De fa un temps quan ve l'hora de posar-me davant l'ordinador i plantejar un problema o un examen per als estudiants, em pregunte què passaria si n'agafés dels arxius de preguntes de fa uns anys. La meua percepció d'ensenyant de bioquímica en facultats de ciències químiques o biològiques des de fa 26 anys és que cada vegada he de posar els exàmens més fàcils si no vull signar unes actes apocalíptiques. I així i tot... Ara la Royal Society of Chemistry em dóna dades empíriques al meu favor. Han organitzat una prova on han participat 1.300 estudiants de 16 anys triats entre els millorets de la classe. I els han plantejat problemes de química que requereixen càlculs numèrics apareguts en exàmens des dels anys 1960s fins l'actualitat. La nota mitjana ha estat prou baixa (de l'ordre d'un 25% del total). Les preguntes pitjor contestades han estat les més antigues: les preguntes dels anys 60 només han estat encertades en un 15% mentre que les de la darrera dècada han estat encertades un 35%. L'informe final remarca les enormes dificultats dels estudiants per enfrontar els càlculs més elementals (d'això també en tinc proves empíriques pròpies). Ací es pot trobar l'informe complet. Les reaccions dels portantveus ministerials recollides per The Guardian em fan somriure: Els temps canvien: és molt improbable que els alumnes dels anys 1960s pogueren respondre les preguntes d'avui dia, atès el gran canvi operat pel paper de la ciència en la societat en els darrers 40 anys. Però una cosa és el paper de la ciència en la societat i un altra el concepte de pH i com es calcula que, per sort o per desgràcia, no ha canviat gens en els darrers 40 anys. Definitivament, el nivell d'exigència en l'ensenyament científic ha baixat enormement en tres o quatre dècades. I l'estil i el fons de les reformes dels estudis universitaris sota la bandera de Bolonya no són gens aliens a aquesta situació preocupant.
La revista Nature d'avui dedica un especial al llegat darwinista: el proper dia 24 L'origen de les espècies complirà 149 anys i, la veritat, la seua lectura, des d'un punt de vista científic, s'aguanta força bé. Nature s'avança a la celebració del bicentenari del naixement de Darwin amb un portal d'accés lliure que s'anirà actualitzant amb comentaris, notícies i articles de recerca. Ho inauguren amb la seqüenciació d'una bona part del genoma del mamut, una fita tecnològica notable. A la ràdio escoltava abans que això ens posa més prop de la reanimació d'aquest animal extingit, una plasmació en el món real de la fantasia de Parc Juràssic. En el cas dels dinosaures hi ha problemes molt greus i insalvables, com és la gairebé impossible recuperació del genoma, atesa l'antiguitat dels fòssils i la fragilitat del DNA. Però ressuscitar mamuts tampoc seria fàcil, ni tenint un bon genoma complet, perquè continuem negligint el paper de la femella en l'afer reproductiu. Ningú no recorda que en la fecundació el mascle aporta prou menys de la meitat del necessari per al desenvolupament i que no és tan fàcil dir, doncs que ho pose una elefanta, que s'assembla molt... Hi ha molt de genoma-centrisme, de pensar que el genoma ho pot tot, en aquestes excursions de ciència ficció. Però, caram, seria tan increïble veure un mamut viu que, per mi, que ho intenten.
«El príncep ha de triar. Si creu que ha de parlar perquè els riscs que els excessos de la ciència moderna causen al planeta són tan immensos que té el deure moral de salvar-nos de l’imminent destrucció, hauria de renunciar a pujar al tron. Si vol arribar a ser un monarca constitucional, ha de callar. No ho pot tenir tot. Un país democràtic no pot tolerar un monarca que s’entremet en afers polítics amb unes opinions que són notícia no per la seua perícia sinó per la posició que deu únicament a un accident de naixement».
