Em fa ràbia que se m'espatlli un auricular de l'mp3, però si he de ser
sincer, em fa més ràbia que quan ho afirmi em diguin: -ohh si! l'has
clava't. La veritat és que encara em fa més ràbia baixar les escales
mecàniques del metro i escoltar el pipipipipipipipipipipiiiii i veure
com les portes del vagó se'm tanquen al davant dels nassos, sobretot si
no he aconseguit agafar aquell comboi per culpa d'algú sense presses
que m'ha obstaculitzat el pas al passadís entre les escales i el metro;
això si que em fa ràbia! (tot-hi que la ràbia màxima és veure que
després de perdre'l per culpa d'una estupidesa, a la pantalla
electrònica de l'andana hi posa: proper tren 06.40 minuts.)
De
fet, parlant de transports públics, també em fa molta ràbia veure que
se m'escapa l'autobús (quina frase eh, escapar-se l'autobús...em fa
gràcia) i observar com després d'un sprint de 60 metres el conductor es
incapaç d'obrir-me la porta malgrat estar aturat al semàfor; això em
mata de ràbia. Però també em fa ràbia pujar a qualsevol autobús i veure
una persona asseguda al seient del passadís quan té el seient de la
finestra lliure; amablement, li dic amb la mirada que em vull asseure
al seient lliure, però la persona en qüestió, no se sap perquè,
s'aixeca i m'obliga a asseure'm al seient de la finestra, provocant un
semi-terratrèmol dins l'autobús, donant cops de motxilla a la iaia del
darrere meu al passadís, i tot per no voler asseure's al seient de la
finestra. Això si que em fot una ràbia...algun dia preguntaré que cony
passa amb els seients de la finestra, que estan infectats o què?!
Una
altra cosa que em fa molta ràbia és acabar de menjar magdalenes i no
trobar cap font o aixeta a la vora per poder-me rentar les mans; és
horrorós, no puc suportar aquella espècie de greix oliós que et queda
als dits i que és capaç de durar hores i hores! També em fa ràbia beure
Fanta de llimona i notar aquell nyic-nyic-nyic-nyic entre els queixals
després del primer glop, m'estremeix, em posa els pèls de punta, però
la veritat és que sempre me l'acabo bevent tota sense problemes,
fotent-me, per tant no sé perquè em queixo. Parlant d'això, em fa
moltíssima ràbia comprar-me una bossa gran de "ganxitos" o
"fantasmicos" o "boca-bits" i observar al obrir-la que mitja bossa està
buida, plena d'aire, i en el fons el que et venen son quatre patates
que no ocupen ni un 40% de la bossa.
També em fa ràbia anar per
l'autopista a poc a poc i veure que els cotxes del carril del costat
van més ràpid que el teu, però el que em fa encara més ràbia és
observar que, un cop canviat de carril, els que ara circulen pel carril
on anaves abans també circulen més ràpid que tu! I per no parlar de
quan estàs escoltant la ràdio plàcidament pel carrer en una caminada
llarga i de sobte, no se sap perquè, apareixen unes interferències
terrorífiques en ple Passeig de Gràcia just quan el Barça està a punt
de llançar un penal a l'últim minut; oh, això sí que em mata de ràbia,
em desespera viu! També fot molta ràbia fer una actualització llarga
al fotolog, clicar a UPLOAD i que t'apareguin totes aquelles lletrotes
en vermell dient que el text supera els 5000 caràcters o que la foto és
d'un tamany massa gran; buf, quina ràbia! I que me'n dieu de llevar-se
al matí, acabar-se de dutxar, obrir el tap del desodorant i veure que
no en queda gens ni mica? A mi això em mata de ràbia, però potser no
tanta ràbia com pagar cada dia al tren veient que mai puja el revisor,
colar-te un dia, i veure com casualment aquell dia si que puja i et fa
pagar el preu del bitllet de la línia de rodalies sencera. Ondia,
ara que hi penso, que abans parlant de la Fanta se m'ha oblidat...no us
fa molta ràbia anar a un bar, demanar una Coca-Cola amb gel i llimona i
veure que us donen un got esquifit amb gel mig desfet de dins una
cubitera que porta dos hores fora del congelador? A mi això em fa molta
ràbia, molta, moltíssima!
