Ara que ja s’ha acabat la temporada del Barça –penosa segons tots els entesos–, potser val la pena de trobar arguments que en minimitzin el mal gust de boca. D’entrada, podríem relativitzar els mals resultats. De sortida, podríem justificar-los.

Sovint hem criticat l’estructura radiocèntrica de l’Estat. Té dos components. Primer, s’aposta per un centre fort –Madrid– ben proveït de connexions amb la perifèria, perquè des de qualsevol punt s’hi pugui accedir amb facilitat. Segon, es dificulta la relació entre els nuclis perifèrics, per tal d’afavorir que tot passi a través del centre.

Identificar els aires de llibertat amb l’hegemonia del propi pensament polític és símptoma d’un esperit ben poc lliure.

La controvèrsia sobre l'expedició d'autors catalans a la Fira de Frankfurt continua. Ara que es coneix la llista d'escriptors que han acceptat la invitació de la Generalitat, es reprèn la vella i irresoluble discussió: qui forma part de la literatura catalana?

La revista Maxim ha tret, com fa cada any, un suplement amb la llista ordenada de les 100 dones més sexis del món. Enguany, el número 52 era ocupat per Kate Walsh, una de les metgesses d' Anatomia de Grey. En un programa televisiu, The Showbiz Show with David Spade, va atacar durament aquest tipus de rànquings.

Mai no havia tingut un pòster del Che Guevara a la meva habitació. Ni, d’adolescent, havia dut cap samarreta amb la seva icònica i lacònica imatge. Desentonava de l'ambient de l'època, esclar, però ja no entenia com es pot lluitar per la llibertat a través de negar-la, amb l’ambigua promesa que ja arribarà més endavant quan s’hagin resolt no sé quantes urgències. Potser vaig llegir Animal farm massa jove i em va vacunar contra les revolucions sostingudes en discursos plens de lirisme però amb pràctiques més pròpies del realisme brut.

El penúltim referèndum en què vaig participar fou el de la Constitució europea. El meu vot fou contrari, però la majoria dels votants va aprovar-la. A França, van fer també el seu referèndum i allà va guanyar el no.

Al desencoratjat no l'atieu.

Ni al fanàtic absurd.

Deixeu-los barallar,

que es destorbin a ells sols.

Són uns versos de Joan Salvat-Papasseit. Del seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919).

Semblen escrits en rèplica a tants comentaris que s'han fet des de les últimes eleccions municipals per a justificar l'elevada abstenció a Catalunya.

Les pluges fines serveixen per omplir aqüífers, sadollar boscos, alimentar embassaments... Només les pluges torrencials canvien, de cop, els paisatges.

L'arrencada de Nicolas Sarkozy ha estat fulgurant: a més d'engegar amb un ritme vertiginós, ha sorprès propis i estranys amb la seva gosadia en la formació de govern o en l'elecció dels punts més destacats de la seva agenda política inicial.

No és bo per a un país tenir una policia que faci por. Tampoc no li és bo tenir-ne una que no faci respecte.

α) A les eleccions municipals, els màxims dirigents dels partits copen la pràctica totalitat de les notícies. Com que no poden parlar de propostes municipals –això correspon als alcaldables–, procuren enviar missatges que vagin més enllà d'aquesta contesa. De vegades, veient els temes triats, penses que els falla l'estratègia. Si t'ho repenses, és pitjor; conclous que no els falla l'estratègia, és que no en tenen, que improvisen... Els votants s'ho miren –ens ho mirem– amb una distància creixent, com si ells tinguessin el seu món i nosaltres, el nostre. Universos paral·lels, separats i amb interconnexió molt feble. Els milers de candidats municipals, en canvi, ho contemplen amb l'ai al cor, temorosos que una declaració fora de to d'algun dirigent –que, en realitat, no s'hi juga res– els malmeti la feina de mesos o d'anys.

