Junts per catalunya és la consigna que propugna Omnium Cultural per a l'acte d'aquesta nit al TNC. Es tracta de fer sentir la veu de la ciutadania per negar reconeixement social al Tribunal Constitucional per dirimir sobre la legalitat del nostre Estatut. Diguem d'entrada que cal donar suport a la iniciativa i que, sí, cal posar de manifest la contradicció entre les legitimitats d'un tribunal que actua en ordre al que li demana i exigeix la llei i d'una voluntat popular expressada també d'acord amb el que diu la llei a través d'un referendum perfectament encaixat en l'actual ordenament jurídic. No hi ha dubte sobre l'existència d'una contradicció o, si voleu, d'una esquerda legal de dimensions considerables.
Però feta la obligada manifestació de suport a l'acte i als seus continguts, no puc pas deixar de preguntar-me sobre l'endemà de la protesta. Perquè, siguem clars, de moment la cosa no té més transcendència que la d'una protesta expressada de forma civilitzada i legítima però perfectament obviable pels qui regeixen l'Estat i els seus òrgans de govern. No parlaré pas avui, altre cop, de la mitificada però adormida societat civil catalana, però sí que recordaré que, a més d'actes col·lectius de reafirmació interna, de veneració del propi melic, de cofoisme... potser ens cal pensar en el pla que executarem a partir de demà.
Després de sentir-nos a nosaltres mateixos al TNC, què farem? Com s'amplificaran les coses, més o menys encertades, que haurem dit aquest vespre? A qui les farem arribar? Com pressionarem? A qui exigirem que en prengui nota i actui en conseqüència? Els actes puntuals estan bé, però jo no he vist ningú (persona o institució) que hagi proposat fins ara un pla d'actuació decidit per exercir efectivament i amb alguna promesa d'eficàcia, com a lobby ciutadà, que persegueixi la transformació de la legalitat vigent. Els actes puntuals estan be com a inici o com a cloenda de campanyes d'actuació. Quina és, en aquest cas (però en podriem citar molts d'altres), la campanya? Jo m'hi apuntaré, us ho asseguro. Però, en el cas que existeixi, jo no la conec.
Ja que vaig encetar el tema jo mateix en un post anterior i polèmic, no vull deixar de fer notar l'article que publica avui Sergi Pàmies a La Vanguardia sobre les múltiples i complexes maneres com es viu l'actuació de la selecció espanyol de futbol a Catalunya. Sense mullar-se ni identificar-se amb una o altra de les fórmules enumerades, és interessant recollir les observacions de Pàmies que, quan les despullem del seu agut ull clínic, no deixen de ser simples constatacions objectives de la realitat.
I és que al final fou un català, Cesc Fàbregas, el que va rematar la feina (excel·lent, no ho hem pas d'amagar) del madridista Iker Casillas. I no hem pas d'amagar que fins els més nacionalistes (catalans, vull dir) lamenten la substitució dels dos catalans (un d'adopció) Xavi Hernández i Andrés Iniesta, convertida gairebé en norma pel seleccionador Luís Aragonés. I és que barrejar ideologia i projectes polítics amb esport i sentiments acaba produint sempre un cocktail que és, com a mínim, contradictori (tots els bons cocktails, de fet, ho són).
O potser haurem d'admetre que es pot ser català independentista i desitjar la victòria de la selecció espanyola sense perdre ni un bri de coherència? Com és possible, això? Potser.... perquè ens agrada el futbol (la "roja", ves per on, fa un futbol millor i més bonic que la italiana), perquè ser independents no implica odiar els veïns, perquè els veïns ens manlleven i integren materia prima nacional (Capdevila, Xavi, Cesc, Puyol), perquè no pots negar als futbolistes catalans aspirar a assolir els màxims èxits possibles en la seva lògica professional, perquè potser haurem de començar a ser intel·ligents i deslligar esport d'exaltació nacional, i perquè és divertit donar suport al que tradicionalment no guanya res. I després de dir tot això, resulta que també puc dir que vull la independència de Catalunya. I què passa?
