Que als casalots antics s'hi senten veus, xerrics, portes que s'obren i es tanquen soles, sospirs i algun gemec, és una cosa que la sap tothom. Fins i tot hi fan bonic. El vigilant nocturn de l'Ateneu Barcelonès, a còpia d'anys de vetlla per la seguretat del Palau Savassona, en podria explicar de tots colors, i em fa l'efecte que fins i tot ha ha construit alguna teoria pròpia sobre l'orígen dels sorolls diversos que omplen les buides hores de la nit. Però durant gairebé dues setmanes, les veus de l'Ateneu han abandonat el seu hàbitat nocturn i han ocupat sense aturador possible sales, racons i passadissos mentre lluïa el sol.
No són pocs els que expliquen que durant aquests dies desconcertants, sentien una potent veu femenina cantant des d'algun dels serveis de la casa, una potent tonada lírica que no hauria desentonat a l'escenari del Liceu. N'hi ha d'altres que s'han quedat de pedra en sentir aflorar del mig de les frondoses plantes del jardí un espinguet que feia vibrar l'aire. Un soci antic explicava esparverat que mentre esperava l'ascensor el va sentir passar cap a plantes superiors acompanyat d'un cor femení de no menys de quatre veus potents. Els racons i cantonades dels passadissos han estat poblats de versos cantats a la operística manera, tant en alemany, com en italià, com en castellà, com, ai las! en català. Un noiet agosarat ens ha arribat a jurar que sentia poemes de Josep Maria de Sagarra entonats com si Verdi se'ls hagués fet seus.
I de sobte, el més imponent i seriós dels conserges de l'Ateneu ens explica que se li va adreçar una senyora d'estupenda complexió i d'altíssima dignitat per demanar-li com podia arribar a determinada sala... cantant i entonant la pregunta com si d'una ària es tractés. El miracle, però, es va produir quan ell mateix va perdre tota compostura i li va indicar la planta, el passadís i la sala cantant i rematant amb un do de pit imponent.
Què passa a l'Ateneu? Per als que ens agrada fabular i ser feliços amb poca cosa, passa que per fi totes les persones i tots els racons d'aquesta casa han quedat definitivament impregnats i imbuïts de poesia. Per als empírics que busquen explicacions científiques a tot fenòmen, resulta que durant dues setmanes ha tingut lloc a l'Ateneu el Barcelona Festival of Song, una combinació de master class, seminaris i concerts que promouen el cant líric, culte, entre llengües que van més enllà de les que clàssicament se n'han ocupat (alemany i italià). I la culpable de tal invasió musical, l'encantadora soprano Patricia Caicedo, amabilíssima, generosa, pletòrica i simpàtica.
pepmontes |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 17:02h
Superades les resistències a usar la paraula i esgotats tots els eufemismes possibles, podem dir oficialment que estem en crisi perquè fins i tot el president del govern ha pronunciat les dues síl·labes fatídiques. Resulta obvi que no a tothom afecta igualment el fenòmen econòmic i que n'hi ha que el pateixen en grau superlatiu i d'altres que ni se'n senten. Però els del meu gremi, gestors de la cultura, ja fa molt temps que en sentim a parlar i en patim les conseqüències. Totes les aixetes que ragen finançament (no gaire nombroses i d'escàs cabal) per a les coses del pensament, l'art i la faràndula s'han tancat una mica més. Les adminisracions anuncien i practiquen ja una teòrica austeritat que curiosament afecta especialment als departaments menys dotats econòmicament (i, per tant, els que poden proporcionar menys estalvi) i escapcen sense contemplacions pressupostos per a programar i dotacions per a subvencions. Però és que, a més de fer-ho, anuncien l'arribada de temps encara ptijors. Els patrocinadors privats expliquen que de tan generosos com són habitualment (tots diuen invariablement que ajuden tothom) es queden sense fons per mantenir l'atruïsme que, ai las!, és recurs desesperat de tot projecte cultural insolvent (o sigui, gairebé tots). I jo, ingenu fins al final, em pregunto si parlar de crisi és una conseqüència o una causa de la pròpia crisi. La crisi ve pel seu propi peu, o la fem venir de tant com la cridem? (publicat a El Punt, el 15/07/08)
pepmontes |
dimarts, 15 de juliol de 2008 | 14:57h
La Plataforma per la Llengua i 23 associacions catalanes d'immigrats i de suport a immigrats presentaran dijous a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès el manifest El català, llengua comuna. El títol és prou explícit, i l'acte serà ben rellevant perquè ja hi han confirmat l'assistència, entre d'altres, el President del Parlament, Ernest Benach, el President Jordi Pujol i el president d'Òmnium, Jordi Porta. Em sembla especialment intel·ligent respondre a l'absurd manifest de defensa del castellà, amb un acte convocat essencialment per representants de col·lectius estrangers que adopten i defensen el català com a llengua essencial de comunicació. No cal ni dir que les portes de l'Ateneu són obertes per a tothom que vulgui assistir a l'acte.
pepmontes |
dilluns, 14 de juliol de 2008 | 00:41h
Diu Jonathan Littell que diu el Dr. Max Aue que diu Schopenhauer: "Seria millor si no hi hagués res. Per tal com a la terra hi ha més dolor que plaer, tota satisfacció és transitòria i crea nous desigs i noves angoixes, i l'agonia de l'animal devorat és més gran que el plaer del devorador."