β) Miguel Sebastián, el candidat socialista a l'alcaldia de Madrid, ha llançat per la borda qualsevol possibilitat –que ja era mínima– de desbancar Alberto Ruiz Gallardón. Sembla mentida que encara es cometin errors tan infantils com el seu al debat televisat de fa uns dies. Ensenyar una revista amb la foto en portada d'una dona amb qui tothom sap que Gallardón ha mantingut relacions personals i preguntar-li per l'Operació Malaya equival a preparar un parany per a caure-hi un mateix de quatre potes. Podia haver preguntat a l'alcalde si l'Ajuntament havia fet tractes urbanístics amb algun implicat en l'esmentada operació. Ara bé, brandar la revista davant les càmeres equivalia a fer pròpies les insinuacions que contenia i això, escenificant-ho d'una manera tan grollera, té sempre un preu electoral més elevat per a l'acusador que per a l'acusat -diguin el que diguin els estrategs de campanya, que ja han demostrat a bastament que no són gaire de fiar.

γ) Fa poc, escrivia aquí que no es podien tancar totes les portes a l'esquerra abertzale, que la presència d'antics membres de Batasuna en llistes d'un partit que rebutja la violència hauria de ser saludada positivament en comptes d'esdevenir una arma acusatòria contra aquest partit. Aquesta setmana, en una intervenció per a mi inesperada, el fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, ha fet unes declaracions en la mateixa línia: La llei de partits no ha de servir per a empènyer els 150.000 votants de Batasuna a la violència sinó per a empènyer-los cap a dins del sistema. Hi afegia, a tall de reflexió, que potser l'Estat i la Justícia s'han excedit en l'anul·lació de llistes d'Acció Nacionalista Basca. El fiscal toca el problema de fons i crec que ho fa amb ponderació. Ara bé, la seva honestedat deixa en mala posició el govern Zapatero, perquè reforça la sospita que la seva recent duresa ha estat fruit de la pressió asfixiant del PP i, per si de cas, ha optat per seguir-li la veta: sense arribar a allà on volia l'oposició, però anant molt més enllà d'on hauria preferit quedar-se el govern.

δ) Els responsables de trànsit estan inquiets amb les sentències del Tribunal Constitucional. La màxima instància judicial ha tombat més d'una condemna d'automobilistes per conducció temerària. La doctrina del tribunal –que no qüestiona les multes sinó les penes de presó– és que no es pot enviar ningú a la garjola per infringir el codi de circulació si, amb la seva acció, no posa en perill algú altre. De fet, aquest és el concepte intrínsec de conducció temerària. Malgrat el neguit de les autoritats, comparteixo la visió del Tribunal i, sobretot, participo de la idea que la impartició de justícia no pot ser robòtica. Necessitem jutges ben preparats que sapiguen tractar cada cas amb la individualitat exigida i dictar sentència no pas aplicant asèpticament una mena de taula de preus (tant delicte, tanta presó) sinó usant la saviesa que ha d'amarar el seu ofici.

ε) Sarkozy ha incorporat al seu govern personalitats de l'òrbita socialista. El secretari general dels socialistes francesos s'ha indignat i només se li ha acudit de recordar als traïdors que, encara que ells hi siguin, el govern serà de dretes. Aquesta actitud –que no li és en absolut exclusiva i que pot trobar-se també per les nostres latituds– m'irrita. No entenc que algú pugui anar per la vida fent una distinció tan irracional: jo represento l'esquerra, els meus amics són progressistes mentre siguin els meus amics i tot el que faig és bo perquè està al servei dels desvalguts; en canvi, tu representes la dreta, els teus amics són retrògrads mentre siguin els teus amics i tot el que facis és dolent perquè està al servei dels poderosos. No ho caricaturitzo. Hi ha massa gent –i massa gent de relleu– que funciona amb aquest esquema.

ζ) Una de les primeres decisions de Sarkozy ha estat que tots els instituts francesos llegiran a l'inici de curs una carta que un jove de 17 anys va enviar als seus pares el dia abans de ser executat el 1944 per les seves activitats a la resistència antinazi. No dubto de la seva bona intenció. Com tampoc no dubto de la bona intenció de Zapatero quan, després d'entrevistar-se amb Al Gore, va declarar que enviaria un devedé del documental Una veritat inconvenient a totes les escoles perquè el fessin veure a tot l'alumnat. Bones intencions, però actituds equiparables, en el fons, a la de Musharraf obligant que els textos escolars afirmin que els musulmans són maltractats a l'Índia, a la Chávez reescrivint els manuals d'història llatinoamericana o a la d'Ahmadinejad introduint una assignatura sobre energia nuclear. Tots els presidents d'algun govern –siguin demòcrates o siguin totalitaris– semblen tenir la mateixa temptació: creure que hi ha elements que ha d'aprendre tothom i que, per tant, poden manar a les escoles que els ensenyin. No espero res dels dirigents totalitaris, però aspiro que els demòcrates exerceixin com a tals i renunciïn a orientar personalment els currículums escolars.