El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha encetat avui la proposta Tribuna Ateneu, un nou format en l'activitat habitual de l'Ateneu Barcelonès que busca la generació d'espais de reflexió i debat al voltant de la cultura i les polítiques culturals. En la seva millor tradició, l'Ateneu intenta buscar i projectar llum sobre els temes de màxima actualitat i interés per al progrés del país, però despullant-los de la polèmica partidista més superficial i immediata. I Tresserras ha fet honor a aquesta voluntat posant sobre la taula el seu ordenadíssim i clar discurs sobre les opcions de futur del país a través de l'impuls i la construcció d'un sistema cultural propi, que si bé encara perviu, està envoltat d'amenaces i dificultats.
Tinc poc a objectar a les paraules del conseller. En canvi, lamento les coses que no ha dit. Es difícil rebatre la seva proposta teòrica perquè està ben estructurada i es basa en un coneixement adequat de la realitat i en una anàlisi pragmàtica i optimista a parts iguals. Però tot i que ja he dit que l'espai de debat que proposa l'Ateneu busca la reflexió, potser caldria anar concretant alguna cosa. Tresserras ha disseccionat les vies de treball possible per potenciar aquest sistema cultural nostre, però després d'enumerar-les i explicar-les, no ha concretat cap acció precisa en el camí d'assolir-les. Algun exemple aclaridor hauria estat ben rebut i ben agraït.
Tresserras ha sigut honest i sincer quan ha dit que els pressupostos del seu departament són migrats i que difícilment s'acostaran als objectius que ell mateix s'havia marcat. Costa imbuir la resta del Govern de la importància social i estructuradora de la cultura i, per tant, costa també convèncer-los de la necessitat de destinar-hi més diners. I la resposta del conseller és no trencar res (és a dir, deixar que les coses que funcionen continuïn funcionant fins que no en tinguem d'altres de millors), ser prudent en les mesures a prendre per no malbaratar els pocs recursos disponibles, i apuntar i afinar molt bé en les polítiques possibles perquè són poques i necessitem que funcionin bé.
A instàncies de Ferran Mascarell, ens ha explicat que teòricament és imminent la convocatòria de la comissió mixta que ha d'establir el calendari del retorn dels papers de Salamanca, que entre dues i tres setmanes és el que tardarem a conéixer el nom del nou director general del Liceu i que Joan Francesc Marco sona, però no més que altres dos o tres noms.
Oriol Bohigas, per la seva banda, ha volgut remarcar la migradesa dels pressupostos per a la cultura (un 1,13% per del pressupost del Govern, segons la dada aportada pel conseller) i ho ha fet amb la contundència que el caracteritza. Per rematar, ha anunciat moltes i suculentes sessions futures del Tribuna Ateneu, per a després de l'estiu.
El cas és que l'Hotel Rívoli, en plena Rambla i veí adossat per via de patis i jardins interiors a l'Ateneu, acull ja un espai que vol ser de referència per a la reflexió en el camp de les polítiques culturals. Que duri i que prosperi.
Encara estic rient de la ministra que s'adreça a "los miembros y las miembras", però en pocs minuts m'arriba notícia d'un informàtic que demana pels "cartofílics" quan, de fet, està buscant els membres de l'associació de cartòfils que corren per l'Ateneu, i al cap d'un moment em fan arribar uns "críptics" de difusió d'activitats d'estiu que a mi em semblen, més aviat, tríptics. I em convenço que el tema no és anecdòtic quan recordo que en els recents exàmens de selectivitat, diversos alumnes explicaven que havien triat fer el comentari de text sobre un fragment de Pompeu Fabra parlant de Picasso. Segurament van suspendre, perquè el coneixedor de Picasso que havia confegit aquell text no era pas Pompeu Fabra, sinó Palau i Fabre. Tots dos, Fabra i Palau, en èpoques diferents, és clar, van protagonitzar sessions memorables a l'Ateneu Barcelonès, però la coincidència no pot actuar com a excusa perquè, amb tota seguretat, els estudiants ineptes tampoc no deuen saber que coi és això de l'Ateneu Barcelonifílic, i segur que mai no se'ls ha passat pel cap fer-se'n membres o membras, per molts críptics que puguin llegir explicant-ne els avantatges. I és que no sé si parlem de coses diferents o si som tan diferents que ja no val la pena que ni tan sols intentem parlar. D'altra banda, de qualsevol cosa se'n diu parlar. I de tant en tant és millor callar, no fos cas que continuéssim allargant el reguitzell de despropòsits.
