… no s’hi pot contradir. Ausiàs March expressava així els seus irrefrenables desdificis amorosos. I és que les ànsies sexuals, i no sols les d’un poeta amb ardències passionals com les de March, són fondes i impel·lidores, inexorables. En un dels textos memorables del “Diccionari per a ociosos”, Joan Fuster vaga pels viaranys literaris i arriba a la conclusió que el sexe guanya en seriositat quan en els darrers dos-cents anys prospera la demolició dels prejudicis, els moralismes i les mistificacions. És evident que la naturalització del sexe és obra sobretot de les ciències biològiques. «El fet és que el sexe, gràcies a tot això, ja no és grotesc ni excitant, en la seva versió literària –diu Fuster. És el sexe: només –un episodi ineluctable de la naturalesa de l’home.» Tant de bo Fuster hagués pogut llegir El cervell eròtic d’Adolf Tobeña.
La campanya Per la Pau: prou investigació militar!, presenta el seu habitual informe sobre la despesa en recerca militar dins dels pressuposts generals de l’estat espanyol. L’estudi comparatiu no deixa cap lloc per al dubte: els tercers pressuposts del PSOE (amb l’ajuda dels seus socis nacionalistes conservadors i demés) continuen consagrant més recursos a l’anomenada recerca militar (en realitat, desenvolupament industrial d’armament) que a totes les altres partides d’investigació en totes les àrees (agrària, sanitària, tecnològica, fonamental…): 1.586,10 davant de 1.387,17 milions d’euros. Segons l’informe «al 2007 la despesa en R+D militar serà quasi dues vegades i mitja superior al Programa de “Recerca Científica” [del qual es nodreixen universitats i CSIC], 5 vegades el de recerca sanitària, més de 20 vegades superior al de recerca agrària o més de 300 vegades al de recerca educativa.»
Tot el món, individualment o institucional, pot col·laborar en les lloables campanyes de la Fundació per la Pau.L’any passat aquesta fundació oferia una proposta alternativa a les desmesurades despeses militars.
Segons informa l'edició de Levante-EMV d'avui, un dictat d'un examen oficial de valencià contenia diverses faltes d'ortografia. El text original triat per la Conselleria era en castellà, es va traduir automàticament i i després els va fer mandra revisar-lo… la mateixa gossera que els va impedir usar un text valencià original. València és l'únic lloc del món on botar-se alegrement les normes ortogràfiques és un mèrit i on escarnir mestres i estudiants no és considera repugnant. I damunt se'n fa ostentació des d'algunes institucions públiques, com és el cas del president de la diputació provincial. Estic a favor del liberalisme ortogràfic que Levante-EMV aplica als articles d'opinió (o siga, cadascú escriu el català com vol i així es publica), per pur pragmatisme. Una actitud a primera vista rebutjable em permet d'estalviar molt de temps: ràpidament, d'una ullada, saps si l'autor del text és un secessionista lingüístic que tracta de justificar-se. A mi no m'interessa gens el que diu i, per tant, passe full. És paradigma d'allò que el missatge és el mitjà: no cal llegir el text, simplement comptar les faltes en la primera frase… Aquesta situació, impensable en qualsevol llengua de cultura, l'ha de patir el català des de dins, en una batalla que es lliura cada dia per la fragmentació, afebliment i depreciació de la llengua.
Venia llegint aquesta notícia del dictat pseudoortogràfic i he passat per davant d'un de tants establiments de nom valencià (“Forn El Guapet”) on t'atenen només en castellà i on s'anunciava l'oferta del dia: “coca de yanda”. Això mateix, quina llanda! La mateixa València on es fa Mètode o Transfer és també la ciutat de l'analfabetisme esplendorós.
L’Institut Ramon Llull (IRL) publica la revista Transfer, subtitulada “Journal of Contemporary Culture”. Molt en sintonia amb la missió de diplomàcia cultural postulada pel director de l’IRL Emili Manzano, Transfer tradueix a l’anglès textos apareguts en diverses revistes de pensament de llengua catalana, entre les quals tenim L'Espill, Mètode, El Contemporani, Idees, L’avenç o Transversal.
La revista es confecciona a les Publicacions de la Universitat de València (PUV) sota la coordinació de Gustau Muñoz i Marc Dueñas. Una revista en anglès feta a València és, una vegada l’any, ambaixadora intel·lectual d’autors en llengua catalana. Tot plegat em sembla insòlit i digne de remarcar.
