"-Ah, quin mal, he rigut tant que em fa mal aquí. La noia es tocà els pits. Només la part dels pits se li ondulava sensiblement, de tota la seva roba de treball de llana ratllada i decolorida. -Em fa mal aquí. La Hatsue ho va repetir. -Estàs bé? En Shinji, sense pensar, va posar-hi la mà. -Així, sí... Ara em trobo una mica millor" (Mishima, Yukio. La remor de les onades. 2008. Ara Llibres)
pepmontes |
dimecres, 1 d'octubre de 2008 | 20:34h
D'acord, d'acord, diuen els estudis que els joves cada cop són mes borratxos, que no voten, que estan desencisats de la política, que participen poc, que cada cop pateixen més fracàs escolar, que són violents... Però no us sembla que tot plegat són, justament, raons per treballar amb ells? No cal insultar-los, no cal deixar-los per inútils, no cal deixar que s'estavellin sols, no cal fer veure que no va amb nosaltres, no cal... Potser, tot plegat, respon a un irresponsable desinterès dels adults per construir un món que, a més de còmode, resulti interessant i estimulant per als que pugen. I, encara més, segurament passa que, tenint en compte que els problemes que afecten els joves cada cop són més nombrosos i més importants, hi ha pocs, molt pocs professionals, dedicats a treballar amb ells. I en mig d'aquest desert, sort en tenim que es programi el tercer Curs d'Especialització en Politiques Locals de Joventut. Un oasi en mig del desert formatiu que pateixen els professionals que saben, volen i desitgen treballar per als joves.
Perquè, de fet, si ens ho mirem amb una mica d'objectivitat, ens adonarem que els joves beuen més perquè, en termes generals, tothom beu més; que no voten gaire perquè els adults no els donem gaires raons per tal que ho facin; que estan desencisats de la política perquè els que suposadament no ho estem diem que estem perplexos i no fem altra cosa que parlar de desafeccions i desil·lusions; que participen poc però força més que els adults; que pateixen fracàs escolar perquè als que ens toca montar el sistema educatiu som incapaços de posar-nos d'acord sobre la millor manera de fer-ho; que són violents per pur reflex del seu entorn...
I els que fa anys que ens hi dediquem sabem que un minut d'atenció i de suport sincer transforma l'actitud d'un (de qualsevol) jove aparentment desinteressat. I descobrim que cap de les afirmacions que encapçalen aquesta entrada són del tot certes, i que, en tot cas, formular-les en to de queixa és una sortida simplista i fàcil per als que dimiteixen (tots i cadascun de nosaltres) de les seves responsabilitats en la construcció d'un entorn quotidià raonablement amable i atractiu. I sabem que si s'aposta pels joves, gairebé sempre hi ha una resposta positiva i existosa.
Bé, tampoc no cal fer un tractat de filosofia. El cas és que una de les coses més interessants que van fer les polítiques públiques d'aquest pais va ser inventar un model propi i singular de polítiques de joventut que, quan l'han deixat i ha disposat de recursos mínims, ha funcionat i ha donat resultats excel·lents. I per això és trist que, en termes generals, els recursos que s'hi destinen ara siguin més aviat migrats. I és que, a més de recursos de l'administració, aquest model singular de polítiques de joventut necessita, per funcionar, bons professionals.
I el curs que impúdicament pretenc promoure des d'aquest post i que l'organitza l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) és una excel·lent fàbrica de bons professionals, tal com demostren els projectes que lideren ja avui els seus alumnes de les edicions anteriors. Alumnes que, per cert, en termes generals, valoren de forma excel·lent la formació que s'hi imparteix. Ja voldrien la majoria de cursos de postgrau i màsters d'aquest país tenir unes valoracions la meitat de bones que té aquest curs. El mèrit fonamental és, quedi clar, dels coordinadors del curs: la Núria Vallès i el Ruben Calvo en les edicions precedents, la Marta Ortoneda, la Marta Bravo i el Manolo Cortès en l'edició d'enguany.
Va, sigueu trempats i feu difusió del curs. És una petita joia que ens fa molta falta.
pepmontes |
dissabte, 27 de setembre de 2008 | 18:16h
M'ha tocat, per primera vegada, visitar un ministeri. No us negaré que la cosa em feia gràcia, em provocava una curiositat morbosa i estimulava les meves inèrcies ideològiques, que volen ser crítiqes per sistema, però que cauen irremissiblement vençudes davant de qualsevol possibilitat de tafanejar amb impunitat. El context foren els projectes de futur de l'Ateneu. Els protagonistes, per una banda, el Ministro de Cultura, Cesar Antonio Molina i el Director General del Libro, Rogelio Blanco, i per una altra el President de l'Ateneu, Oriol Bohigas, el Vicepresident primer, Ferran Mascarell, i el Vicepresident segon, Francesc Cabana. El dia en qüestió, dimarts passat, 23 de setembre. M'acompanyeu a Madrid, en aquesta crònica?