Així acaba l’impecable text de Lord Taverne, autor del llibre “The March of Unreason - Science, Democracy and the New Fundamentalism”, on critica durament l’hereu del tron britànic per les seues opinions anti- i pseudocientífiques, pel que fa a temes com els organismes modificats genèticament o l’homeopatia. També l’ataca per la seua visió beatífica de la natura, més pròpia d’un teòleg natural de fa dos-cents anys que d’un ciutadà del segle XXI. Lord Taverne és un exemple de com els polítics han de respondre davant dels abusos monàrquics, sense refugiar-se en un silenci covard i llepó disfressat de respecte institucional.
“El príncep ha de triar” s’ha publicat a The Guardian i ens resulta molt familiar, atesa la polèmica desfermada per unes declaracions, gens sorprenents, de Doña Sofía. Són de domini públic les profundes conviccions religioses i conservadores de la monarca. Té en comú amb el príncep de Gal·les el menyspreu olímpic pel coneixement científic. Tant un com l’altre tenen al seu abast informació de primera mà sobre qualsevol tema científic. Em consta que, si més no Sofia de Grècia, té un interès pels avenços científics. Però sembla que li aprofita de ben poc: declarar que els xiquets han de saber de l’origen del món i de la vida a través de la religió és una bajanada digna d’una creacionista tronada. Ho és de debò?
Fa unes setmanes s'ha publicat una nova traducció d'una biografia de Charles Darwin. A diferència de les altres (no gaires, tot s'ha de dir, en espanyol i zero en català) que hom pot trobar a les llibreries, aquesta nova aproximació ve signada pels tres biògrafs principals del naturalista anglès: Adrian Desmond, James Moore i Janet Browne. Si Desmond i Moore publicaren a principis dels 1990 una biografia molt ben arrelada al context social, polític i religiós de l'època victoriana, Browne és l'autora d'una monumental biografia en dos volums i 1.200 pàgines que la Universitat de València està traduïnt al castellà per a ser publicada en 2009. El nou Darwin a tres mans és l'article del "Oxford Dictionary of National Biography" (l'únic multiautor en aquesta obra d'Oxford University Press) i és una presentació equilibrada de les visions complementàries dels tres autors. Es pot llegir d'una tirada (165 pàgines incloent-hi l'índex i la generosa bibliografia classificada) i ens presenta una extraordinària diversitat de mirades, des d'angles diferents, de la polièdrica figura de Darwin. El darrer capítol presenta una relació dels enfocaments historiogràfics que, des del mateix moment de la seua entrada en l'Abadia de Westminster en 1882, han acabat constituïnt l'anomenada indústria de Darwin: un notable i nombrós grup d'historiadors s'han ocupat de Darwin i de l'edició de la seua fabulosa obra, incloent-hi els diaris i la correspondència (que té data de finalització prevista en 2025 i que ja es pot consultar en part en línia). La renovació historiogràfica de finals del segle passat abandonà la imatge de l'heroi i ens dibuixa millor el perfil d'un cavaller victorià, amb la independència econòmica i acadèmica, amb el caràcter i la flegma per a "tocar l'intocable".
"Charles Darwin" d'Adrian Desmond, James Moore i Janet Browne, traducció d'Antoni Martínez Riu, ha estat publicada per l'Editorial Herder.
No hi ha data fixada per a la cerimònia, però ara ja és oficial que Richard Dawkins serà investit doctor Honoris Causa per la Universitat de València. Finalment, i atés que la proposta de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i de la Facultat de Ciències Biològiques havia rebut adhesions d'altres centres i departaments (medicina, magisteri, història contemporània, periodisme, ...), així com la coincidència amb les celebracions per l'Any Darwin a la Universitat de València, la proposta s'ha convertit en 'institucional', de tota la Universitat. També serà una bonica manera d'homenatjar aquells universitaris que en 1909 celebraren el primer centenari del naixement del naturalista anglès. Com aperitiu, paga la pena la visita al web oficial de Dawkins.
