Molt abans que tinguessin èxit les tres erres de la gestió dels residus, van sorgir les tres erres de l’educació. S’atribueixen a un regidor de la ciutat de Londres (que, més endavant, arribaria a alcalde). Era a principis del segle XIX i sir William Curtis va reclamar que els fonaments de l’educació fossin “reading, riting and rithmetic”. Ell mateix no havia tingut una educació prou sòlida i pensava que els tres mots començaven per erra. Com és evident, es referia a reading (lectura), writing (redacció) i arithmetic (aritmètica). De totes maneres, la seva expressió féu fortuna i, als països anglosaxons, continua utilitzant-se com a definició dels propòsits bàsics de l’educació primària i, amb aquest humor que els és tan propi, n’hi diuen les tres erres.
En el terreny de la gestió dels residus, són famoses les tres erres: reduir, reutilitzar, reciclar. Constitueixen la jerarquia d’opcions, totes elles per davant de l’eliminació. No he sabut trobar qui les féu servir per primera vegada, però és un plantejament clàssic (tot i que continuo assistint a actes en què algun ponent les presenta com si fossin una novetat!).
Algú té presents les previsions que es feien sobre l’escalada que tindria el preu del petroli el 2008? No, perquè fa temps que van deixar de ser vàlides. Tanmateix, fóra bo de recordar-les. Tot just començat l’any, el Departament d’Energia dels Estats Units advertia que el preu mitjà del barril se situaria en 87 dòlars. Molta gent va posar-se les mans al cap, perquè això suposava un increment brutal respecte dels preus del 2007, que havien estat de 72 dòlars de mitjana i que ja s’havien enfilat molt respecte dels 66 dòlars del 2006.
El novembre de 1999 havia de tenir lloc a l’Havana una Cimera Iberoamericana. Se celebraria al flamant Palau de Convencions de la capital cubana, situat al costat del riu Quibú. El règim castrista volia que fos un èxit i que els caps d’estat en sortissin prou complaguts. Per això, havia de salvar un problema col·lateral: la ferum del Quibú. Aquest riu era –i, pel que sembla, continua essent– una clavaguera a cel obert.
L’experiment va tenir lloc a França. Fou dissenyat per Franck Courchamp i Agnès Gault, de la Université de Paris-Sud. Van preparar una sèrie de mostres de caviar i van dur-les a recepcions d’upa. Es demanava als comensals que comparessin les procedents d’exemplars d’una espècie rara amb les d’una espècie comuna. Quan desconeixien la diferència, el 57% escollia la mostra “rara”. Quan la coneixien, ho feia el 70%.
La primera notícia de crisi ens va arribar dels Estats Units: hi havien fet figa unes quantes entitats financeres que es dedicaven a fer préstecs hipotecaris subprime. Periodistes i economistes han maldat per explicar-nos el seu funcionament –i les seves febleses de concepció. Ho hàgim entès o no, hem associat una connotació negativa a aquest mot, un qualificatiu de mal negoci, d’especulació insana.
A Catalunya, com a tot arreu, hi ha partidaris i detractors de l’energia nuclear. Probablement, un decantament tan clar –més degut, en la majoria de casos, a l’adscripció ideològica personal que no pas a altres valoracions– fa que siguem incapaços d’encetar el crucial i urgent debat sobre el futur a casa nostra d’aquesta font d’energia. Contra el que presumeix la saviesa popular, en aquest cas qui dia passa any no empeny. Ben altrament, perd marge de maniobra per a prendre decisions.
Potser aquests apriorismes també expliquen les actituds observades davant el culebró de la fuita radioactiva de la central d’Ascó. Mentre els antinuclears protesten, denuncien, acusen… els altres callen. Ho trobo un contrasentit. Si jo fos un convençut de l’energia nuclear, seria el primer interessat en la gestió exemplar de les centrals, en la transparència informativa per a evitar sospites i recels, en la col·laboració amb les autoritats reguladores i de control… Per tant, lideraria, amb l’autoritat moral de ser-ne defensor, l’exigència d’explicacions i de correctius. Per això, no entenc per què els que ho són de debò, de defensors de l’energia nuclear, s’inhibeixen d’aquest escandalós episodi i miren cap a una altra banda.
N’hi ha que esperen que,
algun dia, la tecnologia aconseguirà que els ordinadors es comportin com les
persones. Ho trobo absurd, però innocu. En canvi, trobo també absurda, però
molt perillosa, la idea contrària: esperar (exigir, fins i tot) que les
persones es comportin com els ordinadors.