En fi, quantes coses em fan ràbia, pensareu. Doncs les que em deixo! Dec ser una mica tiquis-miquis, què hi farem...! De
fet, sempre he pensat que si em fan ràbia tantes coses és perquè jo
també dec fer ràbia a moltes persones que conec o que no conec, per
això penso que seria d'hipòcrites no acceptar que ningú és perfecte i
que en el fons, ens agradi o no, de totes aquelles coses que ens fan
ràbia en podríem escriure un llibre sencer que seria líder de ventes a
qualsevol llibreria d'aquestes que tenen el top10 a l'entrada dels
llibres més venuts on només hi figuren "best-sellers"; això sí que em
fa ràbia! Visca la literatura, collons!
Imagino que amb aquesta imatge hi haurà algú que es preguntarà qui és en Franki, no? Doncs és un xicot de Terrassa que des de el passat dilluns està empresonat a la presó Can Brians II amb l'acusació d'ultratge a la bandera espanyola, fet que el propi acusat sempre ha negat. L'han condemnat 2 anys i 7 mesos a la presó.
El cas és que l'altre dia, dos joves activistes independentistes es van penjara la grua més alta de la Sagrada Família i hi van desplegar una pancarta on es demanava la llibertat d'en Franki. Jo hi era, i mentre feia pinya amb la resta de manifestants -entre càntics i pancartes-, em vaig estar preguntant si realment era normal empresonar a tanta i tanta gent pel sol fet de no creure en Espanya.
Realment és una cosa que no m'entra al cap, i més quan me n'adono que pel carrer hi ha centenars de criminals que dia rere dia es lleven amb l'únic afany de traficar tones de cocaïna que malvendran a preu d'or a quatre arreplegats que sense saber-ho estaran tirant la vida al pou, o els que surten de casa i agafen el cotxe sense carnet de conduir, es posen a 140 a l'autopista i ocasionen un accident on moren 4 persones, o els que juguen a ser papes de jovenetes de l'Europa de l'Est que es deixen encegar per quatre bitllets i es troben que al cap de 4 mesos han perdut el control de la seva vida. Això son criminals. O els policies que fan la vista grossa a canvi d'un sobre carregat de diners i callen l'acusació d'un crim per tal d'enviar a qualsevol innocent a la presó, o tots els comissaris que reposen al sofà de casa mentre als 80' estaven al corrent de les accions del G.A.L. (que va matar una cinquantena d'innocents acusats de pertinència a banda armada) i mai van dir res.
Fa uns mesos a dos joves els hi queia una multa de 3.000 euros per cremar les fotos del Rei i la Reina d'Espanya, i en canvi si cremessin la meva, o la teva no els passaria res. Què passa? Que el Rei Joan Carles no té dos ulls i dos orelles com jo o com tu? Preguntar-se on radica el problema és complicat. Uns diran que en la Justícia, d'altres diran que fer ultratge a la bandera està mal fet, i d'altres -tots- no diran res. Potser aquest és el problema, que ningú diu res, que a ningú li importa que Espanya sigui un dels pocs països de la Unió Europea on cremar la bandera constitucional del país és delicte (sí sí, a Estats Units cremar la bandera de les barres i estrelles és un dret, no et poden dir pas res).
El més patètic és observar que mentre aquí un jove és condemnat a gairebé tres anys de presó per ultratge a la banderíssima, a l'estadi Santiago Bernabéu es poden observar desenes de banderes anti-constitucionals, amb símbols nazis o franquistes, i que han entrat a l'estadi una colla de radicals que al sortir del camp de futbol aniran a la caça i captura de qualsevol immigrant amb l'afany de rebentar-li els budells i donar-li un escarment, i tot, obviament, amb l'autorització d'unes forces de l'ordre que no hauran fet ni l'esforç de registrar-los a l'entrada del recinte esportiu (quan a mi, a nosaltres, cada dos per tres ens venen els Mossos d'Esquadra a registrar-nos mentre estem tranquil.lament asseguts a la Plaça del poble i ens pregunten, hamablement -no fos cas-, si portem armes al damunt.)
Doncs sí, en portem una d'arma. Portem una arma que es diu paraula, portem una arma que es diu consciència, portem una arma que mai es quedarà sense bales, ja que davant la ineficàcia de la justícia espanyola (que no s'hauria de dir així, ja que de JUSTA no en té res) no ens quedarem callats.