pepmontes |
divendres, 13 de juny de 2008 | 16:19h
Aquest cap de setmana, segon acte del culebrot d'ERC. Les anades i vingudes d'uns i altres no ens ofereixen, de moment, pistes fidedignes sobre pactes ni composicions futures de l'organ de govern, i sembla que la única cosa que es confirma, sí o sí, és la consolidació (petrificació, potser hauríem de dir) de l'enfrontament Puigcercós-Carod. Doncs que vagin fent.
La lògica més simplota indicaria l'alta probabilitat d'un pacte de convivència per arribar civilitzadament fins a la celebració de primàries, d'aquí a dos anys, per dirimir finalment el lideratge d'un o altre en la candidatura per a les eleccions al Parlament. Això voldria dir pervivència del tripartit fins a la fi de la legislatura i cops de colze interns per anar marcant posicions de cara a la batalla final. Però ni això sembla garantit, perquè els darrers moviments dels adeptes a Carod indiquen algun tipus d'acord amb els de Bertran. Mentre, Puigcercós, per la seva banda, busca complicitats amb la gent de Carretero. O no? O és un campi qui pugui i una guerra de "tots contra tots"?
Fa temps que m'he resignat a equivocar-me en totes les meves previsions o anàlisis al voltant d'ERC, i assumeixo que gairebé sempre la solució final és la menys esperada de totes, la menys lògica, la de conseqüències més imprevisibles. És per això que no hi dedico gaire temps ni ganes. I temo que és això mateix el que li passa a bona part dels votants d'ERC, més enllà dels fidels militants. I és que possiblement és aquest el repte que haurà d'encarar el partit independentista a partir d'ara, sigui qui sigui el qui acabin tallant el bacallà: de quina maner despertarà complicitats i donarà confiança als milers de catalans que l'haurien de votar per tal de continuar jugant algun paper remarcable en la política catalana?
Està clar que als qui no participem en la batalla fraticida pel control del partit ens costa entendre com és possible construir una alternativa sòlida prenent com a base tanta desavinença. Dit d'una altra manera: com puc donar el meu vot a una organització de la que no puc saber a qui correspondrà administrar el meu suport i confiança. Molt sòlida i creïble haurà de ser la "cosa" que surti d'aquest cap de setmana per esvanir aquest dubte fonamental.
De moment, em diverteixo pensant en una solució tipus Polònia, amb una mena de monstre Frankenstein, amb aspecte de Carod, entranyes de Puigcercós i collons de Carretero!
Peco i miro la crònica que fan els informatius de Telecinco de l'epopèica victòria de la selecció espanyola de futbol en el seu primer partit de l'Eurocopa, contra Rússia. Ens en mostren imatges i la veu en off destaca algun dels jugadors que ho van fer més bé, tot donat referència del club en que juguen... Parlen de "Villa, jugador del Valencia", o bé de Fernando Torres, "ariete del Liverpool". Però quan arriba el moment de destacar Iniesta en parlen com "el jugador albaceteño". Ostres! A quin equip deu jugar, aquest noi? Ara no me'n recordo! En teniu idea vosaltres? Mira si n'és de despistat, aquest periodista, que ara mateix no recorda quin és el club que paga les misses a l'Andresito. Algú ho sap? Deu ser un equipet de no res, de barri, de províncies, segurament.
I van nou. Aquest invent feliç de l'amic Angel Sànchez es manté, carregat de virtuts i contra tota lògica, a Santa Susanna, en un racó idíl·lic, la Masia de Can Ratés. Ni la caòtica gestió municipal ni el mercantilisme insensible sobre el que calvalca l'ajuntament han estat suficients per carregar-se aquest esdeveniment, que mereix tots els aplaudiments i totes les lloances. Exemple d'obstinació, amor i paciències a parts iguals, un any més, rendim ovació a l'Àngel i recomanem radicalment la visita a la Fira Màgica de Santa Susanna.