Per començar val a dir que triem l'AVE per fer cap a la villa y corte. Ràpidament entenem perquè està guanyant terreny al pont aeri, i tenim temps de lloar la comoditat, rapidesa i eficàcia del servei. En el capítol de les mancances, remarquem que en l'amplíssim ventall de diaris que es posen a disposició dels viatgers, entre els quals hi ha fins i tot premsa econòmica nordamericana, hi falta algun mitjà en català. El Periódico només hi és en versió castellana i de l'Avui i d'El Punt ni tan sols n'han sentit a parlar. Tenint en compte que la majoria de viatgers som catalans (ho comprobo empíricament en els nostres cotxes, tant en l'anada com en la tornada) no seria tan estrany pensar en aquesta possibilitat. Però, és clar, com que el castellà està perseguit a Catalunya, l'AVEspañola ha d'ajudar a compensar. La segona pega és que la màquina trontolla força més del que seria de desitjar i d'esperar en una mostra tan eficaç de tecnologia. Mascarell, evidentment més experimentat en trajectes internacionals, em fa notar que el TGV francès llisca més suau. No és poca cosa el detall, perquè els ordinadors portàtils tenen dificultats en algun d'aquests salts inesperats. Els integrants de la nostra expedició concloem que, en contra del que podríem pensar per l'espera de més d'una dotzena d'anys a tenir tren ràpid, la construcció de l'AVE va ser precipitada i accelerda i, per tant, potinera. Fem broma i intentem identificar el sotrac de la cèlebre esquerda que es va produir durant la construcció en terres aragoneses.
En tot cas, ja es veu que les crítiques a l'AVE són mínimes, i tots concloem que per a nosaltres l'avió en direcció a Madrid ja es pot jubilar. I un cop a Atocha, busquem taxi. Tenim un lleuger incident perquè resulta que hem pujat a un taxi que estava enrera en la fila d'ordre i al qual no li tocava encara acollir passatgers. Una senyora que es dedica a posar ordre entre els taxistes (ja te la regalo, aquesta feina!) s'indigna i escridassa el nostre (és un dir) taxista, el qual s'excusa dient que la culpa és nostra perquè hem pujat al taxi per sorpresa, sense que ell pugui evitar-ho. M'estalvio els comentaris. Segurament a causa de l'incident (o no) l'home arrenca de sobte, quan encara tenim la porta oberta, i li hem de llançar crits insistents per tal que freni i eviti perdre pel camí algun integrant de l'expedició ateneista.
Com per desmostrar que al taxi no li ha arribat la modernitat en la mateixa mesura que a l'AVE, el taxista no sap on coi és la Plaza del Rey (a cinc minuts pelats d'Atocha) i del Ministerio de Cultura ni n'ha sentit a parlar. Per sort, Bohigas i Mascarell tenen la ubicació clara i li indiquen que això és ben bé en la Calle Barquillo.
I aterrem al Ministerio. Guàrdies civils a l'entrada, un regiment d'uixers a la recepció, i una senyora amable que ja ens esperava. Edifici modern (lleig, però modern), i decoració interior penosa. Diuen els meus acompanyants que tot està exactament igual que fa, per exemple, 10 anys (i segurament podríem anar més enrera). Sala d'espera de vidre envoltada de cortines pàlides, tapissat de sofans indescriptible (ratlles amples de colors llampants que destrueixen tota mirada), mobiliari accessori ple de daurats i alguna antiguitat esquitxada de tant en tant que segurament té força valor econòmic però que canta sobiranament, matxacant tota estètica possible.
Cabana explica que les millors tradicions del poder estatal prefiguren un temps d'espera proporcional a la importància del qui t'ha concedit visita. I a nosaltres ens toca un ministre, de manera que ens preparem per a ser pacients. La cosa s'allarga mitja hora, temps més que suficient per evocar experiències pretèrites de contacte amb els ministeris (no pas meves, com us podeu imaginar). Totes ben sucoses i divertides i alguna fins i tot hilarant; però això queda en secret de sumari.
El cas és que apareix Rogelio Blanco i ens fa d'amfitrió. Coneix Mascarell i Bohigas i, en conseqüència, es repassen temes comuns. Li preguntem per l'estat de salut del llibre i ell es mostra optimista. Assegura que tots creixen (es refereix a les grans editorials) i que la crisi, de moment, no els ha arribat sinó tot el contrari. Y el año próximo ya veremos, diu. Acaba d'arribar d'una turné per sudamèrica acompanyant editors espanyols i diu que l'ambient és optimista. Per variar, està bé.
Passem al despatx del ministre, que ens rep cordial i simpàtic, en mànigues de camisa (nosaltres anem tots ben encorbatats i americanats). L'estètica del despatx millora la resta de dependències, i el tapissat dels sofans és digne. La cosa dura una horeta, de la qual en dediquem aproximadament mitja a parlar de generalitats per posar-nos mutuament al dia de les activitats de cadascú, i mitja més a tocar el tema que motiva la visita.
Apareixen, és clar, laments al voltant de la crisi i de les restriccions pressupostàries. El ministre ens diu que, malgrat tot, el seu negociat no patirà excessivament els plans d'austeritat perquè té tan poc pressupost que tampoc no li poden tocar gaire. Ens parla d'entre el 0,5 i el 0,7 per cent del pressupost total. Sense comentaris. Ens assabentem que a Madrid el senyor Solbes és comunament conegut com a Don Pedro i aprenem alguna cosa sobre la mecànica pressupostària del Gobierno del Reino.
En arribar al moment del que hay de lo nuestro, les coses van fines. Elogis per a l'Ateneu, per als canvis que hi fem, per als projectes de futur i suport a les propostes que desgranem. Resultat satisfactori, així doncs. Expectatives acomplertes.
El comiat és tant jovial com la rebuda. Intercanviem targetes de visita amb personal tècnic que ens ha d'ajudar a avançar (això és feina per a mi), ens emplacem a veure'ns aviat (segurament a Barcelona), encaixades de mà i tustadetes a l'esquena. Bon rotllo.
