pepmontes |
dimecres, 3 de desembre de 2008 | 16:55h
El propi melic mai no ha de ser el centre del món, i mal servei presten aquells que volen fer girar la vida de la comunitat (del país, potser) al voltant d'un mateix. Però a l'extrem oposat de l'arrogància i la vanitat hi ha també la pusil·lanimitat i la inconsciència dels qui, jugant un paper destacat, dimiteixen de si mateixos i de la responsabilitat que els ha tocat assumir. Últimament revifen a Catalunya els gèneres que fan de la primera persona del singular el punt de vista central de l'escriptura i tot sovint també el protagonista immodest. I aquesta és una bona notícia. Dietaris, autobiografies, memòries, obres de format periodístic i llibres que jutgen la realitat circumdant des de la participació que en ella ha tingut el seu autor són, cada cop més, a l'aparador de les llibreries. Pasqual Maragall acaba de presentar les seves memòries i no fa pas gaire ho va fer Jordi Pujol. Són dos exemples destacats, però no estan sols a les llistes de novetats i, en ocasions, dels llibres més venuts. La presa de consciència de la pròpia singularitat i del pes que un mateix ha tingut en la comunitat és una passa que haurien de fer aquells que han tingut a les mans decisions i projectes vitals. El país vol i necessita saber per què, com i quan. Un sol llibre no ens donarà la clau de volta de la nostra història recent, però una bona nòmina de publicacions encreuades, oposades i complementàries ens ajudarà a saber per què som on som. (publicat a El Punt el 02/12/08)
pepmontes |
dimarts, 2 de desembre de 2008 | 19:26h
Rebo un correu electrònic seu i en el remitent hi apareix "Josep López". Però tots sabem que és en Pepus. Ara porta el cabell rapadet, darrera d'un front immens de tant ample com es fa, i una barba blanca i arregladeta. Aspecte venerable d'aire oriental, hippie revingut que guarneix uns ulls vius i penetrants amb ulleres grogues, ben "fashion". Aire serè, mirada penetrant, veu profunda i estil progressiu. De què va? et preguntes. I jo què sé! És en Pepus, i ja està. I ben prou que n 'hi ha. Ara fa una nova volta a la seva vida, doble mortal, tirabuixó, i es llança en picat al món de les titelles per a infants, descarat i tendre, sorprenent, generós. Hola, Pepus, què tal? Com estàs?
La nova aventura es diu Fengari Titelles, i la primera posada en escena és L'Alba busca la llum. El quarter general és a Pineda de Mar, és clar, i els acompanyants són el bo i millor de la societat contestatària, emprenyadora, divertida, inquieta, càustica i simpàtica de la vila maresmenca. Hi ha l'Angel Sànchez (es cou alguna cosa a Pineda, sense l'Àngel?), la Rosa Vallespí i l'Eli (benvinguts, passeu, passeu....); la Judith Tresserras (no la conec però algun dia tocarà), P. G. Ejby (és un senyor, una senyora o una màquina, això?) i l'Alba i la Xesca, és clar (les musses, de dues en dues).
L'estrena d'aquest espectacle infantil es va produir el mes passat en la programació Somriure per Chiapas, un clàssic de la faràndula maresmenca solidària. Jo no hi era (mea culpa, ho sento), però expliquen les cròniques que ni els més vells del llogarret recorden un èxit tan esclatant. Els menuts encara somien i els grans encara riuen.
Si teniu pocs anys o ganes d'evadir-vos una mica, estigueu atents i aneu a veure l'espectacle tan aviat com el veieu programat. Si sou alguna cosa així com promotors o programadors, no perdeu temps i contracteu-los. Feu-me cas, aquest espectacle té ànima.
Pepus, noi! Com estàs? Ja veus que faig tard, però sóc complidor. Una abraçada eterna. Petons a tort i a dret.