No és qüestió de cremar una bandera o cremar-ne una altra, ni és qüestió de cremar la meva foto o la del Rei d'Espanya, això son banalitats; vivim en un estat on regeix una Constitució feta amb presses després de la mort d'aquell fill de puta, i és aquest el problema real. Nosaltres mica en mica els comencem a ser una pedra a la sabata, i davant això l'aparell judicial de l'estat espanyol no sap fer cap altre cosa que evidenciar el que tots sabem: la democràcia és ballar amb cadenes.
El que està passant al Tibet no és digne d'un país que se les duu de
comunista i que està a menys de quatre mesos de celebrar uns Jocs
Olímpics, en això tots d'acord no? Però del que jo avui vull parlar
és de tots els Tibetanistes que de sobte han aparegut de sota les
pedres, de tots els modernos que alternen samarretes de I (L) NY amb
les de FREE TIBET i de tots els qui ara actualitzen fotologs demanant
la llibertat del Tibet però després et diuen de tot per manifestar-te
independentista català. Em fan molta ràbia aquesta gent, així de
clar ho dic. Si fossin els monjos de Montserrat els qui tiressin pedres
a l'exèrcit espanyol i fóssim nosaltres els qui alcéssim barricades al
Carrer Consell de Cent per defensar la nostra llibertat, que ens dirien
els qui ara defensen el Tibet lliure? Ens dirien radicals i ens
titllarien de bojos mentre seguirien mirant la televisió o escoltant el
seu iPod de 8GB.
Hauria de quedar clar que defensar la sobirania
dels pobles oprimits no és una moda, sinó un sentiment i un acte de
solidaritat amb les nacions que s'atreveixen a menjar-se el seu
particular Goliat. D'acord que la realitat tibetana i la nostra no
tenen res a veure, dos mons diferents, però és d'imbècils i d'ignorants
dir FREE TIBET i després mirar amb mala cara als qui diuen VISCA
CATALUNYA LLIURE. Així de clar ho penso. Per tots els qui de sobte
s'han penjat un 'FREE TIBET' al nick del Messenger, dir que hi ha vida
més enllà de les reivindicacions nacionals tibetanes, existeixen
-malauradament- masses nacions que viuen sota l'empara de l'ocupant, i
que per molt que les muntanyes de l'Himalàia siguin molt boniques, tu,
neo-internacionalista de cotó-fluix, hauries de saber que les de
Montserrat ho són més i també formen part d'un estat que no les
correspon.
M'agrada no poder dormir i revolcar-me pel llit fent-ne del dia a dia una pel.lícula. Aleshores comença tot, es molt senzill: Jo no escric per crear fantasies; escric, senzillament, perquè a la nit, quan no puc dormir, sento que he d'explicar-me coses, i aleshores tot es converteix en fum, i silenci i l'únic sò d'un bolígraf que em passeja per dins i m'allibera de la vida. En el fons, jo tampoc mai sabré perquè em saturen les paraules, ja que sempre, quan més les necessito, m'abandonen de forma violenta i només m'enpenyen a fer-ne d'elles les llàgrimes d'un plor. Tanmateix, és per això que no puc dormir, perquè miro els dies i em sento mancat d'afecte, i voldria que tot fos diferent, que tot fós al revés, que tot donés la volta i que la lluna fós el dia i el sol fós la nit. A mi m'agradaria pensar això, i poder tancar els ulls i creure que dormir és viure i estar despert és avançar cap a la mort.
I mentre intentes escriure en silenci, sense fer força damunt el teclat per tal de no despertar als que a casa dormen, penses en els qui també dormen damunt teu, al pis de dalt, o a sota teu, al pis de baix; i penses que potser no dormen, perquè de fet, mai res del que pensis es pot afirmar amb seguretat.
Et dius a tu mateix que qui sap, potser sense saber-ho, al pis de dalt un estafador disfressat de cirurgià està convertint al David en la Melanie, que segura i animada per fer realitat el somni de la seva vida, no té la més remota idea que amb els cinc mil i pocs euros que ha pagat per l'operació s'acaba d'hipotecar una mort agònica d'aquí tres dies a causa de les hemorràgies internes provocades durant l'intervenció.
