David Friedman, un dels principals teòrics de l’anarcocapitalisme –encara que se’l sol presentar com a fill de Milton Friedman–, carrega contra les intervencions públiques en l’actual crisi financera. Segons la seva ideologia econòmica, això serà enormement perjudicial a la llarga. No és estrany que ho digui: els seguidors d’aquest corrent estan contra l’existència de l’estat i, per tant, qualsevol acció seva es pressuposa negativa per definició. Per això, si no es pot demostrar aquest mal a la curta, s’estableix que es manifestarà a la llarga: els principis són els principis!
La primera gran mentida de l’actual crisi és que era imprevisible. És cert que aquesta afirmació la fan els que no la van preveure i que, en comptes de reconèixer la seva ceguesa, la generalitzen. Així, ens diuen que no és que ells no la veiessin venir; és que ningú no ho va veure. Ergo, no era de preveure.
Afortunadament, hi ha periodistes que han decidit fer de periodistes i han escrutat diaris, revistes especialitzades, conferències, llibres… I resulta que hi ha un munt de gent que fa temps que advertia l’existència d’indicis que auguraven el que està passant.
Ara fa setanta anys que, aprofitant la nit de Halloween, Orson Welles va dirigir una versió radiofònica de La guerra dels mons. Emesa per la CBS, que tenia una àmplia cobertura, fou una interpretació tan ben executada que molts oients van creure que es tractava de la narració en viu d’una invasió real d’alienígenes. I va reaccionar dominada per un pànic que avui ens provoca un somriure compassiu.
Carregats d’assignatures i concentrats els exàmens en uns pocs dies, la majoria d’estudiants universitaris de la meva època estudiàvem per a aprovar. És a dir, no ho fèiem per a aprendre sinó per a obtenir una nota suficient (suficient d’acord amb les expectatives de cadascú). Per això, la nostra manera d’enfocar cada assignatura depenia del tipus de prova prevista. No era el mateix preparar un examen de tipus test que un d’oral, un en què havies de respondre preguntes curtes que un en què es tractava de desenvolupar un tema en dos o tres fulls. Cada prova tenia la seva tècnica i, per això, condicionava què i com estudiàvem la matèria. En alguns casos, havíem d’afavorir la memòria a curt termini de peces breus d’informació, en altres havíem d’estructurar els conceptes en una mena d’arbre que ens permetés d’anar estirant el fil segons la pregunta efectuada… També eren diferents les tècniques de copiar. En qualsevol cas, estava clar que l’objectiu no era augmentar el nostre coneixement sinó superar l’examen.
Hem d’incrementar la productivitat! Els ministres del ram ens reiteren amb freqüència aquest missatge. En productivitat, estem a la cua d’Europa i això no sembla gaire bo. Deuen tenir raó, però, ben mirat, com poden insistir-nos tan sovint en aquesta exigència quan molts serveis públics són una font constant d’improductivitat? No dic que els funcionaris no treballin –contra l’etiqueta que tenen penjada, la veritat és que n’hi ha molts que destaquen per la seva diligència i dedicació–; del que em queixo és que la burocràcia no ens deixa treballar als altres.
M’alegro que hagin concedit el Nobel a Paul Krugman: és un vell conegut. No, no tinc el gust d’haver coincidit o parlat mai amb ell, però hi tinc aquella familiaritat que dónes als autors de llibres que t’han marcat intel·lectualment, que han exposat una idea que ha il·luminat el teu particular camí. D’ell, vaig aprendre ja fa uns quants un concepte: la negligència aritmètica. L’explicava a Pop internacionalism (1996). És la pràctica de sostenir tesis al marge del que diguin les dades. O fent servir només les dades que avalen la teva tesi, ignorant olímpicament totes les altres (especialment, si la contravenen).
Kosovo va fent passos per a tenir una
independència plena: ara acaba d’entrar en vigor la seva Constitució. Me n’alegro.
Tots els pobles que vulguin ser independents haurien de tenir l’oportunitat de
ser-ho. Per aquest motiu, no m’agrada aquesta Constitució tot just estrenada. Almenys
el seu article primer, que proclama Kosovo una república democràtica i
indivisible. Quina mania tenen totes les constitucions d’entestar-se en l’endiastrada
unitat! Hauríem d’estipular una norma per a futurs redactors constitucionals:
un país no pot ser democràtic i indivisible alhora. Com es pot ser plenament democràtic si es nega la possibilitat que una part del país decideixi, democràticament, segregar-se'n? Que triïn, doncs, només un
adjectiu.
Que hi ha càmeres arreu és un fet que coneixem
i que ignorem alhora. Ho coneixem perquè és públic i notori que estan presents
a edificis públics, empreses, transports... Ho ignorem perquè continuem vivint
i comportant-nos com si no hi fossin. La seva implantació s’ha justificat amb
arguments de seguretat. És la propaganda del metro de Madrid: Mil càmeres vetllant per la teva seguretat.
Els ciclistes urbans reconeixen que haurien d’anar per la calçada, però no s’hi senten segurs, no estan prou protegits dels cotxes, els autobusos o les motos. I, en cas de topada, tenen les de perdre. Per això, n’hi ha que prefereixen anar per la vorera, amb els vianants. Allà, en cas de topada, tenen les de guanyar.
