La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d'altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l'etiqueta sense contingut que s'utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s'allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars... Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m'agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d'aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d'estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s'hi estableix t'enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d'ametlles i una marraixa d'oli i mai no va posar el crit en el cel. D'acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l'oportunitat d'actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l'expedient anual d'activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir. A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d'un hotel si la gent t'allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t'adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l'illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d'Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música...
dissabte, 30 d'agost de 2008 - 2n Festival de Cançó de Sa Marjal
Després del concert frustrat a Mont-roig del Camp (des d'ací torne a demanar disculpes a l'organització i als assistents) tenim un compromís a la Costa dels Pins, a Mallorca. Una llarga llista d'entitats (Gadma, Els Verds, PSM, JEN, ERC, JERC, Independents-ERC de Binissalem,
Obra Cultural Balear, UOB, CGT, Lobby per la Independència, Plataforma
Pro Camins Públics i Oberts, Plataforma Salvem Can Tàpera, Bloc per
Mallorca, Ateneu Gabriel Buades, Amics dels Torrents, Grup
d’Agricultura Ecològica, Roques sense ciment, Entesa i Assemblea per
Sant Joan) hi organitzen el 2n Festival de Cançó de Sa Marjal, sota el lema "la costa és de tots". Us fique una miqueta en antecedents: el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, té una piscina il·legal construïda en terreny públic. El 13 d'agost de 2005 un grup de persones van fer un capbussó simbòlic en aquesta piscina per reivindicar que "la costa és de tots" i perquè els mitjans de comunicació prengueren bona nota. L'any 2006 es convocà una concentració pel mateix problema, amb una forta presència policial i la contramanifestació de les Noves Generacions del PP que donaven suport a una de les seues veus més representatives (cal destacar el conflicte entre joves campsistes i zaplanistes perquè el partit els pagava el viatge a uns en avió i als altres en vaixell, quina discriminació!). L'estiu de 2007 la convocatòria canvia de format i s'hi organitzà un festival de cançons temàtiques sobre la piscina de Pedro J i la privatització del litoral mallorquí: les guanyadores d'aquell primer certamen foren Llunàtiques i clouran el festival d'enguany, que actuen com nosaltres fora de concurs. La gent de l'Ateneu Gabriel Buades ens ha convidat a participar en aquest concert reivindicatiu i no hem volgut faltar a la cita: Laura no ha pogut acompanyar-me perquè està preparant les proves per a entrar al conservatori superior de València, per això preparem una versió reduïda de l'espectacle. Una de les anècdotes de la jornada és que un grup de guàrdies civils de paisà han volgut "infiltrar-se" entre els manifestants per exercir una vigilància més exhaustiva: Andreu Caballero, regidor del PSM a Inca, i Josep de Luis ho expliquen millor que jo als seus respectius blocs i també podeu llegir la notícia a la plana web del Lobby per la independència. En definitiva, una concentració certament peculiar: a la vora de la mar i amb els manifestants vestits amb trage de bany!
Hem quedat amb Laura i Víctor a Atzeneta del Maestrat allà a les vuit
de la vesprada. Hi ha aproximadament una hora i mitja de trajecte des
de Torrent, però ens hem retardat una miqueta perquè hem hagut de
passar per Castelló a arreplegar a Clara i a Susanna. Quan arribem a la
plaça on està montat l'escenari, ens adonem que encara falta una estona
fins que Lilit i Dionís, el grup amb què compartim cartell, comence les
proves de so. Ens fem una cerveseta i unes olives mentre esperem el
nostre torn de pujar al cadafal. Xarrem una miqueta amb Wally (company
de classe) i amb Marc (baixista de Naia), que junt a la resta de
companys han organitzat una nit d'oci alternatiu dins de les festes
d'Atzeneta. Davant de l'escenari hi ha unes taules llarguíssimes perquè
la gent del poble puga sopar i prendre alguna coseta mentre gaudeix de
les actuacions: és difícil calcular la quantitat d'espectadors que hi
ha congregats en aquesta plaça. Dóna gust comprovar la implicació dels
veïns pel que fa a les festes populars del municipi. Després de sopar
un entrepà d'embotit a la brasa amerat de vi, arriba l'hora d'actuar.
Han passat un parell de setmanes des del darrer concert a Benissa i la
veritat és que es nota la falta de rodatge. Algunes errades sense
importància, però quedem contents amb el concert oferit. El moment més
delicat de la nit es produeix quan recite el poema Comptat i debatut:
el passatge que diu "País de putes, lladres i capellans" alça una
miqueta d'espectació i s'escolta el rebombori de la gent comentant la
jugada. Però la nit acaba de començar: Lilit i Dionís és un grup de
Pego amb qui hem tingut el plaer de coincidir en més d'una ocasió i que
sempre ens ho fan passar d'allò més bé. Són deu integrants i tenen una
formació bastant atípica (bateria, percussió, baix, guitarra elèctrica,
teclat, dolçaina, violí, pandereta, tuba, trompeta i veu!). Fusionen
estils molt diversos i són difícils d'etiquetar: el que sí que podem
fer és recomanar el seu darrer treball, Que diguen missa! Amb aquest CD
podreu aprendre a ballar una coreografia basada en la dansa dels
cèrvols i riureu bona cosa amb les lletres de les seues cançons, plenes
d'ironia i humor, sense desperdici. Jo em quede sense dubte amb una de
les seues tornades lapidàries: "l'olor del baejo és l'olor de l'amor".
Nota lèxico-dialectal: baejo és la forma col.loquial que s'utilitza a
la comarca de la Marina per a referir-se a l'abadejo o bacallà.
Han passat 3 anys des de la detenció dels anomenats "13 de Gandia". Crec que ja he parlat abans sobre aquest tema, però avui m'agradaria fer una reflexió a un altre nivell: com és possible que la fiscalia demane per als independentistes encausats una multa de deu mesos a 12 euros diaris (el que suposa un total de 48.000 euros si sumem tots els casos) per concentrar-se pacíficament en contra del secessionisme lingüístic de la Real Academia de Cultura Valenciana i del seu padrí Fernando Giner?
