pepmontes |
dimecres, 29 d'octubre de 2008 | 20:20h
En cosa de tres o quatre dies rebo convocatòries per a uns quants esdeveniments de nivell internacional relacionats amb el món de les publicacions periòdiques, durant el mes de novembre, a Barcelona, i organitzats per entitats catalanes. El qui digui que, almenys en aquest sector, ens mirem el melic, és que és un ximple. Fem un repàs?
Els dies 10, 11 i 12 de novembre tindrà lloc el Fòrum Espai Català de Premsa, que inclou la celebració del Primer Congrés Internacional de Publicacions Periòdiques BCN World Magazine i la Tercera Convenció de Premsa Comarcal i Local. Els culpables d'aquestes cites són la gent de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, dirigida pels amics Lluís Gendrau i Àngel Madrià i l'Associació Catalana de Premsa Comarcal. Hi haurà la plana major de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, convidats del Quèbec, d'Euskadi, d'Irlanda, l'Alemanya, d'Hongria, de Portugal..... i més. Destaco el títol d'alguna de les ponències: El futur de la premsa de pagament, Mitjans públics. Competència deslleial? L'encaix de la web i el paper.... Tremendo.
Però no us empatxeu, que encara us queda feina. El 19, 20 i 21 de novembre tindràn lloc les Terceres Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta, organitzades, en aquest cas, per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, comandada pel també amic Josep Ritort. En el programa hi veig editors i experts dels EUA, Holanda, Àustria, Dinamarca, Suecs, Noruega, Argentina... Hi treurà cap el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i l'alcalde, i llegeixo títols de ponències com Com millorar la meva xarxa de vendes? El mitjà multimèdia, la producció de continguts multiplataforma, Models nòrdics de premsa gratuïta, Què volen els joves lectors......
Buf. Què passa aquest mes de novembre? Ens hem posats tots d'acord? Quina mena de competència hi ha entre aquests dos models de premsa tan diferents? Es contraprogramen? És pura coincidència? S'han canviat cromos? O és que, senzillament, el futur internacional de la premsa i publicacions periòdiques passa per Barcelona? És estrany, aquest país, no trobeu?
I doncs, desitgem èxit i futur als uns i als altres. Tant perquè són amics com perquè són bons professionals.
pepmontes |
dimecres, 29 d'octubre de 2008 | 01:03h
Hi seran Toni Albà, Christian Atanasiu, Pablo Muñoz, Las Pestañas, Os sete magnificos mais un, Mago Miky, Fengari Titelles... i jo què sé! Un munt de gent, un any més, fent costat a la gent de Gong (GeaONG), una entitat de Pineda de Mar que no estalvia esforços per explicar la realitat dels més desfavorits, per recollir calerons per a diversos projectes de desenvolupament i per animar els més afavorits a donar alguna cosa de si mateixos. I tot això ho fan amb un somriure al rostre. Ni tètrics, ni catastrofistes, ni amargats ni emprenyats. Somrient!
Aquesta mateixa nit (dimecres) tindrà lloc el primer acte a la Masia de Can Comas de Pineda de Mar, a les 20,00 hores. Es presentarà el projecte Caravanas Solidarias de Pallassos en rebelió i la xerrada "El riure actiu que transforma el món". I ja no pararan fins el dia 9 de novembre, amb una traca final en la que intervindran Toni Albà, el Mag Miky i la companyia gallega Os sete magnificos mais un. Aqui podeu trobar el programa complet. Activitats pedagògiques, solidàries, participatives i artístiques per oblidar-nos de la nostra crisi passatgera i pensar una estona en la crisi permanent dels indígenes de Centreamèrica.
pepmontes |
dilluns, 27 d'octubre de 2008 | 16:21h
Aquests dies està de moda dir pestilències dels buscadors de bolets. Certament, els darrers temps s'ha produït una revifada d'aquesta afició i els mitjans han contribuït cosa de no dir a la incorporació de nous boletaires a la nòmina d'usuaris del bosc. El fenòmen és evident, i és fàcilment constatable quan surts a la muntanya el cap de setmana: proliferen els excursionistes ocasionals que es pengen un cistell sota del braç i remenen el sotabosc amb ganes. Però aquest increment d'usuaris (diguem-ho així) de la muntanya no fa gràcia als elitistes de la cosa natural, que voldrien que camins i corriols estiguessin vetats per als ciutadans que no acreditin la pertinença a alguna nissaga de probada autenticitat boletaire.
Jo diria que està tan de moda anar a buscar bolets com dir pestes dels nous boletaires. I tan és així que fins i tot el nostre idolatrat i mai prou lloat Quim Monzó es va afegir a l'obertura de la veda per posar de volta i mitja els boletaires revinguts. Em dol a l'ànima dir-ho en veu alta, però aquesta vegada no puc estar d'acord amb l'article que el mestre Monzó va publicar a La Vanguardia del passat 23 d'octubre, amb el títol (prou explícit) Tiran más dos setas de dos carretas.
Ens passem la punyetera vida malparlant dels hàbits urbanites, de la creixent separació entre la vida urbana i la vida rural, de la falta d'educació ambiental, del desconeixement del nostre entorn natural, de la ignorància supina sobre fauna i flora del país, i resulta que quan trobem la fórmula adequada per aconseguir que centenars d'urbanites visitin de bon grat el bosc, no fem altra cosa que dir-ne penjaments.
Quim Monzó diu en el seu article que a ell no li agrada anar a buscar bolets i que segurament no ho farà mai, però que li molesta trobar tanta gent patejant el bosc per fer-ho. Home, no fotis! A mi també m'agradaria que quan vaig al cine tota la sala fos per a mi, o que quan passejo per una avinguda de Barcelona em deixessin la vorera per a ús exclusiu, o que al metro ningú no pugés al meu vagó, o que...
És infinitament millor que urbanites reconsagrats vagin a passejar pel bosc amb l'excusa de buscar bolets que no que vagin a dir penjaments de jugadors i àrbitres en un camp de futbol, o que es tanquin a veure la tele tot el cap de setmana, o que s'apilonin en centres comercials específics per a "garrulus" (disculpeu la llicència urbanita) o que facin qualsevol de les coses que idiotitzen i que denigrem cada cop que en tenim ocasió. Ja sé que si van al futbol, es queden a casa mirant la tele o van a un centre comercial ens deixen altres espais lliures per als que som infitament millors que ells, però el que no podem fer és demanar millor educació i consciència ambiental al món sencer i després exigir-los que no s'acostin ni de casualitat a la muntanya perquè la malmenten i perturben la nostra tranquil·litat.