Anem a dinar a un restaurant Divino, enganxadet al ministeri, i concloem que Barcelona és més cara que Madrid pel que fa a menús de migdia. A banda de l'habitual ficada de pota pròpia de catalanet en demanar vino negro per comptes de vino tinto, i de suportar mirades indiscretes d'alguna taula veïna que se sorprèn de sentir tres senyors parlant només en català, res de ressenyable.
I tornem a l'AVE, per confirmar la comoditat i l'agilitat de l'anada. Coincidim al tren amb una regidora de l'Ajuntament de Barcelona (mira que bé!) que aprofita per demanar-nos no sé què, i nosaltres, per no ser menys, aprofitem per demanar-li allò altre que tenim pendent. I ji ji i ja ja. I arribem a Barcelona just a temps per passar per casa (cadascú a la seva, és clar), per fer una dutxeta, vestir-nos de festa major, i anar a disfrutar de la nit galàctica de Sisa que, per cert, té un bon amic, de nom Ricardo Solfa, que viu a Madrid.
Senyores i senyors, he visitat un ministerio. I m'ha anat bé, ves per on.
pepmontes |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 01:13h
Pals per totes bandes. Aquesta és la millor manera d'explicar el contingut de la taula rodona que aquest vespre passat ha tingut lloc a l'Ateneu i que intentava descriure la situació del projecte d'Unió Europea després de la negativa irlandesa al Tractat de Lisboa. Mentre el President Maragall s'ho mirava des de la fila zero, tres corresponsals de mitjans catalans a Brussel·les explicaven les raons de l'atzucac en què Europa ha caigut, i m'ha fet tot l'efecte que aquests periodistes tenien unes ganes imperioses d'explicar-se i de deixar anar el seu coneixemet de primera mà; ben bé com si tinguessin poques oportunitats efectives de fer-ho.
I aquesta oportunitat els l'han ofert la Fundació Catalunya Europa, l'entitat Horitzó Europa i el propi Ateneu, nous aliats en la causa de posar periòdicament damunt de la taula de debats els temes europeus. A partir del mes de gener, una vegada al mes tindrà lloc el que ja es perfila com "els dilluns europeus", un cicle d'actes que posaran al dia i promouran el debat al voltant del projecte de construcció europea. I si el nivell i l'interès arriba només a la meitat del que hem pogut gaudir aquesta nit, l'èxit està assegurat.
Carles Prats, corresponsal de TV3, ha denunciat que la construcció europea s'ha fet (o s'ha intentat fer) des de dalt, des dels estats, sense deixar marge per a una identificació popular amb el projecte, posant en evidència que si bé existeix una burocràcia i una adminisració europea, ni de lluny podem parlar de poble europeu. Ha dit que totes les actuacios i decisions polítiques són en clau estatal, que els parlamentaris europeus diuen una cosa a Brussel·les i una altra als seus països d'origen, que el funcionament de les institucions europees s'explica poc i malament, que els referèndums realitzats fins al moment posen de manifest actuacions maldestres dels governs estatals, que hi ha una falta evident de lideratge i que el parlament europeu s'està convertint en un cementiri d'elefants, retir predilecte de polítics als quals se'ls ha cobat l'arròs a casa seva.
Eliseu Oliveras, corresponsal d'El Periódico també a Brussel·les, ha explicat de quina manera les dues darreres crisis que afronta la Unió Europea (el conflicte entre Geòrgia i Rússia i la debacle financera) posen en evidència una submissió greu d'Europa als designis i interessos nordamericans. Que falta iniciativa pròpia, que Europa no ha definit els seus interessos econòmis i geopolítics comuns i que fem el bleda quan afrontem conflictes internacionals amb els arguments exclusius dels EUA.
Però el que s'ha quedat realment a gust ha sigut Albert Segura, corresponsal europeu de l'Avui i de RAC1. Ell ha dedicat la descripció dels desastres europeus a la banda catalana. Ha afirmat sense cap mena de rubor que fem el ridícul anant a Brussel·les a defensar el dret a usar el català a l'administració amb raons identitàries. Ha repartit estopa per a Carod-Rovira, per al President Montilla, i amb CiU ha estat moderat perquè ara mateix no governa. Diu que la delegació catalana a Brussel·les és passiva, que no veu consellers catalans als passadissos de la burocràcia europea, que no fem lobby, que es debaten afers que afecten a competències exclusives de la Generalitat sense que ens n'assabentem, que se'ns en va la força per la boca i que demanem a Brussel·les el que hauríem d'exigir a Madrid, i que, en canvi, no usem vies possibles de pressió amb els nostres veïns del nord.
La descripció del panorama no és per ser optimista, certament. I tots tres s'han declarat, encara que no ho hagin dit en veu alta, europeistes. Ens han vingut a dir que ho estem fent malament, francament malament, però que malgrat això és possible sortir-nos-en.
Quan el President Maragall ha alçat la mà per fer una intervenció des del públic, ha deixat anar tres o quatre reflexions prou encetades (que els EUA han influit molt en el no irlandès, que la Rússia de Putin està engegant projectes molt ambiciosos i que cal anar en compte amb ells) i ha rematat defensant breument la seva adhesió a un projecte de partit progressista europeu, superador de les lògiques polítiques estatals.