pereto |
diumenge, 28 de setembre de 2008 | 19:33h
La revista Nature ha preparat un seguit de preguntes de temàtica científica adreçades als dos principals candidats a les eleccions presidencials nord-americanes. L’equip de Barack Obama ha donat les respostes però els de John McCain han callat. Malgrat això, els redactors de Nature han buscat en les declaracions públiques del candidat republicà, opinions relacionades amb les temàtiques plantejades. Ací es poden llegir les respostes. Em sembla remarcable la vehemència i claredat amb la qual Obama defén la recerca fonamental, com una riquesa a preservar per al futur tecnològic. I, de la mateixa manera, llança un missatge tranquil·litzador a la comunitat científica nord-americana en el sentit de disminuir la pressió política i partidista sobre els científics i tecnòlegs que treballen en el sistema públic. Molts veuen en Obama una oportunitat per acabar amb els vuit anys funestos de Bush de manipulació d’informes tècnics i de censura dels científics que se’n ixien de la trajectòria marcada pel govern.Una de les respostes més transparents que dóna Obama és sobre l’ensenyament de l’evolució a les escoles perquè troba poc edificant per als estudiants «enterbolir les discussions científiques amb teories no científiques, com la del disseny intel·ligent, que no es poden sotmetre a l’escrutini experimental». Tanmateix, McCain papalloneja entre la doctrina del «teach the controversy» de Bush i els creacionistes canònics i d’altres opinions potser més distants dels postulats pseudocientífics. De qui no podem dubtar de la seua fe creacionista de pedra picada és de la candidata a vicepresidenta Sarah Palin.
Aquesta imatge impagable de Manuel Molines, que publica avui el diari Levante-EMV, és tan eloqüent que no necessita més comentaris. La mera descripció és vergonyosa: el Cardenal Garcia-Gasco descobreix una escultura d'ell mateix, ubicada al pati de la facultat de medicina de la Universidad Católica San Vicente Mártir, fundada per ell, en presència del President de la Generalitat, Francisco Camps. Aquesta és la facultat que està impartint uns estudis il·legals de medicina i que empra els estudiants per a fer xantatge a l'estat espanyol en la seua lluita per regularitzar els estudis, amb l'inestimable suport del Consell valencià presidit per Camps. Per si algú li quedava algun dubte de la vanitat i la llunyania de l'Evangeli del sinistre personatge que en la foto tira de la corda.
pereto |
dimecres, 17 de setembre de 2008 | 23:45h
Cap organització internacional, tipus Unesco, ha declarat que l'any 2009 serà l'Any Darwin o de l'evolució o res de semblant. Serà oficialment l'Any de l'Astronomia, d'acord. Però hi ha una mena de confabulació per a fer que el 200 aniversari del naixement de Darwin i el 150 de la publicació de L'origen de les espècies no passe desapercebut. I no és cosa només de científics, no. Ací a darwinista (o el contrari) s'apunta tot el món. Si fa uns dies saltava la polèmica per les declaracions del director d'educació de la Royal Society (RS) ara el torn és de les esglésies.
Per cert, en el meu apunt al respecte, deliberadament no esmentava que Michael Reiss és pastor anglicà. Ara no em puc estar de citar el comentari que li dedica Richard Dawkins poc abans que la mateixa RS anunciés ahir la seua dimissió (o ha estat destitució?). Diu el biòleg i escriptor d'Oxford que el fet que la principal acadèmia científica del país pose les qüestions educatives en mans d'un clergue és digne d'un acudit dels Monty Python, segons que explica The Guardian i recul el mateix web de Dawkins. Ni que siga anglicà?
El cas és que el darrer front de la polèmica entre ciència i religió l'ha obert el Reverend Malcolm Brown, responsable d'afers públics de l'Església d'Anglaterra. En el text Good religion needs good science , publicat en un web oficial, Brown opina que Darwin mereix una disculpa pel tracte rebut per part de clergues anglicans en la dècada de 1860. És un text interessant perquè marca una diferència radical amb les postures dels cristians fonamentalistes, que segueixen literalment la Bíblia, dels quals n'hi ha una bona colla en terres britàniques, com fa dos dies denunciava la BBC a Who are the British cretionists?. També vol marcar la diferència amb l'Església Catòlica i l'afer Galileu.
Brown assenyala no sols als “oponents religiosos” de Darwin sinó a aquells que “falsament es recolzen [en Darwin] en benefici propi”, tot referint-se als abusos cotmesos abusant de les idees evolucionistes, com el darwinisme social.
