Que baixin els preus del petroli és, aparentment, una bona notícia. Tanmateix, és una molt mala notícia. En realitat, només hi ha una manera d’aconseguir preus més barats en una economia de mercat: que la demanda quedi per sota de l’oferta. Ara bé, aquest resultat pot obtenir-se per diferents camins, no tots pas bons.

Ja he sostingut en altres escrits que potser faríem bé de centrar inicialment els nostres esforços en pro del medi ambient a identificar les mesures més eficaces i a garantir l’èxit de la seva aplicació. Un recent estudi de la Universitat d’Alcalá de Henares, publicat el mes de juny passat a la revista Atmospheric Environment, m’aporta arguments addicionals.

David Friedman, un dels principals teòrics de l’anarcocapitalisme –encara que se’l sol presentar com a fill de Milton Friedman–, carrega contra les intervencions públiques en l’actual crisi financera. Segons la seva ideologia econòmica, això serà enormement perjudicial a la llarga. No és estrany que ho digui: els seguidors d’aquest corrent estan contra l’existència de l’estat i, per tant, qualsevol acció seva es pressuposa negativa per definició. Per això, si no es pot demostrar aquest mal a la curta, s’estableix que es manifestarà a la llarga: els principis són els principis!

Només donaré unes pistes circumstancials: és un congrés, hi parla un belga, presenta una determinada solució tecnològica de gestió de residus. Per a defensar-la, cau en un parany típic: l’exageració. Així, afirma que la instal·lació dóna totes les garanties ambientals perquè les substàncies que allibera ja són presents a la natura. De seguida, em ve al cap una dotzena d’exemples de “substàncies ja presents a la natura” que són nocives per a la salut o destructives d’ecosistemes. Sense apartar-nos d’un tema d’actualitat, és que el CO₂ o el metà que provoquen el canvi climàtic no són “substàncies ja presents a la natura”?

La primera gran mentida de l’actual crisi és que era imprevisible. És cert que aquesta afirmació la fan els que no la van preveure i que, en comptes de reconèixer la seva ceguesa, la generalitzen. Així, ens diuen que no és que ells no la veiessin venir; és que ningú no ho va veure. Ergo, no era de preveure.

Afortunadament, hi ha periodistes que han decidit fer de periodistes i han escrutat diaris, revistes especialitzades, conferències, llibres… I resulta que hi ha un munt de gent que fa temps que advertia l’existència d’indicis que auguraven el que està passant.

Ara fa setanta anys que, aprofitant la nit de Halloween, Orson Welles va dirigir una versió radiofònica de La guerra dels mons. Emesa per la CBS, que tenia una àmplia cobertura, fou una interpretació tan ben executada que molts oients van creure que es tractava de la narració en viu d’una invasió real d’alienígenes. I va reaccionar dominada per un pànic que avui ens provoca un somriure compassiu.

Carregats d’assignatures i concentrats els exàmens en uns pocs dies, la majoria d’estudiants universitaris de la meva època estudiàvem per a aprovar. És a dir, no ho fèiem per a aprendre sinó per a obtenir una nota suficient (suficient d’acord amb les expectatives de cadascú). Per això, la nostra manera d’enfocar cada assignatura depenia del tipus de prova prevista. No era el mateix preparar un examen de tipus test que un d’oral, un en què havies de respondre preguntes curtes que un en què es tractava de desenvolupar un tema en dos o tres fulls. Cada prova tenia la seva tècnica i, per això, condicionava què i com estudiàvem la matèria. En alguns casos, havíem d’afavorir la memòria a curt termini de peces breus d’informació, en altres havíem d’estructurar els conceptes en una mena d’arbre que ens permetés d’anar estirant el fil segons la pregunta efectuada… També eren diferents les tècniques de copiar. En qualsevol cas, estava clar que l’objectiu no era augmentar el nostre coneixement sinó superar l’examen.

