peresubi |
dilluns, 22 de setembre de 2008 | 20:25h
Res com un acudit per exemplificar una situació. L'home que s'asseu al tronc d'arbre i diu "Com a mínim tinc feina" il.lustra les conseqüències de no preveure el futur en les accions quotidianes. Quan acabi de tallar el tronc, deixarà de tenir feina.
La nostra societat, és cert, integra cada cop més la perspectiva del medi en les seves decisions.
Què estem fent ara per minimitzar els efectes de la propera sequera?
Estem planificant el nostre futur amb menys aigua?
O potser la pregunta més correcta és: hi ha algú que planifiqui?
Ara que la sequera ja no és tan evident podem respirar una mica més.
Tornem a una certa normailtat, recollir l'aigua de pluja ha deixat gairebé de ser una cosa urgent i ha passat a ser "nomes" una cosa important.
La qüestió és fins quan.
Nomes un comentari: el mercadeig de l'ACA de donar favors a canvi del si al transvassament de l'Ebre és una actitud habitual d'aquesta institució.
Al meu municipi, sense anar més lluny, l'ACA va beneir un circuït de cotxes al costat de la riera d'Arbúcies, en una zona inundable, a canvi de la regularització de tots els pous del municipi. El circuït en qüestió és propietat de l'anterior alcalde i cobra 30.000 euros a l'any de lloguer.
L'alcalde d'ERC que ho ha denunciat ha dit una gran veritat. Però veient el reportatge que n'ha fet TV3, diria que el volien desautoritzar, posant darrera de la seva intervenció dues opinions contraries, una d'elles d'un de CIU, per tal que es veien que fins i tot l'oposició no hi està d'acord. Són velles tàctiques maquiavèliques, però se'ls veu massa el llautó.
Si l'ACA és una institució pública, perquè no té un finançament públic a càrrec dels pressupostos de la Generalitat?
Per què es posa la gestió de l'aigua de Catalunya en mans d'una entitat semi privatitzada que s'ha de buscar la vida per sobreviure?
L'ACA havia de ser un mitjà, però ha arribat un moment que la funció d'automantenir-se ha passat al davant.
L'ACA és avui l'única entitat que creu que a Catalunya encara hi ha sequera. Per què serà?
Un amic meu em deia un dia referint-se a les dones: "l'amor se'n va, però ella queda". Ho podem aplicar aquí: els consellers passen, però l'ACA sempre queda.
peresubi |
diumenge, 17 de febrer de 2008 | 20:41h
Des de fa quinze dies la meva empresa ha notat un augment considerable de consultes per a aprofitar l'aigua de pluja. Entre la mateixa sequera, els mitjans de comunicació, algunes personalitats destacades i la percepció del creixement desmesurat estem fent que comenci a prendre forma una por col.lectiva a la sequera.
Aquests dies m'he estat preguntant: Fins a quin punt la por a la sequera no deixa de ser en el fons una por al canvi? Ens estem trobant per fi amb un dels "límits del creixement" com destacava aquell famós informe del Club de Roma? Fins a quin punt la manca d'aigua condicionarà les nostres vides?
Com totes les pors, cal combatre la por a la sequera fent-li front de cara. Els canvis són inevitables, i més val que ens hi adaptem: d'aqui a pocs anys l'aigua serà un bé encara més escàs i car.
No podem deixar que la por a la sequera esdevingui una por irracional. Al capdavall, ens pot passar com aquell viatjer que anant en una caravana pel desert es va trobar amb la mort. On vas, Mort? "Vaig a Bagdad, a matar 100.000 persones" va respondre. Poc després, es el viatger es va assabentar que a Bagdad hi havien mort cent cincuanta mil, de persones. En una altra trobada amb la mort, aquesta es va justificar: "Jo només he matat 100.000 persones, la resta han mort de por". Substituïu la paraula mort per la paraula sequera i el conte pot quedar ben igual.
La importància de l'aigua per a la vida va paral.lela a la seva importància´política. Fa poc alguns representants econòmics importants del nostre país donaven un ultimàtum al govern: volem aigua i prou!!!
Sembla que el govern ha agafat el guant i portarà aigua al preu que calgui. Des de tots els mitjans (sobretot els públics) es manifesta un intent d'apagar preocupacions i cabòries respecta a l'aigua. Els missatges tranquil.litzadors sovintegen, no fos cas que hàgim d'anar a votar sense aigua a l'aixeta.
Tanmateix, cada cop que ens volen tranquil.litzar em quedo més neguitós, i em faig les següents preguntes:
- Qui subvencionarà el cost del trasllat de l'aigua?