I al pis de baix? Potser els cops que cada nit escoltes són d'aquells tres homes que fa uns mesos van arribar nous a l'escala de veïns, ja que qui sap, potser vinguin d'on vinguin i creguin en el que creguin, demà al matí et llevaràs sabent que una brigada antiterrorista els ha desarticulat el laboratori casolà, on cada nit, preparaven explosius per tal d'atemptar contra els transports públics de la ciutat i causar centenars de morts innocents en nom de no sé quins déus o no sé quines pàtries.
I aquell senyor de mitjana edat que sempre torna del supermercat carregat de bosses, qui sap si no és un segrestador que d'ençà de fa quatre anys, quan va morir la seva filla, té tancada amb pany en una habitació a una jove que, després de veure com un desconegut li ha robat la llibertat durant tant temps, ha arribat als límits d'estimar-lo i apreciar-lo per tot allò del síndrome d'Estocolm.
I a la consulta mèdica que hi ha a l'àtic? Qui t'assegura que aquell pediatra que sempre et saluda a l'ascensor no és un traficant d'embrions que a les nits, d'amagades, soluciona la vida a adolescents que s'havien oblidat de fer servir el preservatiu? Qui et diu que a la seva consulta no es practiquen avortaments il.legals dignes del propi franquisme? Qui et fa creure que no és ell el culpable de que dies enrere en Joan i la Lara entressin a la seva consulta, i l'un en sortís enmig de llàgrimes mentre l'altra en sortia dins una bossa tèrmica camí del tanatori a causa d'una hemorràgia vaginal?
I aquell veí tan guapot que cada nit arriba amb una noia diferent? Qui et diu que casa seva no és un museu de cadàvers de xicotes precioses que, buscant una nit de passió, es van trobar amb la bogeria malaltissa d'un assassí que col.leccionava amants amb l'afany de penetrar-les un cop mortes per tal de disfrutar de la necrofília?
I aquella olor d'aviram que fa sempre l'entresol? No t'has parat mai a pensar que potser allà dins cada tarda s'hi disputen lluites de galls on l'únic que importa són els diners?
I aquells dos germans del 4rt 2a que tenen un cotxe de luxe aparcat al garatge? No penses que és molt estrany que malgrat tenir menys de trenta anys gairebé no surtin mai de casa?
Qui et diu que no són dos traficants d'heroïna que s'enriqueixen de forma abusiva, a canvi d'oferir sous miserables a joves camells desesperats que venen el cavall a joves encara més desesperats que es destrossen la vida amb una agulla?
I ara, davant teu, en aquest ordinador. Què et fa creure que quan dius bona nit a una amiga pel Messenger només és ella qui ho llegeix? Qui t'assegura que quan cliquis actualitzar al teu bloc no hi haurà algú en alguna part del món que llegeixi el que dius i jutgi si és o no és moral per la població? I aquí, davant dels teus nassos, aquest telèfon mòbil que t'acabes de comprar; algú et fa estar segur que no hi ha ningú amb una placa al pit i una porra a la cintura punxant d'amagat la conversa que demà tindràs, quan truquis a un amic dient-li que dijous hi ha manifestació a les dotze i cal organitzar els grups d'acció?
I ara, aquesta nit, te n'adones que es fa difícil anar a dormir sabent que tot això, sigui ficció o no, pot ser molt i molt real, ja que ha arribat un punt en que ja no confies en res del que t'envolta perquè entens que aquesta vida pot arribar a ser un gran cúmul de mentides i falses aparences, començant per la teva escala de veïns, continuant per la teva ciutat i acabant pel teu Estat. Entens que la justícia es compra amb diners, i tanques els ulls al llit sabent que tot el que t'han fet creure pot ensorrar-se en un parell de segons, ja que tu sol en aquest món, no ets res més que un conillet d'índies als ulls d'algú que et vigila i t'enganya fen-te creure que existeix la llibertat, quan en realitat hauries de saber que només som les ombres d'allò que ens volen deixar veure.
