Els fongs ens van regalar els antibiòtics, una eficaç eina per a evitar l’atac dels bacteris. Gràcies a ells, hem posat a ratlla els nostres principals enemics. Tanmateix, semblava estrany que hi hagués un remei tan miraculós, que fos tan eficaç.

Un document de la CDU alemanya, proposant la creació a aquell país d’una mena de Consell Nacional de Seguretat, ha encetat una de les típiques polèmiques polítiques. Reaccions contundents i alarmades dels altres partits polítics, posicionaments ràpids –segons els patrons ideològics– dels mitjans de comunicació i, davant la magnitud de la reacció, relativització de tot plegat pels seus mateixos autors.

No sé ni vull saber si la proposta és bona. Ara bé, sí que me n’han atret dues idees. Primera: en el món actual, s’han esborrat les fronteres entre la seguretat interna i la seguretat  externa. Segona: també s’han esborrat les fronteres entre l’estat de guerra i el temps de pau.  Em sembla que tots plegats ho intuïm; ens sentim en un punt intermedi, indefinit, entre aquelles situacions més “pures”, més de blanc o negre, que coneixíem en el passat.

Ho repeteixo: no sé si la proposta és bona; ni m’interessa. Per contra, trobo que reflexionar sobre idees com les esmentades és essencial. A Alemanya i aquí. I els partits polítics haurien de fer l’esforç d’aparcar aquesta necessitat de portar sistemàticament la contrària al rival i haurien d’aprendre a gestionar espais de calma, en què es puguin debatre a fons qüestions de gran calat, d’aquelles que soscaven els principis en què recolzen les posicions tradicionals dels uns i dels altres.

Els fabricants i els constructors de piscines veuen perillar la seva feina. Ho expliquen molt gràficament: Qui encarrega una piscina que no podrà omplir? Han fet càlculs i estimen que, d’entrada, hauran d’acomiadar 5.000 treballadors. També diuen que totes les piscines catalanes només consumeixen el 0,6% d’aigua potable i que, per això, no és just que se’ls criminalitzi com a culpables del malbaratament d’aigua, sobretot si es compara aquest consum amb el d’altres sectors.

Per què la popularitat de Nicolas Sarkozy cau en picat? Per què, a l’any de la seva “coronació”, ha passat del 65 al 36% de suport?

Per una regla essencial de la política: el grau de desencís que provoques és proporcional al grau d’esperança que havies suscitat.

M’agrada llegir articles de fons, d’opinió, de diaris i revistes. Se’n publiquen, però, molts més dels que sóc capaç de seguir. En conseqüència, s’imposa la tria i, per tant, la selecció d’uns criteris per a efectuar-la. Quins regeixen en el meu cas? En tinc tres.

El govern cubà ha augmentat els sous del personal de la Justícia i les pensions de jubilació. La mesura és tímida, curta, però el govern diu que no hi ha més diners. I explica la solució: “Serà indispensable treballar durament. Només augmentant la producció i la productivitat, elevant l’estalvi i millorant l’eficiència, tindrem més.”

Aquests paraules m’encenen el record de lector i m’aboquen a la meva biblioteca particular. N’agafo l’Animal farm de George Orwell. Fullejo el llibre i ho trobo. Són paraules de Boxer, un dels cavalls: “Jo no hauria pensat que aquestes coses poguessin passar a la nostra granja. Deu ser per alguna falla nostra. La solució, tal com ho veig, és treballar més dur. D’ara endavant, em llevaré una hora abans cada matí.”

Sempre he cregut que aquesta obra, més que una crítica dels règims comunistes, n’era el full de ruta. Per cert, el relat acaba malament.

Rebeca Atencia és una veterinària gallega que dirigeix un orfenat de ximpanzès al Congo. Sens dubte, fa una tasca apassionant per a ella i cabdal per a la supervivència d’aquests primats. Llegeixo a una entrevista que li fan una crítica a la seva societat d’origen –la nostra. Diu que donem importància a coses que no la tenen, que tot és de plàstic i, al capdavall, som els humans que acabem plastificats. Afirma que allà, a l’Àfrica, no tenen diners però no els necessiten perquè viuen molt més.

Roger Mas és un cantant de carrera ascendent. Acaba de treure un nou disc en què abandona l’estil musical que havia practicat fins ara. També en llegeixo una entrevista: afirma que el pop està superat, que ell el deixa definitivament enrera i que la música de debò es troba en la línia que enceta ara. I que, si el públic continua preferint el pop, és perquè la gent és mandrosa.

Vicente Verdú és un pensador reconegut, que, després de molts interessants assaigs sobre la societat moderna, ha fet una incursió a la ficció. I ho ha aprofitat per a fixar un nou cànon de com fer novel·les als temps actuals. Hi desgrana una sèrie de principis –que ell aplica als seus textos– i que representen una ruptura amb la tradició narrativa que arrenca del segle XIX, un enfocament i uns textos que considera inaptes per al lector d’avui. Més tard o més d’hora, segons creu, els escriptors s’adonaran que han de seguir aquesta via.

Podria continuar amb més exemples. De fet, els diaris en van plens.