Has trobat la llum, tu? Guarda'm un raconet, que vinc.
pepmontes |
dimarts, 2 de desembre de 2008 | 16:08h
S'ha creat l'Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana. Benvinguts a l'embolic! L'entitat s'ha constituit durant el mes de novembre i ja han penjat a la xarxa un web. Comencen la feina debatent sobre la futura llei de polítiques de joventut de la seva comunitat autònoma. En això estem tots, gairebé. Molta sort i molt d'èxit.
pepmontes |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 16:33h
La frase del títol no resumeix la intervenció d'Antonio Ramírez en el Tribuna Ateneu del passat 19 de novembre, però dona alguna pista interessant sobre l'estat d'ànim de molts dels assistents. Els convidats, després de sentir una brillant conferència de Ramírez, responsable de les llibreries La Central, posaven en dubte les possibilitats reals de supervivència del món del llibre tal com el coneixem fins avui. En la seva intervenció el llibrer va certificar les dificultats per sobreviure a l'onada tecnològica i va intentar posar damunt de la taula els arguments que, a parer seu, fan necessària i convenient la pervivència del model clàssic. Ho va fer de manera convincent, i encara va rematar millor la feina responent a les preguntes dels contertulis en el temps dedicat a la conversa. Al final, jo diria que a la majoria dels assistents ja els estaria bé pronunciar en veu alta la frase del títol.
Però hi hem de posar alguna objecció. Sobretot perquè a la sala la majoria eren convençuts de la bondat de la nostra cultura llibresca, en part perquè hi són part implicada (editors, llibrers, escriptors, periodistes, lectors empedreïts....), en part perquè beuen, per formació i per tradició, de les nostres formes més clàssiques. A tots ells els estaria molt bé que l'omnipresència tecnològica fos un miratge i, sense negar-ne les virtuts, és clar, estarien encantats que a la cosa digital se li dediqués un espai brillant i enlluernador, però en cap cas hegemònic.
Però, tot i que comparteixo la majoria d'arguments de Ramírez, tinc dubtes. Primer, perquè no vaig sentir ningú que expliqués amb tanta gràcia i convenciment que Ramírez les bondats de la seva postura oposada. Segon, perquè temo que la part més terrorífica i descervellada del mercat no fa cas de romanticismes ni de virtuts bibliogràfiques. Tercer, perquè em falta la versió dels termes mitjos, és a dir, la que m'explicaria com hauria de ser un món de convivència entre els monitors i el paper imprès.
Jo no tinc la resposta. Ho dic ja, per si algú vol deixar de llegir. Però confirmo, com a mínim, que hi va haver un escèptic de mena que no va dubtar ni un instant a aigualir la festa amb les seves preguntes: Manel Cuyàs. Cronista de raça dels que ja no en queden, brillant en els sarcasmes quan convé i fi en la ironia quan ve a tomb, va venir a dir que el món que pintava Ramírez li agrada molt, però que no el veia possible. I també hi va haver alguna veu callada que, no dotada amb la incontinència periodística de Cuyàs, no es va atrevir a dir el que pensava, envoltat d'opinions hostils (en el millor dels sentits de la paraula, quedi clar). Es tracta del responsable de projectes tecnològics de l'Ateneu que, ves per on, està fent meravelles en la transformació de l'entitat per conduir-la a un brillant món de tecnologies (noves i no tan noves). Es va guardar l'opinió per a si mateix, esperant, suposo, l'oportunitat en algun fòrum més favorable a les seves tesis.
Potser és que la cultura llibresca gaudeix parlant en veu alta, i la tecnologia avança imparable sense necessitat de fer-se sentir físicament. No ho sé. En tot cas, a mi m'agraden els llibres de tota la vida, i vull disposar, al mateix temps, de tots els avantatges de la tecnologia.
Hi ha algú que em pugui ajudar a gaudir d'ambdues coses? O és que és inevitable que una es mengi l'altra?
Llegiu la intervenció de Ramírez, penjada al web de l'Ateneu. Us ajudarà a montar arguments a favor dels llibres. Però després penseu quina part dels seus arguments falla quan a les biblioteques cada cop hi ha més pantalles i, potser, menys llibres.
pepmontes |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 00:49h
Camino pel carrer Canuda en direcció a la Rambla i m'aturo perquè veig un conegut i el vull saludar. I en aquest just moment rebo una trompada monumental d'un ciclista que venia a tota velocitat fent esses amb calculada precisió per esquivar els vianants disciplinats.