I t'asseus a la barra d'un bar amb una cervesa entre les mans en una
freda nit de dilluns mentre una vella cançó de los Secretos omple
aquell local d'una efervescència de la movida madrilenya dels 80'. I te
n'adones que aquella música que tu sempre has relacionat amb la banda
de sonora de "Báilame el agua" et transporta a aquell viatge que vas
fer amb quatre princeses, i de sobte tornes sentir l'emoció de cridar
Visca el Barça enmig de la gespa del Santiago Bernabeú, o tornes a
quedar-te patrificat davant el "Gernika" de Picasso.
I la radio
segueix sonant, i s'acaba la cançó de los Secretos però comença un
programa de rock català que et recorda que tot el que ara escoltes va
començar el dia en que una amiga et va recomanar Sopa de Cabra -que tu
sempre havies cregut que era un tímid grup de campaments i ara te
n'adones que és part de la banda sonora dels teus dies-. I escoltes
"Podré tornar enrere" i revius les paraules d'aquell antic soldat de la
lleva del biberò a qui vas entrevistar fa uns mesos amb l'afany
d'aconseguir informació pel que pretens sigui el llibre de la teva
vida: "La Guerra Civil al Pla del Penedès".
Però somrius quan penses
que de llibres de la Guerra Civil, la nostra guerra que diria l'àvia,
ja te n'has llegit masses, i ha estat amb ells on has descobert que la
premisa de que cal la unitat per canviar la història és certa. I és
aquesta frase la que et transporta al teu primer concert d'Inadaptats,
i et veus saltant, cridant i fumant enmig d'un carrer Ferran ple a
vessar i d'on, de sobte, va il.luminar-se amb llum pròpia la que seria
l'estrella més bonica que mai has estimat.
I mentre el cambrer de la
taverna comença a plegar vel.les te n'adones que ara dilluns és dia
laborable -quan abans sols era dia escolar-, ja que t'has fet gran i
assegut a la barra d'aquell bar amb una mitjana al davant et sents més
antic que mai. I recordes els temps d'abans quan cada partit al pati de
l'escola era una final continental, i on cada data important era
sinònim d'eucaristia a primera hora. I és aleshores quan entens que el
dia en que vas fer catorze anys no et vas unir al ramat d'enganxar-te
un pedaç amb una creu esborrada perquè vas seguir creient en la paraula
de Jesús, al que encara defenses com el primer revolucionari de la
història, per bé que no oblides aquell matí entre classe i classe, fa
poc, en que vas descobrir que José Arcadio Buendía era Déu i "Cien años
de soledad" la Bíblia atea de la humanitat.
I t'acabes la cervesa,
cansat, sense ganes d'enfrontar-te al fred del carrer, i aquell cul de
l'ampolla et fa veure més clar que mai que tot allò que s'acaba deixa
un rastre que de vegades és inesborrable. I entens que els pètals d'una
rosa poden significar tota una història, i te n'adones que has dedicat
la meitat de la teva existència racional a deixar-te la pell i les
paraules per intentar no perdre l'amor de la teva vida. I afirmes amb
contundència que ets com ets perquè la teva biografia t'ha obligat a
comportar-te així, i mentre surts al carrer i baixes cap a casa en
plena nit, et sents acompanyat d'aquella sol.litud extrema que sempre
t'acompanya quan estàs sol al llit mentre a l'habitació del costat dos
amics que s'estimen fan l'amor tota la nit.
I arribes a casa, i
t'asseus al sofà i t'encens l'últim peta de la nit i tancant els ulls
encara recordes la sensació d'aquella primera vegada. Aquella
extraordinària sensació de rebel.lia i llibertat quan en ple recés
espiritual a Montserrat vas fer les primeres calades de marihuana. I
te'l fumes sol, un dels grans plaers de la vida, i el fum et dibuixa
les teves inquietuds morals i els teus amors, i reconeixes que creure
en la independència és viure fidel a la utopia i ser un somiador, que
recitar poesia en públic és un orgasme, o que assistir a una final de
la Lliga de Campions i guanyar-la és un d'aquells desigs que molts
compraríem a canvi de vendre la nostra ànima al diable. Però saps que
no va fer falta vendre res d'això, ja que un gol de sant Belletti i un
bon manyoc d'euros van fer la resta.