La llibertat d'expressió funciona com un termòmetre que marca la salut democràtica d'un Estat: amb quines garanties podem exercir legalment la nostra dissidència si les mobilitzacions cíviques se sufoquen sistemàticament i, fins i tot, es produeixen dins d'espais acadèmics i de debat com la Universitat Politècnica de València (UPV)?
La Justícia utilitza una doble vara de mesurar que evidencia que no tots els ciutadans som iguals davant la Llei. D'una banda, 13 persones són encausades per recordar públicament que les tesis secessionistes de la RACV estan absolutament fora de la legalitat: molt lluny dels postulats científics de la romanística internacional i, fins i tot, invalidades per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que, amb fórmules perifràstiques i gens ortodoxes, ha certificat en un dels seus dictàmens aprovats en ple la unitat de la llengua catalana. D'altra banda, els grupuscles feixistes poden actuar amb total llibertat en l'àmbit del País Valencià i són permeses manifestacions amb claríssimes consignes xenòfobes, com ara la convocada per Alianza Nacional a Torrent el passat mes de juny de 2008, que tenia com a eslògan "Limpiemos Valencia, limpiemos Torrent", escrit amb lletres roges sobre el rostre d'un immigrant subsaharià, en un dels cartells més desagradables i ofensius que recorde. No debades, la policia nacional va encerclar la contramanifestació de rebuig organitzada pels Antifeixistes de Torrent i, en canvi, va autoritzar que els neonazis avançaren pels carrers de la capital de l'Horta Sud sense problemes i va escortar-los fins a la Plaça de la Llibertat, on estaven programats els parlaments finals.
Sembla que les alternatives i propostes de caràcter cívic que tracten de qüestionar les estructures obsoletes de l'Estat al qual pertanyem per imperatiu legal són més perilloses que les reiteratives mostres de violència gratuïta perpetrades per nombrosos grups feixistes, que gaudeixen d'una impunitat desconcertant. Posa literalment la pell de gallina llegir l'informe Raxen i comprovar que, en un any, a casa nostra es poden arribar a produir 600 agressions de caràcter feixista. Això és una mitjana de quasi dues agressions diàries! L'eclosió d'aquesta mena de partits obertament neonazis i la seues frenètiques activitats (cada vegada més), respon a la passivitat de les forces de seguretat i de la justícia que, simplement, miren cap a un altre costat.
Avui vos parlaré de Pau Alabajos, una sòlida realitat de la nostra cançó. El vaig conèixer fa uns anys en un concurs del Consell de la Joventut de València. Era l’únic cantautor enmig d’una pila de grups de rock i no ho tenia gens fàcil. Els concerts es celebraven a la Sala Matisse. Hi havia més soroll del desitjable per a una actuació d’aquestes característiques. Tanmateix, quan va començar a cantar vaig comprendre de seguida que teníem un nou valor a la cançó. Vicent Sangermés, l’incansable productor de Cambra Records, ja li havia tirat l’ull i em lloava l’artista per si no ho tenia clar. Ell ja l’havia escoltat i preparava el seu proper disc. A mi, no em feien falta els comentaris de Vicent. Saltava a l’oïda que aquell jove prometia. Cantava molt bé, era rigorós, modern musicalment i senzill, es prenia molt seriosament el que feia, escrivia bons textos i l’acompanyava un grup de corda amb celo i violí –Els músics furtius- que encaixava molt bé amb les seus cançons i li donava un aire diferent a la banda convencional.
Després va traure “Futur en venda” on deixava ben clars els seus plantejaments. No és un autor que s’amague de fer cançons de denúncia, reivindicatives. Del que vull parlar-vos, però, és del seu flamant nou disc “Teoria del caos”, editat per Cambra Records. Un disc que se t’apega a l’orella des de la primera cançó. El disc has estat produït per Toni Xuclà, una referència indiscutible de la música en català que ha produït artistes com Miquel Gil o l’Ham de Foc. Els arranjaments de corda de Laura Navarro –violinista inseparable en els espectacles de Pau- demanaven, entén Pau, un home com Xuclà a qui no li són estranys els arranjaments de tall clàssic i la barreja amb la música d’arrel o els aires pop, com és el cas de Pau. El resultat ha estat excel·lent, l’acollida del públic ha estat molt bona i Pau ha guanyat el Premi Ovidi 2008 al millor disc de cançó d’autor.
Com deia adés, Pau no s’amaga de reclamar trobar-se bé en l’estela de Raimón o l’Ovidi, de tots aquells que canten sense embuts els horrors del present. Diu en el primer tall del disc: “Anem a la deriva/ sembla que hem perdut el nord/ hem venut el territori/ com sempre, al pitjor postor/ hem deixat que la cobdícia/ ens sepulte les arrels/sota muntanyes de runa”. Una cançó contundent “Contra el ciment”. El cantautor basc Ruper Ordorika col·labora posant la veu en un tema dedicat a Euskadi: “Lladren els mastins/ de la Santa Inquisició/ amb la gola encesa en flama/ i les urpes a l’aguait/ però encara n’hi ha un demà/ un futur engrescador/ com la pauta immaculada/ d’una partitura en blanc”.
Pau és de Torrent, i no per això, però també, dedica una cançó que et fa tremolar a l’accident més terrible de la ciutat de València, “Línia 1”: “No es pot negociar / amb el dolor/ ofendre les víctimes/de l’accident/ sense pietat/ sense compassió/ (...)democràcia tocada de mort/ tocada de mort/ (...) paraules en l’aire/ terratrèmols en el cor”.
Podria fer-vos un tast de cada cançó, però s’acaba l’espai i les cançons són per sentir-les. I aquestes ratlles només serviran si aneu a buscar el disc de Pau, si aneu als seus concerts. Si vos sentiu, com canta ell, “hereus d’una amarga esperança/ una escletxa de llum”. Perquè com diu aquest jove cantautor que el caos ens ha regalat “és el moment d’escriure cançons que parlen del present”. I potser, les nostres emocions es transformen en accions i, com la papallona de la teoria, alguna cosa pot començar a canviar en aquesta terra devastada.
Pau Alabajos, “Teoria del caos”. Un disc altament recomanable. Feu-ho córrer: “escriurem en les façanes/ que estem farts de claudicar”.