Però es veu que això d'aturar-se a mig passejar violenta els càlculs de distància del ciclista i no pot evitar l'embestida. Com que l'home, malgrat tot, és hàbil, no m'atrapa de ple i aconsegueix esmunyir-se per la meva esquerra, de manera que m'enduc un mastegot a l'espatlla i un cop de cap (el seu cap contra el meu). El ciclista va equipat de forma admirable, com si acabés d'arribar del tour de França, i no li falta el casc. La veritat és que no sé si hauria estat més dur el cop directe amb el cap del ciclista o si el casc ha esmorteït la topada. El cas és que a mi m'ha deixat fora de joc uns breus instants. Quan ha aconseguit aturar l'embranzida de la bicicleta, uns cinc metres més enllà, s'ha aturat i, sense baixar del seu vehicle de tracció animal, m'ha alçat la mà en senyal de disculpa. I ha marxat, novament veloç. I jo m'he quedat allí plantat, gairebé sense esma per queixar-me, confús. El meu s'aludat s'ha acostat, m'ha demanat com estava i se m'ha endut.
pepmontes |
dimecres, 26 de novembre de 2008 | 16:35h
Des de dilluns l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya torna a tenir una junta ben avinguda, amb cara i ulls, encapçalada per Joan Oller, director de l'Auditori. S'ha superat amb èxit l'estrambòtica crisi que es va generar abans de l'estiu i que va culminar el mes de setembre amb una dimissió en ple de l'antiga directiva. L'espectacle lamentable que es va oferir en aquell moment podrà ara ser contrarrestat per una gestió que, si hem de fer cas als noms que integren la nova junta serà, com a poc, correcta i eficaç. La prudència no em deixa dir que serà brillant, però tinc la confiança que aquest qualificatiu no estarà gaire allunyat de la realitat.
Amb tot, no vull deixar de remarcar com a curiositat la fundació i actuació del col·lectiu +cultura08, integrat per un grup de socis, al front del qual hi ha Artur Duart, membre de l'antiga junta catastròfica i directament implicat en les diferències que van generar el cataclisme final. Aquest col·lectiu ha generat en pocs dies un document que proposa objectius i linies d'actuació per a l'associació i ha convidat tothom a participar en la seva elaboració. El document, que adjunto al final d'aquesta entrada, és interessant, i la major part de coses que diu són assenyades i segurament correctes, però no deixa de ser sorprenent la seva estructura. A mi em recorda, sense cap mena de dubte, un programa electoral. Si en llegir-lo no us diguessin que és una aportació oberta a la junta, segurament imaginaríeu que es tracta del programa d'una candidatura aspirant a governar l'entitat. Però no ho és. Com a mínim formalment. Perquè?
Duart estava en un dels bàndols que van protagonitzar la divisió de la junta, i sempre ha defensat que les diferències responien a la confrontació de diferents models d'entitat i, per tant, de projecte per a desenvolupar-la. Un cop dimitida la junta anterior, no seria un cosa dolenta que hagués sotmès el seu model d'entitat a l'opinió dels socis i que s'hagués presentat el seu grup com a candidatura. Però no ho han fet. No opino. Només constato la meva estranyesa.
En fi. Espero que la nova època de l'associació ens faci oblidar els mals rotllos i doni un nou impuls a aquest sector nostre, tan brillant a estones, tan difícil d'explicar sempre, i tan complicat d'entendre massa sovint.
L'enhorabona a la nova junta i els millors desitjos d'èxit.
pepmontes |
divendres, 14 de novembre de 2008 | 22:14h
Avui al migdia hem presentat el meu llibre Polítiques locals de joventut, criteris, eines i recursos. Ho hem fet darrera de la sala de plens de la Diputació de Barcelona i les 80 butaques disponibles gairebé s'han omplert. Gràcies. El llibre me l'ha editat la "dipu", a través de la seva Àrea d'Igualtat i Ciutadania i l'Oficina del Pla Jove. Gràcies. L'acte ha servit, entre d'altres coses, per reveure amics i companys de batalles que feia molt temps que no ens trobavem i que han volgut acompanyar-me avui. Gràcies. M'han fet costat col·legues de totes les administracions, amics de la Junta Directiva de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, i tècnics de joventut de la més diversa espècie. Gràcies. He tingut l'immens plaer de veure assistir a l'acte al president de l'Ateneu Barcelonès, Oriol Bohigas, al vicepresident segon, Francesc Cabana i el bibliotecari de la Junta Directiva, Joaquim Coll. Gràcies. L'expedició de l'Ateneu s'ha completat amb la presència del ponent d'Història, Bernat Castany i de mitja dotzena de companys de feina de la docta casa. Gràcies. El sociòleg i politòleg Domingo Comas, referència ineludible els darrers temps amb els seus treballs sobre avaluació de polítiques socials i específicament de joventut, ha fet la presentació del llibre i m'ha fet enrogir de tants elogis com m'ha dedicat. Gràcies. Comas ha demanat públicament que el llibre es tradueixi al castellà i a les altres llengües del sud d'Europa, amb models de polítiques de joventut emparentants amb el nostre. Gràcies. Aquesta nit me la passaria sencera donant les gràcies, sense parar. Estic content i agraït.