Què hem de fer? Crear reserves naturals només per a ser visitades per a persones de comprobada consciència natural? Demanar un exàmen de suficiència i aptituds ecològiques per a tots aquells que vulguin trepitjar un pam de terra no asfaltada?
El primer argument que usen els purs de natura és fàcil: és que no tenen ni idea de caminar pel bosc i ho malmeten tot. Mentida podrida. Ja sé que aquesta afirmació pot fer mal, però jo he vist més pagesos o habitants de zones rurals fotent burrades a la muntanya que no pas urbanites maldestres. Els urbanites es foten de cap amb més facilitat, són poc traçuts per orientar-se, no coneixen el nom de les plantes ni els insectes i porten "tupers" per menjar amb forquilla i ganivet per comptes de sans i monumentals entrepans. I què? És el seu problema, no? I si bé és cert que molts visitants esporàdics d'origen urbà dels nostres boscos no tenen ni poc ni molt respecte per la natura, no hi són pas en un percentatge superior als provinents d'entorns rurals; n'estic seguríssim. En tot cas, aconseguir que urbans i rurals tinguin més respecte per l'entorn és una qüéstió d'educació. Per a tots. Eduquem-los! Són justament els que voldrien la muntanya en exclusiva per als muntanyencs els que sempre demanen major educació ambiental. Doncs fem-ne! No se m'acut millor manera de fer-ne que portant la gent a la muntanya.
El segon argument que sento també té gràcia: és que no deixen ni un bolet pel camí. Si els nous boletaires són tan burros com diuen, ben segur que no tenen ni idea d'on anar a buscar el preuat tresor que hauria d'omplir els seus cistells. Els boletaires de tota la vida són els que saben on són els arols i saben per quina banda del bosc s'han d'endinsar per trobar-los. Que demostrin la seva expertesa, que deixin els contorns de les carreteres per als inexperts i que vagin ells a trobar bolets allí on n'hi ha més i on són més bons. Que deixin les escorrialles per als maldestres urbanites; al cap i a la fi, aquests urbanites no se senten ferits en el seu orgull personal si no troben ni un bolet de mostra. Són els boletaires de tota la vida els que presumeixen de saber-ne més que ningú, d'omplir els cistells més rapidament que ningú, de... O és que potser no en saben tant com diuen?
Ah, i la última troballa dels enginyosos defensors de la natura és demanar que els boletaires rescatats pels bombers perquè s'han perdut paguin de la seva butxaca el servei de rescat. Sí, és clar: i els accidentats de trànsit que es paguin també els serveis mèdics i si no que no tinguin accidents! I els habitants dels municipis petits que es paguin ells solets les carreteres i si no que vagin a peu! I els pijos que van a esquiar que es paguin l'atenció mèdica quan prenen mal a la pista i si no que juguin a escacs! I els culers que paguin de la seva butxaca els dispositius de seguretat, trànsit, neteja, etc, i si no que per comptes d'anar al futbol es quedin a casa... I.... i ja n'hi ha prou.
No us diré que m'entusiasmi trobar multitud de gent a la muntanya. Però tampoc no cometré la frivolitat de demanar que els excursionistes es quedin a casa perquè són boletaires de nova fornada, perquè no en saben prou o perquè considero que no tenen prou consciència ecològica. No fotem. Deixem de queixar-nos per tot i aportem algun granet de sorra a la concòrdia universal dient, per exemple, Bon dia! quan ens creuem amb un boletaire (nou de trinca o carregat d'experiència) al bosc. I no siguem torracollons!
pepmontes |
diumenge, 26 d'octubre de 2008 | 19:14h
Joan-Francesc Escrihuela treballa als informatius de TVE Catalunya i ha comprobat efectivament que un tresor de la nostra memòria històrica està en greu perill de desaparició. Des dels inicis de la televisió a casa nostra, als mítics estudis de Miramar dels anys 50 i fins al canvi tecnològic de 1982, les notícies es rodaven en pel·lícula fotoquímica o, tal com es diu habitualment, "en cine". Durant tot aquest període es va enregistrar infinitat d'hores de notícies, bona part de les quals no es van arribar a emetre mai perquè la censura franquista les va condemnar a l'ostracisme. Però les pel·lícules és van guardar. O mal guardar. Avui, centenars de rotlles amb aquell material s'està deteriorant a marxes forçades en magatzems inadequats, amb pèssimes condicions de temperatura i humitat. El futur d'aquest material, si no s'hi posa remei tindrà una d'aquestes dues opcions: desapareixerà amb el deteriorament definitiu de les pel·lícules, o es traslladarà completament a Madrid per tal que allí en facin alguna cosa.
El resum, en tot cas, és que perdrem, per una raó o altra, una part del nostre patrimoni històric fonamental. Escrihuela, alarmat definitivament davant d'aquesta realitat, va decidir denunciar la situació en un article que es va publicar a l'Avenç, en el seu número de setembre.
La denúncia és contundent i fins i tot esfereïdora a poca sensibilitat que hom tingui. Però no hi ha hagut cap resposta. Ni una carta al director, ni un desmentit oficial, ni un projecte anunciat. Res de res.
Escrihuela ha demanat una entrevista a la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació per denunciar el cas (està a l'espera de ser rebut), i ara ha començat a adreçar-se a diferents entitats culturals del país per tal que li donin suport.
Dijous passat, per sorpresa, va aparèixer una notícia a La Vanguardia en la qual es deia que TVE preveu recuperar i digitalitzar bona part del seu material històric. S'hi esmentava de passada els fons de Catalunya. Però cap precisió ni cap concreció sobre aquesta part dels seus arxius, pressumptament en risc de desaparició.
Només a títol de mostra, Escrihuela explica que entre les filmacions en risc hi ha, per exemple, el rodatge de l'enderrocament dels murs que tapiaven l'accés al Parlament de Catalunya, durant els anys de la transició. Aquestes imatges mai no s'han vist públicament, però és evident que tenen un valor testimonial incalculable. La desídia i la creixent inoperància de TVE a Catalunya són prou conegudes, però costa creure que s'arribi a aquell nivell d'irresponsabilitat. És possible que no tinguin previst cap pla de tractament, restauració i recuperació d'aquest material?