Conclusió no formulada: Europa està en hores baixes però malgrat tot, encara és possible confiar en el futur europeu. I que qualsevol nit pot sortir el sol per la banda de Brussel·les.
pepmontes |
dijous, 25 de setembre de 2008 | 15:29h
Una de les millors notícies que han acompanyat les festes de la Mercè d'enguany ha estat la incorporació dels peculiars espais de l'antic complex fabril Fabra i Coats, a Sant Andreu, com a escenari de múltiples actuacions i espectacles. Una autèntica ciutat dintre de la ciutat, Can Fabra va contribuir, tant en positiu com en negatiu, a construir la personalitat de l'antiga vila del Palomar, avui barri i districte, segons on poseu el límit, de la fulgurant Barcelona. Sabem que, després de molts anys de restar tancada i barrada, la fàbrica es convertirà ben aviat en un centre de creació artística de pretensió innovadora i amb voluntat d'esdevenir referència no només per al barri sinó per al conjunt de la ciutat. La política de noves centralitats urbanes usarà aquest cop la cultura i l'expressió artística com a pol d'atracció, i això és sempre una bona notícia. Mentre esperem la transformació definitiva del complex, ha estat una experiència agradable i sorprenent veure les actuacions teatrals de carrer, sobretot per a infants, i els espectacles de dansa més trencadors entre murs de totxo, xemeneies sense fum, envoltats de finestrals que amaguen grans sales abans plenes de telers i avui carregades de pols i records vitals. No han estat pocs els antics treballadors jubilats que van gastar hores, patiments i també alegries en aquelles naus que han aprofitat la festa per fer una ullada nostàlgica al seu antic lloc de treball. (publicat a El Punt, el 23/09/08)
pepmontes |
dilluns, 22 de setembre de 2008 | 00:44h
No escric pas aquesta entrada per celebrar la victòria del Barça davant de l'Sporting de Gijón (que ja podríem, ja) sinó per remarcar un detall que m'ha deixat agradablement sorprès. Mentre acabava de planxar la roba que els meus nanos s'han de posar demà per anar a l'escola m'entretenia fent zàping (m'ha anat d'un pèl que no cremo una samarreta!), i m'he trobat la roda de premsa posterior al partit, amb Guardiola atenent els mitjans. L'entrenador del Barça, amb tota naturalitat, contestava en català els periodistes que se li adreçaven en aquesta llengua, malgrat el fet de ser a Gijón. Impressionant. I quan algun periodista espanyol li ha demanat que repetís alguna declaració en castellà, ho ha fet amb tota amabilitat. La següent pregunta ha tornat a ser en català, i ell ha tornat a contestar en català. Sí senyor! I no passa res. No diuen que Espanya és una cosa plural? Doncs si s'ho creuen de debó, això no els hauria d'estranyar gens, oi?
pepmontes |
dimecres, 17 de setembre de 2008 | 18:36h
Que les crisis són creatives fa molt temps que ho hem sentit a dir, però segurament pocs imaginen que ho puguin arribar a ser tant com demostra la iniciativa d'un tal Enric, que ha decidit prendre la justícia per la seva mà per tocar-li el crostó a les entitats financeres. M'ha arribat un missatge que difòn una acció de radical protesta contra els poders econòmics. Convertit en una mena de Robin Hood modern l'activista en qüestió ha decidit estafar o robar, tal com diu ell mateix, 492.000 euros a una llarga llista d'entitats financeres entre les quals hi ha les més importants de l'estat.
Diu el tal Enric que des de 2006 i a través de diverses trampes ha enganyat sistemàticament a 39 entitats financeres aconseguint que li concedissin fins a 68 crèdits diferents. Inclosos els interessos de demora ara mateix ha contret un deute que ja supera els 500.000 euros. Els diners els ha dedicat a finalitats socials en principi d'inqüestionable bondat i assegura que no pensa pagar ni un euro d'aquest deute.
Explica que d'aquesta manera posa en evidència que amb una mica de ganes i interès és ben fàcil enganyar les entitats quan es tracta d'aprovar operacions de crèdit amb particulars sense gran capacitat econòmica. Malgrat aquesta escassa capacitat, aquests tipus de crèdit acaben sent els més rendibles per a les entitats financeres, i moltes vegades es fan a costa d'endeutar els particulars d'una forma poc raonable i desproporcionada respecte a les seves possibilitats econòmiques. Un joc pervers, segons ell.
Amb la seva acció pretén, també, cridar l'atenció sobre l'economia especulativa, que al final és la que condiciona de manera radical les nostres condicions de vida.
Impressionant. L'activista Enric acaba de posar en circulació el primer número d'una publicació anomenada Crisi i en la qual explica la seva acció i dona tota mena de detalls sobre les tècniques emprades per estafar bancs, caixes i altres financeres. Es tracta, segons diu ell, de robar els lladres.
Ja ho veieu, Robin Hood ha tornat. És català i roba els banquers. Algú li hauria de dedicar un romanço, un poema èpic, o una cançó protesta.
pepmontes |
dimarts, 16 de setembre de 2008 | 19:32h
De vegades la defensa dels propis drets davant d'un adversari desproporcionadament superior en la seva capacitat de generar opinió i, per tant, de subvertir el sentit comú a favor dels propis postulats, ens fa caminar enrera. Així, tot sovint renunciem a la formulació més nítida i radical de les nostres posicions perquè sabem que els nostres arguments tenen poc espai i futur en mig del control mediàtic del nostre adversari polemista. És el que ens passa amb massa freqüència quan parlem de llengua, i especialment en els darrers temps, enfrontats a les absurdes polèmiques generades pels que creuen que el castellà és injustament marginat a Catalunya. Però en aquesta ocasió la puresa dels nostres arguments és salvada i defensada, sorpresivament, des de fora. El lingüista madrileny Juan Carlos Moreno va molt més enllà en la defensa de les llengües minoritzades (i també específicament del català) del que he vist i sentit darrerament a Catalunya mateix. Els seus arguments són contundents, demolidors, inatacables.