Diu Brown que la fe cristiana necessita apropar-se a Darwin: “la bona religió necessita treballar constructivament amb la bona ciència”. I afig: “i m'atreviria a suggerir que el contrari pot ser també cert”. Per a mi no està gens clar: les religions haurien d'evitar xocar frontalment amb el coneixement científic, però no veig la manera com el coneixement científic del món haja de tenir en compte les creences religioses, ben diverses, de tota la gent, de totes les cultures. La religió és per definició un sentiment individual; la ciència és tot el contrari: representa el coneixement universal.
Les reaccions al text de Brown han estat immediates i alguns, fins i tot parents de Darwin, han assenyalat la inutilitat de tot plegat.
Per acabar-ho d'adobar, hi ha qui ha aprofitat per conèixer l'opinió d'un alt representat de la Cúria vaticana. Durant la presentació d'un congrés que el proper mes de març reunirà a Roma científics i teòlegs al voltant de Darwin (no us ho deia abans?) el ministre de cultura vaticà, Monsenyor Gianfranco Ravasi, ha dit que ells no tenen previst demanar perdó a Darwin, entre altres coses (i això és històricament cert) perquè mai no el condemnaren oficialment ni prohibiren els seus llibres, segons informa Reuters. Hi ha un llibre de títol meravellós, Negotiating Darwin: The Vatican confronts evolution 1877-1902, de Mariano Artigas, Tom Glick i Rafael Martínez, que explica amb molt de detall les maniobres subterrànies de la jerarquia, sense escàndols públics, per frenar el pensament evolucionista entre els científics catòlics. Una lliçó que a Roma aprengueren arran un afer ocorregut amb un físic italià les observacions astronòmiques del qual revolucionaren el pensament i que són el pretext de l'Any Internacional de l'Astronomia. Tot encaixa.
La darrera ullada als aparadors de dues grans llibreries barcelonines em confirma un cert desficaci en l'edició de les obres de Charles Darwin en espanyol. Per una banda fa uns mesos que s'han engegat dues iniciatives paral·leles per tal de traduir i publicar les obres del naturalista anglès: la Biblioteca Darwin de l'editorial Laetoli (amb el suport de la Universidad Pública de Navarra) que dirigeix Martí Domínguez, i la Biblioteca Darwiniana coeditada pel CSIC i la UNAM a través de Los Libros de la Catarata. Sobta que després de tants anys de deute darwinià ara apareguen dos projectes totalment coincidents. L'avantatge final serà que els lectors podran triar la millor traducció d'entre les publicades per aquestes editorials gairebé heroiques.
Mentrestant s'ha d'aguantar la barra d'una editorial potent i gran com Espasa-Calpe. Acaben de treure al mercat una nova edició (conmemorativa en diuen) de L'origen de les espècies i un altra del Viatge del Beagle. Tapes dures, color a la coberta... però si mirem la lletra petita descobrirem que es tracta de reimpressions de traduccions dels anys 20 del segle passat!! És a dir, les venerables versions de Zulueta i de Mateos que han complit més de 80 anys tornen als prestatges de novetats per enèssima vegada. Són versions amb un valor històric indubtable però han envellit massa i, a estones, cauen de les mans. Per què un gegant de l'edició continua exprement traduccions caducades en compte d'invertir en versions contemporànies ben fetes? Ho trobe bastant lamentable.
pereto |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 20:00h
Les declaracions de Michael Reiss, professor d'ensenyament de la ciència de la Universitat de Londres i responsable d'educació de la Royal Society, han alçat una remarcable polseguera. The Guardian va publicar ahir un text de Reiss on defensa que, a les classes de ciències, s'han de discutir també les visions creacionistes del món per tal d'evitar que els xiquets que tenen aquestes concepcions s'allunyen de la ciència. L'article que l'acompanya recull algunes opinions en contra d'aquesta postura aparentment justa. La Royal Society manté en un comunicat d'avui que la seua postura sobre l'ensenyament de l'evolució i el creacionisme no ha canviat ni un pèl, alhora que obliga Reiss a dir que el que passa és que no l'hem entès bé.