Si no és així... alguna cosa hi haurem de fer, oi?
pepmontes |
dimarts, 21 d'octubre de 2008 | 18:38h
Ahir es va inaugurar la restauració i reforma de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, després de gairebé tres anys d'obres ininterrompudes. La notícia és rellevant tant per la importància patrimonial i científica del centre com pel fet que simbolitza la culminació d'una etapa de recuperació i rellançament d'una institució sense la qual no es pot explicar un període cabdal per a la història del país. L'Ateneu Barcelonès torna a ser en el centre de la vida cultural i intel·lectual de la ciutat i de Catalunya, i la seva biblioteca, que n'és el cor, torna a bategar amb força. Però a banda del mèrit inqüestionable de les dues juntes directives que, encapçalades per Oriol Bohigas i amb una tenacitat sorprenent, han aconseguit els recursos necessaris per a la transformació de l'entitat, cal fer un reconeixement explícit i públic a l'equip humà que ha fet possible que l'Ateneu obrís les portes cada dia durant aquest llarg període. Si exceptuem petites parades tècniques, els serveis de l'Ateneu s'han mantingut en funcionament durant aquests llargs tres anys, i no només han mantingut el nivell de treball, sinó que han crecut , han millorat en qualitat i han incorporat noves prestacions als socis i a la ciutadania en general. Pràticament quaranta persones entre conserges, bibliotecaris, administratius, programadors, gestors culturals i personal de manteniment han fet possible la proesa. A ells també els hem de donar les gràcies. (publicat a El Punt el 21/10/08)
pepmontes |
dilluns, 20 d'octubre de 2008 | 16:46h
Tothom ho diu. Un dels canvis més destacables de la biblioteca de l'Ateneu després de la restauració i reforma és la seva nova lluminositat. Els qui la coneixien de fa anys en tenen un record fosc i llòbreg, amb un punt de misteri, atractiva per suggerent però decebedora per opaca. Ara, en canvi, un savi sistema d'il·luminació fa que destaquin com no ho havien fet mai les extraordinàries pintures del segle XVIII del Vigatà, que converteixen els sostres de la biblioteca en un autèntic tresor. A mitja alçada, la galeria de retrats d'ateneïstes il·lustres, restaurats i reubicats, llueixen a pler; i una il·luminació intensa i continua amara de vida totes les prestatgeries, curulles de llibres, convidant a resseguir els seus lloms amb les puntes dels dits. Avui ha tingut lloc la inaguració de la biblioteca, però no us mostro pas la foto de familia de les "autoritats", sinó una fotografia de Carme Esteve de la Sala Canuda, buida de gent però plena de lletres i llum.
Desfilada de prohoms, encaixades de mà, felicitacions, cops a l'espatlla, mirades panoràmiques i colls torsionats per admirar la bellesa del lloc i el moment a totes les alçades possibles. Bohigas presidencial, com sempre, Mascarell professional, Joaquim Coll, bibiotecari de la junta, cofoi i satisfet, Carles Martí amb maneres d'alcalde, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona però amb discurs de conseller, Joan Corominas, president de Fundació Banc Sabadell, entranyable i amable, Salvador Alemany, d'Abertis, imant de totes les mirades, Ramon Armadàs, de Fundació Damm, simpàtic i xerraire.... De fet, hem passat llista, però no us la treuré tota aquí.
Algú ha dit, avui, que amb biblioteques així, llegir ve més de gust. Som-hi, dons.
pepmontes |
dissabte, 18 d'octubre de 2008 | 14:07h
El déu de Francesc Pujols, aquell que es deconstrueix amb el seu manual d'hiparxiologia (la religió catalana, segons l'escriptor-filòsof-periodista-poeta-tertulià-bromista) no té els poders ben afinats. El dia que es presentava el carrer que l'Ajuntament de Barcelona finalment ha dedicat a Francesc Pujols ha plogut amb insistència i ha posat a prova la fidelitat d'ateneistes, barcelonins i martorellencs. Expliquem-ho. Avui, per fi, s'ha oficialitzat el canvi de nom de l'antic Passatge Duc de la Victòria per convertir-se en el nou carrer Francesc Pujols. Baldomero Espartero, general de trista memòria per als barcelonins no tindrà més victòries pòstumes entre els nostres carrers; ja era hora. La bona nova ha estat possible gràcies a la petició insistent de l'Ateneu Barcelonès, secundada amb no menys entusiasme per la Fundació Francesc Pujols, de Martorell.
La Comissió del Nomenclàtor va acceptar la petició del canvi de nom del carrer que va fer l'Ateneu l'any 2006 (Any Ateneu, en què es conmemorava la instal·lació de l'entitat al Palau Savassona, al carrer de la Canuda). Francesc Pujols, que va néixer a la Plaça Reial, fou un conspicu ateneista, animador inigualable de les tertúlies més célebres de la docta casa. Era, a més, un assidu de la vila de Martorell, en la que, com diu el seu alcalde, estiuejava tot l'any. Era idoni que el patètic passatge del Duc de la Victòria es convertís en el carrer Francesc Pujols perquè aquesta via és a tocar de l'Ateneu, a l'altra banda de la plaça Vila de Madrid. I la Fundació Pujols, de Martorell, ho veia la mar de bé.
I tant bé ho veia, que per a l'acte de presentació, avui mateix a les dotze del migdia, hi ha enviat la Banda Municipal de Martorell i el Senyor Paco, un capgrós realment gros que recorda la imatge i el nom amb què popularment es coneixia Pujols a Martorell. Però ha plogut. Potser és que, tal com diu Ramon Alcoberro, filòsof de referència de l'Ateneu, el déu de Pujols ni hi veu ni escolta, i fa cas omís, per tant, de mundanes celebracions. Però ni els devots de la hiparxiologia, ni els ateneistes, ni els martorellencs han defallit. Sota un bosc de paraigües, la banda municipal ha sonat amb èmfasi i prosopopeia, el senyor Paco ha fet acte de presència, i l'alcalde Hereu ha celebrat que el general que va bombardejar i va esfondrar el Saló de Cent ja no té carrer a Barcelona.
El president de l'Ateneu, Oriol Bohigas, ha dit que posar noms de carrers a personatges il·lustres és una sàvia manera d'homenatjar-los, entre d'altres coses perquè si un dia deixen de ser mereixedors d'homenatge és la mar de fàcil tornar a canviar el nom. Segurament no pensa el mateix Ferran Mascarell, ara vicepresident de l'Ateneu, però que va rebre, aprovar i tramitat el canvi de nom perquè el 2006, quan es va produir la petició, era el president de la Comissió Municipal del Nomenclàtor. Es va haver d'enfrontar a unes resistències numantines, sobretot de veïns, que veien en el canvi de nom un entrebanc innecessari. O sigui, que això de canviar el nom dels carrers, per molt convenient que sigui, no és gaire fàcil. I dos anys després, quan per fi s'oficialitza el canvi, Ferran Mascarell és el vicepresident de l'entitat que li ho hava sol·licitar a ell mateix quan presidia el nomenclàtor. Guaita, que bonic!