Em sento incapaç de fer un article d'anàlisi sobre el tema. Superat el superdissabte, ERC té nou president i ha posat xifres a la divisió. Als qui se'ls en refum, lloen l'exercici i la lliçó democràtica, i ràpidament constaten que serà molt difícil, a partir d'ara, gestionar la diversitat d'opcions. Fins que no hagi passat el congrés i es pugui visualitzar el nou equip dirigent, serà difícil fer judicis gaire contundents, perquè ara gairebé tot depèn de les actituds dels guanyadors i dels que, sense guanyar, no se senten perdedors.
Seran capaços que reconstruir una estructura de direcció mínimament sòlida i amb capacitat integradora? Ens aboquem a una guerra de guerrilles? Seran capaços d'una mica de pragmatisme i de deixar en segon terme els personalismes? Cauran en la temptació de les punyalades sistemàtiques? Sabran aprofitar la valua de tots els que no són en la candidatura guanyadora? Seran capaços, tots plegats, un cop han mesurat les respectives forces, de fer front comú buscant els mínims comuns denominadors? Se seguiran saludant pels passadissos per pur compromís? Ara mateix, una anàlisi seriosa seria massa pessimista. Així que, de moment, em quedo amb els interrogants: prefereixo restar a l'espera, tot desitjant sentit comú i lliurament al projecte, per damunt d'egos i gelosies. Potser encara és possible deixar l'adolescència enrera.
La setmana passada va tenir lloc a Barcelona una trobada d'organitzacions de professionals de les polítiques de joventut de diferents comunitats autònomes, i es va constituir una coordinadora estatal d'aquest sector. Hi eren representats professionals andalusos, castellano-manxecs, gallecs, bascos, baleras i, és clar, catalans. Els acords adoptats van convertir la trobada en un èxit, però jo voldria destacar una decisió aparentment innoqua que, sincerament, em va agafar per sorpresa: la voluntat explícita d'usar totes les llengües pròpies dels territoris que hi eren representats en les eines de treball online. En els propers dies es posasrà en marxa una intranet de discussió i reflexió sobre polítiques de joventut, i un bloc públic, ambdós d'àmbit estatal. A proposta dels representants de les Illes Baleras, tothom va donar per sentat que en aquests dos instruments tecnològics s'usarien de forma indistinta el català, el gallec, el castellà i fins i tot l'euskara. En el cas del gallec i del català tothom va dir que no hi haurà cap problema per entendre'ls, fos quina fos la llengua d'origen, i que si hi havia algun text especialment delicat o complexe, els propis autors en farien un resum o traducció senzilla al castellà. Més esforç els suposarà als bascos, però també en aquest cas es va assumir la idea. I ni tan sols hi va haver discussió. El tema es va liquidar en un minut i mig. Serà que encara tenim marge per a l'esperança? (Article publicat a El Punt, el 03/06/08)
Ahir al vespre vam poder assistir a una lliçó magistral sobre gestió de l'aigua a càrrec de Rafael Mujeriego, president del Consell per l'Ús Sostenible de l'Aigua (CUSA). L'Ateneu va exercir com mai el paper de centrador dels debats, aportant coneixement científic en mig de tant de disbarat social i polític. Ni amb emocions ni amb interessos partidistes; Mujeriego va explicar amb calma, claredat i serenitat els problemes i reptes a què ens enfrontem. I va explicar quina ha de ser, segons ell, la solució a l'escassetat d'aigua per a l'entorn metropolità. Ara falta que algú li faci cas.
El que més costa avui és discernir què és pura opinió sense fonament, de les dades objectives i comprobables que permeten centrar els debats. Hi ha tant de soroll i semblen tan ocultes les intencionalitats dels qui parlen que al ciutadà ben intencionat, amb consciència mediambiental però que creu al mateix temps que ha de ser possible avançar cap al futur construint les infrastructures que calguin, li costa trobar referents fiables. Això és el que intenta l'Ateneu Barcelonès amb el recentment estrenat cicle Observatori Ateneu: oferir criteri, solvència científica i propostes de futur per als grans temes de pais. Mujeriego fou, en aquest context, una bona opció. Excel·lent opció.