pepmontes |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 10:02h
Demà a les 12 del migdia tindré el gust i el plaer de presentar el llibre que he escrit per encàrrec de la Diputació de Barcelona i que vol ser un model general d'aplicació de polítiques locals de joventut. L'acte el presidirà la Diputada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, Imma Moraleda, i comptarà amb la valuosa presència i parlament de Domingo Comas, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia. L'acte tindrà lloc a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya, 126. Les polítiques locals de joventut, Criteris, eines i recursos, és el nom amb què ha estat batejada la criatura, que espero que pugui créixer sana i vital davant dels vostres ulls. Hi sou tots convidats, és clar, tant els que veniu de Riudellots de la Selva com els que arribeu de Singapur. I no sé si és suficient pagament per un viatge des de Singapur, però en l'acte es regalarà un exemplar del llibre als assistents.
pepmontes |
dimecres, 12 de novembre de 2008 | 15:58h
Suposo que més avall ja no es podia arribar, però el cas és que, després del desgavell descomunal a què es va veure abocada l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) abans de l'estiu passat i que va culminar amb una assemblea deconstructora el passat mes de setembre, sembla que el sentit comú torna. La junta de transició, creada amb la missió gairebé única de convocar noves eleccions, ha organitzat amb bon criteri una mena de jornada de germanor (el nom és meu) combinant actes de debat i reflexió amb activitats purament lúdiques, per facilitar la coneixença i intercanvi entre socis, la majoria distants en les relacions quotidianes.
L'activitat està organitzada amb gràcia i serà, sens dubte, una bona oportunitat per retornar la fe en les possibilitats de l'associació. Però no s'han acabat aquí les novetats, perquè les eleccions per a la nova junta, que tindran lloc en l'assemblea general convocada per al proper dia 24 de novembre, compten ja amb una candidatura clara.
I cal dir que és de luxe. Els integrants són Joan Ollé, director general de l'Auditori, Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, Jordi Pasqual, coordinador de la Comissió de Cultura de l'organització mundial de Ciutats i Governs Locals Units, Cristina Salvador, de l'empresa A Portada Comunicació + Cultura, Mònica Arús, sotsdirectora de la Fundació Teatre Lliure, Valentí Oviedo, gerent de Manresana d'Equipaments Escènics, Anna Soler-Pont, agent literària, i Gemma Canadell, del Servei Educatiu de l'Auditori de Barcelona.
La llista és impressionant. Dubto que hi hagi alternativa i, en tot cas, si n'hi ha, molt bona haurà de ser per poder-hi competir. Això podria ser el renaixement de l'APGCC. Tant de bo.
pepmontes |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 19:53h
Baixo per la Rambla a quarts de deu del matí i em quedo absolutament sorprès quan veig mitja dotzena de mossos d'esquadra asseguts als bancs de les zones laterals, en posició indolent, eixarrancats, braços penjant, un d'ells espitregat i altres dos jugant amb la gorra tot llençant-la cap amunt. Quina imatge més galdosa, penso. Vint metres més avall, la sorpresa augmenta: hi ha quatre nois negres, membres de la família top-manta, amb els seus immensos farcells embolicats i penjant d'un braç. Els mossos no en fan ni cas. Un dels negres fa exercicis gimnàstics al mig de la Rambla amb estiraments ben atlètics. Però què és això?
I de sobte veig que uns operaris amb granota comencen a instal·lar cintes per barrar el pas als transeunts, de forma longitudinal, de manera que bloquegen el pas tot al voltant d'un dels quioscos típics del passeig barceloní. Ah... i allò... és una càmera. I focus. I estan entrant una grua articulada amb tot de cables pengim penjam... Buf. Ara ho entenc: estan rodant una pel·lícula, o un espot. Els negres són ben reals, suposo que fitxats en ple carrer, però queda clar que els mossos d'esquadra són de fireta.
pepmontes |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 01:35h
Rebo un missatge de correu electrònic que em convida al debat. Magnífic. Repartiria petons, quan rebo propostes així. Es tracta de Manuel Cruz, que rescata un post meu motivat pel número de Barcelona Metròpolis dedicat a la societat civil i em fa saber que aquesta revista, ben dirigida per ell, acaba d'obrir espai web i bloc per estimular... el debat. Ve a dir-me que, si puc opinar des del meu bloc, també puc fer-ho en aquest nou espai virtual, que vol ser d'intercanvi.