Un document de la CDU
alemanya, proposant la creació a aquell país d’una mena de Consell Nacional de
Seguretat, ha encetat una de les típiques polèmiques polítiques. Reaccions
contundents i alarmades dels altres partits polítics, posicionaments ràpids –segons
els patrons ideològics– dels mitjans de comunicació i, davant la magnitud de la
reacció, relativització de tot plegat pels seus mateixos autors.
No sé ni vull saber si la
proposta és bona. Ara bé, sí que me n’han atret dues idees. Primera: en el món
actual, s’han esborrat les fronteres entre la seguretat interna i la seguretat externa. Segona: també s’han esborrat les
fronteres entre l’estat de guerra i el temps de pau.Em sembla que tots plegats ho intuïm; ens sentim
en un punt intermedi, indefinit, entre aquelles situacions més “pures”, més de
blanc o negre, que coneixíem en el passat.
Ho repeteixo: no sé si la
proposta és bona; ni m’interessa. Per contra, trobo que reflexionar sobre idees
com les esmentades és essencial. A Alemanya i aquí. I els partits polítics
haurien de fer l’esforç d’aparcar aquesta necessitat de portar sistemàticament
la contrària al rival i haurien d’aprendre a gestionar espais de calma, en què
es puguin debatre a fons qüestions de gran calat, d’aquelles que soscaven els
principis en què recolzen les posicions tradicionals dels uns i dels altres.
M’agrada llegir articles de fons, d’opinió, de
diaris i revistes. Se’n publiquen, però, molts més dels que sóc capaç de
seguir. En conseqüència, s’imposa la tria i, per tant, la selecció d’uns
criteris per a efectuar-la. Quins regeixen en el meu cas? En tinc tres.
El govern cubà ha augmentat els sous del
personal de la Justícia i les pensions de jubilació. La mesura és tímida,
curta, però el govern diu que no hi ha més diners. I explica la solució: “Serà
indispensable treballar durament. Només augmentant la producció i la
productivitat, elevant l’estalvi i millorant l’eficiència, tindrem més.”
Aquests paraules m’encenen el record de lector
i m’aboquen a la meva biblioteca particular. N’agafo l’Animal farm de George
Orwell. Fullejo el llibre i ho trobo. Són paraules de Boxer, un dels cavalls: “Jo
no hauria pensat que aquestes coses poguessin passar a la nostra granja. Deu
ser per alguna falla nostra. La solució, tal com ho veig, és treballar més dur.
D’ara endavant, em llevaré una hora abans cada matí.”
Sempre he cregut que aquesta obra, més que una
crítica dels règims comunistes, n’era el full de ruta. Per cert, el relat acaba
malament.
Rebeca Atencia és una veterinària gallega que
dirigeix un orfenat de ximpanzès al Congo. Sens dubte, fa una tasca apassionant
per a ella i cabdal per a la supervivència d’aquests primats. Llegeixo a una
entrevista que li fan una crítica a la seva societat d’origen –la nostra. Diu
que donem importància a coses que no la tenen, que tot és de plàstic i, al
capdavall, som els humans que acabem plastificats. Afirma que allà, a l’Àfrica,
no tenen diners però no els necessiten perquè viuen molt més.
Roger Mas és un cantant de carrera ascendent.
Acaba de treure un nou disc en què abandona l’estil musical que havia practicat
fins ara. També en llegeixo una entrevista: afirma que el pop està superat, que
ell el deixa definitivament enrera i que la música de debò es troba en la línia
que enceta ara. I que, si el públic continua preferint el pop, és perquè la
gent és mandrosa.
Vicente Verdú és un pensador reconegut, que,
després de molts interessants assaigs sobre la societat moderna, ha fet una
incursió a la ficció. I ho ha aprofitat per a fixar un nou cànon de com fer
novel·les als temps actuals. Hi desgrana una sèrie de principis –que ell aplica
als seus textos– i que representen una ruptura amb la tradició narrativa que
arrenca del segle XIX, un enfocament i uns textos que considera inaptes per al
lector d’avui. Més tard o més d’hora, segons creu, els escriptors s’adonaran
que han de seguir aquesta via.
Podria continuar amb més exemples. De fet, els
diaris en van plens.
Estic convençut que Atencia, Mas i Verdú són
honestos, que es lliuren amb cos i ànima a allò que fan, que ho viuen intensament,
que s’esforcen per a excel·lir-hi. El que no comprenc és per què necessiten dir
que la seva opció és superior a la dels altres, que ells sí que tenen la visió
clara del que convé fer. No els negaré que la puguin tenir per a ells mateixos
i que els seus camins siguin els òptims per a ells. Però, per què ens han de
dir que aquells que ens agrada viure a la societat occidental, que som fans de
la música pop o que ens entusiasma la novel·la del XIX estem plastificats, som
mandrosos o hem passat de moda? Per què la justificació de les pròpies opcions
exigeix menystenir la dels altres?
Hi ha qui critica que s’hagi
nomenat una dona com a ministra de Defensa. No es pot blasmar la decisió perquè
sigui dona. En tot cas, perquè es consideri que li manca experiència. O, més
endavant, se la podrà censurar a ella pels errors que pugui cometre. Criticar-la
pel sol fet de ser dona no és just. No és democràtic.
També hi ha qui voldrà
veure en qualsevol crítica futura a la seva gestió un masclisme latent. Que el
fet de ser dona esdevingués un escut protector a l’escrutini rigorós dels seus
actes i les seves decisions tampoc no seria just. Tampoc no seria democràtic.