Què és el possibilisme? Fer les coses que ja són possibles o fer possibles les que encara no ho són?

Valentí Fuster, el reputat cardiòleg, vol posar les coses fàcils. Ens diu que, si el nostre problema és el sobrepès o l’obesitat incipient, no ens capfiquem a elaborar unes dietes complicades, d’aquelles que ens obliguen a analitzar constantment la composició de les menges i a consultar taules i gràfics de calories encabits en un paperet que ens acompanya a tot arreu. Seguir un mètode tan exigent requereix una força de voluntat i una perseverança que superen les possibilitats reals de la majoria de persones. Per això, normalment no s’aconsegueix reduir pes. De fet, l’únic que es redueix és l’autoestima, perquè fracassar reiteradament en aquest propòsit genera frustració.

Hem d’incrementar la productivitat! Els ministres del ram ens reiteren amb freqüència aquest missatge. En productivitat, estem a la cua d’Europa i això no sembla gaire bo. Deuen tenir raó, però, ben mirat, com poden insistir-nos tan sovint en aquesta exigència quan molts serveis públics són una font constant d’improductivitat? No dic que els funcionaris no treballin –contra l’etiqueta que tenen penjada, la veritat és que n’hi ha molts que destaquen per la seva diligència i dedicació–; del que em queixo és que la burocràcia no ens deixa treballar als altres.

M’alegro que hagin concedit el Nobel a Paul Krugman: és un vell conegut. No, no tinc el gust d’haver coincidit o parlat mai amb ell, però hi tinc aquella familiaritat que dónes als autors de llibres que t’han marcat intel·lectualment, que han exposat una idea que ha il·luminat el teu particular camí. D’ell, vaig aprendre ja fa uns quants un concepte: la negligència aritmètica. L’explicava a Pop internacionalism (1996). És la pràctica de sostenir tesis al marge del que diguin les dades. O fent servir només les dades que avalen la teva tesi, ignorant olímpicament totes les altres (especialment, si la contravenen).

Es poden prendre bones decisions polítiques llevant-se cada matí amb uns incommensurables reculls de premsa en què tot sembla greu, urgent i desbocat? Es poden prendre bones decisions econòmiques –siguis polític, empresari o inversor– si et persegueixen tot el dia l’erràtica evolució dels índexs borsaris, les males notícies dels canals econòmics i una pressió implícita –quan no explícita– perquè reaccionis d’immediat? Em sembla que no. I em sembla que això ajuda a explicar la turbulenta crisi financera en què ens han submergit.

Com a espectadors globals, som testimonis del cas sobre l’energia nuclear de l’Iran. Els líders d’aquesta república islàmica fan agosarades proclames a favor de la destrucció total d’Israel alhora que afirmen que el seu programa nuclear només té fins pacífics. Els antecedents històrics i altres actuacions no tan històriques fan difícil de creure que siguin aquestes les seves intencions i, en canvi, avalen la sospita que la producció d’electricitat no és l’objectiu prioritari sinó una excusa mal trobada.

Barbara Ehrenreich és una coneguda assagista nord-americana. També és líder de Democratic Socialists of America, el testimonial partit socialdemòcrata dels Estats Units. En un breu però intens article a The New York Times (24 de setembre de 2008), assenyala un altre culpable de la crisi financera: el pensament positiu. Ella mateixa en fa una definició clara i precisa:

“És la idea és creure fermament que aconseguiràs allò que vulguis, no tan sols perquè et sentiràs millor en creure-ho, sinó perquè visualitzar quelcom –ardentment i amb concentració–fa que passi realment.”

El tercer inventor d’un joc de tres erres és el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt. Enfrontat a la Gran Depressió, va dissenyar una política econòmica que s’explicava amb tres mots: relief (alleujar), recovery (recuperar) i reform (reformar). És una combinació guanyadora si se sap aplicar convenientment, és a dir, si se sap què significa realment cadascun dels verbs.