Els veïns del carrer han sortit als balcons quan han sentit la banda de Martorell, i han pogut veure com, entre la multitud (no menys de cent persones presenciaven l'acte) es movia un capgrós extemporani que donava la mà i fins s'abraçava a Sisa, que ha tret el nas per retre homenatge a Pujols, probablement precursor de moltes de les genialitats del nostre cantautor més entranyable. Entre la façana guarnida amb la imatgeria del Decathlon (autèntic identificador de la plaça vila de Madrid) i la placa que diu discretament que Pujols va viure entre Barcelona i Martorell i que era, simplement, escriptor, hi ha hagut bon rotllo, bon humor, acudits pujolsians i germanor per a aquest nou enllaç, tal com ha dit Hereu, entre Barcelona i Martorell, via Ateneu.
I deixeu-me rematar dient que, a parer meu, el més content de tots els presents era Ramon Alcoberro, animador de la xarxa blocaire, divulgador irreductible de la filosofia, vocal de la Junta Directiva de l'Ateneu, membre del Patronat de la Fundació Francesc Pujols i instigador de l'actuació de la banda municipal de Martorell i de la construcció del nou i pertinent capgrós. Honor i glòria, així doncs, per al nostre filòsof de capçalera.
En el món de la cultura ja constitueix un èxit que les coses, simplement, es facin. Però si a més de fer-les, es fan bé... el plaer és indescriptible. I aquest vespre he presenciat, un cop més, una bona lliçó de coses ben fetes: hem inaugurat el nou curs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu. I fixeu-vos que empro la primera persona per explicar l'acte d'avui; no puc evitar el sentiment egoïsta d'assumir com a pròpia, com a una mica meva, l'escola. I això és possible, entre moltes altres raons, perquè els qui fan aquestes coses tan ben fetes que hem vist avui, en Jordi Muñoz i en Pau Pérez, són persones extremadament generoses. Ells són els directors de l'escola, sense cap mena de dubte un dels fenòmens més sorprenents i a l'hora interessants que s'han produït en el món de les lletres i de la cultura en general durant els darrers anys a Catalunya. El curs que s'engegava avui és el que fa deu. El quart des que en van assumir la direcció en Jordi i en Pau. El quart any d'un èxit inqüestionable, que ha superat de llarg la previsió més optimista. Però avui no explicaré l'escola d'escriptura. Avui tenia ganes, només, de deixar constància que he assistit, altre cop, a una bona, senzilla, clara, nítida, honesta, lliçó de bones pràctiques culturals. Altre cop el plaer de les coses ben fetes, guarnides amb una generositat sense límit.
pepmontes |
dimecres, 15 d'octubre de 2008 | 20:15h
Segona edició del nou cicle Tribuna Ateneu, amb el conseller Ernest Maragall com a protagonista. Ens havia de parlar d'educació, i ho ha fet, però no ha desaprofitat l'ocasió per anar més enllà i sumar la seva posició personal a la del socialisme més catalanista, representat de forma brillant i fins a cert punt sorpresiva des de fa uns quants dies per Ferran Mascarell. La conferència amb que Mascarell va engegar l'actual curs de l'Ateneu el passat 2 d'octubre està generant tota mena de reaccions, entre elles l'adhesió d'algun dels representants més conspicus del sector catalanista del PSC. I avui Maragall ha dedicat vint minuts de la seva intervenció de pràcticament una hora a sumar-se a les idees expressades per Mascarell en aquella conferència i a explicar, des del seu punt de vista, el moment que viu el país en perspectiva nacional.
La conferència de Mascarell la trobareu aquí, i la intervenció de Maragall al Tribuna Ateneu la podreu veure completa a Vilaweb TV a partir de demà dimarts. Hi ha qui diu que el text de Mascarell pot convertir-se en una mena de manifest fundacional d'una reacció que aspira a recuperar el pes i influència del sector mes catalanista dels socialistes. N'hi ha, per tant, que el truquen per felicitar-lo. I n'hi ha, amb tota seguretat, que li diuen que amb la seva posició traspassa la frontera del que és tolerable per a l'actual PSC. Interessant.
El que queda clar és que Ernest Maragall ha evidenciat avui una adhesió gairebé incondicional als seus postulats. Ho ha fet de manera explícita i sense embuts. També és cert que els posicionaments nacionalment més ambiciosos formulats des de qualsevol instància del PSC (inclòs Mascarell, ara que aparentment no té influència política directa) no són rebutjats, desmentits o contradits pel discurs oficial de Montilla que, en termes generals, està resultant més agosarat del que mai va ser, per exemple, Jordi Pujol, quan exercia de President. Diuen que el càrrec imprimeix caràcter. Potser sí.
Però segurament la batalla no és tant de discursos i posicionaments públics com d'actituds internes i pràctiques. Això que tothom anomena aparell del PSC no salta d'alegria amb les efusions catalanistes, però tampoc no les desmenteix i no en fa atac públic. Potser és que té la paella tan ben agafada pel mànec que no li fa falta constradir-les, i encara li va bé acceptar mostres públiques de dissenssió en terrenys purament teòrics perquè així fa gala de pluralitat i tolerància. Però costa pensar que els arguments, brillantament exposats, de Mascarell, no tenen cap repercussió pràctica. Per molt ben lligats que estiguin els mecanismes del poder una aportació intel·lectual del nivell de la de Mascarell ha de fer xerricar els engranatges si no s'hi està d'acord. I, per tant, jo pregunto... hi estan d'acord, o no? Algú del PSC pot fer una aportació de nivell similar en un altre sentit i proposant coses diferents?
On és el límit per al PSC? Mascarell l'està buscant? Hi ha massa crítica al PSC per aspirar a consolidar un pol de pressió a la vora d'aquest límit aparentment desconegut? Avui Maragall ha fet una passa no pas poc significativa amb la seva declaració de complicitat amb les idees de Mascarell. Qui més s'hi suma, públicament? Hi haurà corrua d'adhesions? No perdem de vista el tema.
pepmontes |
dissabte, 11 d'octubre de 2008 | 19:09h
Nus de la trinitat. Quarts de dues de la tarda. Passo per sota del pont de la ronda per sortir de Sant Andreu. Davant meu, dos cotxes amb pressa. Avancem a poc a poc perquè els carrers van carregats i quedem aturats davant d'un semàfor àmbar intermitent. El cotxe de davant vol incorporar-se al carrer perpendicular però no pot perquè el trànsit és intens. El de darrera seu se li enganxa al cul i fa roncar el motor. El conductor gesticula amb els braços. Sembla que voldria que l'altre entrés al carrer a la brava. El semàfor canvia i es posa vermell; ara sí que no poden passar. El conductor del segon cotxe s'enfurisma i es belluga tant dintre del vehicle que fins i tot el fa botar. Toca el clàxon insistentment. El de davant treu el cap per la finestreta i li demana, a crits, què vol. L'altre treu un braç musculós per la finestreta i li fa banyes. Al de davant li canvia la cara i baixa del cotxe d'una revolada. Ja hi som.