Estic convençut que Atencia, Mas i Verdú són honestos, que es lliuren amb cos i ànima a allò que fan, que ho viuen intensament, que s’esforcen per a excel·lir-hi. El que no comprenc és per què necessiten dir que la seva opció és superior a la dels altres, que ells sí que tenen la visió clara del que convé fer. No els negaré que la puguin tenir per a ells mateixos i que els seus camins siguin els òptims per a ells. Però, per què ens han de dir que aquells que ens agrada viure a la societat occidental, que som fans de la música pop o que ens entusiasma la novel·la del XIX estem plastificats, som mandrosos o hem passat de moda? Per què la justificació de les pròpies opcions exigeix menystenir la dels altres?

Hi ha qui critica que s’hagi nomenat una dona com a ministra de Defensa. No es pot blasmar la decisió perquè sigui dona. En tot cas, perquè es consideri que li manca experiència. O, més endavant, se la podrà censurar a ella pels errors que pugui cometre. Criticar-la pel sol fet de ser dona no és just. No és democràtic.

També hi ha qui voldrà veure en qualsevol crítica futura a la seva gestió un masclisme latent. Que el fet de ser dona esdevingués un escut protector a l’escrutini rigorós dels seus actes i les seves decisions tampoc no seria just. Tampoc no seria democràtic.

Els comitès olímpics, els esportistes, els ministres de l’Esport... sumen les seves veus a un sol missatge: no s’ha de boicotejar Pequín 2008. Puc entendre la majoria d’arguments que es fan servir contra el boicot. Fins i tot, compartir-los. N’hi ha un, però, que em supera i que, justament, és el més utilitzat per la gent d’aquest món: no s’ha de barrejar la política i l’esport.

Últimament he vist una pila de cròniques de nous “pensadors” que ens adverteixen de la nostra lamentable situació com a individus, que ens creiem lliures sense ser-ho i que passem per la vida com ànimes en pena.

Aquests nous “pensadors” ens alliberen, però, de culpa. No som nosaltres que ens tornem obesos perquè no saben controlar el que mengen o repartim la vida entre llit, cadira o sofà. En absolut, és la societat que, amb la seva estructura econòmica, ens obliga a engolir menjar escombraria i a dur un ritme de vida incompatible amb l’exercici físic. No és que triem malament a l’hora de comprar, perquè la llibertat d’elecció és fictícia. En realitat, la societat ens obliga a adquirir certs productes, els necessitem o no. No és que siguem incapaços de construir la pròpia felicitat. És la pèrfida societat, novament, que ens obliga a constituir llars, tenir fills i haver d’acceptar feines frustrants per a poder pagar hipoteques, llars d’infants o pensions alimentàries...

Recordeu el cas de Monica Lewinsky? El de la becària de la Casa Blanca? Van començar a circular rumors que s’ho muntava amb Clinton. La primera reacció del president fou la negació rotunda. Qui es podia creure una cosa així? De seguida, familiars i correligionaris van fer-li costat: si ell diu que no ho ha fet, és que no ho ha fet. Que dolents que són els que insinuen una malesa com aquesta! Més tard, van arribar les evidències. I l’estratègia de Clinton va canviar: acceptava el fet però en qüestionava la denominació. Per a ell, el sexe comportava penetració i, com que no havien passat de jocs manuals i bucals, no havia mentit quan negava que hagués practicat sexe amb la noia.

Federico Correa ha posat el crit al cel. Que unitats militars de la veïna Colòmbia penetressin a l’Equador per a acabar amb un grup de les FARC l’ha irritat: és una violació del territori equatorià per gent armada d’un altre país. No està disposat a tolerar-ho més i ha mobilitzat el seu propi exèrcit per a vetllar per la impermeabilitat de les seves fronteres.

La seva reacció no és sorprenent. Té la seva lògica i la seva raó.

El que podria sorprendre és que no consideri, amb la mateixa irritació i amb la mateixa determinació d’impedir-ho, que atempta igualment contra la integritat territorial de l’Equador que els guerrillers de les FARC campin per les selves d’aquest país –armats i amb uniforme– com si fossin a casa seva.

No busco paraules belles sinó les que amaguen una veritat. La frase és del genial actor britànic Daniel Day-Lewis. Les he llegides en una entrevista en què explicava el seu encís per There will be blood,  l’última pel·lícula que ha protagonitzat i que l’ha portat a obtenir l’òscar al millor actor.

La frase m’ha fet pensar de seguida en l’èpica pugna entre Barack Obama i Hillary R. Clinton per a obtenir la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units. De tenir tothom coll avall que la senadora de Nova York faria una passejada triomfal per les primàries del seu partit, s’ha passat al neguit d’un empat en nombre de delegats, per bé que amb dues aures ben diferents: la de vencedor i rompedor d’Obama i la de derrotada i ancorada en el passat de Clinton.

Quan he sentit el tall de veu del senyor Manuel Pizarro –pompós número 2 del PP a la lllista de Madrid– invitant-nos a abandonar la rauxa i recuperar el seny, s’ha refermat la meva convicció sobre la singularitat d’aquests dos mots.

Explicava Roni Caryn Rabin a The New York Times (22-1-2008) l’expansió de la grassosfera (fatosphere), el conjunt de blocs escrits per obesos en defensa del seu cos i, sobretot, de la seva forma de vida; en contra, en definitiva, de l’estigmatització que han rebut els últims anys.