Començo a esciure això després de llegir a Vilaweb que Laporta preveu posar el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris que s'ha de celebrar al setembre. No sé si aquesta serà l'opció final d'aquesta trista i llarga història, però en tot cas cap de les possibles solucions alterarà de moment l'opinió que em mereix l'evolució d'aquesta crisi barcelonista. En termes generals, diria que el Barça és fidel reflex, transversal i proporcional, del pais que vol representar. S'hi barreja la solidesa institucional (malgrat tot), una precipitació eixelebrada que porta sempre les polèmiques a l'extrem més insostenible, una evident immaduresa política (sí, sí, política) que impedeix la ponderació justa de la gravetat de cada situació i una sorprenent passió per usar la democràcia de forma estricta i radical com a botxí de governants segurament poc encertats però amb una teòrica capacitació que està invariablement molt per damunt de la mitjana del país. Anem a pams.
Primer. No tinc cap simpatia especial per Laporta. Els seus tics autoritaris i prepotents, que al començament podien ser dubtosos, semblen ara més clars que mai. Domina malament la comunicació, que per a ell només ha resultat eficaç quan les coses li venien de cara, accepta malament les crítiques, i té una actitud de superbia que el fa poc creïble quan pretén sincerar-se davant de les càmeres. És creïble quan actua amb decisió i fermesa cap a un objectiu que ell mateix ha fixat i amb els mètodes que ha triat, però no té credibilitat quan entoma crítiques, mostra penediment o reconeix errors. Fa la impressió que només assumeix els propis dèficits quan no li queda altre remei i, per tant, ho fa a contracor i amb poca traça.
Segon. El que he dit en el punt primer no pot amagar els mèrits de la seva gestió. En cinc anys el Barça ha aconseguit més (com a mínim, el mateix) que altres amb vint anys a l'esquena. Ha recuperat la capacitat de projectar de portes enfora la imatge d'un model propi i diferenciat de club, que no necessàriament segueix les dinàmiques del mercat i que posa per davant de l'economia (o acompanyant-la) altres prioritats de tipus social, cultural o d'integració i cohesió del país. A més, esportivament, malgrat els nefastos dos darrers anys, ha donat fruits espectaculars.
Tercer. La situació actual del club ni molt menys justifica la presentació d'una moció de censura que, malgrat la seva evident legitimitat democràtica, s'hauria de reservar per a situacions d'autèntica i real emergència per a la gestió i vida de l'entitat. A Laporta se li pot imputar mal estil personal, mala relació amb altres dirigents de la seva pròpia directiva i mals resultats esportius els dos darrers anys. Si no et cau bé, Laporta fa ràbia, certament. Però això no és causa suficient per posar en crisi una entitat del volum i alçada del Barça. A més, tenim la seguretat que Laporta deixarà la presidència d'aquí a dos anys, gràcies a una modificació d'estatuts que ell mateix ha impulsat i reconegut. Deixem-lo acabar el seu mandat fent evidents totes les crítiques que calgui per tal que rectifiqui i canviem de president, que per això tenim unes bones normes i garanties democràtiques. Cal dividir el club amb una moció de censura per fer fora un personatge que amb tota seguretat marxarà d'aquí a dos anys i que, malgrat els errors, té la impagable legitimitat de ser el president més votat de la història de l'entitat? Aquesta moció de censura ha estat, des del seu origen, un exemple de mal ús dels instruments democràtics de gestió. Ús legítim, certament, però desproporcionat, sense cap mena de dubte.
Quart. Malgrat el que dic en el punt anterior, justa o injustament, ha estat duríssimament castigat. Per molt mala opinió que tinguem de la moció de censura, és evident que ha posat en evidència un malestar generalitzat o, com a mínim, una fortíssima polarització dintre de l'entitat. És obvi que no es pot fer cas omís dels resultats. Cal reaccionar d'alguna manera contundent i evident. Cal canviar.
Cinquè. Es legítim que Laporta segueixi governant. Dos úniques coses jo li demanaria per fer-ho. Una: tenint un vot de càstig tan bèstia, que faci canvis forts, potents, visibles, i que s'enretiri una mica per no protagonitzar tan en exclusiva la gestió del Barça. Un pèl més d'humiltat. Dues: que reculli l'adhesió sòlida de la seva junta. Només que li falti una de les dues coses, penso que s'ha de plantejar plegar.