RAFA XAMBÓ
Ressenya publicada a la revista Saó (número 330, juliol-agost 2008)
Arribem a Benissa a les set de la vesprada. Joan ens està esperant en el Casal Jaume I, mentre amaneix les coques, la beguda i les postres per al sopar de pa i porta d'aquesta nit. Belén arriba una miqueta més tard, per ajudar-lo a carregar les neveres al cotxe i tirar-li una maneta amb el que faça falta. A les vuit passades, fem cap al llavador del Pou d'Avall. Recentment, molt a prop, en les obres de construcció d'unes finques, s'han trobat restes arquitectòniques d'una antiga església i el que semblen les fonts originals que canalitzaven l'aigua fins al llavador. La Conselleria de Territori i Habitatge està estudiant el cas ara mateix: esperem que, per una vegada, actuen amb trellat i interrompen les obres. Aquest conjunt històric, després d'un procés exhaustiu de restauració, tindria un atractiu patrimonial i turístic molt interessant per al poble i es podria reivindicar com a zona verda i d'esbarjo. Abans de descarregar els instruments ens trobem amb la gent de Poble Nou de Benitatxell, que s'han arrimat al concert abans d'hora. Xarrem una estona sobre la situació política del seu poble, que ha botat a la primera plana dels diaris després de la detenció de l'alcalde de la vila, Juan Cardona, i de la primera tinent d'alcalde, l'austriaca Hannelore Rheindorf, acusats de corrupció urbanística. Com que els xics tenen una miqueta de pressa i no poden quedar-se a sopar, fem unes quantes cançonetes de prova en el llavador, per acomodar-nos a l'acústica de l'espai i per no deixar-los amb un pam de nassos. Abans que se'n tornen cap a Benitatxell, els dediquem Contra el ciment, com no podria ser d'una altra manera... A poc a poc, la gent va arribant al Pou d'Avall i s'asseu a sopar al voltant del safareig. És la segona vegada que participem en aquest cicle i, la veritat, és que es tracta d'una iniciativa molt interessant: els organitzadors convoquen una mena de jam session poètico-musical i conviden a un cantautor perquè faça de conductor de la vetllada. Després de cada cançó, els espectadors tenen l'oportunitat de recitar un poema, o llegir un conte, o compartir un text amb cert rerefons, allò que més els abellisca. És bonic veure com la gent s'implica i participa. Després de cada tema que interpretem, es respira una tensió motivada pel pànic escènic dels rapsodes ocasionals, suposem que no estan acostumats a llegir en públic. L'ambient, però, és molt adient per a aquesta mena d'actes: una nit d'estiu a l'aire lliure, amb fanalets repartits per tot el llavador, la gent molt propera i sense micròfons ni aparells electrònics. Resulta molt fàcil ficar-se en el paper i deixar-se portar per les paraules. Escoltem cançons tradicionals portugueses a capel·la, textos de Bernat Capó (natural de Benissa i expert en cultura popular), contes russos, chansons franceses, poemes de totes les mides i colors i, fins i tot, un fragment molt especial de la correspondència jurídica d'un procés de divorci. En definitiva, una nit màgica, a la llum de les espelmes, entre amics, amb una intimitat que posa els pèls de punta. Després del concert xarrem amb una parella que ens havien vist actuar a Alfafar i a Catarroja. Aprofitant que es trobaven de vacances a Benissa, han decidit acostar-se al llavador. També intercanviem algunes paraules amb una gent d'Elx que ha fet bona cosa de quilòmetres per a assistir a aquest acte, acompanyats d'uns amics bretons. Finalment, ens acomiadem i, abans d'anar-nos en a casa, ens passem per la platja d'Oliva per a fer un últim glopet amb Fermí i Laura, que tampoc no han volgut perdre's la vetllada. Ah, per cert, tornarem molt prompte a Benissa per presentar l'espectacle Venim del nord, venim del sud en companyia del penedesenc Cesk Freixas, ja us anirem donant més informació!
El diumenge tenim un concert extra que no estava programat: a Inca s'organitza una altra jornada antitaurina i una concentració de rebuig a les portes de la plaça de bous de la ciutat. Cada any, dins de les festes patronals, la regidoria de festes de l'Ajuntament organitza una correguda de bous per a la gent del poble i per als centenars de turistes que acudeixen moguts pel morbo i el folclorisme ranci: autobusos sencers d'alemanys i anglesos amb barrets de mexicà i cremades de segon grau en la pell es desplacen fins a aquest municipi de l'illa de Mallorca. A més a més, els xiquets i xiquetes menors d'edat que legalment tenen prohïbida l'entrada a aquesta plaça on el patiment i la humiliació dels animals es considera un "espectacle", passen desapercebuts entre els espectadors adults i les forces de l'ordre (policia nacional, local i guàrdia civil) que s'han personat per controlar els aldarulls de la protesta, no demanen d'identificar-se a ningú. Nosaltres fem un concertet de sobretaula en el marc d'aquest acte reivindicatiu i quan comencen a omplir-se les graderies, es porta a terme una performance antitaurina on participen gent de Maulets (Maria Teresa, Maria del Mar, Aina i Laura) i l'altra Laura, la violinista, que també s'apunta a un bombardeig! En la foto podeu veure un llençol de plàstic blanc amb les xiques vestides amb roba negra i unes banderilles a l'esquena, tot esguitat de pintura roja. Els mitjans de comunicació, Televisió de Mallorca i diversos diaris d'àmbit insular, es fan ressò de la protesta. La gent de l'Ateneu Gabriel Buades i l'establiment de comerç just Finestra al Sud, les altres dues entitats que convoquen l'acte, han penjat diverses pancartes en contra de la violència contra els animals. Em quede amb un dels eslògans més cridaners: "si la tauromàquia és cultura, el canibalisme és gastronomia".
