser jove sempre és una excusa per increpar els comportaments quan fugen de la línia traçada per la moral acceptada.
El professor Vicenç Molina(UB), sempre que té ocasió, recorda que “tot està escrit”. Encara que ens esforcem a fer originals aportacions, partim d’idees revelades i d'una "literatura" que ja té pare. Per això, no pretenc afegir cap argument nou en relació a com hem de fer possible l'avenç nacional del nostre país en un moment com l'actual, de canvi i cert desconcert, sinó esbossar una simple i personal impressió quan sembla evident l'allunyament de Catalunya respecte de l'Estat espanyol.
Els debats viscuts els darrers anys sobre l'Estatut d’Autonomia, el nou sistema de finançament i les enquestes d’opinió en relació a la creixent desafecció ciutadana respecte les institucions i els partits polítics perjudiquen la definició d'un horitzó de més llibertat i més autogovern.
Quan als i les joves del nostre país se’ls explica a l’escola la Revolució Francesa, no se’ls parla de Joseph Fouché, o si se’n parla, es fa de forma extremadament tangencial i asèptica. I és ben bé una llàstima. Cap personatge rellevant del 1789 francès, és tant actual, tant vigent, com el "Mitrailleur de Lyon". Cap tant real. Cap tant viu. I, probablement, de molt pocs com ell, podríem explicar perquè, de vegades, la política té les “imperfeccions” que té.