Sisè. Em sorprèn i m'admira l'actitud d'Oriol Giralt, el promotor del vot de censura, la nit de les votacions. És correcte, elegant, ponderat, educat i raonable. No estic d'acord amb la moció de censura presentada, però valoro extraordinàriament bé el seu discurs i la seva posició del diumenge a la nit.
Setè. Em quedo astorat en comprobar la croada que es generalitza des dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, contra Laporta. Tothom tira a matar! I ho fan els mateixos que fa pocs anys van encimbellar Laporta a l'Olimp del barcelonisme, amb elogis segurament desmesurats, però que van contribuir clarament a la seva mitificació. Actuació perversa, sense cap mena de dubte. Exemples, un darrera de l'altre, de mal, de molt mal periodisme. I al capdavant, TV3. Fatal.
Vuitè. Llegeixo el bloc de l'exalcalde de Mataró i actual diputat socialista al Congrés, Manuel Mas, i altre cop em meravello de com es pot alterar la percepció de les persones davant de fet únics i, diria jo, evidents. Mas diu que el tractament de TV3 de la moció és excessiu i diu que és una mostra del catalanisme que impera i s'imposa com a model des de la televisió pública. Estic d'acord que el tractament periodístic és molt dolent i que no hi ha dret a hipotecar tot un diumenge al vespre de tele pública amb el vot de censura, però el catalanisme no el veig per enlloc. Jo vaig seguir amb atenció la informació i de catalanisme no en vaig veure enlloc; més aviat maig veure papanatisme darrera del fenòmen estupiditzant del futbol. Minuts i minuts donant voltes al mateix tema sense aportar informació i ni tan sols opinió qualificada. Una pèrdua de temps miserable. Ara bé, catalanisme? On, senyor Mas? S'ha de canviar les ulleres, senyor Mas.
Nové. I ara què fem? Immersos en aquest embolic, i amb un munt d'opinions i percepcions contradictòries... com sortim de l'atzucac? Jo crec que, a la vista de les evidents tensions internes de l'equip directiu, no es pot seguir com si res. Cal reconèixer la legitimitat de l'actual junta donant-li temps per preparar una transició ordenada i tranquila cap a un procés electoral nou, que es produeixi dintre del termini d'un any, en el moment més adequat i potencialment tranquil per al futur del club. Que Laporta marxi amb temps per reordenar el que hagi pogut deixar desordenat, per tenir l'oportunitat de sortir amb dignitat, però sense obviar la necessitat que cal marxar sense esgotar el mandat perquè té el galliner excessivament esvalotat. Ni tu ni jo, sinó tots dos. És ja massa llarga i extensa la tradició que del Barça la gent en surt per la porta del darrera, maltractada, emprenyada, ressentida i denigrada. Fem un esforç per ser un pèl més normals? El senyor Laporta, queda clar, ha de marxar així que pugui, sense esgotar el seu mandat, però no abans de fer les coses amb ordre, correcció i amb temps suficient per intentar demostrar que no es tan mal governant de l'entitat com sembla (no sé si és així o no, però com que els resultats de la moció el legitimen per fer-ho, ha de tenir l'oportunitat de fer-ho i ningú no li ho ha de poder discutir).
Desé. Una de les pitjors coses que he vist que podia passar amb tot aquest embolic és que es reivindiqui la figura de Josep Lluís Núñez. No fotem! Aquest senyor, que va fer del baix nivell cultural un valor a defensar, de l'apoliticisme una manera encoberta de deixar camp obert a la dreta més arcaica i en part espanyolista, que es va posar de cul a tota virtut participativa de la societat civil i que va pervertir tota tradició de servei al país del Barça, no mereix ara una rehabilitació vergonyant de la seva figura a costa dels errors (que no els nego) de Laporta. Si de tot plegat es deriva una revifalla de la figura de Núñez i del nuñisme, aquesta haurà sigut, sens dubte, la pitjor i més fatal herència de Laporta.
Au, ja està. Ja m'he desfogat. Perdoneu la longitud, que ja sé que contradiu el que jo mateix afirmo en el punt novè, però tenia ganes de deixar anar tot això. D'expulsar-ho. I prometo que no en tornaré a parlar.