Fem una volteta pel centre històric de Palma abans d'acostar-nos a la Plaça dels Patins, lloc emblemàtic de la ciutat on solen acabar les manifestacions del 31 de desembre. Avui la gent de Maulets ha organitzat una jornada antitaurina, plena d'activitats culturals i d'oci que presenten una alternativa al patiment i a la humiliació dels animals. L'acte comença a les vint hores, amb un recital poètic a càrrec del grup Pedra Foguera, format per vint-i-vuit poetes menors de trenta anys de diferents indrets dels Països Catalans. Recentment han publicat una antologia, amb l'ajuda de l'Obra Cultural Balear, altament recomanable! Amb l'Enric Cassasses com a poeta convidat (s'encarrega del pròleg del llibre recopilatori), cada un dels poetes presents hi diu la seua: no estan tots (m'imagine que ajuntar 28 escriptors, cadascú d'un pare i d'una mare en agost, deu resultar complicat), però si una representació important. En acabant, i amb la presència sempre amenaçant de dos motoristes de la policia nacional que no deixen de donar pel sac durant tota la vetllada, comença el sopar popular en el mateix lloc on s'ha dut a terme la lectura poètica. Fem uns deu minuts de proves de so, per comprovar que la microfonia i els volums estan mitjanament equilibrats, i comença el nostre concert. Ha vingut prou gent i l'ambient de germanor que es respira a la plaça és molt engrescador. Interpretem un repertori centrat en el nostre darrer treball discogràfic, Teoria del caos, però revisitant algunes de les cançons de Futur en venda i alguna que altra versió inexcusable. Els espectadors s'ho estan passant bé i nosaltres també. Després d'acomiadar-nos per primera vegada, encara fem tres bisos i ens estem uns vint minuts més a "l'escenari". En acabant, saludem a Xavi i a Rafel, que ens tenen allotjats a sa casa i han assitit a la jornada antitaurina. Ens presenten a Martina, una altra companya de pis, que ahir no vàrem conéixer: es tracta d'una xica alemanya que ha vingut fins a Mallorca per perfeccionar el seu català i que ens va descobrir, segons conta, fa un parell d'anys en una classe de llengua a Gottingen, quan una lectora de la universitat li va posar una cançó nostra com a recurs didàctic. També xarrem amb Borja, un xic de Manises que ens va fer una entrevista com a pràctica de la carrera de periodisme i ara està treballant en Diari de Balears, colze amb colze amb Xavi, Una dona s'acosta i ens diu que li ha encantat una de les darreres cançons, Pamflet: es veu que forma part de la secció d'Amnistia Internacional a Mallorca i, com que en introduir-la fem referència a un informe sobre venda d'armament publicat per aquesta mateixa entitat, ha vingut a donar-nos les gràcies. Comença una sessió de punxa-discos amb PD "Es Mallorquí", un alter ego de Marcel Pich, membre dels grups Musnok i Gonelles Morts. Allà a la una de la matinada, anem a fer una cerveseta a Es Pinzell, un clàssic a Palma. Xarrem amb Guillem i Aina, també amb Maria del Mar, Maria Teresa i Laura, que s'han empassat els tres concerts que portem per ara (3 de 3) i que, damunt, s'han encarregat de fer les fotos que il·lustren les cròniques (gràcies, companyes!). Busquem un altre lloc per a fer-nos l'última cervesa de la nit, però està tot tancat i decidim donar-nos per vençuts i anar-nos-en a casa.
Ens despertem amb la llum que entra per les clivelles de les persianes. Eixim a l'exterior de la caseta per tal d'admirar el paisatge de la serra Tramuntana: anit tot estava massa fosc i no ens fèiem una idea aproximada de les vistes. Impressionant! Arrepleguem tot el material i baixem a desdejunar a un baret que n'hi ha relativament prop, entre alqueries i possessions. Demane un suc de taronja i, a risc d'encetar un conflicte diplomàtic, l'ama del bar ens diu que eixes són les millors taronges del món, les de Sóller. El cas és que tenen un gust molt dolç i ens assegura que no han utilitztat pesticides per al seu conreu. La veritat és que no tenen res a envejar-li a les taronges que hem comprat alguna vegada a ca Vicent Martí, a l'horta d'Alboraia, també cultivades de manera tradicional, sense substàncies químiques de cap mena. No discutim, no mereix la pena,,, Tot seguit, deixem Fornalutx i ens endinsem en el poble de Sóller. Passem per casa de Magdalena i partim cap a Llucalcari: anem a invertir el nostre dia lliure visitant alguns dels indrets més bonics de l'illa, amb els nostres guies autòctons Pep i Magdalena, que saben de què parlen. Llucalcari és un poblet situat a la part nord de Mallorca. Té unes caletes de pedra suficientment inaccessibles com perquè els turistes no acudisquen en massa. L'aigua és cristal·lina, tan transparent que pots veure perfectament com els peixos naden molt a prop dels teus peus. Dinem damunt d'unes roques, prenem el sol i ens peguem un capbussó. Abans d'anar-nos-en, passem per una altra cala que té un brollador d'aigua dolça a la falda del turó. La gent es desplaça fins a aquella platja per pegar-se un bany de fang, que diuen que és molt bo per a la pell. Nosaltres optem per rentar-nos amb l'aigua del brollador i desfer-nos de la sal de la mar que portem enganxada al cos. Des de Llucalcari n'hi ha uns tres quilòmetres fins a Deià, un poblet assentat en una vall. Els seus carrers estrets i les seues cases de pedra sembla que han sobreviscut al pas del temps. Ens assabentem que en el cementeri d'aquesta vil·la jau l'escriptor anglés Robert Graves, autor del cèlebre llibre "Jo, Claudi". Abans de fer cap a Valldemossa, fem una ullada a Sa Foradada des d'un mirador en la carretera: es tracta d'una massa rocosa amb un forat enmig, però és molt curiós perquè sembla com si estiguera traçat amb compàs i rottring, un cercle perfecte... Des de Deià fins a Valldemossa n'hi ha uns deu quilòmetres. Berenem una "coca de patata" i un granissat d'ametlla en una terrassa qualsevol. Tranquil·lament, fem una volta pel poble i xarrem d'açò i d'allò, mentre va avançant la vesprada. Passem per davant d'un monument al compositor polonés Frédéric Chopin, que l'any 1838 es va arrecerar a la Cartoixa de Valldemossa cercant un clima més benigne per a la tuberculosi de la que havia emmalaltit i que en aquella època no tenia cura. Quan el sol comença a caure, mamprenem el viatge cap a Palma, on passarem aquesta tercera nit a Mallorca, en el pis compartit de Tomeu, Xavi, Rafel i Martina, situat al carrer Antoni Marqués, molt a prop del centre de la ciutat.