- Quina seguretat hi ha que el consum continuat d'aigua de desalinitzadora sigui inofensiu per a la salut, tenin en compte que la desalinització no es fa en un 100%?
- Quines garanties tenim que la reutilització de l'aigua depurada no signifiqui l'abocament massiu a la natura de grans quantitats de contaminants que no s'han pogut depurar en un 100 %? El govern diu: primer aprofitem l'aigua, després canviem la societat, anem a prevenir la contaminació, no caldria fer-ho al revés?
Qui cregui que amb la desalinització s'acaba el problema de l'aigua va molt errat. Haurem de seguir esperant que plogui, que el cicle de l'aigua faci el seu curs. I, per descomptat, caldrà que canviem.
De totes les coses que ha dit el govern, hi ha una cosa que cal prendrese-la com un acudit: l'afirmació del conseller Baltasar que l'aigua no s'apujarà malgrat la seva escassetat. Gràcies, conseller, m'he fet un tip de riure i m'heu alegrat la tarda!!!
peresubi |
dissabte, 8 de desembre de 2007 | 23:09h
La sequera que patim és tan gran que em comentaba l'altre dia un company d'una empresa que es dedica a portar cubes d'aigua que estan tenint més feina ara que no pas al mig de l'estiu.
Un client de Girona que ha posat un sistema de recollida d'aigües pluvials em deia l'altre dia que des que va instal.lar-s'ho no ha plogut gens. Un dia després, però, sortia la notícia que si no plovia aviat s'estaven plantejant restriccions d'aigua a la seva zona.
Què hem de fer per tal que plogui? Sembla que no estem massa donats a treure sants pel carrer, un mètode poc científic però que sembla que als antics els funcionava. Llavors?
La meva recepta és: esperar. Les pluges arribaran, i voldran recuperar el temps perdut. Som a una època on anem d'un extrem a l'altre amb facilitat. El Yin es converteix en Yang, per tant jo pronostico inundacions de cara a l'any que ve.
No sóc home del temps, ni científic, però senzillament aplico una filosofia. No sé si es compliran les meves prediccions, però els homes del temps tampoc ho saben.
Ara bé, que plogui no vol dir que tinguem aigua suficient. No plourà mai prou mentre continuem amb la mateixa política de l'aigua.
peresubi |
dijous, 27 de setembre de 2007 | 20:56h
Centenars de persones han presenciat a la ciutat sagrada hindú de Benarès, a l'estat del nord indi d'Uttar, el "casament" de dues granotes amb el convenciment que aquest ritual agradarà als déus i atraurà la pluja. Tot i les inundacions que han sofert diferents estats de l'Índia a causa del monsó, entre ells Uttar, els agricultors de l'orient d'aquesta regió situada als peus dels Himalayes comencen a sofrir les conseqüències d'una greu sequera.
Per això, amb l'esperança de complaure als déus de la pluja, cinc sacerdots han dut a terme aquest ritual de "casament" a Benarès, Varanasi, a l'est d'Uttar, davant de la presència de centenars de devots. Durant el ritual, les granotes les han “decorat” com si fossin nuvis de debò, per això, els hi han posat pols de cúrcuma i les han portat en processó fins un estany, on els devots han llençat flors i la parella hi passa la seva "lluna de mel".
peresubi |
dimecres, 18 de juliol de 2007 | 23:26h
Estic camí de Girona quan rebo una trucada. Miro a banda i banda que no hi hagi mossos a la costa i paro així que puc. Es en Juan.
Ha vist un anunci d'Aiguadepluja.cat i em diu: "Ja fa temps que estic donant voltes a la idea de donar-me de baixa del servei de subministrament d'aigua. A vegades pago 600 euros al mes i això que rego molt poc. He pensat en recuperar l'aigua de pluja no només per a estalviar, sino per no dependre d'aquestes companyies de subministrament que fan el que volen".
Aquesta conversa em recorda quan ens deien que l'energia solar seria de les més democràtiques, perquè fa tothom igual, el sol surt per a tots i tots podem accedir a aquesta font d'energia.
A la pràctica, les grans companyies multinacionals ja fa temps que s'han introduït d'una manera o altra al negoci de les fonts d'energia renovables i no saps mai quan compres una placa solar el percentatge del preu que pagues que se'n va a la butxaca d'un accionista que cotitza a la Borsa però no sap res de sostenibilitat.
Juan em fa reflexionar sobre la recuperació d'aigua de pluja com a element d'autonomia personal, com un pas per elevar el grau d'autosuficiencia. L'aigua que cau és teva si la reculls. No poden fer res contra això.
Hi pot haver sostenibilitat de debó sense un cert increment de l'autosuficiencia personal i local?