Ara que la calor apreta no hi ha res millor que una terrasseta, moderadament envoltat de vegetació, un nivell baix de soroll i alguna conversa agradable, la pròpia i la que puguis pescar d'estranquis en el sa exercici de la tafaneria. I no hi ha millor espai a Barcelona per gaudir d'aquesta mena de plaer que el jardí romàntic de l'Ateneu Barcelonès. I és que a tots els beneficis descrits s'hi ha d'afegir una oferta d'activitats culturals espaterrant. Ahir mateix, un extraordinari recital de poemes i música amazig el va omplir de gom a gom durant més de mitja tarda. I en acabar, quan a la fresqueta verda del jardí s'hi va afegir la intimitat de la foscor, va arribar el primer i deliciós acte del cicle Diàlegs al jardí, amb el títol Sense memòria no hi ha escriptura.
És extraordinari veure prop d'un centenar de persones assegudes en complet silenci, escoltant amb detall una lectura literària, en l'ambient tranquil i estimulant a l'hora del jardí. No voldria fer elogis massa refistolats de l'Ateneu perquè potser un excés de cursileria farà l'efecte contrari al desitjat pel meu text. Però bé s'ha de dir que el que passa a l'Ateneu a pocs llocs més de Barcelona no passa. A cap altre lloc, potser?
Però no us esforceu per entendre-ho. Cal ser-hi, veure-ho, sentir-ho. I d'oportunitats no en faltaran aquest estiu. Durant tota aquesta setmana, el Barcelona Festival of Song; durant tot el mes, un cicle de cinema a la fresca amb pel·lícules lligades a conflictes internacionals amb refugiats; els dijous, un cicle de quatre documentals sobre música en català, també al jardí; i durant tots els divendres d'estiu, el cicle Músiques sota la Palmera pels drets humans, en col·laboració amb Amnistia Internacional.
Podeu no venir. És una opció. Però després no pregunteu com van ser els actes perquè us penedireu de l'opció triada.
Entre celebracions de "la roja", torneig de Wimbledon, moció de censura a Laporta, congressos de partits, manifestos de salvament de llengües i altres temes d'actualitat, sembla que durant un cert temps hem oblidat algun dels temes centrals de les nostres possibilitats de vida futura. Però, amatents com estan a la defensa dels nostres interessos (de la gent digna, vull dir), els amics de l'Associació Catalana de Professionals ha desenterrat la qüestió del model de gestió de l'aeroport i intenta enretirar brosses i camuflatges del mig. Diuen que reprenen la campanya que ja van engegar amb èxit ara fa uns mesos, alertats per les adverses i ambigües notícies que van arribant del govern espanyol.
Reprodueixo aquí el text central d'una nota que ha enviat Josep Ritort, vicepresident de l'entitat, als simpatitzants i adherits a la seva campanya.
"Degut a les gens esperançadora notícia que ha aparegut a la premsa aquests darrers dies sobre la decisió que vol prendre el President del Govern espanyol, Sr. Zapatero, respecte a la gestió individualitzada de l'aeroport de El Prat, ens veiem amb l'obligació d'informar-vos i fer-vos saber la nostra valoració totalment negativa que representarà per les possibilitats de futur per Catalunya i el seu entorn més proper si es confirma la notícia."
"El president del Govern espanyol, senyor José Luís Rodríguez Zapatero, anuncia que presentarà al juliol un pla de reestructuració d'AENA, amb l'objectiu d'ampliar la participació privada i incorporar les comunitats autònomes a la seva gestió, conservant l'àmplia majoria del sector públic estatal. Aquest model que pretén implantar el Govern espanyol queda anys llum del model de gestió individualitzada de l'aeroport de El Prat que reclama la societat catalana, millor dit és descaradament fer veure que canvien les coses, per a que tot quedi igual i controlat des de Madrid."
"Volem confiar que, davant les realitats que en la gestió d'aeroports s'han imposat a tota Europa, el sentit comú i l'interès general de la societat catalana siguin entesos pel president Zapatero i no ens prengui el pèl, com ho seria si es confirma aquest rumor."
"Davant aquesta sorpresa, i davant la possibilitat d'haver de reobrir i donar continuïtat a la campanya 'per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada' engegada a finals de l'any passat per l'Associació Catalana de Professionals i altres entitats, junt amb tots vosaltres, més de cent mil adherits, us volem fer arribar les següents notícies, per a que us feu una idea de com pot estar aviat la situació i de les grans possibilitats que té l'aeroport de El Prat i la resta d'aeroports de Catalunya, només amb un simple canvi de gestió, d'una gestió des de la proximitat."
Au, doncs, ja ho veieu. Som-hi, que no es pensin pas que ens hem adormit!
pepmontes |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 16:10h
La destralera massa de nacionalistes eixelebrats autòctons l'ha emprès amb Xavi, el jugador del Barça propulsat a la glòria futbolística mercès al seu gran paper en l'Eurocopa, vestint la samarreta de la selecció espanyola. Traïdor deu ser l'epítet més suau que li dediquen, i pràcticament tots li diuen "espanyol", com si d'un insult es tractés. Malament rai. Trista és la causa que es defensa a partir de l'insult i l'atac a uns noiets (recordeu que la majoria de futbolistes de primera fila no arriben als trenta i que una bona part d'ells tot just freguen els vint anys) que han assolit una fita "professional" de primer ordre de forma precoç i que, no ho dubteu, tenen una visió majoritàriament distorsionada del món, passada pel tamís deformant de la milionada que cobren cada mes.