dijous, 31 de juliol de 2008 - Centre Cultural Sa Capella
Ens alcem i ens dutxem. Poc després, agafem un tren des de Lloseta cap a Inca. Hem quedat amb Pep per a fer un mosset: avui és dia de mercat i els carrers estan plens de parades i més parades amb mercaderies de tota classe. Anem a dinar a un celler que es diu Ca'n Marron: menjar tradicional mallorquí, molt bo! Amb la panxa plena, fem una migdiada de rigor. A les set de la vesprada hem quedat al centre cultural Sa Capella per fer proves de so, però encara tenim una horeta per davant. Amb trenta-i-uns-quants graus de temperatura ens arrisquem a fer una volteta ràpida pel poble i conéixer els llocs més emblemàtics. Arribem a Sa Capella i ens disposem a veure l'espai escènic: com els seu nom indica, es tracta d'una antiga església rehabilitada per a centre cultural. L'acústica és espectacular, la reverberació natural de la cúpula li atorga un so molt càlid al violí i a la guitarra acústica. Potser la veu no s'escolta amb la nitidesa necessària, però amb un micròfon la cosa s'embrutaria encara més i decidim actuar absolutament a pèl. Aquesta vegada l'acte està organitztat entre Maulets i la secció local de l'Obra Cultural Balear, que té la seua seu en aquest mateix edifici. Gaudim moltíssim de l'actuació, sempre que toquem desendollats sentim una llibertat especial que es nota en directe. No hem d'estar pendents de la col·locació dels micròfons i ens deixem portar molt més. Resulta curiós mirar cap a arrere i fixar-se en l'ornamentació eclesiàstica que encara perdura, per les fotos qualsevol diria que estem actuant en la parròquia del barri! Després de sopar, Pep ens obsequia amb un rally nocturn per la serra Tramuntana, des de Sóller fins a Fornalutx, on es troba la caseta de camp on passarem la nit.
El cantautor valencià Pau Alabajos presenta el seu darrer treball discogràfic “Teoria del caos” amb una gira per Mallorca
La majoria absoluta del PP a les eleccions auto- nòmiques del País Valencià provocà un cert desànim entre els sectors progressis- tes. Amb l’arribada del 2007, semblava que s’obria una porta per a l’esquerra després d’anys de zaplanis- me, però els resultats elec- torals de març no foren així. Després dels comicis i amb aquesta “frustració” a la ment, el cantautor Pau Ala- bajos començà a gestar Teo- ria del caos, el seu segon tre- ball, que aquests dies pre- senta arreu de Mallorca. “Malgrat tot, hi ha un País Valencià invisible que conti- nua picant pedra, canviant aquesta realitat”, explicava ahir Alabajos. “Les petites accions poden generar grans canvis”, afegí. Les lletres reivindicatives per una societat més justa i lliure marquen, en part, el caràcter de les seves can- çons. D’altra banda, el ves- sant més íntim i personal del músic també es present a través de lletres amb un caire més aviat poètic. Alabajos i la seva formació combinen allò que hom anomena cançó d’autor amb altres estils, entre els quals predominen els sons clàssics. “Arribes a escoltar tantes coses i a beure de tants llocs, que ja no saps bé quin tipus de música fas”, bromejà. Independentment de com se’l vulgui etiquetar, Alaba- jos és part d’aquesta genera- ció de cantautors del nou segle que no està disposada a claudicar. “El silenci antic i molt llarg de Raminon en- cara no ha acabat, hi ha molts motius per continuar lluitant”, assegurà. El cantautor actuà ahir a Costitx, convidat per Mau- lets, avui ho farà a la Capella d’Inca (20 hores) i dissabte a la plaça dels Patins de Palma.
F. MARÍ (PALMA)
Notícia publicada el dijous, 31 de juliol de 2008 en el Diari de Balears.
dimecres, 30 de juliol de 2008 - Piscina municipal de Costitx
Arribem a l'aeroport de Son Sant Joan a l'hora de dinar. Agafem un autobús de línia que ens deixa en el centre de Palma i entrem al primer bar que trobem obert. Tenim gana i fa trenta-cinc graus de temperatura a l'exterior segons marca un termòmetre-rellotge situat a prop de l'estació de trens, de manera que el millor que podem fer és arrecerar-nos fins que arribe l'hora de fer cap als estudis d'IB3 Ràdio, on realitzarem una entrevista i una breu actuació en acústic. Julen i Damià vénen a arreplegar-nos amb el cotxe i ens porten cap al districte marítim, on està situada l'emissora pública: afinem i ens preparem per a respondre a la bateria de preguntes que ens tenen preparada. Aquesta entrevista també podreu escoltar-la en l'emissora Som i Serem Ràdio, que es pot sintonitzar a través d'internet. Ja us passaré l'enllaç quan el tinga localitzat... En acabant, agafem un tren cap a Inca, on ens esperen Pep, Magdalena i Mari, per fer el trajecte en cotxe fins a Costitx, una població emplaçada quasibé al centre de la illa de Mallorca. La gent de Maulets ha organitzat una jornada temàtica sobre el País Valencià amb diverses activitats: en la Casa de Cultura es projecta un documental sobre la transició política valenciana, Del roig al blau, dirigit per Llorenç Soler. Es tracta d'una anàlisi detallada sobre la Batalla de València, la guerra de símbols, el procés estatutari i una sèrie de factors singulars de l'adveniment de la democràcia al País Valencià, amb entrevistes a alguns dels polítics i personatges més rellevants d'aquella època. Tot seguit, a la vora de la piscina municipal, se celebra un sopar de germanor amb trempó i pa amb oli, coques i aigua de València. A continuació, ens toca el torn a nosaltres: fem un concertde presentació del nostre darrer disc, Teoria del caos. La temperatura és agradable i una brisa lleugera ajuda a crear un ambient molt propici per a la cançó d'autor. Em veig obligat a canviar una corda de la guitarra després del primer tema: sembla que la pressió de l'avió les ha deixat una miqueta tocades. Durant l'actuació fem diverses referències a la transició valenciana i a la incidència que ha tingut sobre la situació política actual. En acabant, després d'arreplegar l'equip de so, els instruments i les taules del sopar, Pep ens porta cap a Lloseta, on es troba la casa de Jaume: allà passarem la nit. La casa està en obres de reforma i, per aquesta raó, té una peculiaritat que podríem qualificar de poètica: n'hi ha instal·lada una escala de caragol que no porta a enlloc, connecta el pis de baix amb el no-res més intangible i eteri. Bona nit, cresol!
