Un dels biòlegs contemporanis amb una perspectiva més àmplia i lúcida que conec és Christian de Duve. Al llarg de la seua fructífera carrera va fer descobertes fonamentals sobre l'estructura i les funcions d'algunes parts de la cèl·lula. Per la seua descoberta dels lisosomes i els peroxisomes va meréixer el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1974 (compartit amb Albert Claude i George Palade). Segons ell, el cinquè llibre que va publicar fa uns mesos ("Singularities: Landmarks on the pathways of life", Cambridge University Press, 2005) no hauria d'existir.
Les dades recollides pel WMAP (Wilkinson Microwave Anisotropy Probe) ens acosten al principi de tot plegat, al gran esclat. Les microones de la radiació de fons analitzades representen la llum més antiga mai estudiada i informen de l'univers nounat: són detalls del que va passar en la primera bilionèssima de segon!
L'associació americana per l'avançament de la ciència (AAAS), l'agrupació amb el més gran nombre de científics professionals, editora de la influent revista "Science", té un "Programa per a la política i els pressuposts de R+D". És a dir, un grup d'anàlisi de polítiques científiques als EUA. El darrer informe alerta de la davallada, tret d'unes poques excepcions, de les inversions en investigació fonamental en moltes de les agències federals. Una de les raons principals per aquests desplaçaments pressupostaris, atés que la inversió global segueix cresquent, és la priorització dels programes de desenvolupament d'armament i vehicles espacials. Segons el director del Programa, Kei Koizumi, el pressupost federal de 2007 per a R+D pujarà uns 2.400 milions de dòlars (i assolirà un fabulós total de 137.000 milions). Però en termes reals això significa un 8% menys que en 2004. La majoria de les agències finançadores de recerca civil tenen una espasa de Damocles a sobre: veuran retallat el seu pressupost entre un 10 i un 30% en els propers cinc anys. Segons les mateixes anàlisis, i amb les dades definitives més recents (2004), els EUA continuen liderant el pastís mundial de la recerca amb un 38% de la despesa total (per bé que una part notable és inversió en projectes de defensa amb poc impacte en la competitivitat industrial o l'avançament del coneixement), seguits de Japó (13%) i la Xina (12%). La Unió Europea se l'esperava en tercera posició però no arribarà segurament mai més.
En el gràfic, les barres en roig representen la fracció del pressupost federal destinat a R+D civil i en blau, la militar (segons les dades de l'AAAS).
Un sentiment de frustració i enorme preocupació recorre la comunitat de científics planetaris dels EUA: la NASA, principal agència finançadora de la recerca fonamental que sosté els programes espacials, té previst un retall notable dels fons per a 2007 destinats a investigació bàsica. Totes les alarmes s'han disparat i en el 37é congrés de ciències lunars i planetàries que se celebra aquesta setmana a Houston, ha esclatat una àcida discussió entre els científics i els dirigents de la NASA. Tot just iniciada una època daurada en l'exploració del sistema solar -la darrera notícia fantàstica sobre l'enigmàtic origen dels cometes, segons indiquen els primers resultats de la sonda Stardust, n'és un bon exemple-, es sentencien a mort (a l'ajornament sine die) diverses de les missions previstes. Sense dubte la recerca en astrobiologia, potser la investigació més bàsica (o menys a curt termini) que sosté la NASA, serà una de les principals perjudicades. I això a canvi de què? Tot gravita al voltant de la nova orientació de l'administració Bush per consolidar el lideratge mundial del domini de l'espai, reestablir les missions tripulades i, especialment, construir una estació a la Lluna. L'extensió del principal imperi terrestre a l'espai exterior segur que afectarà negativament a molts altres programes de col·laboració internacional, especialment amb l'Agència Espacial Europea.