Ens entestem a atorgar-los un paper simbòlic per a la definició de les nostres identitats personals i col·lectives, sense tenir ni idea del que realment pensen, i quan diuen o fan alguna cosa contrària a les nostres idees, els deixem anar tota mena de penjaments, com si no tinguessin dret a pensar o fer de manera diferent a la nostra. Jo crec que fins i tot si ets independentista català tens tot el dret del món a jugar a la selecció espanyola i a fer-ho, fins i tot, sense faltar a la coherència amb les pròpies idees. Però ja entenc que mantenir aquesta postura faria necessari que l'afectat fos un intel·lectual en potència, amb una moral a prova de bomba i irreductible als discursos animalístics i bàrbars que corren pel món. I, per tant, ja entenc que la majoria (la immensa majoria) de futbolistes no han pensat més de quatre vegades en temes obertament ideològics i no es fan plantejaments gaire profunds pel que fa al món polític.
Xavi deu ser un noi relativament tranquil i assenyat (si jutgem pel seu estil de joc) que manifesta legítimament la seva alegria, puntualment esbojarrada, pel fet d'haver-se situat per mèrits propis en primer fila de l'èlit mundial del futbol gràcies a la seva participació a l'Eurocopa. Xavi ha jugat a la selecció espanyola perquè és l'equip que monta la federació de futbol per a la qual juga a través de la lliga espanyola, i no tenia opció de fer-ho des d'una altra banda. No fer-ho per decisió pròpia implicaria desaprofitar probablement la màxima oportunitat de projecció personal en el camp "professional" que ha triat per viure, i només resultaria raonable que ho fes si tingués un posicionament ideològic personal realment clar, potent, perfectament decidit i fonamentat. És a dir, demanar-li que renunciés a jugar a la selecció espanyola seria demanar-li que fos un jove amb un nivell de conscienciació política que no tenen ni el 20 per cent de joves del país. Li exigim, per tant, una coherència que no tenen la majoria de les persones que li estàn demanant que no jugui a favor de la selecció espanyola.
No fotem, home. No podem construir un discurs de reivindicació nacional a partir de la bronca a persones que excel·leixen en el seu camp i que per fer-ho necessàriament passen per l'etiqueta espanyola. Algú diu que es podia haver estalviat aquell "viva españa" que va deixar anar en les celebracions. Sí, home, i també et pots tirar de cap a un tsunami i pretendre nedar contracorrent per tornar a la platja fent surf. No fotem, home.
Jo he dit moltes vegades "viva españa" i no em sento espanyol, ni molt menys sóc espanyolista i se me'n refum la simbologia de la "rojigualda" senyorejada per un toro. No perdem el món de vista. Segurament Xavi hauria pogut fer totes les celebracoins sense dir "viva españa". I què? Això l'hauria fet més coherent? Ens l'estimariem més? I si al bell mig de l'autobus que portava la selecció espanyola pels carrers de Madrid s'hagués posat dempeus i hagués cridat de cara al públic Visca Catalunya! el consideraríem més català, o més coherent, o més normal, o més no sé què? Segurament ara la majoria dels que li recriminin que suposadament contemporitzi amb l'espanyolitat estarien encantats si hagués deixat anar un Visca Catalunya! extemporani. Però aquest Visca Catalunya! el faria més coherent i li donaria major fonament i crèdit intel·lectual per a la causa? Si algú ho creu és que és ximple.
A mi m'agrada el futbol, i m'agrada com ha jugat la selecció espanyola, i estic content que hagi guanyat perquè sentimentalment estic més lligat a Espanya que a Alemanya. I sóc independentista català. I quan vull argumentar les meves idees no tiro ni de futbol ni de noiets que juguen be o malament a futbol, la majoria dels quals no tenen una posició ni un discurs polític definit. Sóc independentista perquè m'ho dicta la raó, no l'estòmac, ni els budells i ni tan sols el cor; els meus arguments miro de generar-los en una altra part del meu cos. El contrari és fer el pena, autocondemnar-se a la insubstancialitat, convertir-se en algú tan lamentable com els nacionalistes espanyols més recalcitrants.
I sí, és veritat que hi ha hagut una gran onada de reivindicació de nacioalisme espanyol que s'ha enfilat al llom del cavall guanyador de la selecicó espanyola. Però no per això perdré el senderi ni responsabilitzaré aquests xavalets d'una onada espanyolista que no m'agrada. Ells han fet, senzillament, la seva feina. I l'han fet be, cony!