η) La misèria en què viu la població palestina és un missatge que ens ha estat reiterat sovint. Resulta, però, que el país està ple de gent armada, que el mercat negre funciona la mar de bé, que pots aconseguir una pistola o un fusell per uns mil euros... Mentrestant, els europeus anem aportant milions a cabassos a l'Autoritat Nacional Palestina. Ja sé que la cooperació internacional no hauria de servir per a exportar els nostres models polítics i culturals sinó per a fornir les bases d'un desenvolupament autònom del país beneficiari. Tanmateix, crec que és perfectament exigible el compliment d'unes condicions mínimes; per exemple, que l'autoritat pública sigui inflexible amb la proliferació d'armes.

θ) L'última trobada oficial de Bush i Blair ha estat un acte volgudament provocador: El món no ens ha comprès, però nosaltres hem actuat segons la nostra consciència, convençuts de la bondat de les nostres decisions i amb el coratge necessari per a governar. Ara, que la Història ens jutgi. Que ho faci la Història perquè els ciutadans i els aliats no sabran fer-ho. Són tan curts de mira, tan espantadissos, que no estan a l'alçada suficient per a valorar correctament empreses d'aquesta magnitud. Per això, cal que sigui la Història qui se'n faci càrrec. No van dir això, òbviament, però van traspuar-ho. Aplaudeixo que els dirigents polítics tinguin ben present la projecció històrica dels seus actes. Tanmateix, crec que no ens convenen aquells que pensin que la seva missió està feta justament per al judici de la història i que, per tant, poden prescindir de la valoració que en faci la gent.

ι) L'exèrcit britànic ha decidit no enviar el príncep Enric a l'Iraq. És una decisió sensata. He llegit algunes cartes de pares de soldats morts criticant-ho, preguntant-se per què els seus fills havien d'arriscar la vida i un membre de la família reial s'ho pot estalviar. Els comprenc en el seu sentiment, però aquesta decisió no protegeix el príncep Enric sinó tots els altres. La seva presència a l'Iraq era un estímul perquè la insurgència realitzés operacions encara més agosarades per a intentar d'abatre tan suculenta peça. Molta altra gent n'hauria sortit força més malparada que el príncep. Igualment, la decisió serveix per a posar en cintura aquest díscol jovenet i fer-li entendre que no té cap privilegi per ser qui és –en realitat, ell havia pressionat i amenaçat l'Exèrcit perquè el deixessin anar a la guerra. Alegrem-nos que, dins d'aquest gran disbarat, algú intenti evitar d'afegir llenya al foc.

S'acaba d'estrenar una pel·lícula del director beninès Sylvestre Amoussou. Es titula Africa Paradis. No l'he vista, però les cròniques expliquen que el seu argument és senzill: Europa s'enfonsa econòmicament alhora que l'Àfrica emergeix; els europeus acudeixen en massa al continent veí a la recerca de feina i prosperitat mentre les autoritats africanes estableixen polítiques dures d'immigració. En definitiva, una visió invertida de la situació actual.

Chávez, Morales, Correa… les repúbliques andines van encimbellant electoralment uns polítics que tenen un ampli suport popular mentre són mirats amb recel pels demòcrates europeus (sobretot si es despullen de l’obligació d’aplaudir qualsevol que es proclami d’esquerres i antiamericà pel sol fet de proclamar-se d’esquerres i antiamericà).

α) En el seu comiat, Tony Blair ha intentat justificar per què ha empatanat el seu país a la guerra de l'Iraq. Amb tota ampul·lositat, ha advertit: Si m'he equivocat ho hauran de jutjar uns altres. Jo només puc dir que vaig actuar creient que feia el que era correcte. La frase no és circumstancial sinó que amaga dues afirmacions de calat. Sabent que tots els estudis d'opinió mostren l'elevada valoració negativa d'aquesta decisió per part de la societat britànica, nega que aquest judici sigui vàlid i apel·la al judici d'algú altre, segurament confiant que els historiadors seran més benignes en el futur. En acabat, ens diu que ell en té prou amb haver actuat de bona fe. Abans dèiem que qui fa tot el que pot a res més no és obligat. ¿És vàlid aquest principi en política? Em temo que no. Presumeixo que tot governant actua creient que fa el que és correcte. Per tant, l'únic que puc valorar d'ell és l'efecte d'aquestes decisions correctes. Aquesta justificació, doncs, no pot ser en cap cas políticament exculpatòria.