És baixet i rabassut, amb una panxa prominent. És sudamericà. Amb quatre gambades es planta davant de la porta de l'altre cotxe, el que feia sonar el clàxon. Criden tots dos, un dret damunt de l'asfalt, l'altre dintre del vehicle. A la fi, el segon obre la porta i també surt del cotxe. És un pèl més alt, no gaire. Aquest no té panxa, però compensa el volum treient pit; sembla que s'hagi de menjar el seu oponent amb patates. En sortir del cotxe no s'atura davant del panxut sinó que passa de llarg i puja damunt de la vorera i, davant de la sorpresa de la dotzena de conductors que estem contemplant l'escena, comença a saltar pugilísticament, amb un àgil joc de cames. Tanca els punys, aixeca els braços i es posa en guàrdia. Fins i tot simula una finta. El seu aspecte és ferotge i la seva mirada furibunda. Com que veu que l'altre s'ha quedat palplantat mirant-lo, baixa la guàrdia un instant i li fa amb el dit que s'acosti, sorneguer, com volent dir "vina cap aquí, moreno". Aquest també és sudamericà.
Superat el desconcert, el grassonet puja també a la vorera i s'hi acosta decidit. Aquest, com que no és tan àgil i, per descomptat, no té l'estil atlètic de l'altre, usa una tàctica més barroera: carrega com un tren de mercaderies i li etziba una bona empenta a l'altre. La veritat és que tanta dansa pugilística i tant de saltiró estilitzat no li ha servit de res perquè l'empenta el fa sortir disparat enrera. Malgrat això, aguanta l'equilibri, i quan es recupera es posa a cridar com boig. Presa d'una gran excitació, infla el pit fins a dimensions inversemblants (recordeu el Popeye quan s'acabava de prendre el pot d'espinacs?) i s'acosta a l'altre, que ara l'espera amb els braços a la cintura, immòbil. S'escridassen, amb la punta dels nassos a escassos mil·límetres una de l'altra. Imagino per un instant les bafarades d'alè i l'onada de capellans que es llancen i em venen basques.
La situació s'allarga durant uns segons, que semblen interminables. Jo i tots els altres conductors esperem amb angúnia el moment de veure saltar la primera cleca. Però no arriba. A poc a poc, l'espai entre els seus nassos es va eixamplant, al mateix ritme que puja el volum dels seus crits. El grassonet és el primer que es decideix a fer una passa enrera. Es mig gira (no vol perdre de vista el Casius Clay de la Trinitat) i avança lentament cap al seu cotxe. Quan agafa la maneta per obrir la porta l'altre, que no s'ha mogut del seu lloc, fa un rugit que ens deixa a tots glaçats i es descorda la camisa. L'altre no s'ho pot creure, i ara calla. Amb una habilitat i rapidesa inaudita, el conductor impacient es treu la camisa, en fa un manyoc i la llença amb força cap al seu cotxe. Amb una punteria digna d'elogi, aconsegueix que entri per la finestra.
Noi, ara sí que està imponent. A pit descobert sembla que s'hagi de menjar el món. Però l'altre, ves per on, no s'impressiona i es posa a riure. Obre la porta del cotxe i s'hi asseu. Quan és a punt de tancar la porta l'altre es decideix a moure's i s'hi acosta. Jo diria que treu fum del cap. Està vermell com un pigot i la veu se li comença a enrogallar. L'altre li tanca la porta als nassos i arrenca. El semàfor acaba de canviar i ja està verd. El cotxe es mou lentament perquè el trànsit continua sent molt intens, però a poc a poc s'esmuny entre la resta de vehicles.
L'home de les cavernes torna al seu cotxe, sense deixar de cridar. Quan s'hi instal·la, una noia que és al seient del costat li acarona el cabell. Arrenca i el cotxe surt de bursada, fent xerricar les rodes. Però com que a pocs metres ja té un altre vehicle, ha de frenar bruscament i se li cala. El torna a engegar i fa roncar el motor. Una fumarada negra com el sutge surt del tub d'escapament. A la fi, veu un forat en mig de la caravana i s'hi cola. Des del meu cotxe el veig fent esses, d'un carril a l'altre, fins que desapareix de la meva vista.
Mentre poso la primera miro cap al cotxe del meu costat i el conductor, un senyor d'edat amb cara d'esglai, em mira ben seriós. El meu aspecte també deu ser de preocupació. Però després d'aguantar-nos la mirada uns instants, tots dos esclafim a riure, amb ganes. Quan miro pel retrovisor veig que la conductora de darrera meu també riu, acompanyada per un noi que s'agafa la panxa de tant bé com s'ho passa. També darrera meu, en un cotxe situat en diagonal, quatre nois joves s'ho passen d'allò més bé i comencen a cridar, a cor: "una altra, una altra!".
Us asseguro que no és una pel·lícula. Ha passat de debó; jo ho he vist. Avui mateix. Ah, i que a ningú no se li ocorri pensar que tinc tics xenòfobs pel fet que hagi dit que tot dos eren sudamericans. És el que eren. I punt.
Mentre condueixo (a poc a poc i amb molt calma, us ho asseguro) se m'acut pensar que, potser, tot plegat, era una broma. No serien actors? I si esperaven que els donéssim alguna moneda? No serà una nova manera de demanar almoïna, més creativa i artística que la dels clàssics netejavidres? En fi, me'n vaig a fer la compra de la setmana cap al Mercadona, que té aparcament.
pepmontes |
dimecres, 8 d'octubre de 2008 | 20:47h
Trista, tristíssima notícia. Em diuen que el Servei d'Informació i Assessorament per a Joves (SIAJ) de l'Alt Penedès i Garraf està vivint les seves darreres setmanes. El que ha estat des de 1986 un referent excel·lent del treball en cooperació entre diferents municipis d'aquestes comarques, a través d'un sistema mancomunat d'atenció als joves, té els dies comptats per decisió política. Durant molts anys, quan defensàvem que les polítiques de joventut havien de prestar-se en tots els municipis, amb independència del seu tamany, i que el treball en xarxa era, més que una opció de futur, una necessitat, ens remetíem al SIAJ per demostrar que era possible fer-ho i, a més, fer-ho bé. Aquest argument, però, ben aviat deixarà de ser cert.
Val a dir, abans que res, que s'ha de remarcar la tasca excel·lent que hi han desenvolupat els responsables tècnics que ha tingut aquest servei al llarg dels anys. Allò que falla no és la capacitat de prestar servei, sinó la impossibilitat política de mantenir els acords i les estructures que aixopluguin un treball que des del punt de vista tècnic té tota la coherència i tot el sentit del món.