Els que fan malament la seva feina són els que, autonomenant-se catalans, catalanistes, nacionalistes, independentistes, i no sé què més, busquen arguments per a la seva causa en el cap de persones que mai no han intentat ni volgut construir-los. I els carreguen els neulers de la seva incompetència o incapacitat de tirar endavant el propi projecte polític i de país.
Deixeu el Xavi tranquil i feu alguna cosa útil per al país, més enllà de dir penjaments als qui no comparteixen la vostra passió.
"La vall que des d'allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes... tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xucla-mels." Quanta, quanta guerra... Mercè Rodoreda
pepmontes |
dimecres, 2 de juliol de 2008 | 16:02h
L'Ajuntament de Pineda de Mar ha aprovat la suspensió de llicències urbanístiques a la Vall de la Riera de Pineda, una ja antiga reivindicació de la plataforma que des de fa anys defensa la preservació d'aquest paratge, un dels darrers enllaços naturals que queden entre el sistema marítim maresmenc i el Parc Natural del Montnegre. La gent de la plataforma ho explica amb detall en el seu web, però resumidament venen a dir que aquesta és una bona notícia, tot i que és, tot just, una primera passa que hauria de conduir el consistori pinedenc a la desclassificació del sol urbanitzable que "amenaça" la vall.
Ens hem de felicitar de la novetat, és clar. Però no hem pas d'aturar la vigilància, perquè diversos projectes amenacen la continuïtat i integritat d'aquest espai natural. Per començar, l'ACA ha de tirar endavant la construcció d'una depurada a l'antiga pedrera de Montpalau, i això implica una xarxa de canonades que seguiran, justament, el traçat de la riera. El respecte i la cura amb què es faci (o no) aquesta instal·lació, condicionarà sense cap mena de dubt el futur del paratge.
I no oblidem que el recent traspàs de la titularitat de l'N-II a la Generalitat va posar en agenda el futur desdoblament de l'autopista del Maresme per, teòricament, millorar els problemes de trànsit i connexió de la comarca. De moment, tot apunta a que aquest desdoblament viari portarà la nova carretera a buscar la connexió amb l'antiga N-II a Pineda, creuant, justament, la Vall de la Riera de Pineda. Si això fos així, es partiria pel mig aquest paratge i comprometria tot esforç alternatiu.
Diu la dita que "pensa malament i no erraràs". No voldria ser pessimista, però m'agradaria pensar que aquesta aturada momentània de l'amenaça urbanística no serà un compensació a l'avançada pels mals, força més gruixuts, que queden per venir. Creuem els dits i mantinguem-nos atents a les notícies de la plataforma, que vetlla admirablement per la salut natural d'aquest racó del Maresme.
Mentre esperem que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre l'Estatut, van sovintejant les peticions d'unitat política als partits catalans per fer front a una sentència hipotèticament dolenta. Però a la vista de la situació actual, les manifestacions dels dirigents polítics en aquesta direcció em sonen totes a cinisme del més pur. La condició bàsica de tota unitat és que PSC i CiU decideixin entendre's i, per tant, que un dels dos cedeixi protagonisme a l'altre, víctimes de l'equilibri impossible. Ara que CiU fa pressing al PSOE per a l'aprovació dels pressupostos generals i que el PSC vol fer valer els bons resultats a les últimes eleccions no veig a cap dels dos grups cedint ni un pam. I quan ERC apunta en boca de Puigcercós la possibilitat d'un govern de concentració no fa altra cosa que cobrir-se les espatlles per les patacades que rebrà, amb tota seguretat, d'una banda o altra, quan sigui necessari posicionar-se amb claredat. És raonable i ifns i tot desitjable que la societat civil (Òmnium, per exemple) demani unitat en aquesta qüestió, de la mateixa manera que ho era quan s'estava construint l'Estatut; però ara, igual que abans, no es donava ni una situació prou bona (la maduresa definitiva dels nostres partits polítics) ni prou dolenta (una emergència nacional) que faci possible l'entesa desitjada. Conclusió: vivim en permanent estat d'ambivalència, condemnats a l'ambigüitat, abocats a una trista mediocritat. (publicat a El Punt el 01/07/08)
Només un apunt. Francesc Cabana destaca avui amb sorpresa al bloc de l'Ateneu que el pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat representa tan sols l'1,13% del pressupost del Govern. Sí, només l'1,13%. I com ens podem creure que sobre la cultura hem de construir bona part del nostre futur com a societat o com a país? Quin serà el primer Conseller de Cultura què podrà convèncer els seus companys de govern que la cultura és un sector estratègic per al benestar, per a l'economia, per a la cohesió social, per a la construcció del país?
pepmontes |
divendres, 27 de juny de 2008 | 16:26h
Una cosa em sorprèn, en mig de tanta eufòria pel bon joc de la selecció espanyola a l'Eurocopa: ningú no s'atreveix a dir que aquest estil tan lloat segueix fil per randa els paràmetres de joc que el Barça del Dream Team va patentar. Aquesta selecció juga de la mateixa manera que jugava el Barça de Cruyff, i sembla que faci por dir-ho en veu alta. Com que odiem la selecció espanyola, fins i tot ens sap greu dir que la tradicional i patètica "furia española" s'ha reconvertit en el "rondo" cruyfista.