Dedico una ullada ràpida (de moment, no he tingut temps per a més) al web i al seu espai incipient de debat (un bloc, ves per on) i m'agrada perquè un i altre són senzills i no cauen en la temptació de grans desplegaments visuals per atraure. Fa la sensació que volen basar el seu atractiu en els continguts. Això, cosa classicota com la que més, és, de fet, una actitud agosarada en els temps que corren. Siguem agosarats, així doncs, i debatem. Si la revista Barcelona Metròpolis i els seus germans acabats de néixer (web i bloc) mantenen el nivell de qualitat, m'hi trobareu sovint.
pepmontes |
dilluns, 10 de novembre de 2008 | 16:31h
Surto al vespre a llençar les escombraries, carregat amb quatre bosses (rebuig, paper, plàstic i vidre, ves per on) i mentre camino per la vorera, veig una parella que discuteix, cinquanta metres més enllà, just davant dels contenidors als quals em dirigeixo. Els faig entre cinquanta i seixanta anys (sóc molt dolent endevinant l'edat de la gent) i tenen un aspecte, malgrat la situació que ara us descriuré, prou digne. Ella està asseguda en un banc i ell està dret just al davant, una mica inclinat, abocat damunt de la seva parella. Tots dos s'agafen pels braços i s'estiren ara endavant, ara endarrera, ara amunt, ara avall. Ell remuga en veu baixa, de forma inintel·ligible; ella, en canvi, crida amb un espinguet dolorós. Porqué no me lo das? Venga, dámelo, dámelo! Qué escondes? Com que m'hi estic acostant miro cap a una altra banda i intento passar desapercebut. Impossible: quan la senyora em veu se m'adreça amb un crit que em deixa glaçat: Señor, ayúdeme!
Ja hi som. De bones a primeres no li faig cas, però com que la senyora insisteix i el seu company incrementa la força de les seves estrebades, me'ls miro amb més intenció per intentar descobrir què passa i actuar en conseqüència. Començo a tèmer que estic davant d'un cas incipient de violència... de carrer (anava a dir domèstica!). L'home es mou lleument per tapar la dona amb el seu cos i interposar-se, per tant, en el meu camp de visió. Però la senyora, sense aixecar el cul del banc, estira el coll i torna a cridar-me. Señor, ayúdeme! Dígale que me enseñe el movil... que no quiere decirme a quien ha llamado! I acte seguit intenta introduir la seva mà a la butxaca interior de la jaqueta del senyor. Ell li pica la mà sorollosament, com aquell qui pica els dits d'una criatura entremaliada. Que te estés quieta! Ara l'he entès, a ell, per primera vegada.
La cosa em sona a ximpleria, així que m'afanyo a llençar les bosses als contenidors. Amb l'esverament gairebé m'equivoco i llenço el paper al lloc del plàstic... Quan ja giro cua per marxar, els crits s'incrementen i la senyora fa Qué me escondes? Si no escondes nada enseñame el número al que has llamao! Señor, ayúdeme, dígale que me enseñe el movil!
Com que el senyor té una actitud més contundent i sacceja de valent la senyora, penso que he de fer alguna cosa. M'hi acosto lleugerament, i tot intentant construir una veu contundent i autoritària els dic alguna cos així com.... Facin el favor de comportar-se i resoldre les seves diferències pacíficament. Sento la meva veu com si fos un altre el qui parlés. Es fa un instant de silenci. Senyor i senyora callen i aturen els seus moviments, que ja començaven a ser preocupants. Jo m'estic allí plantat, amb una sensació immensa de ridícul.
I tornen a saccejar-se l'un a l'altre, sense dir-me res. De sobte, la senyora veu un noia que camina per la vorera de l'altra banda del carrer i crida tot adreçant-s'hi: Llama a los mossos! Llama a los mossos! Alça Manela! Com que ha vist que jo no faig prou cas a la seva demanda, passa a majors i passa de mi.
La parella (el marit, suposo) aconsegueix fer-la aixecar del seient i li va dient alguna cosa en veu baixa mentre la té fortament agafada pel braç. Tranquil·litat, tranquil·litat, els dic jo. Ara sembla que començo a reconèixer la meva pròpia veu. I ells comencen a caminar, lentament i discutint sense parar, en la direcció contrària a la que agafo jo. Me'ls miro una estona, no fos cas que la cosa s'agreugi, però els veig cada cop més pausats. Caminar els senta bé, suposo.