Ha publicat recentment el llibre El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, una bomba que deu regirar els estòmacs de l'hortodòxia del nacionalisme espanyol, però també dels progressistes de fireta que fa quatre dies van firmar l'absurd manifest de defensa del castellà com llengua de comunicació. Els seus arguments són música per a les orelles catalanes.
Moreno denuncia el nacionalisme d'Estat que usa i manipula els drets lingüístics i ataca sense mitges tintes la imposició castellana més enllà de les fronteres de Castella. Creu que no es pot parlar d'immersió lingüística en català a Catalunya perquè una immersió implicaria introduir en un territori determinat una llengua que no li és pròpia, i per a ell és obvi que la llengua pròpia de Catalunya és el català. Lògic, oi? Però l'home tampoc no s'està de dir que, de fet, no caldria ni tan sols ensenyar el castellà a Catalunya; el castellà té una situació de domini, per raons polítiques i de mercat, i no desapareixerà pas de Catalunya. En canvi el català sí que necessitat suport. En aquest sentit, creu que des de l'Estat es proposen arguments de darwinisme lingüístic, és a dir, que es considera perfectament normal que el domini econòmic i de mercat s'imposi també pel que fa a les llengües. O sigui, que si una llengua desapareix perquè no té mercat, ja està bé. Però diu clarament que la cultura no és economia, i que no només és lícit sino desitjable lluitar contra el mercat si el mercat condemna a la desaparició una forma d'expressió cultural determinada.
Moreno creu que allò normal i fins i tot desitjable seria que el castellà fos una llengua "de segona" a Catalunya, en la mateixa mesura que el català ho és a la resta d'Espanya. El problema radica, diu, en el fet que Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional i, per tant, tampoc el plurilingüisme.
Impressionant. Us proposo que feu una llegida a aquesta entrevista. També li podeu fer una ullada a aquesta altra, i si no en teniu prou, empasseu-vos el llibre. És realment recomanable.
pepmontes |
dilluns, 15 de setembre de 2008 | 00:50h
"Una vez puesta al servicio del fascismo, el alma del hombre declara que la esclavitud, ese mal absoluto portador de muerte, es el único bien verdadero. Sin renegar de los sentiminetos humanos, el alma traidora proclama que los crímenes cometidos por el fascismo son la más alta forma de humanitarismo y está conforme en dividir a los homes en puros y dignos e impuros e indignos. La voluntad de sobrevivir a cualquier precio se expresa en el oportunismo del instinto y la conciencia. " (...) "La violencia del Estado totalitario es tan grande que deja de ser un medio para convertirse en un objeto de culto místico, de exaltación religiosa." (...) "La aspiración innata del hombre a la libertad es invencible; puede ser aplastada pero no aniquilada. El totalitarismo no puede renunciar a la violencia. Si lo hiciera, perecería. La eterna, ininterrumpida violencia, directa o enmascarada, es la base del totalitarismo. El hombre no renuncia a la libertad por propia voluntad. En esta conclusión se halla la luz de nuestros tiempos, la luz del futuro."
pepmontes |
diumenge, 14 de setembre de 2008 | 13:26h
Llegeixo a la premsa elogis de Roger Mas gràcies al seu concert a l'Altaveu de Sant Boi. Les seves cançons tel·lúriques van sonar acompanyades d'una banda de dotze músics i sembla que va atacar el repte amb èxit i bona crítica. Seria ara absurd intentar descobrir Roger Mas, probablement la realitat més inqüestionable de la cançó d'autor a casa nostra, però sí que es bo remarcar alguna cosa que em sembla important. I per fer-ho em cal recordar que dimecres passat al vespre va fer també un concert amb un repetori semblant però només amb tres músics al jardí de l'Ateneu Barcelonès. També se'n va sortir amb èxit, i bona prova és que tot just deu minuts després de començar el concert es va haver de tancar les portes perquè la docta casa vessava de públic.
Però abans del concert, el mateix Roger Mas va participar en un acte realment interessant al mateix escenari. El cantautor va mantenir una conversa pública amb Narcís Garolera, expert en Jacint Verdaguer, en els textos del qual es basen les cançons tel·lúriques. Hi va haver algun punt d'erudició en la conversa, aportat bàsicament per Garolera, però sobretot hi va haver una reflexió intel·ligent sobre la manera com podem recuperar i reinterpretar els nostres clàssics, usant llenguatges allunyats i aparentment discrepants amb els textos originals.
Recuperar els textos de Verdaguer i fer-ne cançons no és avorrit, no és un exercici de vana intel·lectualitat, sinó una pràctica rica, vivificant, estimulant i atractiva. I, més que les més de 300 persones que van assistir al concert, ho demostren les prop de vuitanta que van escoltar amb interès i absoluta atenció a la conversa prèvia dels dos "interpretadors" de Verdaguer.