I posats a riure, és divertit fins i tot observar els gestos de Luís Aragones quan dona indicacions als seus jugadors des de la banda: repeteix gairebé mimèticament aquell moviment compassat de les mans que feia Cruyff quan volia demanar fluïdesa en el joc, toc mesurat de la pilota i moviment constant de posicions.
El cas és que entre els que estan borratxos d'alegria per les victòries espanyolíssimes de la selecció i els que estan borratxos de ràbia perquè la selecció desperta passions també a Catalunya, ningú no acaba de reconèixer una sonada victòria del temperament (deixeu-me dir-ho així) català, que ha exportat l'estètica i l'ha emparentant amb l'eficàcia i el rendiment. El braó desraonat i l'esperit combatiu i ferèstec dels hispans s'ha transformat en aquesta Eurocopa i s'ha deixat seduir per la intel·ligència, la pausa i el plaer del joc.
I remato dient que els herois de la selecció no són pas de la Meseta, sinó catalans (Xavi, Iniesta, Cesc, Capdevila, Puyol), asturians (Villa), canaris (Güiza, Silva), bascos (Xabi Alonso), brasilers (Senna)... Els de matriu madrilenya estan fent un mal paper (Torres i Sergio Ramos) amb l'excepció de l'excepcional Iker Casillas, i ningún no recorda un equip que passegi la bandera espanyola amb tan poc pes dels madridistes.
Ja sé que revindicar coses assumides per l'espanyolitat fa lleig per als catalanets convençuts de la maldat intrínseca dels hispans, però a mi, què voleu que us digui, em fa gràcia que, també en això, ens acabin donant la raó.
pepmontes |
divendres, 27 de juny de 2008 | 00:00h
Amb el meu habitual retard en la repassada inconstant als meus blocs de referència, llegeixo un post de Saül Gordillo que val especialment la pena. Per honest i sincer. I potser també un pèl ingenu; però amb aquella ingenuïtat que voldria per a si mateix qualsevol aficionat d'èxit limitat a l'exhibicionisme blocaire. Llegiu-lo. Bravo, Saül.
Aquesta mateixa setmana l'Associació CAtalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) ha fet arribar a la Secretaria de Joventut una proposta de text per a un dels títols de la futura Llei Catalana de Polítiques de Joventut. Es tracta de definir amb una certa precisió la figura dels professionals en aquest sector i, per tant, és una bona cosa recollir el parer dels que són efectivament els màxims afectats, els que són objecte de regulació. El nostre intent de participació en aquest procés de construcció d'un text legal, però, em descobreix un món realment estrany, carregat de mals entesos, de mitges veritats i de recels sistemàtics que gairebé són malaltissos.
L'AcPpJ va rebre fa força dies de la propia Secretaria de Joventut, per conducte informal, un text que aparentment havia de ser el redactat definitiu d'aquesta part de la llei, amb la petició que ens ho miréssim i hi fessim suggeriments. La intenció és lloable, per bé que el text legal ja l'havíem sol·licitat des de feia temps, i el text lliurat només constituia una part del que havíem demanat, que era la llei completa. En tot cas, aquesta setmana hem entregat (nosaltres sí, formalment, amb registre d'entrada) una proposta de modificació d'aquell text parcial, al mateix temps que demanem la possibilitat de disposar de la totalitat de la llei, almenys d'aquells punts que ja estiguin redactats de forma consistent.
La veritat és que la llei encara no ha iniciat el seu recorregut formal i ni tan sols ha estat entrada en registre al Parlament, de manera que no hi ha ponència i tampoc no s'han obert els intercanvis de parer polítics. El text és encara a la cuina, però ja corre per conductes diversos entre els agents que intervenen al sector. No està malament que així sigui si aquest sistema facilita que el text que entri al Parlament hi arribi ja amb algun grau de consens remarcable entre el sector. Però és curiós que el text circuli a bocins, no d'una forma completa i que no ho faci tampoc d'una manera oberta, ja que no tothom disposa de còpia i tampoc ningú no coneix els criteris pels quals uns el tenen i uns altres no. Com que el text està, pel que sembla, en evolució, i va variant en funció de les aportacions parcials que es reben, ningú no sap amb gaire precisió si el document de què disposa és una última versió, si tot just és un primer redactat que a hores d'ara ja ha canviat, si hi ha alguna part tancada i alguna altra que està en consulta, o si el text ja està beneït i és poc menys que intocable.