Com passa sovint, la lectura de The Loom (ara ha canviat d'ubicació i l'allotja la revista Discover) de l'impagable Carl Zimmer, em descobreix coses ben curioses. La darrera és Wordle, un joc per generar núvols de paraules. L'algorisme calcula la freqüència d'aparició dels mots en un text i després ho representa combinant grandàries proporcionals a la freqüència, colors, disposicions, etc. El resultat és el retrat d'un text. Aquesta joguina estic segur que farà les delícies dels fraseòlegs, com l'amic Josep Guia, que de segur li sabrà treure alguna utilitat. Potser algun dels fraseòlegs informatitzats del nostre país podria subministrar l'autor de la joguina, Jonathan Feinberg, amb els filtres escaients per al català, d'eliminació d'aquells paraules més freqüents que, com sabem per la llei de Zipf, són molt poc informatives. He triat el text íntegre en anglès de la sisena edició i definitiva de L'origen de les espècies de Darwin per fer la prova i, de primer, m'ha sortit aquesta mena de cap de girafa, l'icona de les idees evolutives de Lamarck! És entretingut mirar-se les paraules més freqüents en el llibre de Darwin quan encara el terme evolució no s'emprava amb el significat que li donem avui.
Fa uns dies recordàvem l'episodi apassionant de l'arribada d'una carta d'Alfred Russel Wallace a la casa familiar de Darwin, Down House. El trasbals emocional produït en el primer moment, donà pas a una solució cavalleresca que alhora salvava la prioritat de Darwin en la idea de selecció natural i atorgava al jove apressat (com ell mateix es va autoqualificar) un reconeixement científic i acadèmic. Tots dos van mantenir una relació amistosa i cordial al llarg de la vida. Malgrat les diferències abismals en alguns concepcions científiques i les vel·leïtats pseudocientífiques de Wallace que tant molestaven als seus col·legues.
L'1 de juliol de 1858 es va llegir a la Societat Linneana de Londres un grapat de fulls manuscrits que potser avorriren els elegants acadèmics. Un naturalista ben reconegut, Charles R. Darwin, i un recol·lector de mostres exòtiques per a museus i col·leccionistes, Alfred R. Wallace, presentaven una idea sobre com podien canviar les espècies sota l'acció d'una llei natural. Malgrat les diferències de detall, les coincidències eren extraordinàries. En el seu nom, dos membres prestigiosos de la Societat feien la presentació. A aquella hora, Darwin estava a casa, guarint-se de l'immens dolor d'haver perdut feia dos dies el seu fill més petit, víctima de l'escarlatina. Mentrestant, Wallace, completament aliè al que passava a Londres, suportava la malaltia i el mal oratge a Nova Guinea, cercava infructuosament les desitjades aus del paradís i batallava inútilment contra les formigues i les mosques: mentre els preciosos insectes recol·lectats eren devorats per una plaga de formigues, exèrcits de mosques ponien ous sobre les pells d'aus col·lectades que a l'endemà apareixien folrades de cucs...
Fa uns dies es va presentar a Lleida el segell que 'Correos' ha posat en circulació en honor del científic català Joan Oró. El segell presenta la cara amable i riallera d'Oró que ara viatjarà en les, cada vegada més escasses, cartes de paper. Jo, que sóc fill de filatèlic, aprecie també la tasca silenciosa d'aquells que incorporaran aquella cara de satisfacció còsmica a les curoses col·leccions. En aquest cas, però, s'ha produït una anècdota digna de l'humor d'Oró. En el sobre commemoratiu del primer dia de circulació s'ha triat com a imatge una mena de collage amb la doble hèlix i l'efígie del que suposadament hauria de ser Oró. Però la sorpresa descomunal és que no ho és. Fora de tot dubte, la figura és de Stanley L. Miller! Així, per pura xamba, han quedat immortalitzats en el mateix sobre el fundador de la química prebiòtica i un dels seus més brillants seguidors. Estic convençut que l'artesà encarregat del disseny no sospitava la feliç coincidència. Ves a saber per quin estrany viarany va confondre Miller i Oró, dos personatges que s'apreciaven mútuament de manera extraordinària. Trobe que, també per xamba, apareix allí la doble hèlix del DNA, icona per excel·lència de la ciència del segle XX. Passa que Oró, en sintetitzar abiòticament l'adenina (un component essencial del DNA) a partir de l'àcid cianhídric (un compost present en la matèria interestel·lar) a finals de 1960, va fer converigir la química prebiòtica amb la biologia molecular. Mercè Piqueras va advertir de seguida la divertida confusió i ho va deixar dit al seu bloc La lectora corrent. Ho han corroborat també els familiars d'Oró que havien conegut el Miller i ho afirmem aquells que vam tenir la fortuna de guadir de l'amistat d'ambdós colossos de la química. Observeu atentament si no, la foto que apareix en el meu apunt sobre la mort d'Oró. 'Correos' va anunciar, poc després de la presentació, que retirava tots els sobres de la circulació i en treuria un altre (que, per raons òbvies, serà falsament 'de primer dia'). Tot plegat una gran anècdota per a científics i una gran oportunitat per a filatèlics.