La
música reivindicativa de Pau Alabajos omple el Jaç Roig
El
cantautor valencià Pau Alabajos va posar punt i final, diumenge a la
tarda, al cicle de concerts “Cants per Recordar” que han tingut
lloc els quatre caps de setmana de juliol al bar capelladí Jaç
Roig. Aquest cicle tenia l’objectiu de “crear un espai on els
cantautors poguessin sentir-se a gust”, ja que “tenen
moltes dificultats a l’hora de trobar espais per actuar”,
segons van explicar els organitzadors.
“És
hora d’eixir al carrer, d’alçar la veu contra el ciment que
s’apodera del paisatge” amb aquesta premissa Pau Alabajos
començava el concert amb la cançó “Contra el ciment” inclosa
en el seu darrer disc “Teoria del Caos”.
Una seixantena de
persones van acudir al pati del Jaç Roig per escoltar les cançons
reivindicatives i sensibles del cantautor valencià. Les seves
composicions reflecteixen la lluita compromesa per una societat més
justa, la denúncia de les polítiques urbanístiques, però Alabajos
també es despulla i ens mostra els seus sentiments més íntims.
“Miratges” i “Síl·labes de vidre” parlen d’aquells amors
que tenen un final marcat i ens diuen que “els miratges s'afonen com un vaixell de paper”. D’altres com “València, 9 d’Octubre”
prenen la bandera com a símbol de protesta i expliquen que “hem
de treballar per construir nacionalment el nostre país”, com
va resumir el músic.
“Teoria del Caos” és el segon disc de Pau Alabajos que surt al
mercat gairebé quatre anys després de la seva òpera prima “Futur
en venda”. Com ell mateix va explicar, amb aquest segon disc ha
“madurat molt com a músic i també com a persona arrelada a un
territori i un País”. Amb un bagatge de més de 400 concerts
tant pels Països Catalans com per diferents ciutats europees com
Zurich, Perpinyà o Marsella, afirma que “a la gent li interessa
la situació del País Valencià i el motiu de la nostra lluita”.
Ho diu en qualitat de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i
Cantants del País Valencià, que lluita per fomentar la música
valenciana i també per “fer palès davant de l'opinió pública la
situació de censura que patim els cantants en els mitjans de
comunicació valencians”.
MAR MARTÍ (CAPELLADES)
Publicat al diari Regió7 el dimecres, 30 de juliol de 2008.
Demà al migdia agafem un avió cap a Mallorca: la gent de Maulets ha organitzat una sèrie d'actes per a aquesta setmana i ha volgut comptar amb nosaltres per posar-li notes i acords a les seues reivindicacions. El primer concert serà demà, 30 de juliol després de sopar, a la població de Costitx, situada quasibé al centre de l'illa, on tindrà lloc una jornada sobre el País Valencià, amb la projecció del documental sobre la transició valenciana "Del roig al blau", la degustació de diferents begudes autòctones i un recital de cançó d'autor als jardins de la piscina municipal (podeu consultar el cartell ací dalt). El dijous, 31 de juliol, farem cap a Inca, situada una miqueta més al nord. Actuarem a les vuit de s'horabaixa en una mena de centre cultural anomenat Sa Capella (Plaça de l'Àngel, 6) que, segons sembla, té una acústica immillorable per a instruments de corda (actuarem en format duet, guitarra acústica, violí i veu). Per últim, i per acabar el periple mallorquí, ens desplaçarem fins a la ciutat de Palma, on dissabte 2 d'agost tocarem a l'aire lliure, en la Plaça dels Patins al voltant de les 21 hores, dins d'una jornada antitaurina amb diverses activitats culturals i d'oci (un recital de poesia a les 20 hores i una sessió de punxadiscos, amb "Es Mallorquí"). Ja us anirem explicant!
Diumenge de carretera: de bon matí prenem l'autopista de la Mediterrània en direcció a Capellades. Amb el títol genèric Cants per recordar, el restaurant Jaç Roig ha organitzat un cicle de cançó d'autor durant aquest mes de juliol en el qual han participat Josep Romeu, Meritxell Gené i Cesk Freixas. Cada diumenge, al voltant de les set de la vesprada, quan la calor ja no és tan insuportable, en el jardí del restaurant es monta un set acústic perquè els cantautors adés esmentats hi diguen la seua. Es tracta d'un ambient molt propici per a aquesta mena d'espectacle, on la proximitat dels espectadors juga un paper importantíssim. Dine amb Laia, Gerard i Roger i seiem en una terrassa pròxima a la bassa per fer temps: a les set tenim les proves de so, que seran molt senzilletes. Laura no ha pogut acompanyar-nos perquè estava inscrita a un curset internacional de perfeccionament del violí, de manera que estic jo només, sol davant el perill. El concert comença a quarts de nou. Ha acudit molt de públic, supose que després de tres diumenges de cicle, la cita ja s'ha consolidat. Aleix diu unes paraules en representació del Jaç Roig abans de començar el concert i em dóna pas. Sempre que faig un concert sense Laura em sent com si tinguera una extremitat amputada, em fa l'efecte que em deixe portar per la cadència del violí i si no està, em sent estrany. Tot i això, l'atenció dels espectadors denota que les cançons arriben i n'hi ha una bona connexió. No debades, després de tres bisos, encara demanen més. Després del concert, xarrem amb Aleix sobre el que costa que una iniciativa d'aquestes característiques arrele. Sopem unes torrades amb escalivada i embotit. Si alguna vegada esteu per la zona i us abelleix fer un mosset, al Jaç Roig us tractaran de categoria. Abans d'anar-nos-en, fem una última ullada a un mural que n'hi ha situat en la redona d'entrada del poble, al costat de l'estació de ferrocarril, que convida a la germanor: "el valencià, el català de tots".