El primer número conté diversos articles reflexius de, entre altres autors, Joan F. Mira, Josep Fontana, Rosa Congost o Sebastià Serrano. Un monogràfic sobre globalització i identitats culturals canviants (amb textos de Manuel Castells, Isidor Marí o Gil-Manuel Hernàndez) i d’altres textos breus i ressenyes bibliogràfiques. Es completa amb un comentari sobre obres d’Antoni Tàpies per Manuel Guerrero.
L’excel·lent idea representada per Transfer no és totalment nova, tanmateix. En un àmbit diferent, complementari en bona mesura, Contributions to Science és una publicació periòdica de l’Institut d’Estudis Catalans que fa difusió internacional de la ciència feta a les terres de parla catalana. Es nodreix de textos encomanats a grups de recerca que revisen la seua tasca recent, presentacions d’institucions i infraestructures o biografies il·lustres, així com textos de conferències notables realitzades a l’IEC. Ambdós projectes editorials són un exponent dels anhels universalistes de la cultura catalana.
[…]
Von Uhde no s’aturà aquí, per descomptat. Quan va crear el primer robot humà (un ésser que en aparença era un home normal però que, gràcies als profunds coneixements biològics de Von Uhde, estava dotat d’òrgans més perfectes que els d’altres homes), el món s’espantà i anomenaren Von Uhde el nou doctor Frankenstein. Però el corrent ja no es podia deturar. Amb l’ajuda de l’Acadèmia de Ciències alemanya, el gran biòleg continuà endavant. No trigaren a aparèixer els primers «robots humanoides», com hom els anomenava, despectivament, malgrat que el seu aspecte era més bell i perfecte que el dels mateixos éssers humans. Exempts de tares hereditàries i biològiques, sans i forts, proveïts d’una intel·ligència excepcional, aviat esdevingueren una terrible amenaça per als homes. I aleshores començà el periode més trist de la nostra història…, els Anys Negres, que enfrontaren homes i robots en paoroses batalles i matances.
[…]
Procedència de la fotografia (AFP, BBC): l’escultor i enginyer Zou Renti posa, durant l’exposició de robòtica 2006 de Beijing, amb el seu bessó robòtic. La creació té un esquelet robòtic i és capaç de parlar.
Procedència del text: Fragment d’«Un conte per a petits robots» d’Antoni Ribera. La narració fou publicada primer en castellà (a «Los comandos de la humanidad», Barcelona, Edhasa, 1961) i en català a «La meva àvia, la planta» (a cura d’A. Munné-Jordà, Lleida, Pagès Editors, 2000) i a «Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa» (a cura de Víctor Martínez-Gil, Barcelona, Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors, 2004).
Al mateix número de Science on apareix l’article comentat en l’apunt anterior es publica un altre, d’autors japonesos i nord-americans, d’un tema molt relacionat. El que és una pràctica freqüent i saludable en un món científic competitu i superpoblat –és a dir, publicar ensems articles complementaris o coincidents d’interès general– en mans d’un editor irresponsable pot ser un escandalós joc brut.
Tot i la seua gravetat, la notícia pot passar desapercebuda, especialment al Principat. Convé apuntar-ho. Catorze col·laboradors de la revista Lletres Valencianes, recull de ressenyes bibliogràfiques que edita la Direcció General del Llibre, han anunciat la seua intenció de no seguir col·laborant-hi si es perpetua la censura lingüística dels seus escrits perpetrada des d’instàncies de la Conselleria.
Segons informa El País, entre els guanyadors dels premis Ig Nobel d'enguany es troba un equip de la Universitat de València. Aquesta és la informació que apareix també al web dels premis. Però realment l'equip d'investigació guardonat és de la Universitat Politècnica de València amb col·laboració de la Universitat de les Illes Balears. Els premis es van fer públics dijous a la Universitat de Harvard i avui per la nit és la festa de lliurament al MIT.
Aquesta és l'hora dels Nobel. La fundació que els organitza dosifica les notícies i anuncia a poc a poc els guardons. Comença pels relacionats amb les ciències naturals: dilluns fisiologia o medicina [sic], dimarts física i dimecres química. Enguany el de física reconeix els estudis més avançats de la cosmologia en relació a l'origen de l'univers, com comenta amb detall Pols d'estels. Els altres dos premis reconeixen estudis recents (molt recents per al que és habitual als Nobel) relacionats, tots dos, amb l'àcid ribonucleic.