Fa deu anys desaparegué Pere Alberch, membre corresponent de l'IEC, just en el moment que teníem tancat el seu trasllat des del Museo nacional de ciencias naturales de Madrid (MNCN) a l'acabat de crear Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE) de la Universitat de València. Durant tres dies hem recordat les seues aportacions científiques i intel·lectuals i hem vist amb perspectiva les múltiples influències del seu pensament en la biologia evolutiva contemporània. El Memorial Pere Alberch tindrà una continuació en setembre en l'Institut Konrad Lorenz d'Altenberg (KLI).
La revista Nature d'avui dedica un especial al llegat darwinista: el proper dia 24 L'origen de les espècies complirà 149 anys i, la veritat, la seua lectura, des d'un punt de vista científic, s'aguanta força bé. Nature s'avança a la celebració del bicentenari del naixement de Darwin amb un 
Fa unes setmanes s'ha publicat una nova traducció d'una biografia de Charles Darwin. A diferència de les altres (no gaires, tot s'ha de dir, en espanyol i zero en català) que hom pot trobar a les llibreries, aquesta nova aproximació ve signada pels tres biògrafs principals del naturalista anglès: Adrian Desmond, James Moore i Janet Browne. Si Desmond i Moore publicaren a principis dels 1990 una biografia molt ben arrelada al context social, polític i religiós de l'època victoriana, Browne és l'autora d'una monumental biografia en dos volums i 1.200 pàgines que la Universitat de València està traduïnt al castellà per a ser publicada en 2009. El nou Darwin a tres mans és l'article del "Oxford Dictionary of National Biography" (l'únic multiautor en aquesta obra d'Oxford University Press) i és una presentació equilibrada de les visions complementàries dels tres autors. Es pot llegir d'una tirada (165 pàgines incloent-hi l'índex i la generosa bibliografia classificada) i ens presenta una extraordinària diversitat de mirades, des d'angles diferents, de la polièdrica figura de Darwin. El darrer capítol presenta una relació dels enfocaments historiogràfics que, des del mateix moment de la seua entrada en l'Abadia de Westminster en 1882, han acabat constituïnt l'anomenada indústria de Darwin: un notable i nombrós grup d'historiadors s'han ocupat de Darwin i de l'edició de la seua 
No hi ha data fixada per a la cerimònia, però ara ja és oficial que 
Aquesta imatge impagable de Manuel Molines, que publica avui el diari 
Com passa sovint, la lectura de 
L'1 de juliol de 1858 es va llegir a la Societat Linneana de Londres un grapat de fulls manuscrits que potser avorriren els elegants acadèmics. Un naturalista ben reconegut, Charles R. Darwin, i un recol·lector de mostres exòtiques per a museus i col·leccionistes, Alfred R. Wallace, presentaven una idea sobre com podien canviar les espècies sota l'acció d'una llei natural. Malgrat les diferències de detall, les coincidències eren extraordinàries. En el seu nom, dos membres prestigiosos de la Societat feien la presentació.
Fa uns dies es va presentar a Lleida el segell que 'Correos' ha posat en circulació en honor del científic català 
Fa deu anys desaparegué 