La sang de badiella o cordó umbilical s'ha posat de moda tot d'una. La decisió (privada) d'una parella de pares famosa reviscola un debat interessant sobre la realitat i les promeses de la recerca biomèdica i les aplicacions terapèutiques. N'hi ha molts bons exemples: les cèl·lules mare o troncals, en general, n'ofereixen a dojo. Bromera i la Universitat de València preparen l'edició d'un llibre del metge Ramon Gomis que posa el dit en la nafra.
Servirà d'alguna cosa? Aquesta és la pregunta òbvia que ens fem molts després de la reelecció del rector de la Universitat de València amb els pitjors resultats de l'era democràtica. No s'hi val a fer petits càlculs -amb ponderacions o sense, amb correccions amb la participació, etc.- per veure si ha tret més o menys vots que la vegada anterior. El ben cert és que el vot de càstig ha estat més que notable en tots els estaments...
La Universitat de València tria demà rector. Ben mirat, no tria res perquè l'actual rector revalidarà a les urnes el seu càrrec, doncs és l'únic candidat. Els darrers quatre anys el rector i candidat Tomàs ha fet bona la dita africana: si no saps on vas, millor que no sàpigues d'on véns.
«Charles Robert Darwin nasqué el 12 de febrer de 1809, el cinquè fill de Susanna i Robert Waring Darwin a The Mount, una enorme casa georgiana amb vistes sobre el meandre del riu i jardins que arribaven fins els horts i el poble. Per una d'aquelles coincidències rares de la història, el mateix dia va nàixer Abraham Lincoln; Tennyson i Gladstone ho farien pocs mesos després. El seu pare era un metge pròsper, un dels tres que exercien a Shrewsbury i sa mare era filla de Josiah Wedgwood, el fundador de la fàbrica de porcellana i influent emprenedor de Staffordshire. Anomenaven el seu fill "Bobby".»
Janet Browne (1995) "Charles Darwin. Voyaging" Princeton University Press, p. 6. Il·lustració: Bobby el 1816 (detall d'un pastel on apareix amb la seua germana Catherine).
S'encreuen informacions aparantment sense connexió però que una al costat de l'altra, resulten inquietants i indicadores de la mala política científica que estem patint al País Valencià durant la darrera dècada. Des que el PP agafara cadira al carrer Cavallers (i, tal i com va el pla, per molts anys més) la política relacionada amb la recerca ha anat, per dir-ho de manera marxista, de la degradació més subtil a la putrefacció cadavèrica. Ja no és únicament una qüestió fiscal, sinó de neurones o de mala fe.
El biòleg cel·lular Josep Egozcue s'ha mort. Catedràtic de la UAB -de fet, primer catedràtic de biologia cel·lular a l'estat- i membre numerari de la Secció de ciències biològiques de l'IEC, Egozcue va tenir un paper destacat no sols com a pioner en la citogenètica en el nostre país -arribà a dirigir el laboratori corresponent de l'Institut d'Investigacions Citològiques de València- i impulsor del desenvolupament científic de les tècniques de reproducció in vitro, sinó com entusiasta animador del debat públic sobre els aspectes legals i ètics d'aquestes pràctiques. En aquest sentit va assessorar administracions i institucions i la seua opinió sempre fou ponderada i respectada. Vegeu-ne una mostra en aquesta conversa amb Maria Casado, de l'Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona.
En un article de l'any 2000 on repassava la història de la genètica i la citologia a Catalunya acabava amb una reflexió que malauradament és i seguirà vigent:
«De 1982 a 1992, la política de recerca va ser favorable i es van assolir situacions molt acceptables. Malauradament, des de 1992 el finançament de la recerca s'ha reduït considerablement amb l'excusa que la bona recerca es finança sola, quan els països capdavanters saben que la recerca que dóna profit és la recerca bàsica. Amb paciència i temps, tothom guanya a la borsa. Qui perd és l'impacient que és ignorant, o l'ignorant que és impacient. Però les nostres autoritats no saben aprendre dels errors d'altri. I la gasiveria i els projectes faraònics els paga l'investigador que ha ajudat a pujar, a poc a poc, el seu país. És ben trist, però cert: quan un científic esdevé polític, la seva memòria de científic s'esborra, i resta tan sols la del polític i, com diu la dita, "què sap el gat de fer culleres, si mai ha estat cullerer?"»