Juan Antonio Aguilera, amic i professor de bioquímica de la Universidad de Granada, és un ardent activista a favor del laïcisme. Gràcies a una carta titulada “Universidad confesional: menos universal”, que li publica La Opinión de Granada, Ideal (i un fragment a 20 minutos), m'assabente que la de Granada, que és una institució pública, inaugura el curs amb una missa. Quanta feina et queda per fer, amic meu!
Avui hem sabut que la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología ha atorgat el premi de divulgació científica a Martí Domínguez, professor de periodisme i director de la revista Mètode, dins la setena edició de “Ciencia en Acción”. Fa poc ha aparegut el número 50 d'aquesta revista de difusió de la investigació que edita el Vicerectorat d'Investigació i Política Científica de la Universitat de València. Es tracta, doncs, d'un reconeixement públic a un projecte tenaç i consolidat.
Durant molts anys el rector de la Universitat de València fou l'únic càrrec al capdavant d'una institució pública radicada a la ciutat de València que feia un ús sistemàtic, exemplificador, de la llengua catalana en totes les manifestacions institucionals. El rector Lapiedra elevà la dignitat del català com a vehicle d'expressió científica i acadèmica en una universitat fortament castellanitzada. El seu successor en el càrrec, el rector Ruiz Torres, continuà amb aquest ideal en un temps encara més difícil, quan el tedi lermista fou substituït per la plaga zaplanista. Però l'Estudi General obrà el miracle (que fou atribuït a “sant Lluís Vives”): celebrant el cinquè centenari de la seua fundació en un multitudinari i solemne acte a la Llotja de València, Zaplana pronuncià un discurs íntegrament en català!
pereto |
dissabte, 30 de setembre de 2006 | 23:17h
L'evidència científica no és el fort dels polítics. En casos extrems, però no excepcionals, els polítics tergiversen la realitat tant com els convé i la frontera entre la veritat i la mentida s'evapora. Deia Horace F. Judson, el periodista que va escriure la més apassionant història de la biologia molecular a través del testimoni oral dels seus protagonistes, que la principal diferència entre entrevistar un científic i un polític és que el primer respon a les preguntes i diu el que realment pensa. Si ara tingués ganes de riure (per no plorar) exploraria els detalls del sainet de l'àcid bòric, o com inventar informes pericials amb apariència científica sense cap fonament. Però em fastigueja i avorreix la manipulació política d'uns cínics que cerquen en la política només el benefici personal, aconseguir el luxe o la màxima potència d'un automòbil, i alhora ignoren sistemàticament l'interès social.
… no s’hi pot contradir. Ausiàs March expressava així els seus irrefrenables desdificis amorosos. I és que les ànsies sexuals, i no sols les d’un poeta amb ardències passionals com les de March, són fondes i impel·lidores, inexorables. En un dels textos memorables del “Diccionari per a ociosos”, Joan Fuster vaga pels viaranys literaris i arriba a la conclusió que el sexe guanya en seriositat quan en els darrers dos-cents anys prospera la demolició dels prejudicis, els moralismes i les mistificacions. És evident que la naturalització del sexe és obra sobretot de les ciències biològiques. «El fet és que el sexe, gràcies a tot això, ja no és grotesc ni excitant, en la seva versió literària –diu Fuster. És el sexe: només –un episodi ineluctable de la naturalesa de l’home.» Tant de bo Fuster hagués pogut llegir El cervell eròtic d’Adolf Tobeña.
La campanya 
L’Institut Ramon Llull (
[…]
Al mateix número de Science on apareix l’article comentat en l’
El número del 13 d’octubre de la revista nord-americana 
Segons informa El País, entre els guanyadors dels premis Ig Nobel d'enguany es troba un equip de la Universitat de València. Aquesta és la informació que apareix també al web dels premis. Però realment l'equip d'investigació guardonat és de la Universitat Politècnica de València amb col·laboració de la Universitat de les Illes Balears. Els premis es van fer públics dijous a la Universitat de Harvard i avui per la nit és la festa de lliurament al 
Aquesta és l'hora dels Nobel. La 