I deixo el missatge Mujeriego: la opció de futur, la que ens faria autosuficients, la que ens allunyaria d'inversions descomunals, la que suposaria una aposta capdavantera i innovadora, seria la recuperació per al consum de l'aigua ja utilitzada. Aigua reciclada, com qui diu. L'aigua que s'aboca al mar des de Barcelona, ja tractada i depurada, podria reconduir-se directament a la xarxa o be remuntar-la terra endins per retornar-la al riu. Només amb aquesta mesura, obtindríem la meitat de l'aigua del consum anual metropolità. Per tant, problema solucionat.
I quin és l'inconvenient? Vèncer les reticencies de l'opinió pública sobre la suposada perillositat sanitària de reutilitzar l'aigua que circula pel nostre clavegueram. Sabem que la depuració és total i tenim garantia tècnica i científica que no suposaria cap risc ni perillositat, però ens fa angúnia. Aquest és el repte: avançar en la conscienciació ciutadana per arribar a assumir que aquesta és la sortida bona. No llencem el que usem: recuperem-ho!
Diu Mujeriego que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) està treballant des de fa cinc anys en un projecte d'aquestes característiques, però que no avança i no culmina l'estudi necessari. Perquè? Falta de recursos? Falta de directriu política? Escepticisme? Poca valentia?
Més aviat o més tard, arribarem a aquesta solució. La resposta, a les clavegueres!
Llegeixo l'entrevista que Pilar Rahola fa avui a Angel Colom a La Vanguardia i apunto un nou argument per confirmar la raresa política d'aquest pais. El primer terç de l'entrevista és una concessió piadosa del diari a l'ego de la Rahola, que no pot resistir la temptació d'elevar-se com a protagonista de la peça periodística, i la resta és una exhibició angelical de Colom que, sant baró, ho perdona i ho oblida tot en nom de la causa essencial de l'emancipació nacional catalana. Divendres La Vanguardia liquidava una entrevista a l'alcalde Hereu, fent balanç d'un any de govern municipal amb una trista pàgina, i en canvi avui dedica dues pàgines gràficament luxoses a una entrevista insubstancial, al servei de l'ego de dos personatges políticament desafortunats, afegint llenya a la crucificció definitiva d'una ERC fraticida.
Més enllà de constatar els ressentiments que queden vius després de la trencadissa d'ERC que va degenerar en el PI i de l'actitud beatífica de Colom, que segurament busca la recolocació en algun espai digne de la política, l'entrevista no aporta pràcticament res. Insubstancial.
Rahola es referma en el fet que va ser maltractada (políticament parlant) i vilipendiada al costat de Colom, i Colom confirma que darrera del seu catalanisme (així en diu ell) hi ha poca ideologia i molt nacionalisme, en sentit estricte. Com era d'esperar, ignora que la primera sigla d'ERC vol dir Esquerra i es permet donar consells tant als seus antics companys de partit, poca-soltes, com als actuals, d'indefinit (malgrat els cants de sirena) objectiu nacional.
Avui tinc una activitat a l'aire lliure. Segons els servei meteorològic de Catalunya, plou segur, a bots i barrals. Segons Catalunya Ràdio, res de res; quatre núvols que van i venen i alguna primera pluja a mitja tarda, a les terres de ponent. Escolto una altra emissora (no em feu recordar quina) i diu que cap a migdia tronada i xàfec. I fa deu minuts, quan arribo a lloc, els encarregats de montar l'acte em diuen, més riallers que preocupats, que la culpa de tot això és de l'efecte Moreneta, Baltasar dixit. Queda clar: l'agenda de l'actualitat la dicta l'església (això no és una novetat, sempre ha sigut més o menys així) i els ecologistes, nova religió que pendula entre el catastrofisme i el messianisme. Mentre, em preparo per passar un matí xafogós malgrat els núvols i la boirina i trec la gorra perquè intueixo que en algun moment apareixerà un sol radiant.