β) El mateix Blair, en el discurs que va fer a la constitució del nou govern d'Irlanda del Nord, va dir: El procés de l'Ulster porta una lliçó per als conflictes arreu del món i és que només es pot arribar a una pau duradora a través de la política. Se l'ha d'aplaudir per la seva determinació, la seva constància i la seva habilitat per a dur a la pràctica aquest principi i haver encarrilat una pau que ha de ser duradora i reconciliadora. Ara bé, l'èxit de l'Ulster contribueix a sapar la seva credibilitat en el cas de l'Iraq: per què no hi aplicava el mateix principi?

γ) La implicació britànica a l'Iraq ha enfonsat la imatge i ha precipitat el final de Tony Blair. ¿Li podria passar el mateix a Zapatero? ¿Podria donar-se el cas que el principal –per a alguns, l'únic– mèrit del seu govern se li giri en contra? Hi ha una seriosa possibilitat que sigui així. M'ho fa pensar un vídeo que el PSOE ha preparat per a aquesta campanya electoral: s'hi recorda, enmig d'imatges emotives, que el president del Govern va decidir la retirada de les tropes. Recórrer novament a aquest fet per a avalar candidats a unes eleccions municipals pot semblar abusiu. La gent acabarà cansada del tema i començarà a preguntar-se si tan malament està el PSOE que només pot esgrimir Iraq com a trumfo.

δ) Cada vegada que hi ha eleccions se suscita la polèmica sobre els blocs electorals a les televisions públiques (que el temps d'informació de cada candidatura ha de ser proporcional i en l'ordre que correspon als resultats dels anteriors comicis). Els periodistes protesten, no volen que les seves cròniques estiguin condicionades per aquesta cotilla objectiva sinó que responguin al principi més subjectiu de l'interès periodístic. Hi ha sòlids arguments a favor d'una i altra posició. Em sorprèn, però, que els periodistes partidaris de trencar els blocs electorals afirmin que la imposició d'aquests vulnera el seu dret a informar. Sempre havia tingut la il·lusa convicció que el dret era dels ciutadans, el dret a ser informats amb veracitat i sense manipulació.

ε) Les campanyes electorals fan sortir el bo i millor dels polítics, però sovint també emergeix el seu costat fosc. Per exemple, ara apareixen membres d'un partit que donen públicament suport a una altra candidatura. Tothom té dret a evolucionar ideològicament i, per tant, a canviar de vot i de partit. Ara bé, quan això ho fan persones que, fins fa quatre dies, eren representants públics d'una formació i s'adonen de les majors qualitats del rival just després d'haver estat apartats de les llistes, l'aroma és més de revenja que de conversió sincera.

ζ) Que CiU porti als tribunals una pila de llistes perquè fan servir un nom diferent del partit que les impulsa pot sorprendre. Pot sorprendre que ho faci pel fet en si i per la munició fàcil que atorga als seus rivals per a acusar-la d'antidemocràtica, de voler limitar la pluralitat d'opcions. La coalició nacionalista ho nega: diu que no vol l'anul·lació de les llistes sinó que duguin ben visible el nom del partit que les ha confeccionades. En aquest punt, és la coalició qui acusa d'antidemocràtics els autors d'aquesta estrategema destinada a captar vots que mai no rebrien si la gent sabés que la llista és, en realitat, socialista (o d'ERC, o d'ICV). De fet, sembla estrany que un partit no vulgui presentar-se a pit descobert en un municipi. En realitat, totes dues actituds responen al mateix principi: la desconfiança envers el ciutadà. Els que creen marques polítiques alternatives i els que les denuncien pensen el mateix: que molts electors són ingenus i poden ser fàcilment enganyats.