La son s'apodera de tu, però
malgrat que sobre la tauleta de nit hi hagi "Estimada Marta" de Miquel
Martí i Pol, tanques els ulls, i és en aquell precís instant quan te
n'adones que el que realment necessites per posar ordre al gran
laberint que és la vida no és cap altre cosa que, senzillament,
asseure't davant la rentadora per seguir sabent qui ets.
Estimat honorable senyor President:
Primer de tot, em disposaré a
tutejar-lo, ja que la seva persona no em presenta la més mínima
autoritat sobre meu. Així de clar, així de breu i de sincer. He
intentat respectar-te moltes vegades, quan t'he vist a la televisió,
als diaris, escoltan-te a la ràdio, etc. Però saps que em passa? Que jo
sempre que parlo amb un taxista li parlo de tu, i sincerament, cada
vegada que t'escolto tinc la sensació que encaixaries millor damunt el
seient d'un taxi que no pas damunt la butaca de president de la
Generalitat. No t'ho has plantejat mai? N'estic segur que en la teva
intimitat escoltes el programa del Justo Molinero i t'encens el circuit
intern de radio per saber quina és la situació dels teus companys als
carrers de la ciutat (sí sí, allò que se sent: shht, corto, shht, voy
hacia travesera de gracia con balmes, corto, shht). En fi, tu podries
ser un d'ells, però has tingut la fortuna de trobar millor sort.
Jo
no oblido aquella vegada, ja gairebé fa quatre anys, en que vas sortir
al balcó de la teva seu electoral just després que el PSOE guanyés les
eleccions del 14 de març de 2004 amb Zapatero com a presidenciable. Ho
tinc molt present. Tu erets el cap de llista per Barcelona, i de fet
eren pocs els que et coneixien a fons, si més no per mi erets un
autèntic desconegut que era alcalde de Cornellà. La militància
"sociata" t'aclamava a baix al carrer, i tu, en un acte heroic, vas
jugar-te el físic traient mig cos per la finestra i vas cridar: Açó é
l'iniciu d'un nou tém [Això és l'inici d'un nou temps], Visca
Catalunya!, Viva España!
Em costaran d'oblidar aquelles paraules.
Aquell Viva España se'm va clavar ben endins, però vaig respirar
tranquil ja que t'havien fet ministre d'indústria i la teva figura no
feia perillar la fràgil estabilitat de la política catalana.
Temps
després vas cedir-li el teu lloc a l'amic Clos i com aquell qui no vol
la cosa vas apoderar-te del PSC d'un Maragall que va demostrar començar
a perdre la memòria en el moment en que et va cedir el lloc. El teu
emblema electoral era "Fets, no paraules". Adient, ja et devies
imaginar que de paraules en català i ben pronunciades, tu, les mínimes.
No anaves equivocat. T'he de confessar que a casa meva són convergents
fins al moll de l'ós, i la reacció de la meva àvia el dia en que et va
veure fer el discurs de possessió del càrrec va ser: "Aquest fa
cinquanta anys estaria posant maons a l'obra. Nen, ara manen els
xarnegos." (No t'espantis, és el clàssic discurs d'una àvia catalana de
dretes, ja deus estar acostumat.)
A mi el lloc on vas néixer no
m'importa, com tampoc m'importaria el color de la teva pell o dels teus
ulls, però no et negaré que m'importa que tinguis el nivell C de català
que demanen a qualsevol funcionari per entrar a treballar a
l'Administració pública. A cas tu el tens? Ah clar, ara ja si, oblidava
que d'ençà de fa un any vas cada dimarts i dijous de 19.00h a 21.00h a
classes particulars amb un filòleg de guàrdia.
Quan et veig no
puc evitar pensar que sota l'americana i la camisa hi duus una
d'aquelles samarretes "imperi" per evitar la suor i que els teus
mitjons són els clàssics de tota la vida comprats al DIA, blancs amb
una línia vermella i una de blava. Que emblemàtic, igual que el dia en
que et vaig veure amb aquell banyador que semblava tret d'una
pel.lícula dels anys setanta protagonitzada per l'Alfredo Landa, o
aquelles xancles de bany que deixaven a la llum els inevitables
"juanetes" d'un home de la teva edat.