No tinc gaire informació sobre les raons precises del final anunciat, i per tant serà bo estar amatent a escoltar les justificacions que es facin públiques quan el final sigui una certesa formal. Però ja avanço que molt bones explicacions hauran de donar per convèncer-me que la "solució" a la situació, fos quina fos, havia de ser l'aniquilació del projecte.
De moment, tinc sospites. Una: competència mal entesa entre municipis, liderats per a aquests afers per regidors amb escàs coneixement real de les politiques de joventut i de les necessitats concretes de gestió. Dues: competències partidistes entre grups polítics presents en diferents mesures i proporcions als municipis implicats. Tres: avanç del model excloent que es proposa amb la nova proposta de moda, els serveis per a la emancipació, que no s'integren en la xarxa existent de serveis d'informació sinó que els xuclen, els absorveixen, els fan una OPA hostil. Quatre: falta de voluntat i determini per trobar sortides tècniques a les dificultats i problemàtiques (que n'hi ha, és clar) tècniques. Si un sistema no funciona, millorem-lo, arrangem-lo, retoquem-lo, reformem-lo.... no ens el carreguem sense dret a apelació. Cinc: escassa i problemàtica connexió entre responsables polítics i responsables tècnics.
Potser algú dirà que les raons que proposo estan carregades de prejudicis. És cert; ja hi estic d'acord. Són els prejudicis propis de molts anys de pràctica i coneixement de les polítiques de joventut, així com d'observació dels comportaments polítics, que premien les sortides radicals i potser vistoses per damunt de les sortides racionals, que són sempre més complexes i, és clar, díficils d'assumir.
Algú en sap res, d'aquest desastre? Expliqueu-me'n alguna cosa, please.
Alguna cosa hi ha de fons que ningú no sap o no vol explicar. La unitat dels grans partits catalans per defensar un finançament just està tensant totes les seves costures internes, però de moment resisteix. És curiós observar que els interessos partidistes del PSC i CiU, en principi contraposats i excloents entre si, acaben portant els seus líders a adoptar les mateixes decisions. Això vol dir que cap dels dos grups confia en una victòira total en la batalla frontal contra l'altre, de manera que busquen consolidar posicions i aconseguir petits avanços davant l'opinó pública. Les seves tàctiques comunes porten camí de ser una cosa més estructural que conjuntural. D'aquí a cinquanta anys, els historiadors remarcaran com a dates i fets de referència la defensa conjunta d'un mateix Estatut i el front comú per fer un salt endavant en el finançament autonòmic. Per molt dures i aparentment traumàtiques que avui ens semblin les picabaralles i crisis polítiques produïdes durant els dos anys que van d'un fet a l'altre, quedaran probablement explicades amb un parell de ratlles de manual. Encara que les sensibilitats i les antipaties personals ho facin difícil, algú haurà de començar a explicar que el PSC i CiU s'assemblen més del que ells mateixos voldrien, i que tanta tàctica compartida probablement acabarà redundant en una estratègia a mitjà i a llarg termini, també comuna. I no veig que ningú estigui fent aquesta reflexió en veu alta. (Publicat a El Punt el 07/10/08)
I un be negre! La tarda que la borsa nordamericana va tornar a registrar una caiguda espectacular tot arrossegant les europees darrera seu, l'Ateneu va rebre un dels seus socis més il·lustres per sentir-lo parlar dalt de l'escenari, més en forma que mai. No menys de mitja dotzena de vegades va dir Jordi Pujol que ell ja no fa política o que no vol fer certes crítiques per no incidir en el debat d'estricta actualitat partidista. I cada vegada, després de fer alguna d'aquestes afirmacions, va deixar anar càrregues de profunditat, amb una eficàcia fora de tot dubte, repartint clatellots dialèctics a totes bandes. Per tornar a anar amunt, va titular la seva conferència d'ahir dilluns, en el marc del cicle Observatori Ateneu, dedicat a fer prospectiva sobre algun dels temes estratègics per al país i de màxima actualitat.
No podem pas dir que li sentíssim a dir coses gaire noves. Segurament se'l pot criticar per moltes raons, però la constància i la determinació ningú no les hi pot negar. De totes les que va dir, apunto algunes coses que em van semblar especialment interessants.
1. El balanç del catalanisme és globalment positiu, a dia d'avui. Per obstinació i per convenciment aquest país s'ha mantingut en peu quan tenia tots els números per desaparéixer com a poble. "El got és mig ple", ha dit, quan "tocava que estigués buit".
2. Hem fet coses importants. Malgrat les dificultats i l'actual situació, complexa i de sortida incerta, la nostra posició de partida és bona. Liderem les exportacions de l'Estat amb diferència, els recursos dedicats a I+D creixen i la tendència ens porta a aproximar-nos als índex europeus, les nostres lletres i en particular la nostra literatura creixen i assoleixen èxits internacionals inèdits... Misatge optimista: cal pencar però ens en podem sortir.
3. Hem d'actuar. Ha fet una repassada irònica i a estones gairebé sarcàstica dels projectes de país que queden paralitzats per oposicions, segons ell, desraonades (transvassaments d'aigua, generació d'energia, connexions elèctriques amb França....). Per tant, ens en podem sortir, però no ens en sortirem pas oposant-nos a.... tot.
4. No n'hi ha prou de gestionar: cal un projecte de país. La gestió és necessària, ens ha dit, però ha d'estar integrada en un projecte de país. I ell creu que ara mateix, és clar, no n'hi ha. Aquesta afirmació és meva. Ha fet una referència (en aquests dies és gairebé inevitable, suposo) a Barak Obama, per dir que, tot i que no se li coneix un programa clar, quan parla proposa i descriu un projecte de país atractiu per als votants. O sigui, que necessitem algú que ens proposi un país, que ens expliqui un projecte.
5. Un element constitutiu del catalanisme, que l'ha caracteritzat i que li ha donat força històricament, és el seu component ètic. Els valors morals. Els hem de recuperar en aquella part en què els hàgim perdut.
6. Un elogi enverintat al conseller Maragall. S'ha mostrat disconforme amb el model educatiu desenvolupat en els darrers 30-40 anys. I això malgrat haver governat ell. I pensa que ara, la llei d'Educació que defensa el conseller intenta recuperar els valors justament que ell ha volgut impulsar durant molts anys i que li criticaven, entre d'altres, els socialistes. Diu que el conseller Maragall només compta amb mig PSC per donar suport a la llei, que té en contra tot ICV i gairebé tot ERC (els deixa el benefici del dubte). Com que la llei recupera les idees que ell sempre ha defensat, pensa que és qüestió de responsabilitat que CiU doni suport a Maragall. Deu n'hi do.