I ja està. Em giro i de sobte trobo set o vuit persones que s'han aturat i han format espontàniament un semicercle; contemplaven l'espectacle. Un senyor em mira directament i fa que sí amb el cap, com volen dir Ben fet, ben fet. Jo apresso el pas, mort de vergonya. Bona nit, els dic. Ningú no contesta.
pepmontes |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 16:52h
Dijous passat vaig assistir a la presentació de Les catedrals del cotó, tercer lliurament de la sèrie de cinc llibres que Francesc Cabana està elaborant per explicar de forma gairebé novel·lada la història econòmica de Catalunya entre mitjans del segle XIX i mitjans del XX. La sèrie s'anomena Cent anys que van transformar Catalunya, i el seu editor, Isidor Cònsul, l'ha enquadrada en un pressumpte nou gènere que ell ha batejat com a docu-ficció i que compara amb Els diaris de Pascal, un projecte de mal resultat televisiu amb la sèrie que es va emetre a TV3 però interessant com a proposta literària.
La petita sala del pis superior de la llibreria Proa Espais es va quedar més petita del que en realitat és amb la quarantena de persones que van assistir a l'acte. Es respirava adhesió incondicional a l'autor entre els assistents, i la unanimitat era prèvia a tot discurs, de manera que els elogis formulats en el parlament de benviguda d'Isidor Cònsul i els de la presentació que va fer Francesc-Marc Àlvaro comptaven amb un terreny adobat per l'amistat i l'admiració. Cònsul va qualificar Cabana de savi i va afirmar que sobre economia ho sap tot. Àlvaro va insistir en la seva qualitat de savi i hi va afegir la de l'honestedat. L'opinador de La Vanguardia va fer un treball certament periodístic en la seva presentació, perquè va desgranar els continguts de l'obra enumerant i explicant les virtuts que, segons ell, atresora el llibre. El qui no tingués notícia previa del treball de Cabana, ben segur que en va sortir informat. Però m'atreviria a dir que a la sala tothom tenia notícia previa de l'obra i de l'autor, de manera que tot plegat fou un exercici de reafirmació.
Els cinc volums amb què comptarà la sèrie són El cabaler de Cerdanya (1844-1875), ja publicat, Les catedrals del cotó (1876-1905) de què parlo aquí, Por i diners (1906-1923), Del foc a les brases (1924-1938) i Els anys de l'estraperlo (1939-1954) que, tot i ser el darrer llibre en l'aspecte cronològic dels fets que narra, fou el primer a ser publicat.
Àlvaro va demanar a Cabana, d'entrada, que es plantegés afegir un nou llibre a la sèrie per narrar els fets econòmics del país entre 1954 i l'actualitat, bo i assumint el risc que molta gent actualment ben activa en sortís esquitxada o mal parada. Cabana no va pas defugir el repte i va dir en el seu parlament final que assumiria aquesta feina de bon grat, amb el permís de l'editor.
El cas és que el treball de cabana amb aquest seguit de llibres té un interès essencialment divulgatiu. Tal com ell va afirmar, té la pretensió d'explicar de forma directa i planera, sense tecnicismes ni grans elaboracions teòriques, allò que sap. I si bé l'afirmació de Cònsul dient que Cabana ho sap tot és potser una mica excessiva, val a dir que ens costaria trobar al país algú que en sapigués més que ell, d'història econòmica.
Ara que corren temps de crisi, no és pas un exercici banal intentar entendre els origens econòmics de la conjuntura que vivim, i fer-ho a peu pla, defugint argots d'economista, resulta atractiu. Cabana va dir que li fa una especial il·lusió aconseguir que bona part de les coses que sap o ha descobert després de quaranta anys de cremar-se les celles llegint, estudiant i buidant arxius d'arreu de Catalunya, arribi al comú dels lectors.
Certament, si el seu llibre transmet la seva habitual bonhomia, la seva insuperable amabilitat i aquesta modèstia tan sincera com injustificada (quan m'hi vaig acostar per saludar-lo em va dir, "no calia, home, no calia"), té més de la meitat de la feina feta de bell antuvi. Llegir-lo serà, ben segur, un plaer.
