Ens envaeix Halloween. La festa de les carbasses foradades i els nens disfressats de personatges aterradors amenaça amb marginar la castanyada i ensenyorir-se de la vigília de Tots Sants. I ho fa amb una força que augura que qualsevol resistència serà inútil, que només aconseguirà de retardar el fatal desenllaç (la plena substitució).

No sé si la notícia és certa (l'he llegida a un exemplar d'El Mundo d'avui, que m'han deixat a l'habitació de l'hotel on m'hostatjava). En tot cas, el seu titular deia: Zapatero demana una cimera a Sarkozy per a a evitar l'ampliació de les centrals nuclears.

No sé el seu nom. Ni tan sols les inicials. Només que era el vigilant d’un centre comercial i que tenia 60 anys. Va veure com un lladregot rebentava la porta d’un bar i va anar cap allà, a complir amb el seu deure. Va atrapar-lo amb la caixa a les mans. El lladregot, però, no arribava als trenta i, vista la diferència d’edat, va optar per encarar-se al vigilant i apallissar-lo, fins i tot després que quedés estès a terra inconscient. Els transeünts van fer veure que no s’adonaven de què passava.

Segons un estudi de la universitat neozelandesa d’Otago que publica la revista Pediatrics, com més hores de televisió veuen els infants entre els 5 i els 11 anys, més problemes d’atenció pateixen quan comencen l’adolescència. L’explicació és senzilla: el ritme visual dels programes televisius és més intens que l’experimentat per l’entorn “real”. S’acostumen a un canvi tan ràpid d’imatges que, en no trobar-lo en les altres activitats –com l’escolar–, deixen de tenir-hi interès, de parar-hi atenció.

Si fóssim estrictes, hauríem de concebre la inauguració d’una obra pública com un acte festiu de rendició de comptes. Al capdavall, posar en servei una carretera, un hospital o un bloc d’habitatges socials és el compliment d’un compromís polític adquirit durant la campanya electoral o la investidura parlamentària.

No negaré que una inauguració també té un component propagandístic –electoralista, si es prefereix aquest terme–, però, en tot cas, és un aspecte derivat, complementari, no pas essencial des d’un punt de vista conceptual.

Controvèrsia aquí per la decisió de Zapatero d’enviar el documental d’Al Gore sobre el canvi climàtic a les escoles. Controvèrsia a França per la decisió de Sarkozy de fer-hi llegir l’última carta de Guy Môquet, el jove de 17 anys afusellat pels nazis que va esdevenir símbol de la Resistència Francesa.

En tots dos casos, la controvèrsia gira al voltant de l’encert de la decisió. Aquí hi ha qui critica Zapatero perquè troba el documental d’Al Gore massa tremendista i poc rigorós. Allà hi ha qui critica Sarkozy perquè considera que la lectura de la carta representa una apropiació indeguda de la història... En definitiva, volen demostrar-nos que les decisions són incorrectes.

Contemplem la malaltia com una anomalia, com una disfunció de l’estat natural de les coses. Com un error que no s’hauria d’haver produït; de vegades, fins i tot com una estafa. No estem preparats per a veure-la com la conseqüència del nostre èxit, com l’efecte concomitant d’altres guanys.

Com que viatjava a Madrid per encàrrec d’una empresa de prestigi, em van pagar un bitllet del pont aeri. Res de línies de baix cost! L’ús del pont aeri ha quedat restringit, a la pràctica, als professionals. Quan entres a l’avió, ho perceps en la indumentària, les converses i les ínfules d’alguns d’ells. També notes que, si hi va a espetegar algun altre tipus d’usuari, tot contribueix a fer-li evident que hi desentona, que ha entrat a un territori que no és el seu. No és que tots els professionals siguin iguals, ni de bon tros; n’hi ha de tota mena, però persisteix un sector hereu de les formes repel·lents que van popularitzar els antics iupis. Em vaig topar amb un. En relato l’episodi tot seguit; en present, tal com vaig viure’l.

L’obesitat s’encomana entre amics. Aquesta és el titular amb què La Vanguardia donava compte d’un estudi dirigit per Nicholas Christakis, de l’Escola de Medicina de Harvard. El diari trobava la notícia tan rellevant que, fins i tot, l’esmentava a la portada.

Això també és integrisme: estar tan segur de la superioritat moral dels teus propòsits que no permets que els destorbin nimieses tals com respectar la veritat o acatar les regles del joc.

Un conte d’Augusto Monterroso explica la història d’un camaleó que s’interessava per la política. Lògicament, l’animal modificava el color de la seva pell en funció de la situació, per tal de mostrar sempre aquell aspecte que podia ser més simpàtic al seu interlocutor. Dic lògicament perquè aquesta és la visió que predomina del polític, aquell que mira de dir el que espera sentir l’oient.

Lord Paddy Ashdown fou l’administrador de Bòsnia entre el 2002 i el 2006. Gairebé tothom coincideix a elogiar-ne la tasca realitzada, que fou crucial per a pacificar i estabilitzar el país després d’una guerra cruel, d’aquelles que fan emergir els defectes més deplorables de l’espècie humana. Ara, retirat de l’activitat política de primera línia, ha descrit la seva experiència i les seves reflexions a Swords and ploughshares: bringing peace to the 21st century.

La primera història la protagonitza David Lassman, un britànic amb vocació de novel·lista. Va escriure fa temps una obra que ha estat sistemàticament rebutjada per totes les editorials. Fart de la situació, va plagiar descaradament algunes grans peces de Jane Austen, les va signar com si fossin pròpies i va enviar-les als mateixos editors. Totes elles foren igualment rebutjades. Ni Pride and prejudice ni Northanger Abbey ni Persuasion han estat considerades de prou categoria per aquells que, almenys al Regne Unit, decideixen què té interès per al lector d’avui.

Segons sembla, almenys una llibreria barcelonina ha demanat permís per obrir a la una i un minut de la matinada de dissabte vinent, dia 21 de juliol. El motiu: és l’hora a partir de la qual es pot vendre el nou i últim llibre de la sèrie de Harry Potter. La resposta de la Generalitat ha estat negativa. L’argument: no es poden fer horaris especials per a fets singulars.

Quan jo era petit, jugava al carrer. No hi havia cap risc. Si s’acostava un cotxe, se’l sentia de prou lluny i anava prou lent perquè ens apartéssim tranquil·lament. La modernització i la prosperitat del país van fer asfaltar les calçades i proliferar els vehicles. Ara, a la majoria de llocs, els nens ja no juguen al carrer; és perillós. De totes maneres, fins fa poc, continuaven estant protegits a les voreres, a les places, als parcs. Aquest espai de calma també ha desaparegut. Ràpidament. Amb un culpable clar: la política de foment de la bicicleta.