S’enceta un any nou, carregat, com sempre, de pronòstics i d’expectatives. Afeblida la meva vena profètica, em decantaré per l’opció dels desigs, fent meu un que ja compta amb uns quants anys. El va expressar un teòleg suís de finals del segle XVIII, Johann K. Lavater: que Déu conservi els que estimen les lectures inútils. Deixant de banda la comprensible referència divina –inevitable per l’època i per l’autor–, hi ha dos elements en tan senzilla frase que són crucials per al present i per a l’esdevenidor. Ho és que hi hagi gent que llegeixi, que sàpiga llegir –és a dir, que comprengui què llegeix– i que gaudeixi de la lectura –és a dir, que no hi recorri per obligació sinó per plaer. I ho és, de crucial, que aquesta activitat serveixi per a expandir la ment, per a obrir-la a noves idees i noves sensacions, per a asserenar-la de vegades i per a excitar-la d’altres… i això només ho garanteixen textos que són inútils. Inútils si atenem als criteris lucratius que semblen la norma de conducta actual.Aquest és, doncs, el meu desig del 2008: que hi hagi gent, molta gent, que decideixi malgastar el seu temps en lectures inútils. El país hi sortirà guanyant.
Un conte d’Augusto Monterroso explica la història d’un camaleó que s’interessava per la política. Lògicament, l’animal modificava el color de la seva pell en funció de la situació, per tal de mostrar sempre aquell aspecte que podia ser més simpàtic al seu interlocutor. Dic lògicament perquè aquesta és la visió que predomina del polític, aquell que mira de dir el que espera sentir l’oient.
La primera història la protagonitza David Lassman, un britànic amb vocació de novel·lista. Va escriure fa temps una obra que ha estat sistemàticament rebutjada per totes les editorials. Fart de la situació, va plagiar descaradament algunes grans peces de Jane Austen, les va signar com si fossin pròpies i va enviar-les als mateixos editors. Totes elles foren igualment rebutjades. Ni Pride and prejudice ni Northanger Abbey ni Persuasion han estat considerades de prou categoria per aquells que, almenys al Regne Unit, decideixen què té interès per al lector d’avui.
S'acaba d'estrenar una pel·lícula del director beninès Sylvestre Amoussou. Es titula Africa Paradis. No l'he vista, però les cròniques expliquen que el seu argument és senzill: Europa s'enfonsa econòmicament alhora que l'Àfrica emergeix; els europeus acudeixen en massa al continent veí a la recerca de feina i prosperitat mentre les autoritats africanes estableixen polítiques dures d'immigració. En definitiva, una visió invertida de la situació actual.
M’adscric a l’escola de Daniel Pennac: si un llibre no em satisfà, el deixo córrer. Hi ha tantes obres per llegir que em sembla absurd forçar-me a deglutir un text que no m’atrapi per alguna raó o altra.
De fet, Daniel Pennac ha recopilat els drets imprescriptibles del lector, que val la pena de recordar tal dia com avui:
El dret de no llegir.
El dret de saltar-se pàgines.
El dret de no acabar un llibre.
El dret de rellegir.
El dret de llegir el que sigui.
El dret al bovarisme (malaltia de transmissió textual).
Vaig encetar la lectura d’Elisa Kiseljak, de Lolita Bosch, induït per les crítiques favorables, per la salutació de l’obra com un aire nou a la literatura catalana. De vegades, llegir una obra molt recomanada és contraproduent perquè eleves massa el llistó de les teves expectatives.
El número 246 de Cultura│s dedicava el seu tema de capçalera a la figura de Josep Maria de Sagarra. Sempre n’he estat un admirador, des que, de petit, a casa em feien llegir El poema de Nadal quan arribaven les dates pertinents. La musicalitat d’aquell vers, despullat d’ampul·lositat, t’embolcallava en una atmosfera captivadora, et regirava les emocions com fa la poesia de debò.
Per obligacions d’última hora, vaig faltar a la presentació de dos llibres que acaba de publicar Símbol Editors. Dues traduccions d’obres clàssiques, encara pendents d’incorporar a la nostra llengua. Com si es busquessin antics equilibris, ens arriba alhora Walden, del nord-americà Henry David Thoreau, i Dersú Uzalà, del rus Vladímir Arséniev.
La britànica Joanne Harris va tenir un èxit inesperat –sobretot, per a ella– amb la novel·la Chocolat, ràpidament traslladada al cinema per Lasse Halström, amb un repartiment de luxe: Juliette Binoche, Alfred Molina, Johnny Depp, Carrie-Ann Moss, Judi Dench, Lena Olin...
En una entrevista, l'autora admetia que aquesta fama la condicionava creativament: abans de "Cholocat", ningú no esperava res de mi, hi deia. En canvi, les expectatives posteriors van tornar-se molt altes. Els seus lectors voldrien la repetició de l'impacte, tornar a tenir entre les mans una peça fresca, suggerent, captivadora...
Herzog és el títol d’una extraordinària obra de Saul Bellow, l’escriptor nord-americà (nascut al Quebec) que va guanyar merescudament el Premi Nobel de Literatura el 1976. De fet, Herzog és el nom del protagonista d’un text que es limita a acumular les cartes que aquest singular individu escriu durant cinc dies de la seva vida.
Sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint.
Tota una declaració de principis, extreta d'Una solitud massa sorollosa, una d'aquestes rareres que va escriure el txec Bohumil Hrabal en els anys que el règim comunista va imposar-li el silenci.
S’enceta un any nou, carregat, com sempre, de pronòstics i d’expectatives. Afeblida la meva vena profètica, em decantaré per l’opció dels desigs, fent meu un que ja compta amb uns quants anys. El va expressar un teòleg suís de finals del segle XVIII, Johann K. Lavater: que Déu conservi els que estimen les lectures inútils. 