Per cert, no es va estar de recordar que actualment dedica bona part del seu temps a l'Ateneu Barcelonès, i va fer una seriosa recomanació a tots els assistents per tal que se'n facin socis. Va anunciar, de fet, que algun dels personatges dels llibres de la sèrie que ara es preparen es farà, inel·luctablement, soci de l'Ateneu. I doncs, ja ho sabeu.
pepmontes |
divendres, 7 de novembre de 2008 | 20:57h
Torno de Paris, sortosament després d'un cap de setmana d'esbarjo, i trobo als diaris els mateixos articles i cartes al director de sempre, amb queixes sobre brutícia, embussos, turisme, accessibilitat i transport públic a Barcelona. No cometré la imprudència de comparar la capital francesa amb la nostra capitaleta, però sí que aprofitaré, un cop més, per refusar aquest pessimisme que ens caracteritza i que no ens deixa viure en pau. Els parisencs estan convençuts que viuen a la millor ciutat del món, i us asseguro que no és pas més neta que Barcelona. I, salvant les dimensions, el metro no és més accessible ni els autobusos més endreçats, i l'asfalt i les voreres no estan en millors condicions, i el turisme és tan emprenyador allí com aquí, i la qualitat mitjana dels seus restaurants no és més alta que la dels nostres i, si som capaços de superar el primer somriure de circumstàncies, els cambrers i dependents no són allí ni més simpàtics ni més amables. Us diré, a més, que la grandeur que vessa per cada façana i cada edifici de la captial francesa és incomparable, però, en termes generals i d'actualitat, hi ha més bon gust, més modernitat i bon estil a Barcelona. I ara li ha tocat el rebre a París perquè n'acabo d'arribar, però podria parlar en termes similars de moltes altres capitals europees. Sense amagar els mil i un defectes que tenim, m'agradaria, de tant en tant, llegir articles que expliquin alguna de les coses que fem bé. (publicat a El Punt el 04/11/08)
pepmontes |
divendres, 7 de novembre de 2008 | 01:19h
El proper divendres, 14 de novembre, es presentarà el meu llibre POLÍTIQUES LOCALS DE JOVENTUT. Criteris, eines i recursos, editat per la Diputació de Barcelona, a través de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania i de la seva Oficina del Pla Jove. L'acte tindrà lloc a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya, 126, a les 12 del migdia. A més de la presència d'Imma Moraleda, Diputada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania, tindrem la sort de tancar l'acte amb una xerrada del doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, Domingo Comas, que durant els darrers anys ha fet diversos treballs al voltant de les polítiques de joventut, de gran interès.
He escrit el llibre a proposta de la gent de l'Oficina del Pla Jove, amb la complicitat i confiança que mai no agrairé prou de Ramon Albornà i Tolo Agudo, excel·lents professionals i amics estupendos. La veritat és que, a desgrat del poc temps i dels horaris intempestius en què he hagut de redactar el totxo, em va costar poc acceptar la proposta, perquè tenia ganes d'explicar les coses que explico en el llibre.
Ja fa gairebé quatre anys que no exerceixo específicament com a professional de les polítiques de joventut, però continuo sent el president de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut i m'he mantingut aproximadament al dia de la matèria gràcies a diverses activitats formatives en les que, paradoxalment, com a professor he aconseguit aprendre prou de les necessitats, demandes i reivindicacions dels alumnes.
D'altra banda, ha estat una oportunitat excel·lent per ordenar, refer i donar coherència a un munt de materials que he anat elaborant i acumulant al llarg de pràcticament quinze anys de treball en el sector. Sempre m'he queixat (i ho continuo fent) que els professionals de les polítiques de joventut no escribim i no posem negre sobre blanc tot el que sabem i experimentem quotidianament, i aquesta mancança és en l'origen de moltes de les dificultats de reconeixement públic, social i legal que tenim encara avui. No seria coherent amb les meves queixes si no aprofités una bona oportunitat com aquesta per escriure i publicar. Aquí està el resultat, així doncs.
Tampoc no vull deslligar la publicació del llibre d'una voluntat, que no vull oblidar ni deixar de banda, de servei a aquest sector professional tan desllorigat i fins avui desestructurat. Me'n sento deutor. Els meus quinze anys de polítiques de joventut, a banda de fer algun o altre projecte que hagi pogut resultar útil, m'han servit per aprendre de manera intensiva un munt de coses que penso que són ja constitutives del meu perfil professional. Fent polítiques de joventut he après a ser gestor cultural, he conegut des de dintre el funcionament de l'administració, he adoptat criteris de servei públic que ja no vull deixar de banda mai més, m'he acostat a algun dels mites intocables de la nostra administració progre, com són la participació, la proximitat i l'atenció social, he crescut com a professional en el sentit més genèric del terme i he dibuixat un marc de prioritats per al meu compromís polític, no pas partidista, sinó d'implicació en la gestió dels afers públics i de la voluntat de fer valer criteris i principis en els que un acaba creient.