I va a parar a l'Ateneu. Ara mateix, ens aquests mateixos instants, un parell de redactors de La Vanguardia entrevisten l'alcalde Hereu al bell mig del jardí de l'Ateneu Barcelonès. Sembla que estan tips, l'alcalde i els redactors, d'entrevistes en despatxos i oficines assèptiques, i han buscat el refugi per excel·lència de Barcelona. Afortunadament, no fa un sol gaire ofensiu, perquè d'altra manera no podrien pas estar al bell mig del jardí, i en canvi corre una fresqueta ben agradable.
Fa una estona han fotografiat Hereu del dret i del revés a la biblioteca de la docta casa i després han baixat fins al jardí. L'entrevista apareixerà de forma simultània amb un video a internet, segurament el divendres. L'estan gravant amb una petita càmera, ben discreta i de ben aprop, de manera que tindrem una mostra de l'alcalde en plena gesticulació (no para quiet, aquest home!), explicant un any de mandat i fent apostes de futur (que bona falta ens fan).
Els socis de l'Ateneu que gaudeixen del jardí es miren el grup periodístic amb curiositat i en veig algun que fins i tot mou la cadira i la taula per tenir una posició més adequada per no perdre's detall. La mestressa del bar, la incomparable Paquita, s'ha instal·lat una estoneta a l'altra banda de l'estany, de cara a l'alcalde, com qui s'arrepapa per contemplar un espectacle ben entretingut.
Hereu ha saludat a tort i a dret, ha donat la mà arreu i ha desmentit un cop més els que diuen que és només afable quan hi ha eleccions. Això no taparà altres crítiques, però l'home és proper i cordial absolutament amb tothom. I té aquest "txorro" de veu, que se li enfila sense voler i que el fa notar arreu, sense que ningú pugui evitar-ho. De fet, el periodista digital que enregistra l'entrevista li ha hagut de dir un parell de vegades que baixi la veu perquè satura el micro. Ospa!
Ara que ja he fet els honors a la visita de l'alcalde, he atès la gent de premsa, els he acompanyat per la casa per trobar el racó bo de la biblioteca i per situar-se amb precisió al jardí... els deixo sols i torno al meu despatx, que feina no me'n falta i això va per llarg.
Ara sento, des del meu despatx a la segona planta, les rialles sonores de l'alcalde. Malament no s'ho passa. Divendres haurem de llegir l'entrevista, a veure com el tracta La Vanguardia.
Ramon Tremosa va fer ahir una gran defensa de les tesis del seu darrer llibre "Catalunya serà logística o no serà" en una sessió del Tribuna Barcelona. L'economista va estar brillant, contundent i a estones agosarat. Quatre coses m'interessa destacar d'aquest acte: primer, el funcionament mil·limètric de Tribuna Barcelona, un projecte de discussió pública de temes polítics que arrossega ja una tradició de dotze anys; en segon lloc, el to optimista, malgrat les crítiques, de Tremosa, que augura un bon futur a l'economia i la industria catalana per poc que aprofiti les oportunitats que té al davant; en tercer lloc, l'aparent estultícia de la societat civil catalana, capaç de convocar un acte interessant i amb projecció com el d'ahir, però aparentment incapaç de fer pressió per avançar en la direcció proposada per Tremosa i que gairebé tothom donava per bona; i en quart i darrer lloc, la dura contradicció entre moltes de les propostes de desenvolupament llançades per Tremosa i les posicions ecologistes o mediambientalistes d'almenys dues forces polítiques catalanes.
Tribuna Barcelona fou una iniciativa d'alguna de les institucions econòmiques més rellevants del pais, i els seus dotze anys de vida certifiquen la seva bona alut. Tot i que el dahir no era un dels actes amb major assistència per als estandards del Tribuna Barcelona, se superaven les 180 persones (que paguen religiosament i sense excepcions, el preu del cobert), i entre els assistents hi havia alguna de les persones o representants d'alguna de les empreses més influents i rellevants del pais. Cada setmana porten un primera fila en el camp econòmic o politic i tenen una punteria certament afinada a l'hora de triar-los i ubicar-los en el temps. El mecanisme organitzatiu va fi com un rellotge, i generen una oferta atractiva i pràctica per als professionals que tenen una estona, entre dues i quatre de la tarda, per dinar. Tothom pot assistir a una conferència i debat de primer nivell i tornar a la feina a la tarda amb la seguretat que no hi fara tard. El dogma de fe consisteix a finalitzar l'acte puntualíssimament a les 16,00 hores. Ahir, estranyament, l'amfitrió Serra Ramoneda estava desolat perquè l'acte havia acabat, exactament, a les 16,08 hores.