η) L'arquebisbe de Pamplona ha reivindicat alguns partits d'extrema dreta pel fet que són fidels a la doctrina social de l'Església Catòlica. No seré jo, evidentment, qui pretengui qüestionar l'autoritat d'un arquebisbe per a determinar quines formacions polítiques s'adeqüen al magisteri de Roma. Si ell ho diu, així deu ser. Com a ciutadà, però, recomanaria a la jerarquia catòlica una certa reflexió –si més no, a la jerarquia que coincideixi amb les apreciacions de l'arquebisbe de Pamplona. Crec que s'haurien de preguntar per què només segueixen la doctrina social de l'Església uns partits que, al mateix temps, són contraris a la democràcia, als drets humans, a la pluralitat lingüística i cultural… ¿És que la seva doctrina social només és compatible amb una doctrina política totalitària?

θ) Rajoy va visitar Ceuta i, davant un públic propici, va dir que hi era per demanar-los el vot pel candidat del PP a aquella ciutat. La frase li ha suposat l'obertura d'un expedient per part de la Junta Electoral per vulnerar la llei, que prohibeix demanar el vot fora dels dies formals de campanya electoral. És una norma ridícula. Pots demanar el suport, pots demanar l'aval, pot distribuir tota la propaganda que vulguis… l'únic requisit és que no hi aparegui alguna forma del verb votar. És tan ridícul que, a la Rioja, la Junta Electoral ha multat el PSOE per transgredir la norma… amb 30 euros! Com si els ciutadans no sabéssim que, les setmanes prèvies a l'inici formal de la campanya, tot el que fan els partits és justament campanya! ¿No seria preferible que la norma s'ajustés a la normalitat i que deixéssim que els tribunals dediquessin el seu temps a qüestions importants?

ι) Finalment, les llistes de Batasuna no podran concórrer a les eleccions municipals i forals. Tampoc no ho podrà fer l'Acció Nacionalista Basca a moltes circumscripcions: s'ha considerat que la presència en aquestes llistes d'alguns membres de Batasuna és motiu suficient per a anul·lar-les. La fiscalia i l'advocacia de l'estat s'han dedicat a mirar amb lupa totes les candidatures d'aquest partit justament per mirar de trobar-hi la presència d'algun ex-membre de Batasuna camuflat. M'agradaria saber si han tingut el mateix zel a revisar totes les llistes al País Basc del PSOE o del PP. ¿Es pot descartar d'ofici que hi hagi algun ex-membre de Batasuna a alguna d'elles? Aplicant el mateix principi que s'ha seguit amb ANB, ¿no s'hauria d'impugnar aquesta llista d'un partit legalitzat si es donés el cas?

κ) El Kremlin ha decidit destinar una substanciosa partida anual a preservar les tombes dels soldats de l'antiga Unió Soviètica que hi ha repartides per l'Europa oriental de resultes dels combats de la Segona Guerra Mundial. Els governants russos pateixen per l'estat d'abandó en què es troben, ignorades quan no repudiades, per les autoritats d'aquests països. Putin s'indigna i, segurament, té raó. Al capdavall, són tombes de gent que va morir per fer-ne fora el terror nazi –tot i que, potser involuntàriament, també va contribuir a portar-hi el terror comunista. A més d'indignar-se, Putin s'hauria de preguntar per què tants països que han format un bloc molt íntim amb Rússia ara se la miren amb tanta malfiança i hostilitat. A mi, la resposta em sembla prou òbvia, però no ho deu ser perquè el Kremlin aplica una estratègia que reforça la malfiança i l'hostilitat en comptes d'atenuar-la i capgirar-la.

λ) L’Avui relatava el cas d’una parella del Carmel que ha rebut aquest esborrany de declaració de l’IRPF que et prepara l’Agència Tributària amb un resultat inesperat: l’obligació de pagar 600.000 €. És un error evident donats els ingressos familiars. Més enllà de l’ensurt que això pugui representar per la víctima involuntària de la broma, hem d’acceptar que un procés tan complex i complicat com aquest pugui donar peu a errors. La qüestió no és aquesta. La qüestió és que la parella s’ha trobat amb una versió moderna del larrià Torni vostè demà. L’administració tributària no ha començat a atendre-la –ara sí, diligentment– fins que un mitjà de comunicació ha estat disposat a esbombar el cas. Que pugui haver-hi errors és perdonable; en canvi, que s’entretinguin a l'hora de revisar aquests casos que provoquen autèntica angoixa als afectats no ho és gens, de perdonable.