A les polítiques de joventut, per tant, li dec més coses de les que mai podria retornar en justa corerspondència. Era imprescindible, per tant, que si en tenia l'oportunitat, intentés aportar alguna coseta al sector. I, sense modèsties absurdes ni timideses fingides, he volgut posar damunt del paper les coses que crec que sé.
Bé. Tampoc no cal embolicar més el discurs. Estic contentíssim d'aquest llibre que veurà la llum el proper dia 14 i em produiria un plaer indescriptible saber que algun dels que de tant en tant teniu la paciència de llegir aquestes ratlles, teniu intenció de venir a la presentació. Hi esteu convidats, és clar.
Rebo un correu electrònic seu i en el remitent hi apareix "Josep López". Però tots sabem que és en Pepus. Ara porta el cabell rapadet, darrera d'un front immens de tant ample com es fa, i una barba blanca i arregladeta. Aspecte venerable d'aire oriental, hippie revingut que guarneix uns ulls vius i penetrants amb ulleres grogues, ben "fashion". Aire serè, mirada penetrant, veu profunda i estil progressiu. De què va? et preguntes. I jo què sé! És en Pepus, i ja està. I ben prou que n 'hi ha. Ara fa una nova volta a la seva vida, doble mortal, tirabuixó, i es llança en picat al món de les titelles per a infants, descarat i tendre, sorprenent, generós. Hola, Pepus, què tal? Com estàs?
S'ha creat l'Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana. Benvinguts a l'embolic! L'entitat s'ha constituit durant el mes de novembre i ja han penjat a la xarxa un 
La frase del títol no resumeix la intervenció d'Antonio Ramírez en el Tribuna Ateneu del passat 19 de novembre, però dona alguna pista interessant sobre l'estat d'ànim de molts dels assistents. Els convidats, després de sentir una brillant conferència de Ramírez, responsable de les llibreries La Central, posaven en dubte les possibilitats reals de supervivència del món del llibre tal com el coneixem fins avui. En la seva intervenció el llibrer va certificar les dificultats per sobreviure a l'onada tecnològica i va intentar posar damunt de la taula els arguments que, a parer seu, fan necessària i convenient la pervivència del model clàssic. Ho va fer de manera convincent, i encara va rematar millor la feina responent a les preguntes dels contertulis en el temps dedicat a la conversa. Al final, jo diria que a la majoria dels assistents ja els estaria bé pronunciar en veu alta la frase del títol.
Demà a les 12 del migdia tindré el gust i el plaer de presentar el llibre que he escrit per encàrrec de la Diputació de Barcelona i que vol ser un model general d'aplicació de polítiques locals de joventut. L'acte el presidirà la Diputada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, Imma Moraleda, i comptarà amb la valuosa presència i parlament de Domingo Comas, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia. L'acte tindrà lloc a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya, 126. Les polítiques locals de joventut, Criteris, eines i recursos, és el nom amb què ha estat batejada la criatura, que espero que pugui créixer sana i vital davant dels vostres ulls. Hi sou tots convidats, és clar, tant els que veniu de Riudellots de la Selva com els que arribeu de Singapur. I no sé si és suficient pagament per un viatge des de Singapur, però en l'acte es regalarà un exemplar del llibre als assistents.
Suposo que més avall ja no es podia arribar, però el cas és que, després del desgavell descomunal a què es va veure abocada 
Dijous passat vaig assistir a la presentació de Les catedrals del cotó, tercer lliurament de la sèrie de cinc llibres que Francesc Cabana està elaborant per explicar de forma gairebé novel·lada la història econòmica de Catalunya entre mitjans del segle XIX i mitjans del XX. La sèrie s'anomena Cent anys que van transformar Catalunya, i el seu editor, Isidor Cònsul, l'ha enquadrada en un pressumpte nou gènere que ell ha batejat com a docu-ficció i que compara amb Els diaris de Pascal, un projecte de mal resultat televisiu amb la sèrie que es va emetre a TV3 però interessant com a proposta literària. 