El discurs de Tremosa, que va captar l'interès i gairebé la badoqueria dels assistents, és potent. Basat en estudis nordamericans, situa la zona o corredor econòmic que va del Pais Valèncià al sud de França, amb capital a Barcelona, com un dels més importants en projecció i potencial internacional. Les nostres grans virtuts consisteixen a disposar de grans ports, de zones logístiques remarcables i d'industria real. Estem a anys llum d'avantatge per damunt de Madrid en projecció de futur. El secret, sembla ser, consistirà en aprofitar be aquesta bona situació de partida i no fer el ronso a l'hora de posar en marxa infraestructures que ens converteixin en una zona logística de primer ordre. És la tercera vegada en poc temps que sento a experts d'ampli reconeixement però de posicions ideològiques aparentment diferents, mostrant una visió optimista del futur econòmic del pais: Joan Trullén, ex Secretari General d'Industria de Zapatero, Andreu Mas Colell, ex conseller en els darrers governs de CiU, i finalment, Ramon Tremosa, economista emergent, fuet dels governs centralistes, reclamador incansable de les balances fiscals i d'un aeroport potent per a Barcelona. Tot això trenca radicalment amb els discursos invariablement pessimistes que sentim des de fa molts mesos sobre les perspectives de futur de l'economia catalana.
I tant ben reunida com estava la flor i la nata de la societat civil catalana, secció econòmica, a mi em costa creure que sigui capaç de reclamar gaire res amb èxit. Quants anys fa que estem en mig d'una mena de depressió col·lectiva provocada per dèficits infrastructurals, desastres governamentals i maltractaments centralistes? I quin efecte han tingut recentment les boniques i reinvidicatives trobades d'aquesta societat civil? Voleu que respongui? Ahir no feia altra cosa que veure cops de cap afirmatius quan Tremosa defensava les seves tesis, i fins i tot vaig sentir el representant d'una il·lustre i potent firma d'advocats catalana que deia que ell, ben aviat, posaria fil a l'agulla "per moure tot això". Per quina raó s'hauria de moure ara "tot això" si fins ara no s'ha mogut ni un pèl?
I darrera i forta constatació: vaig detectar entre les propostes de Tremosa no menys de mitja dotzena de greus possibles conflictes amb els ecologistes o els defensors a ultrança de la sostenibilitat. Tremosa no feia concessions ni buscava termes mitjos: carreteres, trens, aeroports, zones logístiques i comunicacions a tota pastilla. I tot, gairebé tot, en zones i espais d'alta sensibilitat verda. Potser li hauríem de demanar a Tremosa, sense treure-li ni un gram de raó en els seus arguments que, de la mateixa manera que s'entrevista amb enginyers (tal com va assegurar) per saber què ens cal en el camp de la logística, podria entrevistar-se amb experts mediambientalistes per trobar vies que facin compatible el desenvolupament que ell i la majoria de catalans desitgem i els criteris ecològics. Posa-t'hi, home, que això no has fet mai, fins ara!
N'hi havia d'Andalusia, d'Euskadi, de Castilla La Mancha, de Galícia, de les Illes Baleras i de Catalunya. Durant un parell de dies ens hem explicat penes i alegries del col·lectiu de professionals de les polítiques de joventut, hem consensuat quatre o cinc elements bàsics com a fonament del nostre sector i hem constituït la Coordinadora Estatal de Professionals de Joventut. I tot això ha passat a Barcelona, exactament al Casal d'Associacions, Transformadors per als que tenim una edat i una memòria.
Digue'n poca cosa, però és la primera vegada, després de trenta anys de polítiques de joventut al conjunt de l'estat, que es celebra una trobada d'aquest àmbit, convocada exclusivament i de forma independent pels propis professionals, sense l'aixopluc de cap administració. Alguna cosa ha canviat. Res no tornarà a ser el mateix en les polítiques de joventut després d'això d'avui. Per a be o per a mal.