José, amic, està molt bé que
recitis versos d'Espriu davant els parlamentaris en el dia de la teva
investidura, està molt bé que creguis en la Catalunya social, al cap i
a la fi veig que ets més de la tendència macro-festival a les tres de
la tarda amb parrillada incolsa a Can Zam que no pas concert intimista
de Raimon al Palau de la Música. Davant això no hi puc fer res, però
siusplau, no em diguis que és tolerable l'actitud de la ministra
Álvarez, ni em diguis que l'Estatut és el millor que Catalunya podia
esperar, ni em diguis que els Mossos vetllen per la meva seguretat,
quan l'únic que fan és vetllar per la meva inseguretat davant d'ells.
Els
que van anar a votar no et van votar a tu, però en Carod i en Saura es
feien palles pensant en re-ocupar el govern i tu vas estar encantat de
la vida de ser-ne president. Doncs si, ara ens toca pagar penyora a la
resta, als qui, com jo, creiem que no ens representes enlloc, ni tu, ni
cap altre polític actual.
Crec que no tinc res més a dir-te,
només que cada dia marxo a dormir somiant en llevar-me amb un país on tot sigui una mica diferent. Potser això sembla
impossible, ja que en la nit, enmig dels moltíssims
somnis que m'hi enduc, no n'hi ha cap amb una Catalunya presidida per tu.
Em fa ràbia que se m'espatlli un auricular de l'mp3, però si he de ser
sincer, em fa més ràbia que quan ho afirmi em diguin: -ohh si! l'has
clava't. La veritat és que encara em fa més ràbia baixar les escales
mecàniques del metro i escoltar el pipipipipipipipipipipiiiii i veure
com les portes del vagó se'm tanquen al davant dels nassos, sobretot si
no he aconseguit agafar aquell comboi per culpa d'algú sense presses
que m'ha obstaculitzat el pas al passadís entre les escales i el metro;
això si que em fa ràbia! (tot-hi que la ràbia màxima és veure que
després de perdre'l per culpa d'una estupidesa, a la pantalla
electrònica de l'andana hi posa: proper tren 06.40 minuts.)
Imagino que amb aquesta imatge hi haurà algú que es preguntarà qui és en Franki, no? Doncs és un xicot de Terrassa que des de el passat dilluns està empresonat a la presó Can Brians II amb l'acusació d'ultratge a la bandera espanyola, fet que el propi acusat sempre ha negat. L'han condemnat 2 anys i 7 mesos a la presó.
El cas és que l'altre dia, dos joves activistes independentistes es van penjara la grua més alta de la Sagrada Família i hi van desplegar una pancarta on es demanava la llibertat d'en Franki. Jo hi era, i mentre feia pinya amb la resta de manifestants -entre càntics i pancartes-, em vaig estar preguntant si realment era normal empresonar a tanta i tanta gent pel sol fet de no creure en Espanya.
El que està passant al Tibet no és digne d'un país que se les duu de
comunista i que està a menys de quatre mesos de celebrar uns Jocs
Olímpics, en això tots d'acord no?
M'agrada no poder dormir
I mentre intentes escriure en silenci, sense fer força damunt el teclat per tal de no despertar als que a casa dormen, penses en els qui també dormen damunt teu, al pis de dalt, o a sota teu, al pis de baix; i penses que potser no dormen, perquè de fet, mai res del que pensis es pot afirmar amb seguretat. 
I t'asseus a la barra d'un bar amb una cervesa entre les mans en una
freda nit de dilluns mentre una vella cançó de los Secretos omple
aquell local d'una efervescència de la movida madrilenya dels 80'. I te
n'adones que aquella música que tu sempre has relacionat amb la banda
de sonora de "Báilame el agua" et transporta a aquell viatge que vas
fer amb quatre princeses, i de sobte tornes sentir l'emoció de cridar
Visca el Barça enmig de la gespa del Santiago Bernabeú, o tornes a
quedar-te patrificat davant el "Gernika" de Picasso.
Estimat honorable senyor President:
Cliqueu damunt el títol.
Fi?
Barcelona: Capital mundial de l'especulació.
Prou especulació urbanística al Pla del Penedès!
"La desmembració d'Espanya és cosa seva. De les dues Espanyes."
"Tranquilo. Tranquilo. Hemos ganado. Felicidades!"
24ena jornada de lliga a Espanya. 10 partits,18 gols.
El problema del Barça no és el pes.