dissabte, 12 de juliol de 2008 - Auditori de Bell-lloc
Hem quedat a les quatre amb la gent del quartet de corda per emprendre el viatge cap a Bell-lloc. N'hi ha al voltant de 100 quilòmetres fins a aquesta localitat de la comarca de La Plana. Els companys de l'Avanç i d'Escola Valenciana, amb la col·laboració de de l'Ajuntament i el Club de Futbol de Bell-lloc, han organitzat un festival de dos dies de durada amb bona cosa de música i d'activitats culturals i d'oci. Aquest festival servirà com a cloenda per a la Gira 2008, un circuit de concerts de rock que se celebren al llarg i ample del País Valencià, en el marc de les Trobades d'Escoles en Valencià i que han aconseguit reunir moltíssims espectadors de totes les edats i procedències. No debades, podem dir que aquesta iniciativa s'ha consolidat en molt poc de temps gràcies al públic que ha respost a bastament a les expectatives, als grups i solistes participants que ho han donat tot i, per descomptat, a la Federació d'Escoles en Valencià, que dia rere dia treballa per la normalització efectiva de la nostra llengua i la nostra cultura en l'àmbit educatiu i en altres camps de la vida quotidiana. En arribar a l'Auditori, ens trobem un espai escènic molt ben acondicionat, amb tan bona acústica que no cal ni sonoritzar els instruments de corda. Només amb un puntet per a la veu i per a la guitarra n'hi ha suficient. Fa una miqueta de calor, sobretot perquè anem vestits amb mànega llarga i de negre per a l'ocasió. Fora plou amb violència, el que contrasta radicalment amb la temperatura del teatre: una inoportuna tempesta d'estiu està posant en perill el concert de la nit, que es fa a l'aire lliure. Mentre toquem s'escolta com l'aigua colpeja contra el sostre de l'auditori. Tenim poques oportunitats de presentar en directe aquest espectacle, amb els arranjaments de corda que Laura s'ha treballat i que queden tan lluïts. Estan quasi totes les butaques ocupades, i n'hi ha gent asseguda a les escales fins i tot. Supose que la pluja ha fet que les activitats a cobert tinguen un atractiu afegit: poc abans de la nostra actuació, els autors de Del Sud, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, presentaven el llibre en companyia dels seus protagonistes, els Obrint Pas. L'ambient és immillorable per a un concert de cançó d'autor. Molta proximitat amb el públic i una bona acústica, la qual cosa garanteix una comunicació directa. Gaudim molt, ens ho estem passant molt bé i això es nota. Ens oblidem de les notes i dels acords i ens deixem portar per la música que ix dels nostres dits. En acabant, xarrem amb alguns amics que s'han acostat fins a Bell-lloc i signem alguns exemplars de Teoria del caos. Finalment, no podem quedar-nos a l'actuació de la nit perquè alguns dels membres del quartet tenen compromisos a València i encara tenim una horeta de viatge per davant. Ens n'anem a casa, eufòrics, amb l'adrenalina regolfant!
Tercer dia a Galiza. Avui no tenim cap concert programat, però aprofitarem per perdre'ns pels carrerons de Santiago i traurem la guitarra i el violí i farem algunes cançonetes en la via pública: sempre és curiós i enriquidor analitzar les reaccions dels espectadors casuals, que no esperen trobar-nos en aquell moment ni en aquell lloc i que, a més a més, no parlen la nostra llengua. L'anècdota de la vesprada es produeix quan una xica es posa a cantar a metro i mig de nosaltres la lletra de Tinc una mania inconfessable. Es tracta d'una valenciana que està estudiant a Santiago i que just a l'endemà se'n torna a casa. Ens comenta que va estar present al concert que férem en companyia de Toni de l'Hostal al Casino de Torrent, amb motiu del tall de les emissions de TV3 (i el problema persisteix!) i que va passar-s'ho molt bé. Al voltant de les vuit ho deixem córrer i ens n'anem cap al barri de Vista Alegre, on està situat el pis de Paco i Bàrbara. Hem quedat amb ells i amb uns amics catalans a sopar a les tasques de les proximitats, És com una mena de tradició: la gent demana alguna cosa per beure i et serveixen una tapa d'acompanyament. D'una tasca anem a la següent i a la següent i a la següent. Així fins que ja estem sopats i (per què no dir-ho?) una miqueta beguts: el vi blanc de barril que ens posen és un plaer per al pal·ladar i entra com si fóra trinaranjus. Si voleu pegar-li una ullada a un parell de tasques del barri, podeu fer clic en el video de la cançó Serafin, d'Ataque Escampe, que comença amb l'aportació d'un parell de taverners il·lustres de Vista Alegre: No ens gitem molt tard, que al dia següent hem d'agafar l'avió de tornada. Han sigut uns dies increïbles i no tenim res més que paraules d'agraïment per a Paco i Bàrbera i tota la gent que ens ha mostrat una Galiza més propera.