Mentre sonaven les primeres cançons en boca de Mas, vaig xerrar una estona amb Garolera, que es va mostrar agradablement sorprès pel cantautor osonenc. L'expert verdaguerià discrepa sobre alguna de les interpretacions que fa Mas de mossèn Cinto, però lloa la seva valentia i rigor a l'hora de realitzar-ne una nova lectura, que adapta a llenguatges actuals els textos de Verdaguer, amb un gran respecte per l'obra del clàssic. Diu Garolera que Mas ha llegit molt bé la música de la poesia de Verdaguer, i que la seva reinterpetació dels seus versos retroba el ritme i la cadència que s'hi va imprimir originàriament i que viu latent entre línies.
En un país periòdicament atacat per l'autoodi, és encoratjador trobar experiències que demostren que la recuperació dels nostres clàssics no només és possible des de la simple repetició fidel dels seus continguts, sinó gràcies a reinterpretacions que els fan atractius, més enllà dels seus valors clàssics, per als gustos i les estètiques més actuals. Com diria la Terribas, Roger Mas ens ha posat Verdaguer al dia.
pepmontes |
dissabte, 13 de setembre de 2008 | 19:43h
Per aquests barris sempre hem mirat cap al nord per buscar la modernitat. Com que de l'Ebre cap avall ens costa trobar referents atractius, no dubtem a passar la mirada per damunt del Pirineu per a prendre exemple. I segurament també per això ens hem convertit en un dels mercats preferents de l'invent IKEA. Els suecs ens han enlluernat i avui ja costa trobar alguna casa catalana que no hagi incorporat logística sueca als seus hàbits a través dels esquemàtics, insuficients però estimulants fulls d'instruccions de muntatge dels productes IKEA. I tant ens enlluernen, que fins i tot ens quedem badocant davant del seu model de publicitat.
Perquè, construir amb ajuda sueca La república independent de casa teva ha estat, també, una manera moderna i eficaç de temptar-nos per convertir casa nostra en un espai d'identitat, passada sempre pel tamís d'IKEA i mediatitzada pels seus materials barats. I els progressistes estavem encantats que ens buidessin la butxaca, d'euro en euro, mentre ens parlaven de república, ves per on. Però tot conte de fades té el seu final, i sembla que l'eficàcia comercial dels suecs, conquerit definitivament el nord de la península, requereix noves estratègies. Persuadits segurament que la monarquia té més adeptes que la república entre els espanyols, ara ja han modificat l'eslògan que encapçala les seves campanyes: Casa teva, el teu regne. Fins i tot en això acabem claudicant; perquè, és clar, no deixarem pas de comprar fustes, plàstics i ferros IKEA perquè no ens agradi la seva nova campanya de difusió.
En tot cas, n'hi ha de tots colors. Cal fer notar que el nou catàleg de l'imperi ha aparegut ja en català, i no està de menys remarcar que es pot consultar en el seu web en català i també en euskara. És clar, que tampoc no cal confiar en l'amabilitat eterna dels suecs, ja que no podríem esperar deferència menor que aquesta si tenim en compte que tenen planejat instal·lar a Catalunya el seu centre logístic i de distribució central per a tot el sud d'Europa. Si som un camp d'operacions vital per a ells, com a minim que ens facin una mica la gara-gara, oi?. Aquests suecs, si més no, s'han adonat que en aquest mercat que ja senyoregen s'hi parla una llengua diferent de l'anglès i el castellà.
Ja es veu que, comercialment, són hàbils: adopten la llengua del que més compra. I políticament, són ambigus, no fos cas que s'enganxessin els dits: una mica de república, una mica de monarquia. Queda clar que encara ens queden força coses a aprendre dels bàrbars del nord.
pepmontes |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 20:08h
No hi vaig ser present, però per crònica interposada, em sembla que fora bo fer-vos cinc cèntims del que va passar en l'assemblea extraordinària de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural que va tenir lloc dilluns passat. Per començar, val a dir que, a banda del lamentable fet que es produís una assemblea d'aquestes característiques, el resultat fou prou afortunat. Sembla que tindrem l'oportunitat de redreçar la situació i de dignificar la representació de la professió.
Una part de la junta es va presentar a l'assemblea acompanyada d'un advocat al qual van demanar que conduís l'acte. Insòlit.
Sis membres de la junta llegeixen una carta de dimissió. Comencem fins.
Els dos membres "dissidents" de la junta exposen les seves raons, bàsicament a partir del document que us vaig adjuntar en aquest post. Previsible.
El vicepresident, que no ha estat convidat a seure a la taula de conducció de l'assemblea, se'n queixa, fa saber que no estava informat de la presència de l'advocat i retira el seu suport (manifestat dies abans a través d'una carta) a la presidenta. Embolica que fa fort.
Socis d'un cert pes i tradició en la professió demanen que no s'entri en un debat de retrets entre les diferents "faccions" de la junta i reclamen que es voti, directament, sobre el cessament complet de la junta. Una mica de dignitat, per fi.
Tot i que se li ha demanat que marxi, l'advocat encara és a la taula. Però al final, una petició unànim dels membres de l'assemblea el deixa fora de joc. Ja era hora.
La presidenta, davant de l'embolic, no vol conduir el final de l'assemblea. Un antic president de la junta s'ofereix per conduir la votació i el final de l'assemblea. Lamentable.
Gairebé per unanimitat, l'assemblea decideix revocar tots els membres de la junta i nomena un comitè de transició de cinc membres amb l'encàrrec de convocar eleccions en un termini màxim de quatre mesos. La única sortida digna.