A la seua vàlua científica, que avui ens recorden els mitjans de comunicació, cal afegir l'amabilitat i cortesia que sempre el caracteritzaren. El vaig conéixer fa més de deu anys a Prada de Conflent, amb motiu d'una intervenció seua a la UCE. Recorde la tranquil·la conversa mentre dinàvem als jardins d'un restaurant. Sempre em va mostrar simpatia en les comptades ocasions en les que després he coincidit amb ell. És d'aquelles persones que, sense tenir una gran amistat amb elles, et dol profundament la seua desaparició. Perquè saps que ha faltat un home bo.
N'hi ha dies, setmanes, temporades senceres, que les notícies de les seccions de política i internacional, són francament depriments... ara és la tempesta estatutària i els excessos verbals de la dreta espanyola, ara són uns dibuixos i els excessos violents del fonamentalisme religiós... allarguem la llista tan com vulguem. Però sempre ens queden notícies que transmeten optimisme. En trie dues.
Un editorial de l'edició d'avui de El País, «Carreras más cortas», em revela la bona nova: "Las carreras universitarias en España han sido tradicionalmente más largas que en otros países de nuestro entorno, sin que por ello pueda decirse que nuestros titulados salgan mejor preparados". Eixiran millor preparats amb carreres més curtes i més fofes ("La propuesta [del Gobierno] parte de una reducción del tiempo y de los contenidos académicos")?
Sembla que avui tocaria celebrar la confusió dels astrònoms: què és un planeta? què fem ara amb Plutó? com li direm al possible desè planeta del sistema solar?... Però ara preferesc mirar en direcció contrària: res de grans distàncies, de planetes nous o explanetes, ni de telescopis... quin és el vertebrat més petit del planeta (Terra, de moment)? Celebrem doncs la confusió entre els zoòlegs!
Daniel C. Dennett és un neurofilòsof darwinista, que treballa a la Universitat de Tufts i que ens ha donat obres impagables, com ara, "Darwin's dangerous idea: evolution and meanings of life" (versió castellana a Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona, 1999), un volum de més 900 pàgines curull d'idees suggerents sobre biologia i evolució. I amb metàfores ben trobades. Per exemple, l'evolució és una idea corrosiva com un àcid: tot el que toca, les nostres idees del món i dels humans, queda profundament transformat. O la magnífica imatge de la biblioteca de Mendel, una variació sobre el tema de la biblioteca de Babel de Borges aplicada als espais de seqüències genètiques.
Ara s'anuncia un nou llibre seu, que apareixerà d'ací un parell de mesos: Breaking the spell: religion as a natural phenomenon, on Dennett examina les creences religioses i tracta d'explicar-les com qui explica qualsevol fenomen natural, com és ara una malaltia. O proposa que no n'hi ha res que s'assemble a un "ànima immortal": si agafes un nombre suficient de neurones, amb la disposició adient, ahí tens un ànima. Així ho presenta almenys en una entrevista publicada ahir al Magazine del NYT, on trobem un Dennett menjacapellans: «Les esglésies ens han llegat grans tresors [artístics]. Altra qüestió ben diferent és si això compensa tot el mal que han fet».