S'hi afegeix, a més, la circumstància que la llei ja va ser redactada ara fa més de dos anys, durant el primer tripartit, i que en aquell moment ja van còrrer també diverses versions d'aquell text. Encara hi ha gent que es mou a partir d'aquell primer text, substancialment diferent de l'actual, de manera que la barreja de documents que pul·lulen és prou remarcable.
Sent una bona cosa que el text es posi a consideració dels diferents agents del sector abans de tenir un redactat definitiu (definitiu per a iniciar el tràmit legal, vull dir), no acabo d'entendre perquè se'n fa una distribució tan confusa, parcial, selectiva i, per tant, dubtosa. A la fi, els que tenen ganes de fer aportacions serioses no saben ben bé si disposen d'un text fiable, i tampoc no acaben de saber del cert si és gaire correcte fer aportacions sobre un text que els ha arribat per canals poc clars, no oficials.
La política és una cosa complicada per se. Però de vegades penso que la compliquem encara més per prevencions innecessàries, prudències excessives i recels fora de mida. Els esborranys són esborranys, per molt que ho siguin d'una llei, i no caldria prevenció si fossim capaços de generar un procés obert de consultes sobre textos concrets i ben delimitats, ni definitius ni tancats, però clars i precisos. D'altra manera, arriba un moment que no sabem ben bé de què parlem ni sobre quines bases emetem opinió. És com si lliuressim batalles contra un enemic no declarat que potser vol ser amic nostre, però que no s'acaba d'atrevir a dir-nos-ho. I al final, com que no estem segurs de res, tampoc no ens fiem de ningú i a tothom li posem cara de gos. I acabem discutint o discrepant sobre coses en les que seria ben fàcil posar-nos d'acord.
Diu Jonathan Littell que diu el Dr. Max Aue que diu Schopenhauer: "Seria millor si no hi hagués res. Per tal com a la terra hi ha més dolor que plaer, tota satisfacció és transitòria i crea nous desigs i noves angoixes, i l'agonia de l'animal devorat és més gran que el plaer del devorador."
Començo a esciure això després de llegir a Vilaweb que Laporta preveu posar el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris que s'ha de celebrar al setembre. No sé si aquesta serà l'opció final d'aquesta trista i llarga història, però en tot cas cap de les possibles solucions alterarà de moment l'opinió que em mereix l'evolució d'aquesta crisi barcelonista. En termes generals, diria que el Barça és fidel reflex, transversal i proporcional, del pais que vol representar. S'hi barreja la solidesa institucional (malgrat tot), una precipitació eixelebrada que porta sempre les polèmiques a l'extrem més insostenible, una evident immaduresa política (sí, sí, política) que impedeix la ponderació justa de la gravetat de cada situació i una sorprenent passió per usar la democràcia de forma estricta i radical com a botxí de governants segurament poc encertats però amb una teòrica capacitació que està invariablement molt per damunt de la mitjana del país. Anem a pams.
Entre celebracions de "la roja", torneig de Wimbledon, moció de censura a Laporta, congressos de partits, manifestos de salvament de llengües i altres temes d'actualitat, sembla que durant un cert temps hem oblidat algun dels temes centrals de les nostres possibilitats de vida futura. Però, amatents com estan a la defensa dels nostres interessos (de la gent digna, vull dir), els amics de 
La destralera massa de nacionalistes eixelebrats autòctons l'ha emprès amb Xavi, el jugador del Barça propulsat a la glòria futbolística mercès al seu gran paper en l'Eurocopa, vestint la samarreta de la selecció espanyola. Traïdor deu ser l'epítet més suau que li dediquen, i pràcticament tots li diuen "espanyol", com si d'un insult es tractés. Malament rai. Trista és la causa que es defensa a partir de l'insult i l'atac a uns noiets (recordeu que la majoria de futbolistes de primera fila no arriben als trenta i que una bona part d'ells tot just freguen els vint anys) que han assolit una fita "professional" de primer ordre de forma precoç i que, no ho dubteu, tenen una visió majoritàriament distorsionada del món, passada pel tamís deformant de la milionada que cobren cada mes. 
L'Ajuntament de Pineda de Mar ha aprovat la suspensió de llicències urbanístiques a la Vall de la Riera de Pineda, una ja antiga reivindicació de la plataforma que des de fa anys defensa la preservació d'aquest paratge, un dels darrers enllaços naturals que queden entre el sistema marítim maresmenc i el Parc Natural del Montnegre. La gent de la plataforma ho explica amb detall en el seu 