Els boscos tropicals de Papua Nova Guinea desapareixen més de pressa que els de l’Amazones. Cada cop més de pressa. L’any 2002 se’n van carregar un 1,4%; el 2007, un 1,7%. Amb aquest ritme, el 2021 aquest país només lluirà la meitat del bosc que tenia quan va fer-se independent el 1975. Aquestes són les dades d’un revelador estudi (The State of the Forests of Papua New Guinea) que ha dirigit Phil Shearman, de la Universitat de Papua Nova Guinea, i Julian Ash, de la Universitat Nacional Australiana.
El tercer gran bosc tropical del planeta recula a més velocitat que els dos primers (Amazones i Congo). En això, els de Papa Nova Guinea no són gaire diferents dels seus veïns, malais i indonesis, que ja han delmat el seu patrimoni forestal.
Tanmateix, aquí continuem neguitejats per l’Amazones. Ens estem acomodant tant al nou rol d’espectadors que només reaccionem quan surten a escena els nostres ídols mediàtics. La conca de l’Amazones ho és; la boscúria de Papua, no. Per això, el discurs de la sostenibilitat creix i la sostenibilitat decreix. Mirem on hi ha els focus més lluminosos, no pas on hi ha els problemes més crítics.
Kosovo va fent passos per a tenir una
independència plena: ara acaba d’entrar en vigor la seva Constitució. Me n’alegro.
Tots els pobles que vulguin ser independents haurien de tenir l’oportunitat de
ser-ho. Per aquest motiu, no m’agrada aquesta Constitució tot just estrenada. Almenys
el seu article primer, que proclama Kosovo una república democràtica i
indivisible. Quina mania tenen totes les constitucions d’entestar-se en l’endiastrada
unitat! Hauríem d’estipular una norma per a futurs redactors constitucionals:
un país no pot ser democràtic i indivisible alhora. Com es pot ser plenament democràtic si es nega la possibilitat que una part del país decideixi, democràticament, segregar-se'n? Que triïn, doncs, només un
adjectiu.
Llegeixo al diari que la prova de Geografia de la selectivitat d’aquests dies preguntava als alumnes sobre els biocombustibles com a solució del canvi climàtic i la seva perillosa incidència a la crisi alimentària. M’envaeix una inusitada estupefacció.
“La vida és malbaratada
pels detalls. Simplifiqueu! Simplifiqueu!”. Vet aquí un consell del pensador
nord-americà Henry David Thoreau.
En organitzacions de tota
mena, es nota sovint una insatisfacció de fons. Hi ha coses que no hi rutllen
com caldria i tothom les sap. Hi ha un sentiment generalitzat que cal emprendre
accions per a corregir-ho, però tots els intents de canvi són engolits per les
rutines. Així, els
debats sobre els problemes interns esdevenen recurrents i frustrants.
És culpa dels detalls.
Els detalls malbaraten la possibilitat d’èxit. Ens agrada fer relacions
exhaustives de fets insatisfactoris, de processos ineficaços, de relacions
problemàtiques… però no gosem –o no sabem– buscar les dues o tres causes
últimes, les responsables reals de la situació. En conseqüència, proposem
canvis i retocs d’uns elements que només són símptomes. Ens hi esforcem, però
les petites millores aparents s’esvaneixen ràpidament. És lògic: ni hem ensumat
la causa real.
Són tan apetitosos els
detalls que ens n’afartem. I, si hi podem afegir combats nominalistes, ens
sentim a la glòria. Res no canvia, res no es mou, però. Si fessim un esforç
real per indagar, veuríem que una organització mai no té un munt de problemes.
Només en té un parell o tres, tirant llarg. Són senzills, encara que els seus
efectes s’infiltren arreu. I les solucions també són senzilles, però sovint
massa dràstiques perquè ens sentim amb força d’aplicar-les. Per això,
malbaratar la vida d’una organització amb els detalls sembla una opció més
simpàtica i entretinguda.
Que hi ha càmeres arreu és un fet que coneixem
i que ignorem alhora. Ho coneixem perquè és públic i notori que estan presents
a edificis públics, empreses, transports... Ho ignorem perquè continuem vivint
i comportant-nos com si no hi fossin. La seva implantació s’ha justificat amb
arguments de seguretat. És la propaganda del metro de Madrid: Mil càmeres vetllant per la teva seguretat.
Els ciclistes urbans reconeixen que haurien d’anar per la calçada, però no s’hi senten segurs, no estan prou protegits dels cotxes, els autobusos o les motos. I, en cas de topada, tenen les de perdre. Per això, n’hi ha que prefereixen anar per la vorera, amb els vianants. Allà, en cas de topada, tenen les de guanyar.