L'editorial Tusquets acaba de publicar un llibre de James Watson, "Genes, girls and Gamow" amb un títol lleugerament retocat: Genes, chicas y laboratorios. Com ja vaig comentar ací, aquesta segona part de "The double helix" és un munt de pocasoltades. Si n'hi ha alguna cosa brillant a la narració és el que s'explica sobre l'excèntric de Gamow que, inexplicablement per a mi (però supose que no per a l'editor), ha desaparegut del títol en la versió castellana. Per a conèixer l'època daurada de la biologia molecular explicada per alguns dels seus protagonistes res com "What a mad pursuit" de Francis Crick (Qué loco propósito, també he editat per Tusquets i que aniria bé rellançar, doncs es va editar al 1989) o "My life in science" (Viure per a la ciència, Bromera/Universitat de València, 2004; de propera aparició també en castellà). Aquests són llibres molt superiors al de Watson.
De la futilitat de "Genes, chicas y laboratorios" a l'impressionant obra d'Antonio Damasio En busca de Spinoza: Neurobiología de la emoción y los sentimientos (Crítica, 2005). Damasio és un d'aquells neurocientífics que s'endinsa en els plecs cerebrals per il·luminar les territoris que s'activen durant les activitats mentals més diverses. Els experiments de la Tania Singer són una lluminosa il·lustració d'aquest text extraordinari. És farcit d'idees suggeridores sobre la vida com a fenomen físic, la ment, l'evolució i, com no, la gegantina sagacitat d'un filòsof que fa més de tres segles ens deixà unes provocatives i optimistes intuicions: «Analitzaré les accions i apetits dels homes com si fos un assumpte de línies, plans i sòlids».
L'únic en comú de "Genes, chicas..." i "En busca de Spinoza..." és el traductor. M'admira la capacitat de treball de Joandomènec Ros que, com d'habitud, ha fet un treball impecable. No sé com s'ho fa.
Un dels biòlegs contemporanis amb una perspectiva més àmplia i lúcida que conec és Christian de Duve. Al llarg de la seua fructífera carrera va fer descobertes fonamentals sobre l'estructura i les funcions d'algunes parts de la cèl·lula. Per la seua descoberta dels lisosomes i els peroxisomes va meréixer el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1974 (compartit amb Albert Claude i George Palade). Segons ell, el cinquè llibre que va publicar fa uns mesos ("Singularities: Landmarks on the pathways of life", Cambridge University Press, 2005) no hauria d'existir.
Les dades recollides pel WMAP (Wilkinson Microwave Anisotropy Probe) ens acosten al principi de tot plegat, al gran esclat. Les microones de la radiació de fons analitzades representen la llum més antiga mai estudiada i informen de l'univers nounat: són detalls del que va passar en la primera bilionèssima de segon!
L'associació americana per l'avançament de la ciència (AAAS), l'agrupació amb el més gran nombre de científics professionals, editora de la influent revista "Science", té un "Programa per a la política i els pressuposts de R+D". És a dir, un grup d'anàlisi de polítiques científiques als EUA. El 
«Charles Robert Darwin nasqué el 12 de febrer de 1809, el cinquè fill de Susanna i Robert Waring Darwin a The Mount, una enorme casa georgiana amb vistes sobre el meandre del riu i jardins que arribaven fins els horts i el poble. Per una d'aquelles coincidències rares de la història, el mateix dia va nàixer Abraham Lincoln; Tennyson i Gladstone ho farien pocs mesos després. El seu pare era un metge pròsper, un dels tres que exercien a Shrewsbury i sa mare era filla de Josiah Wedgwood, el fundador de la fàbrica de porcellana i influent emprenedor de Staffordshire. Anomenaven el seu fill "Bobby".»
Janet Browne (1995) "Charles Darwin. Voyaging" Princeton University Press, p. 6. Il·lustració: Bobby el 1816 (detall d'un pastel on apareix amb la seua germana Catherine).
El biòleg cel·lular Josep Egozcue 
N'hi ha dies, setmanes, temporades senceres, que les notícies de les seccions de política i internacional, són francament depriments... ara és la tempesta estatutària i els excessos verbals de la dreta espanyola, ara són uns dibuixos i els excessos violents del fonamentalisme religiós... allarguem la llista tan com vulguem. Però sempre ens queden notícies que transmeten optimisme. En trie dues.