A banda de celebrar el final del culebrot, de moment prefereixo no opinar extensament. Primer voldria xerrar amb calma al uns quants dels presents a l'assemblea.
pepmontes |
dimarts, 9 de setembre de 2008 | 13:07h
Per molta crisi i atur que hi hagi, els joves no perceben el treball com una obligació; en tenen la necessitat, però no en veuen l'obligació. I les transformacions socials fan que l'educació com a incorporació de coneixements perdi el seu sentit, i probablement serà més eficaç i recomanable entendre l'educació com una iniciació al món, com un acompanyament als joves mentre experimenten amb el seu entorn. I l'interès per fomentar l'esperit crític ha deixat de ser un senyal d'identitat de l'esquerra per convertir-se en una actitud petitburgesa, perfectament assimilada socialment i, en conseqüència, ineficaç com a instrument de transformació. I és que, en termes generals, els joves estan poc interessats a fer crítica de les coses que no funcionen; els interessa, més aviat, crear mons i entorns paral·lels més satisfactoris que convisquin i no s'enfrontin amb allò que no els agrda. I de tot plegat podríem deduir que l'entramat públic d'actuacions adreçades als joves es basa en premisses, valors i necessitats aliens a la immensa majoria de joves. Buf. No estic gaire segur que tot el que acabo d'escriure sigui exactament així, però Michel Maffesoli, l'eminent sociòleg francès, ho va posar divendres passat damunt de la taula, en una conferència al CCCB, amb l'ànim de qüestionar alguna de les certeses en què es basa la nostra manera d'entendre els joves. Si el dubte és el fonament del progrés, amb Maffesoli anem per bon camí. (Publicat a El Punt el 09/09/08)
pepmontes |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 00:02h
Avui serà el dia culminant de la crisi dels gestors culturals. Tindrà lloc l'assemblea en la qual es mostrarà amb impudícia la batalla interna de la junta de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya i es traslladarà als socis la responsabilitat de decidir. Un bloc majoritari de la junta proposa forçar la dimissió de dos membres que dissenteixen de la seva gestió, i aquests dos mateixos membres de la junta proposen forçar la dimissió de la presidenta i dels seus partidaris. Espero que el sentit comú que s'espera de qualsevol professional de la gestió (cultural o de qualsevol altra mena) s'imposi i forci, no la dimissió d'uns o altres, sinó la de tots plegats.
I mentre esperem el desenllaç del serial, del qual us n'he anat donant notícia aquí i aquí, m'ha arribat informació i aclariments d'una de les parts. Els dos membres dissidents (ja em perdonareu el terme) de la junta, Daniel Baizán i Artur Duart, han elaborat un informe en el qual s'expliquen i es detallen les raons de la seva dissenssió, punt per punt i cas per cas. Us afegeixo un arxiu amb l'informe al final d'aquest post, i he d'aclarir que esmento els noms dels protagonistes i us mostro el document perquè ells mateixos han volgut fer-lo públic. Jo havia reclamat que les dues parts s'expliquessin públicament i, certament, aquesta part ho ha fet amb claredat. Una mica tard, suposo, però amb claredat. Pel que jo sé, aquest document corre entre determinats sectors de socis des de la primera setmana de setembre, tot i que ignoro si hi havia hagut algun tipus de difusió prèvia.
La veritat és que, un cop llegit l'informe, em cal, en termes generals, donar la raó a Baizán i a Duart pel que fa als criteris i arguments exposats. Cal aclarir, però, que no tinc la versió de l'altra part i, per tant, no puc contrastar. En qualsevol cas, les seves opinions són raonables i ajustades a un cert sentit comú.
Però l'experiència em diu que la bona gestió d'una associació i la conducció adequada d'una junta directiva no només s'aconsegueix amb raons i arguments correctes. Calen també actituds i comportaments facilitadors de l'entesa i la governabilitat. Cal ser, certament, generós; cal posar sempre per davant el diàleg; cal obviar tota pretensió de protagonisme i aparcar l'ego; cal no perdre mai de vista que la funció de la junta és servir els associats; cal escoltar molt i parlar només quan és necessari; cal ser escrupulós en el seguiment dels procediments i les normes; cal ser humil; cal ser reflexiu i evitar impulsos; cal pensar en el bé del col·lectiu per damunt del lluïment personal...
I cal actuar amb transparència. No puc entendre com una situació de desacord total amb la part majoritària de la junta com la que es desprèn de l'informe no va generar algun tipus d'actuació. Pel que s'hi explica, fa mesos que els seus dos autors es trobaven pràcticament al marge de les opinions majoritàries de la junta, i amb desacords en matèries absolutament centrals i bàsiques per al funcionament de l'entitat, que afectaven a les finalitats últimes de l'APGCC. Si no podien fer res per canviar una situació amb la que estaven en tan radical disconformitat... perquè no plegaven abans? I perquè no explicaven als socis que la cosa era tan funesta? Perquè? A què esperaven?
Com que no he estat dintre d'aquesta junta ni tinc informació de primera mà, no puc pas afirmar que les actituds que jo demanava dos paràgrafs més amunt n'hagin estat absents. Però la naturalesa del conflicte escenificat em fan sospitar que a bona part dels membres de la junta els ha faltat, com a mínim, un parell d'aquestes qualitats o actituds. I no sé qui ha sigut. No em veig amb cor de fer diferències entre uns i altres. Segur que algú té més culpa que algú altre; però tots en tenen.