diumenge, 6 de juliol de 2008 - Local social Aturuxo
Després de dinar, Paco i Bàrbera ens deixen el seu cotxe per viatjar cap a Boiro, localitat situada a la comarca de Barbanza on actuem aquesta nit. Com que anem amb una miqueta de temps, fem una parada en les dunes de Corrubedo, de les quals ens han parlat molt bé. La veritat és que no ens deceben: resulta molt curiós trobar una mena de desert enmig del verger que és Galiza. A les nou de la nit tenim les proves de so en el Local Social Aturuxo. El divendres va actuar el grup valencià Obrint Pas en el festival Mostra Das Culturas 2008 que s'organitza al municipi i ahir va ser el torn dels italians Banda Bassotti. El concert està previst per a les 22:30 hores, però com que són festes i tot el món està desperdigat, el públic no comença a arribar fins a passades les dotze... I nosaltres que pensàvem que al País Valencià érem tranquils amb la qüestió dels horaris i resulta que a Galiza passa el mateix, i amb tota naturalitat! (ens assemblem molt, els gallecs i els valencians, en molts aspectes). Compartim escenari amb O Leo i Arremecaghona, que és una espècie de Toni de l'Hostal autòcton. Ens deixa literalment de pedra: enceta ell el recital amb un parell o tres de cançons de Suso Vaamonde, un dels cantautors gallecs clàssics que, segons ens comenta Leo, va decidir posar-se a cantar després d'un concert de Raimon a Santiago en el 68. Ens cedeix el torn a nosaltres, que actuem en format duet (guitarra acústica, violí i veu). El local està ple i són les dues de la matinada! Expliquem les cançons en valencià i la gent ens entén perfectament, es nota que n'hi ha comunicació fluïda perquè els conflictes que retratem es donen també a Galiza: depredació urbanística i especulació, impunitat del feixisme, secessionisme lingüístic... Abans del concert, hem estat xarrant amb Xurxo i Leo sobre aquestos temes i eren realment sorprenents les similituds entre tots dos territoris. El públic manté l'atenció sobre nosaltres l'hora i quart que estem damunt de l'escenari i fins i tot cantent tímidament en Al vent. Quan acabem, alguns espectadors vénen a felicitar-nos i ens compren algun exemplar de Teoria del caos. Mentrestant, Leo es prepara a l'habitació dels endreços. Quan finalment ix a escena, no donem crèdit: el xic reservat i seriós amb qui hem estat sopant s'ha transformat per complet. Sona un pasdoble pels altaveus de l'equip de so i apareix abillat amb un vestit d'andalusa i una guitarra elèctrica. A la segona cançó, es lleva el vestit de volants i trau a la llum un vestit de munheira amb una a d'anarquia bordada a la falda! I per a acabar-ho d'adobar, després d'una oda al castrapo (gallec escrit amb ortografia castellana) i una versió de La vida es una tómbola (la vida e una munheira!), es lleva la segona disfressa i descobreix una samarreta de la selecció portuguesa de futbol! Sense paraules ens ha deixat... En acabant, ens acomiadem de tothom i fem el camí de tornada cap a Santiago de Compostel·la amb la sensació d'haver estat tractats immillorablement. Arribem a les cinc i quart de la matinada i ens deixem caure morts al llit.
paualabajos |
dilluns, 28 de juliol de 2008 | 15:53h
Les darreres setmanes he hagut de fer un parèntesi forçós. He hagut de parar en sec les actualitzacions d'aquest bloc i, fins i tot, m'he vist obligat a ajornar algunes actuacions i altres compromisos que teníem programats des de feia mesos. Una persona molt important en la meua vida va caure malalta i vaig haver de deixar-ho tot per a fer-li costat. Per sort, ja ha passat el perill i es recupera ràpidament en un hospital de Brussel·les. M'agradaria demanar disculpes a totes aquelles persones i entitats que comptaven amb nosaltres i que, com a conseqüència d'aquest contratemps, els hem fallat. Lamente profundament les molèsties ocasionades, de veritat. Moltíssimes gràcies per la vostra consideració.
dissabte, 5 de juliol de 2008 - A Gentalha do Pichel
A les dues del migdia aterrem a l'aeroport de Santiago de Compostel·la. Na Bàrbera ens hi està esperant a l'arribada amb un cartell del concert d'aquesta nit perquè poguem trobar-nos fàcilment. Fem cap a sa casa i coneixem a Paco. Bàrbera i Francesc són una parella formada per una mallorquina i un valencià que es conegueren en un erasmus a Perpinyà. Porten un parell d'anys a Santiago donant classes de català a la universitat. Viuen en un pis "als afores" de la ciutat (a 10 minuts de la Plaça de l'Obradoiro). Ells dos, en companyia d'altres valencians, balears i catalans han constituït l'Ambaixada dos Paises Catalans na Galiza, que vetlla per la difusió la cultura catalana en aquestes terres i miren d'agermanar dues nacions sense estat en situacions molt paral·leles. Paco ens espera amb un arròs a banda recepta d'agres (per a llepar-se els dits) i un polp "a la Mediterrània" (que és un pulpo a feira cuinat per un valencià). Després de dinar anem a pegar una volteta per Santiago. És una ciutat que cap en un puny. Les seues pedres contenen molta història. es percep a cada petjada. És bonic perdre'ns pels carrerons del centre històric i anar tastant trossets de torta o formatges del País que els botiguers t'ofereixen a la porta dels seus establiments. A les set de la vesprada ens arrimem a A Gentalha do Pichel, que es tracta d'un centre social molt dinàmic on un nombrós grup de joves de la ciutat organitzen habitualment activitats en defensa de la cultura i la llengua gallega. Avui, amb la col·laboració de l'Ambaixada, han programat una nit catalana amb un soparot de categoria: coques de trempó, escalivada, fideuà i altres delícies tradicionals de casa nostra. A continuació, ens correpon a nosaltres oferir un tast de cançó d'autor valenciana. El concert ix una miqueta accidentat: amb un canvi de temperatura tan brusc (ací fa quasi 15 graus menys que a València i hem d'anar amb manegueta) i també els canvis de pressió del vol, han deixat les cordes de la guitarra una miqueta tocades. Tot un rècord: tres cordes trencades en una mateixa actuació. Sort que Paco toca l'acordió diatònic en un grup molt interessant d'ací que es diu Ataque Escampe i es presta a fer una demostració pràctica per a amenitzar l'espera mentre solucione el problema. Just quan acaba d'interpretar El tio Pep se'n va a Muro (que connecta amb la darrera actuació que férem abans d'agafar l'avió cap a l'Atlàntic) ja tinc l'instrument preparat per a reprendre el recital. Em resulta curiosa la comunicació amb el públic: amb les quatre coses de gallec que m'he ensenyat des que estic ací, la facilitat dels espectadors per entendre el català (molts d'ells són estudiants de filologia o estan conscienciats lingüísticament) i amb l'ajuda del castellà per traduir certes coses, ens resulta molt còmode expressar-nos. Després del concert comencen les projeccions d'alguns vídeos interessants: Arrels de lluita, produït per la gent de Maulets; Ja en tenim prou, molt semblant a la versió autòctona Hay que botalos; el concert de la gira En moviment d'Obrint Pas; el concert de comiat d'Inadaptats; el concert del Palau Sant Jordi de l'any 91 o una actuació de Llach al Liceu. Entre aigua de València i licor de café (no confondre amb el nostre café licor: el d'ací està fet amb aiguardent i seria un sacrilegi mesclar-lo amb coca-cola, etcètera) l'acordió de Paco comença a disparar notes de cançons populars i la gent d'A Gentalha va sumant-se a la festa. La nit acaba a les tres de la matinada, entre cants improvisats i els grans èxits del folk d'ací d'allà o viceversa.