7. No volia parlar de l'Estatut, tot i que ha dit que es va plantejar malament d'entrada. I no volia fer cap elogi, tot i que ha dit que si tenim Estatut és només gràcies a Artur Mas. No volia fer sang, tot i que ha dit que els que s'hi van oposar estan esverats perquè potser ens el retallaran. Queda clar que quan el President Pujol diu que no vol dir una cosa, és que ja l'ha dita.
I n'ha dit moltes més, de coses. Tantes, que el conductor de l'acte, el periodista i també soci de l'Ateneu, Lluís Foix, ha tingut poc espai per a intervenir i fer-li consideracions, tot i que no s'han trobat a faltar (el mateix Foix m'ho deia en finalitzar l'acte) perquè el President Pujol es pregunta a sí mateix, quan discurseja. I amb dues preguntes del públic (a l'Ateneu és pecat mortal no reservar un espai remarcable de temps per a les preguntes i discussió amb el públic), n'hi ha hagut ben bé prou, perquè els assistents estaven voluntàriament lliurats a la peculiar però eficaç oratòria del Molt Honorable.
I en acabar ens ha demanat si la conferència s'enregistrava, perquè no l'ha escrit (els papers que feia anar amunt i avall i fins i tot feia voleiar durant la seva xerrada devien ser, tot plegat, notes) i li feia gràcia tenir-la. Ens ho ha demanat per poder transcriure la conferència. Vol tenir-la. Serà, simplement, que vol tenir-la per afegir-la a la seva col·lecció de conferències (la llista de parlaments publicats mentre exercia de President és llarguíssima), o és que creu que el que ha dit avui a la docta casa és especialment important?
pepmontes |
diumenge, 5 d'octubre de 2008 | 10:37h
Sembla que Pep Villén s'ha decidit a enriquir el seu bloc amb més informació sobre els seus viatges. És una bona notícia, però aquest home l'haurem d'animar, perquè està clar que li fa més mandra escriure que viatjar. L'haurem d'apretar perquè d'altra manera ens perdrem les seves sensacions (diferents, tal com és ell) arreu del món. I valen la pena, us ho dic jo. De moment, el viatger empedreït i cronista mandrós ens obsequia amb un bocinet del Marroc.
pepmontes |
dissabte, 4 d'octubre de 2008 | 13:46h
No és poca cosa, però justament d'això va parlar Ferran Mascarell en la conferència que va pronunciar dijous passat a l'Ateneu Barcelonès, en el tradicional acte d'obertura del nou curs d'activitats de la docta casa; de refundar el catalanisme. I el títol que va triar per al seu parlament era prou explícit. Catalanisme: any zero. La finesa política dels catalans. L'actual vicepresident primer de l'Ateneu va aixecar, a priori, remarcables expectatives amb la seva proposta. I val a dir que, al marge dels acords o desacords que un pugui tenir amb el contingut de la conferència, Mascarell no va defraudar: el seu plantejament va ser ambiciós, i algunes de les seves afirmacions, ben contundents. L'acte em va semblar d'un especial relleu per dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè va recuperar i actualitzar una de les més valuoses tradicions de l'Ateneu, l'inici del curs amb un discurs propositiu, de temàtica central per a l'esdevenir del país, amb ambició de marcar la pauta de posteriors debats. En segon lloc, perquè evidencia una voluntat de projecte per al país des d'una òptica progressista, indefectiblement lligada al catalanisme, buscant una formulació concreta, anunciant un ideari, demanant explícitament que comenci una nova etapa, potser un nou camí. No em dedicaré pas descriure-us la conferència de Mascarell, entre d'altres coses perquè a partir de dilluns o dimarts la podreu trobar al web de l'Ateneu, i tindreu l'oportunitat de llegir-la amb tranquil·litat i sense la intermediació de la meva opinió. Però em quedaré amb un parell d'idees que em semblen especialment interessants. Mascarell deia que la societat catalana i el pensament polític que hi és majoritari i transversal, el catalanisme, no viu pas una situació de perplexitat, com diuen els sociòlegs, sinó d'indefinició. No hi ha projecte, ara mateix. Després d'un segle de supervivència en alguns casos gairebé miraculosa, i després de certificar aquesta transversalitat majoritàriament acceptada, el catalanisme està en el final d'una etapa que fins i tot es podria qualificar d'exitosa, però que arriba al seu darrer alè. I cal, per tant, obrir-ne una de nova amb nous plantejaments, reformulant i transformant en tot el que calgui el seu ideari. I aquesta feina, fins al moment, no hem començat a fer-la. I aquí rau el nucli de la qüestió. Estem esgotant un model que ha estat útil i fins i tot profitós en termes generals, però al qual ja no li queda futur. I com que no construïm alternativa, estem en una situació d'estancament o d'indefinició. Cap a on i com volem anar-hi? La segona idea que em va interessar era la seva afirmació que la transversalitat del catalanisme, que dóna accent a diversos posicionaments ideològics, és de fet un instrument vital per fer-lo avançar. Les diferents formacions polítiques desenvolupen estratègies diferents i es marquen, és clar, objectius finals divergents, però en la tàctica de present i de futur immediat, hi ha prous elements d'unió com per avançar plegats. És a dir, i per dir-ho llis i clar: sobiranistes, federalistes i autonomistes poden avançar junts, aplegant forces, sobre la base comuna del catalanisme, perquè a tots els queda pendent assolir objectius ben ambiciosos que es troben en la mateixa direcció, per bé que a distàncies diferents. És obvi que les meves paraules no són les de Mascarell, i que la meva interpretació admet matisos a cabaços, però només les idees apuntades em sembla que ja fan aconsellable una lectura atenta (i crítica, és clar) de la conferència. Estigueu atents al web de l'Ateneu.
En cosa de tres o quatre dies rebo convocatòries per a uns quants esdeveniments de nivell internacional relacionats amb el món de les publicacions periòdiques, durant el mes de novembre, a Barcelona, i organitzats per entitats catalanes. El qui digui que, almenys en aquest sector, ens mirem el melic, és que és un ximple. Fem un repàs?
Hi seran Toni Albà, Christian Atanasiu, Pablo Muñoz, Las Pestañas, Os sete magnificos mais un, Mago Miky, Fengari Titelles... i jo què sé! Un munt de gent, un any més, fent costat a la gent de Gong (GeaONG), una entitat de Pineda de Mar que no estalvia esforços per explicar la realitat dels més desfavorits, per recollir calerons per a diversos projectes de desenvolupament i per animar els més afavorits a donar alguna cosa de si mateixos. I tot això ho fan amb un somriure al rostre. Ni tètrics, ni catastrofistes, ni amargats ni emprenyats. Somrient!
