Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d'aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John Renbourn, recreadors de luxe del folc anglés. Però des dels seu acords i a partir d'ells se'm va obrir un món immens que he gaudit durant dècades, amb la música bretona convertida en una de les meues memòries predilectes. Primer de tot i per damunt de tots amb Alan Stivell. Però també i gràcies ben sovint a ell pels excèntrics però indispensables Tri Yan, pel sobri i rotund Gilles Servant, per l'espectacular Dan Ar Braz o ara pel darrer descobriment, l'elegant i creatiu Didier Squiban.
I tanmateix, tot i que per a mi Bretanya és sobretot música, visitant el Museu de Bretanya a Rohanez (Rennes) m'ha sorprès veure dins una vitrina un disc de vinil d'Alan Stivell, l'imprescindible "Un dewezh barz ger", un dels discos més bonics i personals que mai no he escoltat. M'ha sorprès però alhora m'ha satisfet enormement. De tota la seua discografia per a mi és el seu millor disc i sé que el seu impacte musical, cultural i polític va ser clau per a aquest país i el fa mereixedor per tant de l'honor de ser considerat una autèntica peça de museu. Però cadascú té les seues imatges pròpies i a mi m'ha passat que mentre l'admirava allà darrere la vitrina no podia evitar recrear al meu cap la vella caixa de taronja d'on durant tants anys el vaig treure per fer-lo sonar al vell tocadiscos de casa, una vegada i una altra i una altra més...
L'abadia de Sant Miquel és un dels monuments més corprenedors del món. La marea l'envolta per complet quan és alta, segons Victor Hugo amb la "velocitat que només pot dibuixar un cavall al galop". I la mateixa marea deixa al descobert una plana inaudita de fang i aiguamolls quan es baixa. Sobre ella, sobre la plana o sobre l'aigua, es retalla un penyal immensa coronat per l'agulla del monestir. Diuen que en l'edat mitjana els pelegrins veien Sant Miquel com si fos la Jerusalem bíblica. Avui encara em sembla una imatge adequada.
La Baula és un poble costaner de la regió bretona de Naomed (Nantes) que l'estat francès no considera com a tal i l'exclou de fet de la "regió bretona" oficial. Tanmateix passejant pel port tots els vaixells que duen bandera duen la Gwen Ha Du bretona. 
Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M'hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l'exèrcit francès. Compte els noms d'una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d'ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu. 
El clima és gris i plujós cada dia. Som al cor de l'Europa atlàntica i sembla que el país en ho vulga recordar fins i tot en ple agost. Els nadius, segurament perquè ho són, no perden de vista mai aquest fet. En una desfilada cada grup té una persona encarregada de dur un carret ben peculiar que tragina els paraigües de tots. Útil i sensat. De debò.
La carretera comença a entrar en el bosc de Brocelàndia i els arbre comencen a amagar la llum. De sobte tot és verd i espès, rotund, envoltat d'una distorsió lleugera que se't posa ulls endins. Durant segles aquest va ser un dels boscos més grans d'Europa i el més conegut. Brocelàndia és la terra del rei Artús, dels cavallers de la Taula Rodona, de Merlín (el bretó Merzín), de Lancelot i de Viviana.
Fa molts anys quan anàvem a Barcelona ens cridava l'atenció que els rètols del carrer estigueren en català, cosa que ací era tota una novetat. Un bon amic va arribar a fer una teoria sobre el que n'anomenava "paisatge lingüístic" i la seua importància, que aleshores veiem amb una gran enveja.