Juan no té massa idea del que és la sostenibilitat, però avança vers un estil de vida sostenible més depressa que no pas molts que s'omplen la boca d'aquesta paraula i la reciten com un mantra budista.
Juan no sap res de sostenibilitat, però està fart d'haver de pagar la desaladora de Blanes amb el rebut de l'aigua.
La recollida de l'aigua de pluja està vinculada a l'alliberament del consumisme. I tot comença amb una idea que et volta pel cap, que vols ignorar però torna i torna. Fins que li vas donant forma i acabes dient: "vull ser més lliure".
Acabo de veure el reportatge de TV3 sobre l'aigua i m'ha semblat una oportunitat perduda d' aprofundir en la problemàtica de l'aigua que ens afecta i que ens afectarà.
El reportatge no ha dit res de les guerres de l'Aigua que ja hi ha al nostre país entre empreses, municipis i administracions, com per exemple tota la problemàtica que afecta l'aqüífer de Carme- Capellades, on la guerra de l'aigua ja fa anys que dura i on algunes poblacions han vist com fonts importants per a la seva identitat havien de ser alimentades artificialment, com és el cas de la Bassa de Capellades.
No s'ha dit res tampoc de les embotelladores, ni de les grans indústries consumidores d'aigua, i en canvi s'ha estigmatitzat els pagesos que reguen a manta. Ja hi ha massa oblits mediàtics que van en la mateixa direcció.
Com a mínim s'ha parlat de passada de la recollida d'aigües pluvials. Menys és res.
Algú ha dit que passarà quan l'Aragó o una altra comunitat agafin més aigua de l'Ebre per a les seves necessitats? Quin uniforme ens posarem per anar a aquesta "guerra de l'aigua", de quin país?
Per fi ha sortit el primer butlletí electrònic d'Aiguadepluja.cat l'empresa on estic. És un butlletí senzill, però no deixa de ser un pas més en una direcció determinada que de moment molt poca gent ha fet en el nostre país.
"En el temps del cu-cut al matí és moll i al vespre ja és eixut"
Ja som al temps del cu-cut, i ja podem anar preparant-nos per un estiu de molta calor. Però a hores d'ara ja ho hauríem de tenir preparats tots els dispositius que calen per fer front a les altes temperatures.
Deia Sun-Tzu, autor de "L'art de la guerra", que les batalles es guanyen o es perden abans de ser lliurades. El mateix passa amb els preparatius contra el foc o la calor.
Els aljubs són aquests elements preventius que cal tenir a punt per quan convingui.
Uns dels grans problemes per a la seva extensió és que moltes persones no volen pensar a un any vista. O a dos anys vista, o a deu anys vista.
Al cap i a la fi les lligues de futbol duren de setembre a juny, aquest és l'autèntic calendari que marca les nostres vides. Es clar que la manca de prevenció ens fa perdre moltes batalles. Com a perdedors d'aquestes batalles quotidianes, podem pensar en aquella dita romana que deia "Ai dels vençuts!!".
Cada dia hi ha persones que són vençudes per les circumstàncies. El problema ve quan això es fa un estil de vida.
L'Ajuntament de Maçanet de la Selva m'ha escrit interessant-se pel cas que explicava en un dels post del present bloc. Tot seguit el reprodueixo perquè crec que és de justícia explicar que ens han llegit i que volen saber més coses del tema.
Hola,
Sóc el tècnic de medi ambient de l’Ajuntament de Maçanet de la Selva i li escric en referència a un article publicat al seu bloc, el qual titulava “la doble moral de l’Ajuntament de Maçanet de la Selva”. Com molt bé vostè sap, el nostre ajuntament ha aprovat una ordenança per intentar introduir criteris d’estalvi d’aigua en les noves edificacions i jo sóc l’encarregat de revisar que els projectes de sol·licitud de llicència d’obres contemplin aquests aspectes. He llegit en el seu bloc el cas d’un veí jubilat de Mas Altaba al que es va sol·licitar un projecte per un aljub perquè així li havien comunicat des de l’Ajuntamentt. M’agradaria comentar-li que personalment no tinc coneixement d’aquest fet i he preguntat a arquitectes i aparelladors de la casa i em diuen que no recorden cap cas semblant. Potser no ens vam acabar d’entendre tots plegats en el seu moment, potser el senyor havia sentit quelcom de l’ordenança i pensava que havia de complir els mateixos requisits, ... En tot cas, m’agradaria conèixer amb més detall el que va passar i per això li demanaria si em podria passar el contacte d’aquest senyor, ja que si no va fer cap sol·licitud per escrit no està registrat a l’Ajuntament i per aquí passa tanta gent que de memòria tampoc ho recorda ningú. Això ens permetria estudiar el cas amb més detall i veure què s’hi pot fer.