Aquests dies està de moda dir pestilències dels buscadors de bolets. Certament, els darrers temps s'ha produït una revifada d'aquesta afició i els mitjans han contribuït cosa de no dir a la incorporació de nous boletaires a la nòmina d'usuaris del bosc. El fenòmen és evident, i és fàcilment constatable quan surts a la muntanya el cap de setmana: proliferen els excursionistes ocasionals que es pengen un cistell sota del braç i remenen el sotabosc amb ganes. Però aquest increment d'usuaris (diguem-ho així) de la muntanya no fa gràcia als elitistes de la cosa natural, que voldrien que camins i corriols estiguessin vetats per als ciutadans que no acreditin la pertinença a alguna nissaga de probada autenticitat boletaire.
Joan-Francesc Escrihuela treballa als informatius de TVE Catalunya i ha comprobat efectivament que un tresor de la nostra memòria històrica està en greu perill de desaparició. Des dels inicis de la televisió a casa nostra, als mítics estudis de Miramar dels anys 50 i fins al canvi tecnològic de 1982, les notícies es rodaven en pel·lícula fotoquímica o, tal com es diu habitualment, "en cine". Durant tot aquest període es va enregistrar infinitat d'hores de notícies, bona part de les quals no es van arribar a emetre mai perquè la censura franquista les va condemnar a l'ostracisme. Però les pel·lícules és van guardar. O mal guardar. Avui, centenars de rotlles amb aquell material s'està deteriorant a marxes forçades en magatzems inadequats, amb pèssimes condicions de temperatura i humitat. El futur d'aquest material, si no s'hi posa remei tindrà una d'aquestes dues opcions: desapareixerà amb el deteriorament definitiu de les pel·lícules, o es traslladarà completament a Madrid per tal que allí en facin alguna cosa.
Tothom ho diu. Un dels canvis més destacables de la biblioteca de l'Ateneu després de la restauració i reforma és la seva nova lluminositat. Els qui la coneixien de fa anys en tenen un record fosc i llòbreg, amb un punt de misteri, atractiva per suggerent però decebedora per opaca. Ara, en canvi, un savi sistema d'il·luminació fa que destaquin com no ho havien fet mai les extraordinàries pintures del segle XVIII del Vigatà, que converteixen els sostres de la biblioteca en un autèntic tresor. A mitja alçada, la galeria de retrats d'ateneïstes il·lustres, restaurats i reubicats, llueixen a pler; i una il·luminació intensa i continua amara de vida totes les prestatgeries, curulles de llibres, convidant a resseguir els seus lloms amb les puntes dels dits. Avui ha tingut lloc la inaguració de la biblioteca, però no us mostro pas la foto de familia de les "autoritats", sinó una fotografia de Carme Esteve de la Sala Canuda, buida de gent però plena de lletres i llum.
En el món de la cultura ja constitueix un èxit que les coses, simplement, es facin. Però si a més de fer-les, es fan bé... el plaer és indescriptible. I aquest vespre he presenciat, un cop més, una bona lliçó de coses ben fetes: hem inaugurat el nou curs de l'
Segona edició del nou cicle Tribuna Ateneu, amb el conseller Ernest Maragall com a protagonista. Ens havia de parlar d'educació, i ho ha fet, però no ha desaprofitat l'ocasió per anar més enllà i sumar la seva posició personal a la del socialisme més catalanista, representat de forma brillant i fins a cert punt sorpresiva des de fa uns quants dies per Ferran Mascarell. La conferència amb que Mascarell va engegar l'actual curs de l'Ateneu el passat 2 d'octubre està generant tota mena de reaccions, entre elles l'adhesió d'algun dels representants més conspicus del sector catalanista del PSC. I avui Maragall ha dedicat vint minuts de la seva intervenció de pràcticament una hora a sumar-se a les idees expressades per Mascarell en aquella conferència i a explicar, des del seu punt de vista, el moment que viu el país en perspectiva nacional.
Nus de la trinitat. Quarts de dues de la tarda. Passo per sota del pont de la ronda per sortir de Sant Andreu. Davant meu, dos cotxes amb pressa. Avancem a poc a poc perquè els carrers van carregats i quedem aturats davant d'un semàfor àmbar intermitent. El cotxe de davant vol incorporar-se al carrer perpendicular però no pot perquè el trànsit és intens. El de darrera seu se li enganxa al cul i fa roncar el motor. El conductor gesticula amb els braços. Sembla que voldria que l'altre entrés al carrer a la brava. El semàfor canvia i es posa vermell; ara sí que no poden passar. El conductor del segon cotxe s'enfurisma i es belluga tant dintre del vehicle que fins i tot el fa botar. Toca el clàxon insistentment. El de davant treu el cap per la finestreta i li demana, a crits, què vol. L'altre treu un braç musculós per la finestreta i li fa banyes. Al de davant li canvia la cara i baixa del cotxe d'una revolada. Ja hi som.
Trista, tristíssima notícia. Em diuen que el Servei d'Informació i Assessorament per a Joves (SIAJ) de l'Alt Penedès i Garraf està vivint les seves darreres setmanes. El que ha estat des de 1986 un referent excel·lent del treball en cooperació entre diferents municipis d'aquestes comarques, a través d'un sistema mancomunat d'atenció als joves, té els dies comptats per decisió política. Durant molts anys, quan defensàvem que les polítiques de joventut havien de prestar-se en tots els municipis, amb independència del seu tamany, i que el treball en xarxa era, més que una opció de futur, una necessitat, ens remetíem al SIAJ per demostrar que era possible fer-ho i, a més, fer-ho bé. Aquest argument, però, ben aviat deixarà de ser cert.
I un be negre! La tarda que la borsa nordamericana va tornar a registrar una caiguda espectacular tot arrossegant les europees darrera seu, l'Ateneu va rebre un dels seus socis més il·lustres per sentir-lo parlar dalt de l'escenari, més en forma que mai. No menys de mitja dotzena de vegades va dir Jordi Pujol que ell ja no fa política o que no vol fer certes crítiques per no incidir en el debat d'estricta actualitat partidista. I cada vegada, després de fer alguna d'aquestes afirmacions, va deixar anar càrregues de profunditat, amb una eficàcia fora de tot dubte, repartint clatellots dialèctics a totes bandes. Per tornar a anar amunt, va titular la seva conferència d'ahir dilluns, en el marc del cicle Observatori Ateneu, dedicat a fer prospectiva sobre algun dels temes estratègics per al país i de màxima actualitat.
Sembla que 