Junts per catalunya és la consigna que propugna Omnium Cultural per a l'acte d'aquesta nit al TNC. Es tracta de fer sentir la veu de la ciutadania per negar reconeixement social al Tribunal Constitucional per dirimir sobre la legalitat del nostre Estatut. Diguem d'entrada que cal donar suport a la iniciativa i que, sí, cal posar de manifest la contradicció entre les legitimitats d'un tribunal que actua en ordre al que li demana i exigeix la llei i d'una voluntat popular expressada també d'acord amb el que diu la llei a través d'un referendum perfectament encaixat en l'actual ordenament jurídic. No hi ha dubte sobre l'existència d'una contradicció o, si voleu, d'una esquerda legal de dimensions considerables. 
El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha encetat avui la proposta Tribuna Ateneu, un nou format en l'activitat habitual de l'Ateneu Barcelonès que busca la generació d'espais de reflexió i debat al voltant de la cultura i les polítiques culturals. En la seva millor tradició, l'Ateneu intenta buscar i projectar llum sobre els temes de màxima actualitat i interés per al progrés del país, però despullant-los de la polèmica partidista més superficial i immediata. I Tresserras ha fet honor a aquesta voluntat posant sobre la taula el seu ordenadíssim i clar discurs sobre les opcions de futur del país a través de l'impuls i la construcció d'un sistema cultural propi, que si bé encara perviu, està envoltat d'amenaces i dificultats.
Aquest cap de setmana, segon acte del culebrot d'ERC. Les anades i vingudes d'uns i altres no ens ofereixen, de moment, pistes fidedignes sobre pactes ni composicions futures de l'organ de govern, i sembla que la única cosa que es confirma, sí o sí, és la consolidació (petrificació, potser hauríem de dir) de l'enfrontament Puigcercós-Carod. Doncs que vagin fent. 
Peco i miro la crònica que fan els informatius de Telecinco de l'epopèica victòria de la selecció espanyola de futbol en el seu primer partit de l'Eurocopa, contra Rússia. Ens en mostren imatges i la veu en off destaca algun dels jugadors que ho van fer més bé, tot donat referència del club en que juguen... Parlen de "Villa, jugador del Valencia", o bé de Fernando Torres, "ariete del Liverpool". Però quan arriba el moment de destacar Iniesta en parlen com "el jugador albaceteño". Ostres! A quin equip deu jugar, aquest noi? Ara no me'n recordo! En teniu idea vosaltres? Mira si n'és de despistat, aquest periodista, que ara mateix no recorda quin és el club que paga les misses a l'Andresito. Algú ho sap? Deu ser un equipet de no res, de barri, de províncies, segurament.
I van nou. Aquest invent feliç de l'amic Angel Sànchez es manté, carregat de virtuts i contra tota lògica, a Santa Susanna, en un racó idíl·lic, la Masia de Can Ratés. Ni la caòtica gestió municipal ni el mercantilisme insensible sobre el que calvalca l'ajuntament han estat suficients per carregar-se aquest esdeveniment, que mereix tots els aplaudiments i totes les lloances. Exemple d'obstinació, amor i paciències a parts iguals, un any més, rendim ovació a l'Àngel i recomanem radicalment la visita a la 
Llegeixo l'entrevista que Pilar Rahola fa avui a Angel Colom a La Vanguardia i apunto un nou argument per confirmar la raresa política d'aquest pais. El primer terç de l'entrevista és una concessió piadosa del diari a l'ego de la Rahola, que no pot resistir la temptació d'elevar-se com a protagonista de la peça periodística, i la resta és una exhibició angelical de Colom que, sant baró, ho perdona i ho oblida tot en nom de la causa essencial de l'emancipació nacional catalana. Divendres La Vanguardia liquidava una entrevista a l'alcalde Hereu, fent balanç d'un any de govern municipal amb una trista pàgina, i en canvi avui dedica dues pàgines gràficament luxoses a una entrevista insubstancial, al servei de l'ego de dos personatges políticament desafortunats, afegint llenya a la crucificció definitiva d'una ERC fraticida.