Avui he tornat a anar a construmat. He vist sistemes constructius molt innovadors, i he pensat que tot està inventat però alhora tot està per reinventar. La sopa d'all, el gazpatxo i el caldo gallego són sens dubtes uns invents insuperables, però cadascú els reinventa a cada moment.
No hi ha res que no pugui ser repensat. La innovació a vegades arriba en funció d'una nova filosofia, d'uns nous principis, i altres cops per una nova manera de posar a la pràctica uns determinats esquemes mentals. Nous materials, noves formes constructives només fan que afegir possibilitats per tal que escollim ben bé els ingredients i els integrem en un conjunt harmoniós.
Realment, reinventar els aljubs és una feina apassionant. Una construcció tan antiga i amb tantes possibilitats d'actualització.
Cada dia em pregunto: on em portarà aquesta filosofia?
Avui he anat a Construmat, a veure que hi diuen. He passat per aquests "conjunt de masies juntes" que es diu Barcelona i que jo trobo que cada dia la conec menys, tot i que hi vaig néixer.
Després d'haver anat a Pollutec (Lyon,França) l'any passat, veig que hi ha moltes empreses que allà hi eren i ara desembarquen a l'estat espanyol. Empreses consolidades, amb productes d'una notable qualitat, que volen posicionar-se en aquest incipient mercat de l'aigua de pluja a l'estat espanyol. Perquè és evident que hem perdut la cultura de l'aprofitament de l'aigua, però la nova cultura de l'aigua ens hi torna a portar. Ja deia en un altre post que la nova cultura de l'aigua és molt vella, ens ve ja dels romans i dels àrabs.
Parlant de romans, aquest matí m'ha vingut al cap aquella dita seva que diu "Ai dels vençuts!!!". Perquè moltes d'aquestes empreses porten els mateixos productes per a l'Europa humida que aquí, que tenim un règim pluviomètric diferent.
Així doncs, parafrasejant els romans, podríem dir: "Ai de les empreses que no s'adaptin!!!". Per exemple, una empresa alemanya ha creat una estructura de distribució piramidal a l'estat espanyol, on al preu del producte original s'hi carreguen els beneficis de l'importador i d'empreses que tenen exclusivitat de zona. Senzillament, suicida, els seus productes són prohibitius.
Els vents que bufen des d'Europa són d'agrair, certament. Però els vents del nord no acostumen a portar pluja, els haurem de canviar de direcció i fer que vinguin en forma de llevantada.
Masaru Emoto és un japonés pioner en estudiar els cristalls de l'aigua i com canvien en funció de la influència que reben. La música clàssica crea en l'aigua uns cristalls harmoniosos, el heavy metal crea unes formes estrambòtiques, caòtiques. L'aigua d'una font de muntanya presenta uns cristalls bonics, l'aigua contaminada unes formes que estan d'acord amb la contaminació que incorporen. Igual passa amb l'aigua sotmesa a paraules d'ànim i d'admiració respecte a l'aigua "tractada" amb paraules negatives.
No sé fins quin punt les seves investigacions poden ser avalades per la ciència oficial, però si fossin veritat tindrien unes conseqüències molt grans.
Seria l'evidència que els nostres pensaments poden canviar el món. Ens donaria de fet una responsabilitat més: la de tractar l'aigua des d'un punt de vista vibracional a més de des del punt de vista físic o químic. Tenir cura de l'aigua adquireix una altra dimensió.
Tot un repte.
Us convido a llegir el seu diari en el següent link:
L'aigua promet ser per al segle XXI allò que el petroli ha estat per al segle XX: el bé preciós que determina la riquesa de les nacions. Fortune
Cada temps té la seva font de riquesa peculiar. Recordo a Ramon Llull dient:
"Disgues, foll, has diners?
Responc: he amat, qui es mellor que viles ne castells"
És a dir, a l'Edat Mitjana els negocis inmobiliaris (viles, castells i terres) ja era la principal font de riquesa. A vegades aquests fonts de riquesa es fan cícliques, com és el cas de la terra. Altres cops, les fonts de riquesa canvien.
El carbó va ser la base de l'economia del s. XIX. L'aigua ho serà del s. XXI.
Diuen que l'aigua serà la causa de moltes guerres. Jo afegiria també la terra fèrtil, la terra de conreu. No m'estranyaria que en el futur tirem naus industrials a terra per a tornar a conrear la terra.
La sequera que patim és tan gran que em comentaba l'altre dia un company d'una empresa que es dedica a portar cubes d'aigua que estan tenint més feina ara que no pas al mig de l'estiu.