No podré assistir a l'assemblea per raons professionals. Però he delegat el meu vot i he demanat a la persona que es pronunciarà en nom meu que voti a favor de la dimissió conjunta de tota la junta. Amb cordialitat, si cal. Però que pleguin tots i totes. Amb la crispació actual, qualsevol solució que no impliqui la renovació completa de la junta és una mala solució. Passem pàgina. I oblidem aquest trist espectacle, que no fa bé a ningú; ni a l'entitat ni als seus protagonistes.
pepmontes |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 20:21h
Aquest mes d'agost s'ha posat en marxa un grup de debat Google sobre polítiques de joventut, a nivell espanyol. La iniciativa va sorgir la primavera passada, en una trobada a Barcelona d'organitzacions de professionals de polítiques de joventut de diferents comunicats autònomes que, per primera vegada, vam intentar coordinar criteris tècnics i posicions estratègiques sobre el sector. Un dels acords va ser crear una eina virtual de contacte i debat permanent... i ja és aquí. De moment és pura façana, perquè les aportacions són gairebé nul·les, però és que s'ha posat en marxa durant l'estiu. La feina comença ara. Si teniu ganes d'apuntar-vos-hi o de treure el nas per tafanejar... la cosa és aquí.
"-Ah, quin mal, he rigut tant que em fa mal aquí.
D'acord, d'acord, diuen els estudis que els joves cada cop són mes borratxos, que no voten, que estan desencisats de la política, que participen poc, que cada cop pateixen més fracàs escolar, que són violents... Però no us sembla que tot plegat són, justament, raons per treballar amb ells? No cal insultar-los, no cal deixar-los per inútils, no cal deixar que s'estavellin sols, no cal fer veure que no va amb nosaltres, no cal... Potser, tot plegat, respon a un irresponsable desinterès dels adults per construir un món que, a més de còmode, resulti interessant i estimulant per als que pugen. I, encara més, segurament passa que, tenint en compte que els problemes que afecten els joves cada cop són més nombrosos i més importants, hi ha pocs, molt pocs professionals, dedicats a treballar amb ells. I en mig d'aquest desert, sort en tenim que es programi el tercer 
Pals per totes bandes. Aquesta és la millor manera d'explicar el contingut de la taula rodona que aquest vespre passat ha tingut lloc a l'Ateneu i que intentava descriure la situació del projecte d'Unió Europea després de la negativa irlandesa al Tractat de Lisboa. Mentre el President Maragall s'ho mirava des de la fila zero, tres corresponsals de mitjans catalans a Brussel·les explicaven les raons de l'atzucac en què Europa ha caigut, i m'ha fet tot l'efecte que aquests periodistes tenien unes ganes imperioses d'explicar-se i de deixar anar el seu coneixemet de primera mà; ben bé com si tinguessin poques oportunitats efectives de fer-ho.
De vegades la defensa dels propis drets davant d'un adversari desproporcionadament superior en la seva capacitat de generar opinió i, per tant, de subvertir el sentit comú a favor dels propis postulats, ens fa caminar enrera. Així, tot sovint renunciem a la formulació més nítida i radical de les nostres posicions perquè sabem que els nostres arguments tenen poc espai i futur en mig del control mediàtic del nostre adversari polemista. És el que ens passa amb massa freqüència quan parlem de llengua, i especialment en els darrers temps, enfrontats a les absurdes polèmiques generades pels que creuen que el castellà és injustament marginat a Catalunya. Però en aquesta ocasió la puresa dels nostres arguments és salvada i defensada, sorpresivament, des de fora. El lingüista madrileny Juan Carlos Moreno va molt més enllà en la defensa de les llengües minoritzades (i també específicament del català) del que he vist i sentit darrerament a Catalunya mateix. Els seus arguments són contundents, demolidors, inatacables. 
"Una vez puesta al servicio del fascismo, el alma del hombre declara que la esclavitud, ese mal absoluto portador de muerte, es el único bien verdadero. Sin renegar de los sentiminetos humanos, el alma traidora proclama que los crímenes cometidos por el fascismo son la más alta forma de humanitarismo y está conforme en dividir a los homes en puros y dignos e impuros e indignos. La voluntad de sobrevivir a cualquier precio se expresa en el oportunismo del instinto y la conciencia. "
Llegeixo a la premsa elogis de Roger Mas gràcies al seu concert a l'Altaveu de Sant Boi. Les seves cançons tel·lúriques van sonar acompanyades d'una banda de dotze músics i sembla que va atacar el repte amb èxit i bona crítica. Seria ara absurd intentar descobrir Roger Mas, probablement la realitat més inqüestionable de la cançó d'autor a casa nostra, però sí que es bo remarcar alguna cosa que em sembla important. I per fer-ho em cal recordar que dimecres passat al vespre va fer també un concert amb un repetori semblant però només amb tres músics al jardí de l'Ateneu Barcelonès. També se'n va sortir amb èxit, i bona prova és que tot just deu minuts després de començar el concert es va haver de tancar les portes perquè la docta casa vessava de públic. 
Per aquests barris sempre hem mirat cap al nord per buscar la modernitat. Com que de l'Ebre cap avall ens costa trobar referents atractius, no dubtem a passar la mirada per damunt del Pirineu per a prendre exemple. I segurament també per això ens hem convertit en un dels mercats preferents de l'invent IKEA. Els suecs ens han enlluernat i avui ja costa trobar alguna casa catalana que no hagi incorporat logística sueca als seus hàbits a través dels esquemàtics, insuficients però estimulants fulls d'instruccions de muntatge dels productes IKEA. I tant ens enlluernen, que fins i tot ens quedem badocant davant del seu model de publicitat.
