   |
  |
El bloc de Pere Torres
|
 Vaig al tren –un autèntic laboratori d’experiències. La senyora del davant no para de tossir. Me la miro malament. Amb la màxima amabilitat, li recomano que, si està malalta, es quedi a casa. S’ofèn: ella és una persona responsable i no falta mai a la feina! No la critico. És un principi molt interioritzat: la gent responsable no es queda a casa si no està agònica. En discrepo (fins i tot, en termes econòmics).  Convidat per Ecoperiódico, vaig assistir fa uns dies a una taula rodona sobre el canvi climàtic, amb en Carles Campuzano, la Montserrat Colldeforns i l'Eloi Nolla. A l’auditori que té la Universitat Pompeu Fabra a la Rambla de Barcelona. L’auditori era pràcticament buit, però la taula rodona es va fer igualment. Tots els ponents vam desgranar disciplinadament els nostres arguments, com si tinguéssim un públic atent i multitudinari al davant. I és que així era.  La nit de les eleccions, que ja s’acosta, apareixeran els dirigents de les formacions polítiques a valorar els resultats. Ja és un tòpic que tots afirmaran haver guanyat d’alguna manera o altra. Per ser els primers, per haver millorat els seus resultats, per no haver baixat tant com se’ls augurava... Automàticament, els mitjans de comunicació en faran befa i voldran denunciar el ridícul d’uns polítics incapaços d’assumir la realitat, que fan malabarismes amb les xifres (posant l’accent en el vot absolut, en el relatiu, en el creixement percentual, en la distribució d’escons... segons convingui) per tal de sortir-ne ben parats.  El periodisme s’ha convertit en una exaltació de l’efímer. Un sol fet, extret d’una cadena més àmplia d’esdeveniments, es transforma en una peça única, capaç de generar rius de tinta per a explicar-ne la significació més profunda i albirar-ne les conseqüències més detallades. Ara en tenim un exemple ben viu: la victòria de Barack Obama a les primàries de Iowa. L’educació catalana treu mala nota, tant si si fem autoavaluació (informe de la Fundació Bofill) com si ens avaluen els altres (informe PISA). Particularment, no em sorprèn. Només cal tenir fills en edat escolar per a ser conscients que la cosa no rutlla. S’enceta un any nou, carregat, com sempre, de pronòstics i d’expectatives. Afeblida la meva vena profètica, em decantaré per l’opció dels desigs, fent meu un que ja compta amb uns quants anys. El va expressar un teòleg suís de finals del segle XVIII, Johann K. Lavater: que Déu conservi els que estimen les lectures inútils. Deixant de banda la comprensible referència divina –inevitable per l’època i per l’autor–, hi ha dos elements en tan senzilla frase que són crucials per al present i per a l’esdevenidor. Ho és que hi hagi gent que llegeixi, que sàpiga llegir –és a dir, que comprengui què llegeix– i que gaudeixi de la lectura –és a dir, que no hi recorri per obligació sinó per plaer. I ho és, de crucial, que aquesta activitat serveixi per a expandir la ment, per a obrir-la a noves idees i noves sensacions, per a asserenar-la de vegades i per a excitar-la d’altres… i això només ho garanteixen textos que són inútils. Inútils si atenem als criteris lucratius que semblen la norma de conducta actual. Aquest és, doncs, el meu desig del 2008: que hi hagi gent, molta gent, que decideixi malgastar el seu temps en lectures inútils. El país hi sortirà guanyant.  Ryan Air és una controvertida companyia aèria, que ha revolucionat aquest sector tan conservador. Ara torna a estar enmig de la polèmica per un calendari del 2008 amb fotos d’unes quantes hostesses en biquini. La controvèrsia sorgeix perquè l’Instituto de la Mujer ho considera una acció discriminatòria i anuncia que portarà el tema al Grup d’Alt Nivell sobre Gènere de la Unió Europea (l’existència del qual descobreixo gràcies a aquest episodi). En un magnífic article (Mientras leo Las benévolas, La Vanguardia, 10-12-2007), Francesc-Marc Álvaro afirma: Sens dubte, la creació de l’home nou és l’empresa que il·lumina totes les grans utopies, incloses les de matriu totalitària. Aquesta última precisió em fa pensar: ¿hi ha alguna utopia que no tingui matriu totalitària? A Sama de Langreo, Astúries, un jove ha estat expulsat de l’institut perquè es negava a treure’s la gorra a classe. Els seus pares li han fet costat i han denunciat la direcció del centre. Tanmateix, el cas ha estat tractat gairebé com una anècdota. Els diaris asturians li han dedicat un cert espai, però els d’aquí n’han passat. Evidentment, si no fos una gorra sinó un vel islàmic, haurien omplert pàgines amb reportatges i articles de comentaristes. Als partits polítics es reclama més democràcia interna. Hi ha qui ho veu com un símptoma de desconfiança de la militància en la direcció. En realitat, la democràcia interna s’hauria d’interpretar com un signe de confiança de la direcció en la militància. En ocasions, el pragmatisme no és res més que una forma sofisticada de resignació.  La història del mot anglès jerkwater permet fer un petit exercici d’erudició. Avui, és un adjectiu que s’usa per a qualificar quelcom d’insignificant i, alhora, de difícil accés. És un terme, però, d’origen ferroviari.  Diuen –jo no me’n vaig assabentar– que l’Ajuntament de Barcelona va convocar una audiència pública per a explicar i rebre suggeriments als pressupostos municipals del 2008. Diuen –jo no ho vaig veure– que van publicar-se anuncis a la premsa invitant a assistir-hi. Diuen –jo no vaig ser-hi– que només van presentar-s’hi dues persones, una a títol individual i una altra en representació d’una entitat.  La pel·lícula és del 1998, d’abans del 11-S. Es titula The siege i fou dirigida per Edward Zwick, amb les actuacions destacades de Denzel Washington, Annette Bening i Bruce Willis. És un d’aquells films d’acció trepidant que saben fer tan bé els nord-americans, una acció al servei d’una trama relativament senzilla. De totes maneres, és oportú recordar-la breument: una onada d’atemptats terroristes a Nova York –executats per cèl·lules islamistes– menen a la proclamació de l’estat de setge i l’assumpció militar del control de la ciutat. A partir d’aquí, les arbitrarietats i la negació dels drets civils van avançant sense aturador, malgrat que dos personatges –un de la FBI i un de la CIA–, amb tints d’heroisme moral, treballen pel seu compte per a restituir-los.  La resposta del Ministeri de Foment al caos ferroviari de Catalunya ha estat la creació del CECOF, un òrgan de coordinació entre administracions. Se n’ha parlat a bastament, tant del que feia com del que no feia. Tanmateix, no he sentit comentaris de les fotos que acompanyen sovint les notícies sobre les seves reunions. |
Accés de l'autorCategories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|